Categoria: Social

Crema el bosc i també la política

Cada vegada que un incendi forestal devasta una part del país, reapareix la mateixa frase: “cal netejar els boscos”. Es diu amb una barreja d’indignació, impotència i sentit comú aparent. I és comprensible. Davant de les imatges del foc avançant, de les columnes de fum, dels veïns confinats, dels animals morts, de les cases amenaçades i de la feina heroica dels bombers, qualsevol voldria trobar una explicació senzilla i una solució immediata.

Però el problema és que els grans incendis del nostre temps ja no admeten solucions simples.

L’incendi de la Bisbal d’Empordà i les Gavarres, amb milers d’hectàrees afectades i milers de persones confinades, ens torna a situar davant d’una evidència que preferim no mirar de cara: el foc ja no és només un accident de l’estiu. És la conseqüència d’un territori abandonat, d’una massa forestal massa contínua, d’una activitat rural debilitada, d’un canvi climàtic que asseca el país i d’una política massa acostumada a actuar quan les flames ja són davant de casa. Segons les informacions publicades, el foc va avançar per una zona amb gran acumulació de combustible vegetal i amb més del 90% de la superfície del massís en mans privades, cosa que complica enormement la gestió forestal coordinada.

Per això convé començar pel principi: gestionar un bosc no vol dir convertir-lo en un jardí. Tampoc vol dir arrasar el sotabosc sense criteri, obrir pistes pertot arreu o fer de cada espai natural una zona domesticada. El bosc no és brut perquè siga bosc. El bosc es torna vulnerable quan queda abandonat dins d’un paisatge que ha perdut el mosaic que durant segles el feia més resistent: camps treballats, pastures, marges, camins, ramats, vinyes, oliverars, zones obertes i pobles habitats.

El que necessitem no és una política de “neteja”, sinó una política de gestió forestal preventiva, sostinguda i intel·ligent.

Això vol dir actuar abans de l’incendi, no després. Vol dir identificar els punts estratègics on el foc pot accelerar-se i convertir-se en incontrolable. Vol dir crear franges i eixos de contenció que trenquen la continuïtat de la vegetació. Vol dir protegir urbanitzacions, masies, càmpings i nuclis habitats situats en zones d’interfície urbana-forestal. La mateixa Generalitat reconeix que cal anar més enllà de la resposta operativa a l’emergència i planteja tres nivells d’intervenció: protecció dels nuclis habitats, gestió estratègica dels massissos i eixos de contenció per limitar la propagació dels grans incendis entre massissos.

Però els plans, per si sols, no apaguen cap foc. Els documents oficials són necessaris, però insuficients si no van acompanyats de pressupost, calendari, personal, continuïtat i control públic. La prevenció no pot dependre de la fotografia institucional posterior a cada catàstrofe. Ha de formar part d’una política estructural de país, al mateix nivell que la sanitat, l’educació o les infraestructures.

Un dels grans errors seria pensar que la prevenció és només una feina dels bombers. Els bombers són imprescindibles, però quan el foc ja ha esclatat sovint només poden contenir, protegir vides i intentar evitar el desastre major. La prevenció real comença molt abans: en la planificació territorial, en la política agrària, en el suport a la ramaderia extensiva, en l’aprofitament forestal sostenible, en la regulació urbanística i en la capacitat de mantenir viu el món rural.

Sabem que els ramats que pasturen en zones forestals ajuden a reduir la biomassa del sotabosc i, per tant, el risc d’incendi, alhora que poden contribuir a mantenir la biodiversitat i els espais oberts si es gestionen de manera equilibrada. No és cap nostàlgia bucòlica. És una eina moderna de prevenció.

També ho són les aclarides selectives, la reducció de la càrrega de combustible en zones estratègiques, la millora dels camins forestals necessaris per a l’actuació d’emergència i la creació de masses forestals menys vulnerables al foc de capçades. Les ajudes públiques ja parlen d’actuacions silvícoles de reducció del combustible, punts estratègics de gestió, franges de baixa càrrega i millora de la xarxa viària forestal. La qüestió és si aquestes mesures arriben tard, si arriben a prou llocs i si tenen la dimensió que exigeix l’emergència climàtica que ja tenim damunt.

El que no podem fer és continuar instal·lats en una contradicció insuportable: alarmar-nos cada vegada que crema el país i oblidar-nos-en quan arriben les pluges, el fred o la següent notícia. La política forestal no pot funcionar a colps d’emoció. No pot dependre de la memòria curta dels governs ni de la paciència infinita dels bombers. No podem permetre que cada incendi siga tractat com una fatalitat inevitable quan sabem perfectament que moltes de les seues conseqüències es poden minimitzar.

No evitarem tots els incendis. Dir això seria enganyar la gent. En un clima més càlid, més sec i més extrem, el foc formarà part del nostre futur. Però sí que podem evitar que cada incendi es convertisca en una catàstrofe anunciada. Podem reduir intensitats. Podem crear discontinuïtats. Podem protegir millor els pobles. Podem dificultar que una espurna es transforme en un monstre. Podem gestionar el territori amb la intel·ligència que exigeix una època que ja no perdona la improvisació.

I això demana coratge polític.

Valor per invertir en prevenció, encara que no done titulars immediats. Per coordinar propietaris privats, administracions, pagesia, ramaderia, tècnics forestals, bombers i ajuntaments. Valor per posar límits reals a activitats de risc els dies de perill extrem. Per explicar que el paisatge que tenim és també el resultat de les decisions que no hem pres. Cal coratge polític per a entendre que la defensa del territori no es fa només amb discursos verds, sinó amb pressupostos, brigades, ramats, plans executats i responsabilitats assumides.

Quan crema un bosc, no crema només una superfície de pins, alzines o matolls. Crema una part de la nostra seguretat, de la nostra memòria, de la nostra capacitat de viure en aquest territori. Però alerta! També crema la coartada dels qui sabien què calia fer i no ho han fet amb prou decisió.

La gestió forestal preventiva no és una mania ecologista ni una despesa prescindible. És una política de supervivència.

I ja fem tard.

Foto de Engin Akyurt

La guerra dels pobres

Aquesta caricatura es va publicar diumenge, 21 de juny, al diari AVUI. I, francament, no li trobe la gràcia, perquè la vinyeta juga amb un recurs molt vell: caricaturar el funcionariat com una mena de privilegiat insaciable que fa xantatge a la societat mentre els altres —“autònoms” i “assalariats”— carreguen el pes del carro.

El problema és que la crítica és molt tramposa. Barreja coses diferents com si foren equivalents: diners, vacances i “privilegis”. I ho fa presentant el funcionari com algú que sempre en vol més, mentre redueix autònoms i assalariats a víctimes silencioses del sistema. Però la realitat és molt més complexa: molts funcionaris són mestres, sanitaris, administratius, bombers, treballadors socials, personal de justícia, etc. Gent que sosté serveis públics, sovint amb plantilles insuficients, sous congelats durant anys, burocràcia absurda i pressions creixents.

La vinyeta tampoc no critica cap abús concret. No diu: “aquest cos té complements injustificats”, “aquesta administració és ineficient”, “hi ha càrrecs blindats”, “hi ha desigualtats salarials internes”. No. Fa una impugnació genèrica del funcionari com a figura parasitària. I això és perillós perquè acaba alimentant una guerra entre treballadors: l’autònom contra l’assalariat, l’assalariat contra el funcionari, el privat contra el públic. Mentrestant, queden fora del dibuix els grans beneficiaris reals de moltes desigualtats.

A més, hi ha una trampa ideològica de fons: quan un treballador té unes condicions una mica més protegides, la conclusió no hauria de ser “que li ho lleven”, sinó “com fem perquè més gent tinga drets semblants?”. Vacances, estabilitat, permisos o condicions dignes no haurien de ser vistos com a privilegis, sinó com a conquestes laborals. Convertir-les en motiu de burla és assumir que la precarietat dels altres és la mesura correcta.

La crítica podria funcionar si apuntara cap amunt: cap als alts càrrecs, les portes giratòries, els assessors col·locats, les dietes opaques, els privilegis polítics o corporatius. Però així, tal com està plantejada, dispara cap al funcionari ras i reforça un tòpic molt còmode: que el problema dels autònoms i dels assalariats és que hi ha mestres, metges o administratius amb vacances i plaça.

I no, no fa gràcia perquè no és una sàtira del poder, sinó una caricatura dels drets laborals dels altres.

La paraula «neteja»

Aquests dies, arran de l’aparició d’Aliança Catalana en l’horitzó municipal de Castellar del Vallès, he tingut un petit intercanvi que m’ha deixat pensant. No pel desacord polític —que és legítim i fins i tot saludable en democràcia—, sinó pel camí que pren sovint la conversa quan la frustració social troba una resposta aparentment fàcil: assenyalar els de fora, els més febles, els qui tenen menys capacitat de defensar-se.

El meu comentari inicial era senzill: que algunes persones provinents del nacionalisme o de l’independentisme s’acosten ara a Aliança Catalana no hauria de confondre ningú. No tot allò que parla en nom del país defensa necessàriament un país més just. No tot el que s’embolica amb una bandera és emancipador. Hi ha maneres d’estimar una terra que l’eixamplen, que la volen més culta, més lliure, més digna i més habitable per a tothom; i n’hi ha d’altres que la redueixen a una frontera moral, a una llista de sospitosos, a una identitat administrada des de la por.

La resposta que vaig rebre parlava de cansament, d’enganys, de precarietat, de la sensació que ens volen cada dia més pobres. I ací és on crec que cal anar amb molta cura. Perquè aquest malestar no és inventat. Hi ha gent cansada. Hi ha gent que treballa i no arriba. Hi ha joves que no poden emancipar-se, famílies que pateixen per pagar el lloguer, serveis públics tensionats, salaris que no van al mateix ritme que el cost de la vida i una sensació creixent d’abandonament. Negar això seria una frivolitat.

Però una cosa és reconéixer la ràbia i una altra molt diferent és acceptar la direcció que alguns volen donar-li. Quan la precarietat es tradueix automàticament en sospita contra la immigració, alguna cosa s’ha torçat. Quan els problemes estructurals —habitatge, salaris, fiscalitat, serveis públics, desigualtat, especulació, manca d’inversió— acaben resumits en la presència dels qui han arribat de fora, ja no estem analitzant la realitat: l’estem simplificant fins a fer-la injusta.

En el segon missatge d’aquell intercanvi va aparéixer una paraula inquietant: “neteja”. Es deia que no es tractava de culpar tots els immigrants, sinó de fer una neteja “de qui no s’adapta, de qui delinqueix i fa mal”1. Però les paraules no són innocents. Una societat democràtica no fa neteges de persones. Una societat democràtica aplica lleis, persegueix delictes concrets, garanteix drets i exigeix responsabilitats individuals. Si algú delinqueix, ha de respondre davant la justícia, siga d’on siga, parle la llengua que parle i tinga l’origen que tinga. Però convertir l’origen en una sospita prèvia és una altra cosa. I és una cosa molt perillosa.

També és perillós parlar d’“adaptació” com si fora una frontera mòbil que sempre decideixen els mateixos. Qui decideix qui s’adapta prou? Qui estableix quina mena de vida, d’accent, de costum, de pell o de nom mereix ser considerada part del poble? Catalunya, si vol continuar sent una comunitat viva, no pot definir-se només per exclusió. La llengua, la cultura i la pertinença no es defensen convertint-les en armes contra els vulnerables, sinó fent-les accessibles, estimades, útils, compartides. Un país no es preserva tancant-lo com una cambra hermètica. Es preserva fent que valga la pena formar-ne part.

El més trist d’aquests discursos és que sovint parteixen d’una ferida real. Hi ha empobriment. Hi ha desprotecció. Hi ha una política massa acostumada a demanar paciència als qui ja no en poden tenir més. Però precisament per això cal desconfiar de les respostes que ofereixen un culpable fàcil i una solució contundent. La història ens ha ensenyat massa vegades que quan una societat empobrida comença a parlar de “netejar” persones, el problema ja no és només econòmic o polític: també és moral.

A mi m’interessa un país que mire de cara les causes de la precarietat. Que parle d’habitatge amb valentia. Que defense salaris dignes. Que enfortisca l’escola, la sanitat i els serveis socials. Que exigisca responsabilitats als qui governen i als qui fan negoci amb la por, amb el sòl, amb els lloguers, amb la desigualtat. Que siga capaç de posar límits als abusos sense convertir col·lectius sencers en enemics.

Per això em sembla important no confondre independentisme amb qualsevol projecte que invoque Catalunya. El país no és només una bandera, ni una frontera, ni una consigna. El país també és la gent que hi viu, que hi treballa, que hi porta els fills a escola, que n’aprén la llengua, que en comparteix els carrers, els problemes i les esperances. Estimar Catalunya no pot voler dir assenyalar els qui menys tenen. Estimar Catalunya hauria de voler dir, sobretot, no permetre que la ràbia justa dels de baix siga utilitzada contra altres que encara són més avall.

Foto de Arturo Añez.

  1. El programa d’Aliança Catalana situa la immigració i la seguretat al centre del seu discurs, amb propostes com la moratòria migratòria i el tancament de fronteres als immigrants econòmics; a Castellar del Vallès, Idescat registra 1.315 persones estrangeres al voltant de 25.395 habitants el 2025, un 5,18%, el que fa encara més discutible parlar d’“immigració massiva” en clau local; i responsables d’Interior han rebutjat establir una relació directa entre immigració i delinqüència, insistint que la delinqüència s’ha de combatre independentment de l’origen. ↩︎

La televisió pública no hauria de convertir-se en sagristia

Graelles interrompudes, retransmissions solemnes, connexions en directe, actes religiosos elevats a categoria d’esdeveniment nacional. No es tracta només d’informar d’una visita rellevant. Es tracta de la manera. Del to. De la reverència. De la incapacitat aparent de mantenir una distància crítica davant una institució religiosa.

Perquè una cosa és cobrir periodísticament la visita d’un cap d’Estat i una altra molt diferent és convertir cada gest, cada benedicció, cada pregària i cada cerimònia en litúrgia televisada. Quan la televisió pública retransmet actes confessionals amb tractament d’assumpte d’interés general, el missatge que envia és molt clar: aquesta fe continua ocupant un lloc privilegiat en l’espai comú.

I això és especialment greu en un Estat que es proclama aconfessional. La ciutadania no és una comunitat de fidels. És una societat plural, feta de creients de moltes religions, de persones no-creients, d’agnòstics, de gent que viu la seua espiritualitat en privat i de gent que no vol cap espiritualitat imposada en l’esfera pública. Per això la funció dels mitjans públics no pot ser amplificar una confessió concreta fins a convertir-la en atmosfera obligatòria.

La cobertura mediàtica d’aquests dies ha tingut alguna cosa d’antiga genuflexió. Com si el país sencer hagués de suspendre la normalitat per assistir a una cerimònia que no pertany a tothom. Com si la benedicció d’un líder religiós fos encara un acte d’Estat. Com si la fe catòlica continuara sent el paisatge natural de la nació i la resta de consciències hagueren d’acceptar-ho en silenci, amb resignació democràtica.

No és anticlericalisme exigir distància. No és intolerància reclamar neutralitat. No és atacar la religió demanar que els mitjans, especialment els públics, no confonguen informació amb devoció. Precisament perquè la llibertat religiosa és important, cap religió hauria de rebre tractament de religió oficial encoberta.

El més vergonyós no és que el Papa parle. És vergonyós que tants altaveus semblen disposats a parlar per ell. Que la cobertura substituïsca l’anàlisi per l’adoració. Que els informatius adopten el ritme de la processó. Que un acte religiós acabe ocupant l’espai simbòlic que hauria de pertànyer a tota la ciutadania.

Una democràcia madura no necessita agenollar-se per ser respectuosa. Pot rebre un líder religiós, cobrir la seua visita, explicar-ne la importància política i diplomàtica, i alhora mantenir una frontera clara: l’Estat és de tots; la fe, només de qui la professa.

La vida no és patrimoni de ningú

El problema no és que el Papa defense la doctrina de l’Església catòlica. El problema és que ho faça des d’una tribuna institucional i amb la pretensió que una moral particular continue tenint dret de veto sobre la llibertat de tots. Una cosa és predicar una fe als qui lliurement la comparteixen. Una altra, molt diferent, és voler convertir aquesta fe en límit civil per a persones que no la professen, no la reconeixen o, senzillament, no volen que el seu cos, el seu dolor i la seua mort siguen administrats per una autoritat religiosa.

La vida és un bé immens, segurament el primer de tots. Però precisament per això no pot ser tractada com una propietat aliena. No pertany a l’Estat. No pertany a l’Església. No pertany a cap doctrina. No pertany tampoc a aquells que, des d’una posició confortable, decideixen quin grau de sofriment ha de suportar una altra persona perquè la seua idea abstracta de la vida continue intacta. La vida concreta sempre té un cos. Té una pell, una veu, una por, una història, una consciència. I hi ha moments en què parlar de la vida sense parlar del patiment de qui l’habita és una forma d’indecència moral.

Quan l’Església condemna l’eutanàsia en nom de la defensa de la vida, convindria preguntar-li de quina vida parla. Parla de la vida com a principi teològic o de la vida real d’una persona que ja no pot alçar-se, que ja no pot reconéixer-se, que viu atrapada en una degradació irreversible, que no vol ser recordada com una presència desfeta, reduïda a una supervivència sense voluntat? Perquè no és el mateix viure que continuar biològicament. No és el mateix respirar que poder habitar dignament el propi cos. No és el mateix ser cuidat que ser obligat a romandre.

Aquesta és la qüestió que sovint s’amaga darrere de les grans paraules. Ningú no defensa l’eutanàsia com una imposició. Ningú no obliga cap creient a sol·licitar-la. Ningú no arrabassa a cap catòlic el dret de morir d’acord amb la seua fe, amb la seua esperança, amb la seua manera d’entendre el dolor, la transcendència o el final. El que es defensa és exactament el contrari: que ningú no impose als altres la seua manera d’entendre el sofriment. Que una moral religiosa puga ser viscuda per qui la tria, però no patida per qui no l’ha triada.

Aquesta distinció és essencial: un dret no és una obligació. El dret a l’avortament no obliga ningú a avortar. El dret a l’eutanàsia no obliga ningú a morir. El matrimoni igualitari no obliga ningú a casar-se amb una persona del mateix sexe. El divorci no obliga ningú a divorciar-se. Els drets civils amplien l’espai de decisió de les persones; no confisquen la consciència de ningú. En canvi, negar-los sí que imposa. Negar-los sí que converteix una moral privada en una prohibició pública. Negar-los sí que diu a l’altre: el teu cos no et pertany prou, el teu dolor no compta prou, la teua decisió no val prou.

I ací apareix una de les grans contradiccions d’aquest discurs religiós. S’invoca la dignitat humana, però es nega a la persona la possibilitat de decidir sobre el tram més vulnerable de la seua existència. Es parla de compassió, però es converteix el patiment en una mena de deure. Es parla d’acompanyar, però de vegades acompanyar sembla voler dir retenir. Com si l’amor consistira sempre a allargar la vida i mai a escoltar la voluntat de qui ja no vol continuar d’aquella manera. Com si la dignitat fora aguantar-ho tot. Com si la persona desapareguera darrere d’una idea sagrada de la vida que ja no necessita escoltar la vida real.

No hi ha res de noble a perllongar el sofriment contra la voluntat de qui el pateix. No fa millor una societat obligar algú a travessar un final que considera intolerable. No fa més humana una comunitat negar a una persona lúcida, informada i malalta la possibilitat d’acomiadar-se abans que la malaltia li arrabasse la identitat. La grandesa moral no consisteix a imposar resistència als altres, sinó a garantir que cadascú puga afrontar el final segons la seua consciència, les seues conviccions i la seua idea de dignitat.

La mateixa idea val per a l’avortament, encara que siga un debat diferent i amb arestes pròpies. Cap institució religiosa hauria de decidir per una dona què ha de fer amb el seu cos, amb la seua maternitat, amb el seu projecte vital, amb la seua salut, amb la seua por o amb la seua impossibilitat. Es pot considerar l’avortament moralment inacceptable des d’una fe determinada. Es pot no triar-lo mai. Es pot predicar contra ell dins d’una comunitat religiosa. Però allò que no es pot fer en una societat plural és convertir aquesta convicció en una llei que obligue totes les dones, incloses aquelles que no comparteixen aquesta fe.

La democràcia no consisteix a esborrar les creences religioses de l’espai públic. Consisteix a impedir que una creença, per molt antiga, poderosa o respectable que siga per als seus fidels, governe la llibertat civil dels altres. L’Estat ha de protegir també els creients, naturalment. Però protegir-los no significa imposar la seua moral a la resta. Significa garantir que puguen viure segons aquesta moral sense impedir que els altres visquen segons la seua consciència.

Per això resulta tan inquietant aquesta visió patrimonial de la vida. Perquè sota la paraula “vida” s’hi amaga sovint una apropiació. La vida de qui? El cos de qui? El dolor de qui? La decisió de qui? És massa fàcil defensar la vida dels altres quan no s’és qui ha de suportar-ne l’agonia. És massa fàcil convertir el sofriment alié en una prova moral. És massa fàcil parlar d’“ocàs natural” quan la natura, en una habitació de malaltia terminal, pot ser una forma lenta i cruel de despossessió.

La vida ha de ser protegida, sí. Però protegir-la també és protegir la llibertat de qui la viu. També és protegir la seua consciència. També és protegir el dret a no ser reduït a un cos que continua quan la persona ja no pot o no vol continuar d’aquella manera. També és protegir l’amor dels qui acompanyen, perquè l’amor no sempre consisteix a retenir. De vegades, l’amor més difícil és acceptar que l’altre no ens pertany ni tan sols quan el perdem.

L’Església pot proposar el seu camí. Pot viure’l amb coherència. Pot demanar als seus fidels que l’assumisquen. Però no hauria de pretendre que aquest camí siga l’únic permés per a tota la societat. En una democràcia madura, la fe pot orientar consciències, però no segrestar drets. Pot consolar qui hi creu, però no condemnar qui no hi creu a patir d’acord amb una esperança aliena.

El dret a morir dignament no és una cultura de la mort. És, moltes vegades, l’última defensa de la vida entesa com a biografia, consciència i llibertat. El dret a decidir sobre el propi cos no és menyspreu per la vida. És reconeixement de la persona que l’habita. I cap institució, per sagrada que es considere, hauria de situar-se per damunt d’aquesta evidència: una vida sense llibertat sobre si mateixa corre el risc de deixar de ser dignitat per convertir-se en custòdia.

La vida no és patrimoni de ningú. I la dignitat tampoc.

Foto de Matteo Basile

Una benedicció massa cara

Foto de Mehmet Turgut Kirkgoz

Jo vaig apostasiar fa uns quants anys de l’Església catòlica. No va ser cap gest teatral ni una provocació buida. Va ser una decisió íntima, presa després d’haver viscut en carn pròpia la distància enorme que hi ha entre els principis que proclama i la manca d’empatia que, massa sovint, practica.

Per això em costa mirar l’Església només com una institució espiritual. També és un poder. Un poder antic, organitzat, protegit, amb influència política, patrimoni, privilegis i fins i tot un Estat propi. Un poder que parla d’humilitat mentre ocupa trons, d’amor mentre exclou, de pobresa mentre acumula, de misericòrdia mentre jutja.

Que vinguen a Barcelona o no, francament, m’és igual. Que parlen català, si volen, també. El català no necessita una benedicció vaticana per existir ni per ser defensat. Ja el van defensar, sovint amb molta més dignitat, persones que no necessitaven sotanes ni rituals solemnes per entendre que una llengua és una forma de poble, de memòria i de resistència.

El que em dol és una altra cosa: la quantitat de diners, d’energia institucional i de mitjans públics que som capaços de mobilitzar per una visita que no resoldrà cap dels problemes reals de la gent. No abaixarà els lloguers. No millorarà les escoles. No reduirà les llistes d’espera. No donarà sostre a ningú. No alleujarà la precarietat. No farà més just aquest país.

Tot això, en bona part, per beneir una parròquia monumental, nascuda del somni místic —i també al·lucinat— d’un home que probablement té més valor històric per la seua defensa del català en una societat que el volia arraconar que no per l’ús religiós que ara se’n vol fer.

A mi no em molesta que cadascú crega en allò que necessite creure. Em molesta que una institució que predica la renúncia continue exigint centralitat, honors, diners i reverència pública. Em molesta que en nom de la fe es continue confonent espiritualitat amb poder, cultura amb submissió i patrimoni amb propaganda.

La fe, quan és sincera, pertany a les persones. El privilegi, no. I això és el que caldria començar a discutir sense tanta genuflexió.

Ni Isidre ni miracles de la ‘Corte’

Els Sants de la Pedra i la memòria esborrada del nostre camp

Cada mes de maig assistim, entre la desídia mediàtica i l’amnèsia col·lectiva, a la celebració de Sant Isidre com a suposat patró dels llauradors i de la pagesia. Ens ho venen com un fet natural, gairebé atemporal, com si la terra hagués portat eixe nom gravat a les entranyes des del principi dels temps. Però en la història de la nostra cultura, les coses rarament són tan ingènues. L’omnipresència de Sant Isidre no és fruit de la devoció espontània; és, en realitat, una imposició cultural de ponent que va esborrar, a còpia d’influència política i centralisme, els autèntics protectors de la nostra terra.

Molt abans que la maquinària de la Villa y Corte madrilenya decidís dissenyar un santoral a la seua mida, la pagesia dels Països Catalans mirava al cel amb una angoixa molt concreta. A les terres valencianes i a bona part del Principat, el pitjor malson de l’estiu no era la falta de fe, sinó la pedregada sobtada que podia arruïnar l’esforç de tot un any en qüestió de minuts.

Per això, la devoció popular es girava cap a Sant Abdó i Sant Senén, popularment batejats com els Sants de la Pedra (o de forma més familiar, Sant Nin i Sant Non). La seua festa, el 30 de juliol, responia a un calendari vital i climàtic de trinxera. Eren protectors de suor, fang i cel negre, nascuts de la necessitat real de protegir les collites davant l’adversitat de l’oratge.

El cas del Principat i de la Catalunya Nord és encara més oblidat. Allà, el referent indiscutible de la terra era Sant Galderic, un pagés occità del segle IX a qui es treia en processó per demanar la pluja tan necessitada. Un sant de proximitat, lligat per vincles històrics i lingüístics transpirinencs al nostre teixit rural.

Com es va passar, doncs, d’aquesta riquesa de referents propis al monopoli absolut de Sant Isidre? La resposta no es troba en cap miracle celestial, sinó en una operació de màrqueting polític de primer ordre durant el segle XVII.

L’any 1622, en plena Contrareforma, la monarquia dels Àustries necessitava dotar la seua flamant capital imperial d’un relat històric i religiós potent. La canonització d’Isidre —un camperol de Madrid— va ser l’excusa perfecta. A partir d’aquell moment, mitjançant la pressió de la Corona i d’una Església cada cop més uniformitzadora, la figura del sant madrileny es va anar introduint a la força en el calendari festiu de les perifèries.

Substituir els Sants de la Pedra o Sant Galderic per Sant Isidre va ser un buidatge cultural tan subtil com eficaç: homogeneïtzar els sants protectors era el pas previ i necessari per a homogeneïtzar les lleis, les llengües i les identitats.

Avui en dia, la immensa majoria dels nostres llauradors celebren Sant Isidre sense saber que estan retent homenatge a un producte de la factoria dels Àustries, dissenyat específicament per arraconar la seua pròpia tradició.

Recordar Abdó, Senén o Galderic davant de la imposició d’Isidre no és un exercici de nostàlgia folklòrica de diumenge; és un acte de dignitat i de justícia històrica. Significa rebutjar els eufemismes i els relats oficials que ens venen des de ponent i, sobretot, recordar que la nostra relació amb la terra, amb el clima i amb la memòria col·lectiva mai ha necessitat cap homologació madrilenya per a existir. Diguem-ho també pel seu nom: els nostres treballadors de la terra tenen les seues pròpies arrels, i ja va sent hora de descolonitzar el santoral del nostre camp.

La benzina dels platós

L’intent d’agressió d’un conductor a un grup de mestres que tallaven de forma pacífica una via de comunicació no és un fet aïllat ni un simple atac de ràbia al volant. El que va passar ahir és la traducció directa a l’asfalt del «framing» o enquadrament mediàtic. És la traducció exacta de la violència verbal que es cuina diàriament a molts platós de televisió i titulars de premsa. Quan la paraula es llança com un dard des dels mitjans, la violència física acaba apareixent al carrer.

Fa dies que assistim a un bombardeig mediàtic i polític que titlla la vaga dels docents d’»abusiva», «egoista» o «desproporcionada». S’utilitzen conceptes tan perillosos com el d’afirmar que els ciutadans són «ostatges» dels manifestants. Si es repeteix aquest relat fins a l’avorriment, s’activa un mecanisme nociu: la deshumanització de qui protesta. El conductor enfurismat ahir ja no veia mestres defensant l’escola pública ni les condicions d’aprenentatge dels nens; només veia un obstacle físic, una molèstia logística que li espatllava la rutina diària.

Aquesta criminalització de la protesta crea una falsa barra lliure moral. L’agressor se sent legitimat perquè creu que actua en nom del «dret a treballar» o de la «gent normal», convertint-se en l’heroi d’un relat distorsionat. És la victòria perfecta del poder: aconseguir que el penúltim (el conductor estressat per la precarietat del seu dia a dia) es baralle amb l’últim (el mestre mobilitzat que intenta salvar el sistema), mentre els vertaders responsables del conflicte miren l’espectacle des dels seus despatxos blindats, lliures de qualsevol culpa.

Quan comprem el discurs que el dret a no ser molestat en el trànsit és superior al dret constitucional a la dissidència, estem destruint el contracte social. L’agressió d’ahir és el símptoma d’una societat malalta de desinformació, que prefereix colpejar el termòmetre abans que curar la malaltia. Cal aixecar la mirada de l’embús de cotxes i recordar el motiu real de la protesta: perquè una societat que tolera la violència contra els seus mestres és una societat que ja ha renunciat a defensar el seu propi futur.

La causa segrestada

Vicent Partal escriu sobre l’amargor independentista. Posa el dit a la nafra, quan descriu un estat d’ànim col·lectiu que molts confonen amb la derrota o l’apatia. Però, i si aquesta amargor no fos el final d’un camí, sinó el resultat d’una traïció estratègica? La sensació que el moviment ha perdut el nord no prové de la inactivitat de la societat, sinó de la intervenció «tòxica» dels partits polítics en un espai que, fins aleshores, era lliure, horitzontal i viu.

La gran paradoxa és que el moviment independentista va arribar al seu punt àlgid quan era autònom, quan la societat civil marcava el ritme i els partits, a contracor, l’havien de seguir. Però el cavall de Troia va entrar el dia que les formacions polítiques van decidir «institucionalitzar» el moviment. En el moment en què els partits van segrestar les sigles i els lideratges, el foc de la revolta es va convertir en la fredor de la gestió. I aquí rau el problema: un partit polític, per definició —i entenem aquesta definició pels seus actes de “prudència”—, busca la supervivència i el poder. Un moviment civil, en canvi, busca la transformació i la dignitat. Són lògiques incompatibles.

El resultat d’aquest segrest és l’escena que veiem avui: unes assemblees de mestres —una de les potes més vitals de la societat civil— on, en comptes d’interlocutors polítics amb voluntat de diàleg, hi trobem agents d’intel·ligència policial. Quan la classe política ha buidat la política de contingut i l’ha substituït per «gestió de l’ordre», la dissidència passa a ser tractada com un problema d’ordre públic. Els polítics ja no negocien, amenacen, perquè han oblidat (o potser han decidit ignorar) que l’autoritat no es mana amb por, sinó que es guanya amb exemple.

L’amargor de la qual parla Partal, doncs, és la tristesa de veure com el múscul que va fer tremolar un Estat ha acabat domesticat en despatxos i taules de negociació buides. Els partits no han aturat la independència perquè són incapaços; l’han aturat perquè la seua lògica d’institució demana ordre, control i, sobretot, estabilitat per mantenir les cadires.

Potser la solució no és esperar que torne l’espurna política, sinó entendre que la societat civil ha d’aprendre a caminar, una altra vegada, de manera autònoma. Si els mestres, els metges o qualsevol col·lectiu volen guanyar batalles reals, han de deixar de mirar cap al Parlament com a única via de salvació. La societat civil no ha mort, ni s’ha tornat apàtica; simplement ha entés, a cop de decepcions, que quan el partit polític entra a la cuina, la revolució es deixa de cuinar per quedar-se en una simple decoració de plat.

El país continua viu, treballant i protestant, però ho fa a pesar dels seus representants. I en aquesta desconnexió total, en aquest «viure a l’esquena» del sistema, potser és on començarà a néixer, finalment, el contrapoder real que el país necessita.

La imatge del País Valencià a TV3

Cal plantejar una reflexió incòmoda, però necessària, sobre la imatge del País Valencià que constantment ens projecten alguns informatius, especialment TV3. La sensació gairebé sistèmica és que, cada vegada que s’esmenta el País Valencià, el focus recau invariablement sobre qüestions lingüístiques, sobre polèmiques associades a la llengua. Com si la nostra parla fos l’única font de notícies i conflictes. La realitat, però, és molt més rica i complexa.

És innegable que, al País Valencià, l’idioma és un àmbit on, puntualment, sorgeixen tensions, i quan hi ha una «agressió» percebuda contra el català, la resposta ciutadana és immediata i vigorosa. Però és realment aquest l’únic relat que ens defineix? Tenim la percepció que, fora d’aquestes onades de protesta, la vida transcorre amb una normalitat que dista molt de la imatge de «selva vietnamita» on qualsevol catalanoparlant pot ser «abatut per un botifler», una imatge, per cert, que només contribueix a crear distància i malentesos.

Mentre aquí es consumeix, es debat i es pateix una realitat polièdrica, els informatius semblen tenir una lent fixa que ignora la multitud de temes que realment ens afecten. Temes urgents, que generen debat i preocupació ciutadana. Temes que tenen noms i cognoms, que afecten la qualitat de vida de milers de valencians.

Però no, res d’això té citació ni continuïtat en els titulars d’aquests informatius. Només s’obren amb l’assetjament lingüístic. Això porta a una conclusió fal·laç: que els valencians som un poble conflictiu on parlar català és un tema delicat. I això, ho he de dir amb tota la claredat, és una gran mentida.

La meua pregunta és: són conscients els editors de notícies del mal que estan fent? Són conscients de com estan distorsionant la nostra imatge, tant per als catalans que ens observen com, fins i tot, per a nosaltres mateixos? Aquesta visió reduccionista no només és injusta, sinó que empobreix la comprensió mútua entre territoris veïns i alimenta un estereotip que no es correspon amb la realitat del dia a dia.

Crec fermament que aquesta situació mereix una reflexió més profunda per part dels mitjans implicats. És hora de trencar amb una narrativa tan limitada i d’abraçar la complexitat i la diversitat del País Valencià, oferint una imatge honesta i completa que inclogui tots aquells temes que veritablement preocupen i configuren la vida dels valencians.