He llegit l’article “Celebrem la unanimitat del Consell”, de l’advocada i professora Montserrat Nebrera, publicat a Nació el passat 5 d’agost, sobre el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries i m’ha deixat pensant. Potser perquè parla d’una qüestió que no conec prou i davant la qual em falten eines. Ella és doctora en dret. Jo no. Ho dic perquè no voldria que aquestes paraules semblaren una impugnació jurídica ni l’intent —una mica ridícul per part meua—, d’esmenar-li la plana a qui sap molt més que jo sobre la Constitució i els límits d’una llei.
Puc entendre, almenys en termes generals, el que explica. Una proposició de llei pot nàixer d’una preocupació legítima i, tanmateix, estar mal redactada. Pot envair competències que corresponen a l’Estat, haver estat tramitada massa de pressa o contenir mesures tan generals que acaben tractant de la mateixa manera situacions molt diferents. També entenc que no es pot limitar un dret perquè sí i que les lleis, sobretot quan afecten la propietat, han de ser precises i proporcionades. No és això el que em costa d’acceptar. El dubte em ve una mica després.
Nebrera afirma que impedir la compra d’habitatges a determinades persones a causa de la seua situació patrimonial ultrapassa els límits del que pot admetre una economia de mercat com la nostra. I és ací on alguna cosa no m’acaba de quadrar. Potser no he entés bé el seu raonament. Però em pregunte si el dret a la propietat privada comporta necessàriament el dret a continuar adquirint propietats sense cap més límit que els diners disponibles.
No em sembla que siga exactament el mateix defensar la casa on viu una família que defensar la possibilitat que una persona, una empresa o un fons d’inversió compren deu, cinquanta o cinc-cents habitatges. En tots dos casos parlem de propietat, certament, però les conseqüències no són les mateixes. Una casa pot ser el lloc on algú viu, cria els fills, guarda els seus llibres i acaba familiaritzant-se amb els sorolls que recorren la nit del seu habitatge. També pot ser només una xifra dins d’una cartera d’inversions. El bé és el mateix. La seua funció, no. Deu ser aquesta diferència la que em costa veure en l’article.
No sé gaire de dret constitucional, però sí que sé —com ho sap qualsevol que mire els preus dels pisos o escolte les converses de la gent més jove que intenta accedir-hi— que l’habitatge és un bé limitat. Si algú en compra molts, els altres no desapareixen, és clar, però en queden menys a l’abast de qui només en necessita un. I quan la compra massiva es concentra en determinats barris o ciutats, els preus pugen, els lloguers es tornen inassumibles i la gent acaba marxant dels llocs on havia imaginat tenir la seua vida.
Potser no hi ha una relació directa i matemàtica entre cada habitatge acumulat i cada persona que es queda sense casa. La realitat deu ser més complicada. Però costa creure que una cosa no tinga res a veure amb l’altra.
La Constitució reconeix el dret a la propietat privada. També diu que aquesta propietat té una funció social. I, en un altre article, parla del dret a un habitatge digne i de l’obligació dels poders públics d’impedir l’especulació. No sabria explicar amb precisió com han de conciliar-se aquests principis quan entren en conflicte. Segurament és ací on comença la faena dels juristes. Però, llegits des de la ignorància d’un ciutadà qualsevol, no sembla que un haja d’esborrar necessàriament l’altre. Més aviat sembla que ens obliguen a buscar algun equilibri.
La paraula propietat imposa molt. Té al darrere una història, unes garanties i també una por comprensible: la por que algú puga llevar-nos allò que és nostre. Però jo no estic pensant en això. No pense en una administració que entra en una casa i expulsa qui hi viu. Pense en una societat que es pregunta si l’habitatge ha de poder acumular-se sense límits, fins i tot quan aquesta acumulació dificulta que altres persones accedisquen a una llar. I no acabe d’entendre per què formular aquesta pregunta hauria de situar-nos fora de l’economia de mercat.
De fet, vivim envoltats de mercats regulats. No podem edificar on vulguem, destinar qualsevol local a qualsevol activitat ni fer amb un terreny tot allò que ens permetria la nostra capacitat econòmica. Acceptem normes perquè entenem que les decisions particulars tenen efectes sobre els altres. L’habitatge, precisament perquè és imprescindible per a viure, no hauria de ser l’excepció.
Això no significa que la proposició de llei qüestionada pel Consell siga correcta. Potser no ho és, perquè ha volgut resoldre amb una prohibició massa simple un problema molt més complex. No és igual qui té una part d’una casa heretada que qui compra edificis sencers. No és igual una segona residència familiar que cent pisos adquirits com a actius financers. Una norma que no distingisca aquestes situacions probablement serà injusta, ineficaç o totes dues coses alhora.
Però que aquesta llei puga estar mal feta no respon a la pregunta que em continua rondant pel cap: fins a quin punt el dret a tenir propietats pot dificultar el dret dels altres a tenir-ne una per viure?
Tampoc sé si la unanimitat del Consell resol del tot aquesta qüestió. Resol, o almenys assenyala, els problemes jurídics d’un text concret. No necessàriament el problema social que aquell text, amb més o menys encert, pretenia afrontar. Les lleis es poden retirar o corregir. Els preus continuen pujant. Els habitatges continuen concentrant-se. I moltes persones continuen dedicant una part desmesurada del sou a conservar un sostre que mai no sentiran completament seu.
Al final de l’article, Nebrera, amb certa ironia, recorda que tenir propietats resulta més transversal a les ideologies del que alguns volen admetre. Segurament té raó. La incoherència no és patrimoni de cap partit. Però descobrir que algú que critica el negoci immobiliari mentre també participa en ell, pot desacreditar la persona; no sé si desacredita la preocupació. Una hipocresia no fa desaparéixer un problema.
Potser tot es redueix a una distinció molt elemental. Una cosa és protegir el dret a la propietat. Una altra, considerar que qualsevol límit a l’acumulació d’habitatges constitueix un atac contra aquest dret. Entre totes dues afirmacions hi ha un espai enorme, ple de matisos jurídics que segurament desconec, però també de vides concretes.
No tinc una solució. Ni tan sols sé quina seria la manera més justa de regular-ho. Només em costa acceptar que la llibertat de comprar moltes cases haja de pesar sempre més que la necessitat de disposar-ne d’una. Potser la llei del Parlament no era la resposta. Però la pregunta, em sembla, continua intacta.
Foto de Jakub Zerdzicki
