Justícia – filant prim

La humanitat de les institucions

A casa hem acabat una sèrie de televisió on, malgrat els petits defectes de la trama en la resolució de certes qüestions i la construcció temporal una mica confosa en segons quins moments, s’aboquen idees que no pots deixar anar, per la lucidesa que contenen. La sèrie és Promoción 09, creada per Tom Rob Smith. Segueix les vides i les carreres d’un equip de reclutes de l’FBI mentre se centra en la transformació del sistema de justícia penal dels Estats Units a mesura que s’altera per l’ús creixent de la intel·ligència artificial en la predicció de crims futurs. Idea que, inevitablement, ens duu a Minority Report (2002) i que ja va explorar visionàriament l’Steven Spielberg. Només que ara la IA ja és una realitat.

En un dels capítols, un dels protagonistes es veu obligat a defensar la inclusió de la intel·ligència artificial en la investigació policial. Els seus superiors, escèptics, li posen objeccions. No tot es pot deixar en mans d’una màquina, li venen a dir. Segons ells no es pot permetre que una IA acabe decidint per les persones. La resposta del personatge és inquietant perquè gira l’argument com un calcetí. Després de la inevitable pausa dramàtica li rebla al seu interlocutor que potser les institucions tradicionals ja funcionen, en bona part, artificialment. Continuen oferint respostes fabricades per unes estructures, unes normes i unes inèrcies que pertanyen a un món que ja no existeix. Tal volta ens espanta delegar decisions en una màquina —conclou— mentre acceptem sense alterar-se que moltes de les nostres institucions fa temps que han deixat de mirar la realitat que tenen davant.

La idea em va semblar extraordinària. I només unes hores després vaig comprendre fins a quin punt podia ser, tanmateix, terrible.

La meua dona és advocada. La seua feina sempre és motiu de debat a casa. No fa gaire, precisament arran del cas Maricarmen, parlàvem d’un procediment de desnonament que porta i que està intentant aturar. Una família de sis persones —tres generacions i amb una menor inclosa— esperava que l’administració pogués oferir-los alguna alternativa residencial. Però encara no l’han trobada. El jutjat havia de decidir si mantenia suspés el procediment mentre arribés alguna solució. I la resposta judicial conté aquestes paraules:

«Es evidente que la suspensión del proceso carece de cualquier tipo de objeto si las administraciones públicas competentes no proponen ninguna medida adecuada para hacer frente a la unidad familiar de la persona demandada.»

És difícil llegir aquesta frase sense aturar-se un moment. Com que l’administració que se n’hauria de fer càrrec no ha estat capaç d’aconseguir una solució per a aquella família —i precisament per això!— el jutjat considera que esperar ja no té objecte.

Hi ha una lògica jurídica al darrere. Naturalment que n’hi ha. Un jutge no pot resoldre les causes que té damunt la taula segons les seues simpaties personals, ni convertir cada procediment en una decisió moral improvisada. Les normes existeixen també per protegir-nos de l’arbitrarietat. La llei limita el poder, estableix garanties, ordena conflictes, protegeix drets. Tot això és cert. Però alguna cosa grinyola més que una sénia de fusta, quan la incapacitat de l’Administració per resoldre un problema acaba convertint-se en la raó per a deixar de protegir qui pateix precisament aquell problema. Com no hem trobat una llar per a vosaltres, ja no té sentit continuar esperant la recerca. Llegit fora del llenguatge jurídic —i ací és sovint on apareix el debat a casa—, resulta difícil defugir la brutalitat de la frase. Però encara hi havia un altre fragment en la resolució que impressiona més:

«La labor del juzgador consiste en aplicar la ley —juzgando y haciendo ejecutar lo juzgado—.»

En principi, res a objectar. És la llei. És el procediment. És la funció del jutge. És la norma. I és en aquest moment que vaig tornar immediatament a la sèrie, considerant aquell diàleg sobre la intel·ligència artificial, i preguntant-me què significa que una cosa siga realment artificial.

Potser ens hem acostumat a associar la paraula amb ordinadors, algoritmes, robots, màquines capaces de donar-nos una resposta més enllà del nostre treball. Però artificial també és allò que ha perdut el contacte amb la matèria viva de què prové. Allò que reprodueix una forma sense recordar-ne ja el sentit. Allò que continua funcionant perquè el mecanisme encara funciona, encara que la raó que el justificava s’haja esvaït.

I ací està la cosa. Una institució pot ser profundament artificial sense que hi haja un sol ordinador decidint dins d’ella. Pot estar formada per persones, persones intel·ligents, honestes, preparades. I, tanmateix, comportar-se com una màquina. Introduïm un cas, comprovem els requisits, apliquem el protocol, produïm una resposta i que passe el següent.

Però la família, continua allí. Sis persones amb noms, roba dins dels armaris, plats a la cuina, llits que algú haurà de desfer, medicaments en algun calaix. Una família amb una criatura, possiblement, que no entén què vol dir allò de “llançament” —potser esbalaïda per la literalitat de la paraula—, però que entenen perfectament què significa que un adult li diga que ho ha d’arreplegar tot perquè allí, en la casa on han tornat cada dia després del món, ja no poden continuar-hi vivint.

Tot això existeix, però no per al procediment. I aquesta és una de les formes més terribles d’artificialitat institucional. Allò que no cap dins de l’expedient deixa de ser rellevant, encara que continue sent amb tota la seua cruesa fora d’ell. No és que la realitat s’haja esvaït de sobte. És que el sistema ha decidit que no cal mirar-la, veure-la.

Que conste que no estic proposant que els jutges resolguen segons la seua consciència en contra de les lleis. La meua dona ja m’avisa. Un estat de dret no podria sobreviure gaire temps d’aquesta manera. Tampoc es tracta de negar drets a l’altra part d’un procediment. Els conflictes jurídics ho són precisament perquè hi ha drets, interessos i obligacions que xoquen entre si. La qüestió és una altra.

Què passa quan hem construït normes incapaces d’assumir les conseqüències humanes de la seua pròpia aplicació? Què passa quan l’excepció humana apareix davant nostre i l’única resposta possible és “que no està prevista”? Què ocorre quan una institució continua fent correctament allò que sempre ha fet, però allò que sempre ha fet ja no dona resposta al món en què vivim? Potser aleshores hauríem de començar a distingir entre una institució que funciona i una institució que simplement continua en marxa. I no és el mateix.

Una administració pot continuar tramitant expedients mentre fracassa socialment. Un sistema sanitari pot continuar comptabilitzant visites mentre deixa pacients abandonats durant mesos. Una escola pot continuar expedint notes mentre perd la capacitat d’educar determinats alumnes. Una política d’habitatge pot complir escrupolosament tots els tràmits mentre deixa famílies a la intempèrie. Un jutjat pot produir resolucions jurídicament estructurades mentre la realitat humana queda cada vegada més lluny del llenguatge amb què aquelles resolucions són escrites.

En la forma, tot funciona. Els papers circulen, les notificacions arriben, els terminis vencen, les signatures germinen al final de cada document. El sistema respira. Però les persones s’ofeguen. Això és el que em sembla tan poderós d’aquella idea sobre la intel·ligència artificial.

Ens preocupa —amb raó— que una màquina puga prendre decisions sobre nosaltres sense comprendre realment què significa patir, perdre una casa, quedar-se sense treball, esperar una operació, criar un fill sense ajut, envellir sol, fugir d’una guerra. Ens espanta imaginar un algoritme dient: No compleix els requisits, Sol·licitud denegada, Risc assumible, Cas tancat. Però hauríem de preguntar-nos també quantes vegades ja diem exactament aquestes coses sense necessitat de cap algoritme.

Potser el perill no és només que les màquines aprenguen a comportar-se com nosaltres. El que ens hauria de preocupar és per què nosaltres mantenim intactes institucions que cada vegada s’assemblen més a les màquines. Institucions que processen, classifiquen, deriven, arxiven, contesten i que rarament alcen el cap. I precisament aquest gest és important. Perquè darrere de qualsevol norma, un dia, hi hagué una raó, i algú va pensar que aquella llei havia de protegir alguna cosa, que aquell procediment perseguia una finalitat. Que aquell dret servia perquè alguna persona no quedara indefensa davant d’una altra, davant d’una empresa o davant del mateix Estat.

La llei no naix per produir expedients —en aquest punt, a casa, tots estem d’acord—, naix per ordenar la convivència entre éssers humans. El procediment no és la finalitat, és una ferramenta. I quan la ferramenta comença a comportar-se com si ella mateixa fora l’objectiu de tot plegat, alguna cosa s’ha invertit.

En aquella resolució que abans he esmentat, apareix també una expressió que n’hi ha per a sucar-hi pa. El jutge parla d’interpretar els preceptes «de forma razonable». I aleshores apareix inevitablement una pregunta: raonable per a qui? Respecte de què? Raonable per preservar el ritme d’un procediment o per evitar una suspensió indefinida? Raonable per protegir els drets legítims de la propietat o per a l’Administració que no ha trobat una alternativa? Raonable per a les sis persones que l’endemà no sabran on dormiran?

La raó mai no habita completament fora de la realitat. Una decisió pot resultar perfectament racional dins d’un sistema i profundament absurda quan ix al carrer. Pot ser coherent en el paper i devastadora al voltant d’una taula. Pot cabre perfectament dins d’una resolució i no cabre de cap manera dins de la vida que tenim. Aquesta distància és el que hauríem de vigilar. Perquè les institucions són necessàries. Absolutament necessàries. Precisament per això hauríem d’exigir-los molt més que mera supervivència burocràtica.

Una democràcia no és només un conjunt de normes. És també la capacitat permanent de revisar-les. Una societat madura no hauria de preguntar-se únicament si una llei s’està aplicant correctament. Hauria de preguntar-se periòdicament si aquella llei continua servint per a allò que pretenia protegir.

De vegades tinc la sensació que intentem governar el present amb el vocabulari del passat. I quan el present no cap dins d’aquell codi, culpem el present. No està previst. No compleix els requisits. No concorre el pressupòsit, ni hi ha cobertura legal. És possible que totes aquestes frases siguen jurídicament correctes. Però una societat no pot resignar-se a viure eternament dins del jurídicament correcte si els resultats són humanament insostenibles.

Aquesta és una de les grans confusions del nostre temps: identificar justícia amb mera aplicació normativa. La llei és imprescindible per a arribar a la justícia. Però no sempre hi arriba. I quan no hi arriba, no hauríem de castigar el jutge perquè no invente una llei nova. Hauríem de mirar una mica més amunt. Hem de preguntar-nos per què el legislador no ha creat instruments suficients. Per què l’Administració no té recursos. Per què els serveis públics arriben tard. Per què permetem que els problemes socials acaben transformats en conflictes judicials que exigim després que resolga una persona asseguda davant d’un expedient. No heu pensat mai que potser demanem als jutges que administren les conseqüències d’un fracàs que s’ha produït molt abans d’entrar al jutjat?

Les nostres institucions han deixat de pensar en nosaltres sense que ens n’adonem. Continuen responent, produint documents, celebrant vistes i dictant resolucions. Però han perdut una cosa essencial. La capacitat de preguntar-se per què. Per què existeix aquesta norma, a qui havia de protegir, quina realitat volia ordenar. Què passa quan la seua aplicació produeix exactament el contrari del que una societat humanament decent voldria aconseguir. I això ens retorna, finalment, a la intel·ligència artificial.

Tal vegada la gran diferència entre intel·ligència i automatització no consisteix en la capacitat de donar una resposta. Qualsevol sistema prou sofisticat pot fer això. La intel·ligència apareix quan som capaços de dubtar de la resposta, quan ens plantegem si la pregunta estava ben formulada, quan descobrim que una regla útil en milers de casos anteriors pot ser monstruosa en la següent (la mil u). Apareix quan som capaços de veure la persona abans que l’expedient i recordem que darrere de cada categoria administrativa hi ha una vida que no encaixa a aquestes. Potser això és el més genuïnament humà que ens queda. La capacitat d’alçar el cap i mirar. De dir que açò no pot acabar així.

No sabem quina serà finalment la destinació d’aquella família de sis persones. Puc assegurar-vos que la meua dona lluita per elles amb tots els instruments que té a les mans, però també amb tota la voluntat emocional que el cas exigeix. I pensem molt en ells. Els pensem guardant la roba dins d’una bossa, precipitadament; en la criatura que pregunta desconcertada on van ara; en la mare i el pare que busquen una resposta que ignoren. Pensem també en totes les persones que, des d’un jutjat, una administració, uns serveis socials, darrere de la finestreta d’una oficina, intenten fer correctament la seua faena dins dels marges que se’ls han ofert.

Confiem en el fet que no tothom és cruel. Però això, precisament, és el que més ens inquieta. Perquè els sistemes més deshumanitzats no necessiten persones cruels. Només necessiten persones que facen la seua tasca correctament sense mirar més enllà dels papers que segellen. Potser per això ens espanta tant la intel·ligència artificial. Perquè ens obliga a mirar-nos en un espill. I en apropar-nos prou, descobrim que la pregunta no és únicament fins a quin punt permetrem que les màquines decidisquen sobre les nostres vides. La pregunta verdaderament incòmoda és una altra.

Quanta intel·ligència queda encara en les institucions que podem continuar anomenant humanes?

Foto de cottonbro studio

El país que no va existir

Els records, de vegades, tornen encegats d’una llum que mai no va existir. El capvespre a la cuina de la casa dels pares, a l’hora de berenar. La veu acomboiada dels adults travessant una porta després de la feina. La mà que ens endreçava el coll de la camisa abans d’eixir al carrer, cap a l’escola. L’olor de sabó que feia la roba guardada en els calaixos de la còmoda. El rum-rum de la ràdio, sempre engegada, en aquella casa on ja no viu ningú. La memòria guarda aquestes petites joies i, en conservar-les, les separa de la intempèrie que les envoltava. El dolor que ens habitava s’apaga per les vores. Les privacions perden el nom que les definia en el dol de la precarietat. Els silencis que han deixat els grans en marxar, ja no van humitejats de la rancúnia i la por, només aquella quietud amable amb la qual ara ens revisiten. Passats els anys, arribem a creure’ns que hi havia una claror que encenia l’esperança en un món impossible, quan en realitat era ben minsa i entrava a casa entre el badall poruc d’una finestra de casa que mai no vam tenir el valor d’obrir del tot.

La nostàlgia pot arribar a ser un estat de confusió. No enyorem necessàriament el temps passat, sinó la persona que érem en aquell moment, la mirada incompleta amb la qual contemplàvem les coses, aquella sensació de fermesa que sentíem en saber que algú altre sostenia el pes del món mentre nosaltres ens féiem càrrec de la infantesa i que gestionàvem entre el joc i la cridòria al carrer, mentre esperàvem que ens convocaren a taula, per dinar. Quan algú assegura que abans es vivia millor, és possible que no parle de la vida, en el sentit col·lectiu amb el qual ens acumula la història, sinó d’aquell seguit de flaixos, de percepcions que se’ns han quedat enganxats a la junta dels llavis després d’una menja gustosa. L’olor del rent en obrir el pastador de l’àvia; la remor del carrer a la nit, el veïnat assegut a les portes de casa, rogle de cadires i riures; l’estiu i la joventut dels pares, la seua veu sencera i clara. Tot allò ens projecta una felicitat privada i s’escampa, com un oli vessat, sobre el paisatge sencer, confonent la ingenuïtat de la infantesa amb la bondat inexistent d’un règim pervers i l’escalfor d’aquella casa aleshores sense absències amb la temperatura moral d’un país.

Aquesta confusió, tan humana i tan comprensible, s’ha convertit en un discurs polític. La nostàlgia ja no és només un recurs íntim de la memòria, una manera de repassar les coses que hem perdut, sinó una política fantasmagòrica i insidiosa que han posat a circular com una promesa. Davant d’aquest present accelerat, desigual i difícil d’assumir i d’entendre, davant d’un futur que va perdent els accessos a l’esperança, representat molt sovint com una successió d’amenaces, hi ha qui ens ofereix el passat com si encara fos aquella casa intacta a la qual es pogués tornar. Sense dir-nos que, en aquell passat, no tots podien entrar i molta gent —molta!— va perdre la veu i la vida. Ens mostren només la façana restaurada amb uns suposats “ordre, seguretat i família”. Valors amb els quals s’amania la concepció més rància de l’existència. I es deixen la resta, ocult darrere de les cortines.

La maniobra és eficaç, perquè no la fan parlar amb la raó, sinó amb la ferida. A algú que sent que el present li fuig de les mans, no se li ofereixen causes, responsabilitats o solucions complexes. Se li ofereix una imatge. Un país sense conflicte aparent; una comunitat compacta, uniformitzada; un món on cadascú tenia un lloc i les coses tenien un nom estable. Però aquell ordre, quan va existir, no era una font d’harmonia. Fou una distribució imposada de la veu i del silenci, del privilegi i de l’obediència, de les vides que mereixien ser visibles i de les que havien de romandre, empresonades, en la penombra. Dir que cadascú sabia quin era el seu lloc estalvia la pregunta de qui ho havia decidit d’aquesta manera i què li passava a aquell o aquella que intentava abandonar-lo.

El passat que se’ns ven en aquestes proclames és un país que mai no va existir. Si més no, no d’igual manera per a tots. Potser va ser suportable per a aquells que no van haver de patir persecucions perquè vivien confortablement encaixats en la norma. Per a qui tenia algú que responia per ell —un padrí ben posicionat—, un cognom que obria portes, una llengua que no li calia amagar, una sexualitat “normativa” que no el condemnava, una fe que endiumenjava en l’oficialitat hipòcrita d’alguna església o una actitud prou covarda per a no discutir-la. Perquè una època no pot jutjar-se només a partir dels records de les persones a qui el poder va permetre viure al marge de la repressió. També està feta d’aquells que no van poder contar-ho, dels qui van emigrar, dels qui van ser empresonats, depurats, humiliats o assassinats. De les dones (totes!) obligades a ser una minoria civil i moral. Dels treballadors obligats a acceptar la precarietat i una disciplina de silenci, sense queixes ni reivindicacions. De les famílies, espantades, que no podien respondre a certes preguntes dels fills, perquè ni tan sols podien fer-se.

Aquesta operació de maquillatge del franquisme és especialment perillosa. No estem parlant d’un decorat antic, de fotografies en blanc i negre, d’una manera més parsimoniosa de travessar els dies. Parlem d’una dictadura que va sorgir a partir d’una guerra, iniciada per un cop d’estat contra la democràcia i que van bescanviar per la repressió, el terror, la censura i l’eliminació sumària de la discrepància. Que entre els plecs d’aquell temps hi hagués persones que s’estimaren, celebraren festes, criaren fills, treballaren i conegueren instants de felicitat no converteix el sistema que les envoltava en un sistema amable. La vida obri escletxes fins i tot en els murs més durs, però resulta pervers atribuir-li al mur la llum que aconseguia deixar passar.

La gent troba manera de viure els seus afectes també sota les dictadures, riure enmig de la pobresa, preparar dinars mentre està lliurant-se una guerra, fer créixer plantes als balcons de la casa on viu empresonada. Aquesta capacitat humana de rescatar una mica de vida en condicions adverses és digna d’admiració, però no pot servir per a absoldre-les condicions. Els moments de joia dels nostres avis no van ser un mèrit del franquisme. Van ser una forma de resistència davant la grisor, l’escassetat i la por que la dictadura havia naturalitzat. No podem confondre una cosa amb l’altra.

És fals dir que tornar signifique recuperar. No cal citar Einstein per a saber que la història no permet repetir un tracte en sentit contrari i trobar cada referència que vam tenir al lloc on la vam deixar. Invocar el passat no ens tornarà la gent que ha marxat, ni la joventut, ni els carrers sense trànsit, perquè les estructures familiars, laborals i veïnals eren unes altres. No ens tornarà aquella suposada senzillesa, perquè el món que la feia possible —amb totes les seues proteccions i totes les seues injustícies— ja no existeix. El que sí que pot retornar són les jerarquies, els silencis, la sospita contra el diferent, l’autoritarisme, la idea perversa que hi ha drets excessius i vides que demanen massa. La nostàlgia promet la casa, però només conserva la clau d’aquell soterrani fosc i humit que va ser el crim de la dictadura.

La insatisfacció és un terreny molt fèrtil per a aquells que ens venen aquesta política. Quan les institucions democràtiques no garanteixen una vida digna, quan el treball ja no et protegeix de la pobresa, l’habitatge es converteix en un privilegi impossible d’assumir i la incertesa ocupa el lloc que abans reservàvem al futur, la defensa abstracta dels drets pot semblar insuficient. No basta dir a la gent que mai no havia tingut tanta llibertat si aquesta llibertat ha de ser exercida des de l’angoixa, la solitud o la impossibilitat d’arribar a final de mes. La democràcia no pot limitar-se a recordar-nos tot allò que podríem perdre. Ha de tenir més presència, demostrar que la dignitat no és una paraula que podem trobar escrita i llegir en una llei, sinó un valor inalienable que no ens expulsarà de la casa on vivim, que tindrem un metge que atendrà les nostres indisposicions i flaqueses físiques, una escola que no abandonarà els nostres fills i ens permetrà una vellesa que no serà castigada amb l’ostracisme ni la misèria.

La nostàlgia, en política, és un discurs reaccionari i incapacitant. Converteix el passat en un mite idealitzat que impedeix analitzar els problemes del present. Una explicació, simple, que cala en la gent que se sent en la intempèrie, posant-li al davant culpables senzills i palpables. El foraster, la feminista, les llengües que reclamen existir, els pobres que encara són més pobres. Qualsevol que ens done un pretext per a descarregar en ell la frustració sense tocar l’estructura que, precisament, l’ha produïda. I a continuació anomenar ordre a la distribució de la por. Moltes persones, cansades de no entendre el que ens està passant, acullen l’argument perquè creuen que així ja tenen una resposta, una frontera i un enemic.

Els drets, mentrestant, s’afebleixen. Van patint una fragilitat que només percebem quan comencen a desaparéixer. Ens hem acostumat a tenir-los de la mateixa manera que acceptem l’automatisme de l’aigua que ix de l’aixeta o la llum que s’encén en prémer un interruptor. Pensem que formen part de la naturalesa de les coses, que una societat com la nostra, que els ha reconegut, ja no pot retirar-los sense deixar de reconéixer-se a ella mateixa. Però un dret no és una característica geològica del país. Tots són una construcció humana. Van nàixer d’un greuge, d’una desobediència arriscada, d’una persona que es va negar a continuar ocupant la marginació que li havien assignat en el seu trajecte. I allò que ha sigut construït també pot ser desmuntat. Peça a peça. Sense estrèpit. Amb una reforma, una excepció, una emergència permanent. Se’l degrada amb un canvi de circumstàncies i deixa de significar res.

La meua àvia deia que aturar-se és començar dues vegades. Pensava que amb allò, valorava la perseverança. Era una d’aquelles sentències casolanes, polides pel temps. Però ara també la sent com una advertència política. Parar el camí dels drets no significa quedar-nos exactament on érem. Hi ha aturades que ja són un retrocés, perquè mentre nosaltres dubtem, altres s’esforcen a canviar el sentit de les paraules, per tornar discutibles les certeses acordades, per convertir la igualtat en excés, la veritat sobre la història en un acte de rancúnia i la compassió envers els altres en un acte de feblesa.

El problema rau en, si una vegada comprés l’error, podrem refer íntegrament el camí? Serà possible recuperar les institucions erosionades, la confiança perduda, la capacitat de conviure amb qui s’ha considerat diferent? Les lleis poden restituir-se. El més complicat és restituir la consciència que les van fer necessàries. Un dret suprimit pot tornar a redactar-se, però ja hi haurà persones expulsades, vides trencades, pors instal·lades a dins de casa. La violència política no només causa víctimes directes, també modifica el clima moral. Ensenya a mirar cap a un altre costat, integra l’abús en el paisatge i deixa en la llengua una pols que costarà generacions treure’s de sobre.

Per això, convé desconfiar d’aquells que ens venen el passat com una solució i ens l’empaqueten com un regal enverinat. No es tracta de viure sense memòria, sinó de reivindicar-la completa. Cal ser capaços de conservar la tendresa de llavors, els espais que ens eren comuns i la por que potser els adults dissimulaven mentre nosaltres berenàvem al caliu d’aquella cuina petita. La memòria democràtica no hauria d’arrabassar-nos els records afables ni culpabilitzar-nos per haver sigut feliços en temps injustos. Hauria d’ajudar-nos a separar aquella felicitat, del desig de poder amb el qual volen apropiar-se-la. La tendresa era de les persones. El silenci era, sovint, la imposició d’un règim genocida i corrupte.

Madurar és això. Aprendre que l’aparent paradís de la infantesa no era un país, sinó una habitació protegida durant unes hores per algú de casa que carregava, fora de l’abast de la nostra mirada, amb les dificultats del món. No podem tornar-hi. I qualsevol que ens prometa aquest retorn sap que menteix.

Podem visitar aquell racó de la memòria. Tocar els objectes que encara conservem d’aquell temps i que guarden l’escalfor i les veus d’aquells que ja no hi són amb nosaltres. Però després, hem de saber tornar i tancar la porta amb cura, tot sabent que cap societat justa no es construeix caminant d’esquena al futur. Perquè el passat pot oferir-nos consol, aprenentatge i arrels, però el que mai no ens tornarà és aquella casa habitable per a tots. I si, seduïts per la seua llum falsejada, consentim que ens desmantellen el patrimoni humà acumulat, potser descobrirem que començar dues vegades ja no era el pitjor. El pitjor serà no recordar en quin punt del camí ens vam perdre.

Foto de Esra Erdem

Capitalisme i selecció natural

La selecció natural també la decideix el capitalisme. És cert que els ecosistemes que habitem no miren comptes corrents ni escriptures de propietat. Però el capitalisme sí que pot decidir qui queda exposat i qui disposa d’un lloc on refugiar-se. Qui arriba a temps al diagnòstic. Qui pot pagar-se el tractament. Qui viu en una casa preparada per no coure’s viu quan fa calor, per ser-hi lluny de l’esclat torrencial de l’aigua quan es desborda, de la fàbrica que contamina, del barri on l’aire es torna més espés i la vida, més curta. Els diners no concedeixen la immortalitat, però compren temps. Compren distància respecte dels riscos. Compren, fins i tot, el dret a esperar en unes condicions menys cruels. La pobresa, en canvi, no sent una condició biològica, acaba escrita al cos. En els pulmons, l’esquena, les dents. En aquella malaltia que s’hauria pogut detectar abans. En l’esgotament de qui no pot permetre’s emmalaltir perquè deixar de treballar també és una forma de caure. No sobreviu el més apte. Sobreviu, massa sovint, el més protegit. Ens parlaran de responsabilitat individual, de previsió, de mèrit. Com si totes les persones hagueren començat la cursa des del mateix lloc i amb la mateixa capacitat pulmonar. Com si la possibilitat de resistir una pandèmia, una catàstrofe climàtica o una malaltia greu fora una virtut privada i no el resultat d’un sistema que reparteix de manera desigual la seguretat i la intempèrie. El capitalisme porta camí de modificar les lleis profundes de l’evolució. Perquè ha aprés a administrar la vulnerabilitat. A decidir quins cossos tindran més defenses i quins arribaran al perill ja exhaust. A convertir la desigualtat econòmica en desigualtat davant de la mort. Quan la riquesa compra anys i la pobresa els perd, ja no podem parlar de fatalitat. És una selecció. I no té res de natural.

El dret a no haver de fugir

La immigració i els seus efectes “perversos” no para d’ocupar portades, tertúlies i discursos oportunistes. Se’n parla com un dels grans problemes del nostre temps i, quasi sempre, les solucions són les mateixes: vigilar més, limitar les entrades, reforçar les fronteres, alçar murs més alts. Barrar el pas, en definitiva. Protegir allò que considerem nostre davant d’aquells que venen de fora.

No conec totes les dades, per la qual cosa no sabria calcular quantes persones podem acollir sense posar en dificultats els serveis públics. Entenc que els recursos no són infinits i que cap país pot afrontar tot sol un moviment de població d’aquesta magnitud. Però, precisament per això, em sorprén que el debat acabe quasi sempre a les nostres fronteres, com si el problema començara en el moment en què una barca arriba a la costa o un grup de persones intenta travessar una tanca de filferro.

Abans d’arribar fins ací, totes aquelles persones —condició que comparteixen amb nosaltres i que no hauríem d’oblidar mai— vivien en algun lloc. Tenien una casa, una família, uns amics, una llengua, uns costums i una manera pròpia d’entendre el món. Tenien un treball, un tros de terra, un negoci menut o uns pares dels quals tindre cura. Els seus fills anaven a escola o haurien volgut anar-hi. És a dir, tenien i aspiraven a una vida. Potser difícil, potser molt diferent de la nostra, però una vida vinculada a un paisatge i a unes persones.

Costa imaginar que algú abandone tot això per gust, que pose la seua vida en mans d’un traficant, que travesse un desert o que puge els fills a una embarcació precària simplement perquè ha sentit parlar dels avantatges d’Europa. Potser hi ha persones mogudes només pel desig legítim de prosperar. Però moltes altres marxen perquè quedar-se ja no és una possibilitat. Perquè no hi ha treball, perquè no poden alimentar la família, perquè una guerra ha destruït totes les seues opcions, perquè són perseguides o perquè el futur s’ha convertit en una quimera davant dels seus ulls.

Quan pense en elles, em faig una pregunta molt senzilla: si pogueren viure dignament a la seua terra, quantes emprendrien un viatge tan dur?

Tendim a donar per fet que el millor futur sempre és remot —el sant que fa més miracles és el que està més lluny, deia l’àvia—, en els països més rics, com si la prosperitat només poguera consistir a arribar fins ací. Però potser el millor futur és aquell que es pot construir a prop, al costat dels pares que es fan grans, dels germans, dels amics, dels carrers coneguts i de les tombes dels avantpassats. Potser una persona no somia instal·lar-se a milers de quilòmetres de casa. Potser només somia simplement poder viure sense por allà on va nàixer.

Per això trobe a faltar que parlem molt més de què podem fer als països d’origen. No per pagar-los i impedir que la seua població no puga eixir, ni perquè convertisquen el seu territori en una frontera avançada d’Europa. Tampoc per exercir una caritat que els mantinga dependents. Parle de contribuir a crear unes condicions que permeten a la gent quedar-s’hi, que no es vegen obligats a fugir.

No podem lamentar que hi haja persones obligades a fugir i, alhora, ignorar les guerres que alimentem, les armes que venem, els recursos que extraiem o les condicions comercials que imposem. No podem voler els seus minerals, la seua pesca, el seu petroli o la seua mà d’obra barata i després sorprendre’ns perquè una part de la seua població busca ací allò que no pot trobar a casa. Tenint en compte que som responsables de bona part de les desgràcies del món, no podem comportar-nos com si no tinguérem res a veure amb cap d’elles.

Ajudar els països d’origen no ens eximeix, mentrestant, d’atendre dignament les persones que arriben. Qui fuig d’una guerra, d’una persecució o d’una fam no pot esperar dècades que les polítiques internacionals donen resultat. Hi ha vides que necessiten protecció ara. L’acolliment i el treball als llocs d’origen no haurien de presentar-se com a solucions contràries, perquè responen a moments diferents d’un mateix drama. Cal socórrer qui ja ha hagut de fugir i, alhora, evitar que molts altres es vegen obligats a fer-ho.

Potser mai no aconseguirem que desapareguen les migracions, i tampoc crec que això siga desitjable. Les persones sempre s’han mogut i continuaran fent-ho. Viatjar, conéixer altres llocs, buscar oportunitats o començar una vida nova forma part de la llibertat humana. El problema no és que algú vulga marxar. El problema és que no puga quedar-se.

Per això, abans de preguntar-nos quantes persones caben entre nosaltres, hauríem de preguntar-nos quantes podrien continuar vivint entre els seus si tingueren pau, treball i esperança. Potser no podem assegurar un futur digne a tot el món, però sí que podem deixar de mirar només cap a la frontera i començar a mirar també la terra aspra on germina la desesperació.

El repte no hauria de consistir únicament a decidir a qui deixem entrar, sinó a construir un món en què ningú no haja d’abandonar els seus per poder sobreviure. Perquè emigrar hauria de ser un dret, però no una condemna. I quedar-se a la pròpia terra, prop dels qui estimem, hauria de ser una opció de futur per tothom.

Foto de Riad Hydar

Ningú no té dret a decidir qui pot continuar sent persona

Les paraules no poden pronunciar-se des d’un govern sense conseqüències. No perquè siguen ofensives, ni perquè siguen provocadores, ni perquè puguen ferir sensibilitats, sinó perquè travessen una línia que qualsevol societat que es diga democràtica hauria de considerar infranquejable. Quan un ministre afirma que hi ha persones que no mereixen viure, que cada nit se n’haurien de matar trenta o quaranta, i arriba fins i tot a negar-los la condició de persones, ja no estem davant d’una opinió política que ens agrade més o menys. Estem davant de la deshumanització expressada des del poder. I això és molt més greu.

Podem discutir sobre una guerra. Podem discutir sobre terrorisme, sobre legítima defensa, sobre operacions militars, sobre seguretat, fronteres o responsabilitats. Podem discrepar profundament sobre totes aquestes qüestions. Però hi ha una cosa que no hauria d’admetre discussió: cap governant pot decidir que un grup d’éssers humans ha deixat de ser humà.

Perquè sabem on comença aquest camí. Comença canviant les paraules. Deixem de parlar de persones i comencem a parlar de coses, d’enemics absoluts, d’éssers indignes de continuar vius. Després la mort deixa de tenir nom i cognoms i es converteix en una xifra. Trenta. Quaranta. Cada nit. I arriba un moment que matar ja no sembla matar. Sembla una operació administrativa. A mi és això, potser, el que més m’esgarrifa. No solament la brutalitat del que es diu, sinó la normalitat amb què es diu. La tranquil·litat amb què un home amb responsabilitats de govern pot parlar de matar desenes de persones com qui parla d’un objectiu que cal complir abans de l’endemà.

No soc jurista internacional, però sé una cosa molt elemental: els drets humans no existeixen únicament per protegir les persones que ens agraden, les que pensen com nosaltres o les que considerem innocents. Existeixen precisament perquè ningú no puga decidir arbitràriament qui té dret a continuar sent persona. Per això aquestes declaracions haurien de tenir conseqüències. Conseqüències polítiques, diplomàtiques i, si correspon, judicials. Els governs democràtics no haurien de mirar cap a un altre costat. Les institucions europees no haurien de refugiar-se en comunicats buits. I els ciutadans tampoc no hauríem d’acceptar que una barbaritat com aquesta desaparega de l’actualitat al cap de dos dies, substituïda per la següent notícia.

No demane venjança. Demane responsabilitat. No demane que es neguen drets a qui nega els drets dels altres. Demane exactament el contrari: que la democràcia demostre que els drets, les lleis i els límits també serveixen quan és difícil aplicar-los. I tampoc no accepte que denunciar aquestes paraules puga confondre’s amb atacar un poble, una religió o una comunitat. Criticar Ben-Gvir no és atacar els jueus. Denunciar un governant israelià no és condemnar tota la societat israeliana. Precisament perquè rebutgem les culpabilitats col·lectives, hem d’assenyalar amb claredat les responsabilitats individuals.

El que ha dit aquest ministre ho ha dit ell. I és ell qui n’ha de respondre. Durant massa temps hem repetit que les grans atrocitats no comencen quan apareixen els morts. Comencen abans. Comencen quan algú aconsegueix convéncer-nos que determinada gent val menys. Quan deixem de sorprendre’ns davant d’un llenguatge que separa els humans entre els qui mereixen viure i els que no. Quan ens acostumem.

Per això no crec que aquesta siga una declaració més dins del soroll terrible d’aquesta guerra. Hi ha moments en què una societat ha de saber dir prou. Prou a convertir la mort en una quota. Prou a decidir qui mereix viure. Prou a negar la humanitat de tot un poble. I sobretot, prou al silenci còmode dels qui encara pensen que mirar cap a una altra banda els deixa fora de tot això. Perquè arriba un punt en què callar davant de determinades paraules ja no és prudència. És permetre que continuen avançant

El poder no vol respondre davant de ningú

Quan pense en la Cort Penal Internacional, no ho faig imaginant un edifici llunyà, habitat per jutges amb togues protocol·làries i majestuoses, amb fiscals, amb expedients farcits amb una llengua jurídica que la majoria de nosaltres difícilment arribarem a comprendre. Tota aquella burocràcia solemne que revesteix una institució per donar-li la robustesa que necessita la demostració de la seua autoritat. Pense, més aviat, en allò que gestiona fora de les parets de l’edifici de la seua seu, quan les portes es tanquen. En els éssers humans que han patit la violència d’un poder que no vol límits, que han perdut la casa, els fills, la terra o el nom. Que descobreixen que també els han enretirat fins a l’últim lloc on podien esperar que algú escoltés el seu dolor amb independència dels seus posicionaments ideològics. Allò que més s’aproxima a l’esperança d’una restitució.

Hi ha una diferència elemental entre negar la competència d’un tribunal i procurar que aquest tribunal deixe d’existir. La primera actitud pertany encara al món del dret: es presenten arguments, s’impugnen resolucions, es discuteix l’abast d’un tractat, es qüestiona la imparcialitat dels jutges. La segona pertany al món de la força: no es pretén demostrar que el tribunal s’equivoca, sinó impedir que puga continuar jutjant.

Els Estats Units han decidit traspassar aquesta frontera. Primer van declarar que les investigacions de la Cort Penal Internacional contra ciutadans nord-americans o israelians constituïen una amenaça extraordinària per a la seua seguretat nacional. Després imposaren sancions personals a jutges i responsables de la Cort. Finalment, el Departament d’Estat ha anunciat una campanya destinada a incapacitar-ne sistemàticament el funcionament i a pressionar altres països perquè se n’aparten

La destrucció d’un tribunal no pateix les estridències com l’esclafit d’una bomba. No alça una columna de fum assenyalant el lloc de l’impacte, ni deixa el carrer ple de runes. Però també arrasa coses. Destrossa la confiança que, més enllà dels governs i dels exèrcits, hi ha alguna instància capaç de dir que la força no ho justifica tot. Que hi ha actes que són considerats criminals malgrat que qui els cometa siga un estat poderós. Tot i que puguen ser presentats com una “necessitat” i que les víctimes no tinguen ni bandera, ni influència, ni aliats.

Quan imagine un món sense aquesta possibilitat, veig una humanitat abatuda i sotmesa, perquè comprenc la indefensió que s’estén sobre tots nosaltres quan la llei retrocedeix davant del poder. Perquè ens obligaria a acceptar que la nostra dignitat no ens pertany del tot; que dependria de la voluntat de qui governa, de qui té les armes, de qui disposa d’elements de coerció per convertir el seu relat en una veritat absoluta i la seua violència en una decisió legítima.

No farien desaparéixer solament el dret a una sentència, sinó el dret a què el patiment fos reconegut. Ens trauria la possibilitat que el dolor deixés de ser una experiència privada i es pogués convertir en una acusació contra qui l’ha provocat. Sense aquesta transformació, la víctima seria condemnada a conservar les proves del seu patiment com qui guarda inútilment les restes d’una casa assolada: sabent què és el que va passar, però sense tenir cap autoritat a la vora que obligués el món a mirar-les.

La dignitat humana no consisteix únicament a sobreviure. És també no haver d’acceptar que poden fer-nos qualsevol cosa. És saber que hi ha límits, encara que siguen fràgils, més enllà dels quals el poder haurà de retre comptes. Si aquesta frontera desapareix, la por pot acabar convertint-se en una forma de vida. Aprendrem a callar abans que ens obliguen a fer-ho. Aprendrem a no preguntar, a acceptar que hi ha persones que poden ser jutjades i unes altres que, protegides sota la força d’un estat, no hauran de respondre mai.

Això és el que més m’inquieta d’aquesta campanya contra la Cort Penal Internacional. No que alguns presumptes criminals puguen quedar impunes, sinó que la impunitat agafe caràcter de principi polític. Que se’ns diga que al poder no li cal obeir la llei, sinó que és la llei la que ha d’apartar-se quan el poder avança.

Una societat construïda sobre aquesta convicció acaba confonent l’abús de la força amb l’autoritat. Però la força no construeix res que puga ser compartit. Pot alçar murs, ocupar territoris, silenciar testimonis i obligar els derrotats a agenollar-se, humiliar-los. Pot aconseguir obediència. Però no pot crear legitimitat, ni produir justícia. La por no pot ser motor de convivència. Això és el que em preocupa. Que arribem a acceptar la força com l’únic instrument possible de construcció política. Perquè, quan això ocorre, ja no construïm un món, sinó una jerarquia de persones protegides i persones sacrificables. A dalt, situarem aquells que poden actuar amb total impunitat. A sota, aquells a qui només els hi queda l’esperança que el seu calvari resulte útil d’alguna manera per als interessos d’algú més poderós.

I no ens enganyem. No està plantejant-se un debat. No està parlant-se de la imperfecció que pot tenir la CPI, per exemple. Sabem que aquest, com passa amb tots els tribunals, pot equivocar-se, actuar tard, aplicar la justícia de manera desigual o no aconseguir detenir els acusats. Però no és una correcció el que està plantejant-se sinó una abolició. Corregir un tribunal és una exigència democràtica. Ara bé, destruir-lo perquè ha gosat mirar els poderosos en l’aplicació de la seua força, és una declaració d’impunitat que no podem tolerar. Perquè el que perdem amb això no és una institució, sinó la confiança que la nostra fragilitat no ens condemnarà necessàriament al silenci. La possibilitat que, quan tot ens haja estat arrabassat, ens quede almenys el dret de comparéixer davant del món i dir que allò que ens van fer no fou inevitable, ni legítim, ni acceptable. Que fou un crim. I ningú, per molt poder que ostente, hauria de tenir el dret d’impedir que aquesta paraula siga pronunciada.