El mercat ja ens té acostumats a la mateixa estratègia, que és més antiga que la tos. Intenta vendre’t coses convencen-te, primer, que no pots viure sense tenir-les. No és necessari ni parlar del producte, no cal ni explicar-lo. Només cal crear la necessitat, o la por en aquest cas. Entabanar-te dient-te que allò que tens —i que ha anat bé tota la vida—, no durarà, és insegur i qualsevol dia deixarà de funcionar. I com bades i t’ho mires amb desconfiança, ja tens a la porta el salvapàtries de torn portant-te la solució. Com la senyoreta del futur, aquella del lleixiu.
Amb les pensions està passant alguna cosa semblant. José María Figaredo, diputat de VOX, fa temps que insisteix a dir-nos que el sistema públic de pensions està trencat, esgotat, condemnat. Ha arribat a parlar de sistema “zombi”, una paraula específica per aconseguir provocar inquietud. Fer referència a allò que camina, però que en realitat és mort. I clar! Si és mort, caldrà organitzar-li el soterrar i buscar l’alternativa.
Però aquest discurs no és innocent.
Perquè Figaredo no es limita a advertir dels problemes que té el sistema de pensions —que els té— ni de les dificultats que provoca l’envelliment de la població —que també són evidents—. El pas següent és defensar un sistema on la part més gran —i sucosa!— de la nostra jubilació depenga de la capitalització, de l’estalvi individual, dels plans privats. És a dir: primer ens diuen que no ens podem refiar de la pensió pública i després ens expliquen que haurem de buscar-nos una altra seguretat.
I aquesta altra seguretat, casualment, s’ha de comprar, vaja!
No cal ser economista per a entendre què significa això. Si milions de treballadors arriben a la conclusió que quan es jubilen l’Estat no podrà pagar-los una pensió digna, què faran aquells que puguen permetre-s’ho? Contractaran un pla de pensions, un fons d’inversió, una assegurança d’estalvi, algun producte financer que els prometa protegir-los d’aquell futur que els han ensenyat a témer. I qui ven aquests productes? Ah, peixet! No sembla una pregunta especialment complicada.
Per això resulta tan interessant observar d’on ixen alguns dels informes amb què Figaredo reforça el seu discurs. Un dels organismes que ha citat és FEDEA, la “Fundación de Estudios de Economía Aplicada”. Una organització que es proclama independent, però que mira per on en el seu patronat hi ha BBVA, Santander, CaixaBank, Banc Sabadell, Banca March i Unicaja, entre altres grans empreses. I, creieu-me, no és una dada decorativa.
Sobretot quan els informes s’utilitzen políticament per defensar un canvi de model que faria créixer extraordinàriament el negoci privat de la jubilació. No fa falta imaginar una reunió secreta en un soterrani, amb banquers fumant puros i decidint com quedar-se les pensions dels jubilats. Les coses importants solen passar de manera molt més prosaica. Hi ha interessos. Hi ha models de societat. I hi ha decisions polítiques que afavoreixen uns interessos o uns altres.
El sistema públic de pensions parteix d’una idea molt senzilla: els riscos de la vida els afrontem col·lectivament. Treballem, contribuïm i, quan arriba el moment en què deixem de treballar, la societat garanteix uns ingressos. No perquè cadascú haja tingut l’habilitat d’invertir bé els seus estalvis, sinó perquè considerem que envellir amb dignitat és un dret.
El model que volen proposar-nos va introduint una altra idea: ocupa’t tu del teu futur. Estalvia, inverteix, contracta i procura que les coses et vagen bé. Per a qui ara té trenta anys, un bon salari, estabilitat laboral i capacitat d’estalvi, pot sonar raonable. Però per a qui ha encadenat contractes temporals, ha cobrat sous baixos, ha passat temporades a l’atur, ha criat fills, ha pagat un lloguer impossible o simplement ha arribat just a final de mes, la cosa canvia una mica.
Perquè hi ha una diferència enorme entre el dret a una pensió i la possibilitat de comprar-se una pensió.
Aquesta diferència és precisament la que el discurs de Figaredo procura difuminar. Naturalment que hem de parlar del futur del sistema públic. Seria irresponsable no fer-ho. Vivim més anys, naixen menys criatures i la proporció entre treballadors i pensionistes està canviant. Tot això exigeix decisions. Però d’ací a proclamar que el sistema està «acabat» hi ha un salt considerable.
De fet, resulta especialment revelador que José Ignacio Conde-Ruiz, subdirector de la mateixa FEDEA i un dels economistes que més ha estudiat les pensions a Espanya, haja afirmat clarament que el sistema de pensions no està fallit. I el detall no és menor.
Quan algú, de manera irresponsable, diu açò s’acaba, busqueu-vos la vida, no fa altra cosa que obrir un mercat (no solucions). I ací és on hem de mirar Figaredo. No només pel que diu, sinó pel lloc cap on vol conduir-nos després d’haver-ho dit.
Perquè quan algú dedica tants esforços a convéncer-nos que una institució pública és inviable, sempre convé preguntar per a qui treballa realment, si representa al poble, a qui diu servir, o a uns altres interessos ocults. Està passant amb la sanitat. Està passant amb l’educació. I passarà amb molts serveis públics. Primer es deteriora la confiança. Després apareix l’alternativa privada com si fora una conseqüència inevitable de les lleis de la naturalesa.
No ho és. És una decisió política.
Les pensions públiques no són un fenomen meteorològic. No plouen del cel ni desapareixen perquè una fórmula matemàtica haja dictat sentència. Depenen de salaris, de cotitzacions, d’ocupació, de productivitat, d’impostos, de polítiques migratòries i, sobretot, de quina part de la riquesa d’un país decidim dedicar a garantir la vellesa dels qui l’han construït.
I alerta perquè ens volen fer passar com una veritat científica allò que és una opció ideològica. Perquè potser el negoci no consisteix només a vendre plans de pensions. Potser el negoci comença molt abans. Comença el dia que aconsegueixen que deixem de creure en la pensió pública. I per això, quan Figaredo torna a anunciar-nos la seua mort, abans de córrer a buscar una assegurança convindria fer-li una pregunta molt senzilla.
Qui guanya amb tot açò si nosaltres ens ho creiem?
Imatge creada amb IA
