Tinc una devoció especial per l’Stephen King. No és d’ara. La ciència-ficció ha estat una constant del meu imaginari, tant literari com cinematogràfic. Com en totes les coses, el detonant el va posar algú proper. En aquest cas, mon pare. I com és comú en la majoria de les dèries encomanades, en va ser responsable sense saber-ho. Ell i una colla d’amics, organitzaven nits de cinema en un patronat que pertanyia a l’església. En aquell moment gestionat per un capellà amb qui mantenien afinitats culturals i també polítiques. Són temps de transició. La gent encara somia impossibles. Eren els que pensàvem, ingènuament, els darrers anys del franquisme. Un divendres a la nit, mon pare, em va agafar després de sopar i em va proposar acompanyar-lo. Projectaven «La amenaza de Andrómeda», del Robert Wise, una pel·lícula del 1971. Per si no el coneixeu, també va dirigir «Sonrisas y lágrimas», però això, com us pugueu imaginar, són altres calces. Tenien un conveni amb un home que arribava carregat amb un projector i diverses bovines que anava muntant i que, com a contraprestació al lògic trencament del clímax, permetien breus descansos al personal per fumar-se una cigarreta. Mon pare era un d’ells. Al fons de la sala hi havia un llençol blanc, que de vegades feia curt, i els espectadors ens ho miràvem asseguts en unes cadires de boga, algunes de les quals atrotinades pel desgast d’hores de catecisme i que gemegaven més que una sénia de fusta sota la nostra impaciència o desfici. Encara em recorde impactat per aquella història distòpica sobre virus extraterrestres que provoquen epidèmies horribles i instal·lacions impossibles sota terra per aturar-los. No fa gaire l’he tornat a veure, allotjada com està en una plataforma digital d’aquestes de pagament i, malgrat el temps i els seus defectes de ritme, encara pot gaudir-se. Si més no, des de la memòria d’un xiquet que descobreix mons inexistents, però que hi són. No li agrairé prou a mon pare aquesta afició. Ni tantes altres coses, evidentment.