No m’inquieta tant la guerra com la manera de parlar-ne. La sensació que alguna cosa essencial s’ha trencat en la manera d’entendre la decència. Quan una bomba cau sobre una escola d’infants, no hi ha marc ideològic que la purifique. No hi ha relat emancipador que la netege. La llibertat no pot viatjar adherida a la metralla. La facilitat amb què pronunciem “danys col·laterals” és ja una derrota ètica. És una expressió tècnica per evitar dir: cossos menuts sota la runa. Respiracions interrompudes. Alé pur abatut. El llenguatge és el primer camp de batalla. Quan el discurs converteix la mort en instrument pedagògic, alguna cosa profunda s’ha degradat. No és només la guerra. És la celebració de la guerra revestida de virtut. El dolor que habite cada dia m’ha ensenyat una cosa. El patiment no admet justificacions teòriques. El cos no entén de geopolítica. Només sap que li fa mal, que pateix. Perquè una escola bombardejada és això: dolor. No és un moviment estratègic. No és una peça d’escacs. Ni és una victòria cultural. Què ens passa? M’inquieta la paraula utilitzada per tapar la sang. El llenguatge convertit en anestèsia.
