Social – Pàgina 3 – filant prim

Ciències al batxillerat: hi ha motiu per a la preocupació?

Pocs debats educatius queden fora de poder definir quina mena de societat volem, malgrat que ens vinguen embolicades en la grisa i insulsa burocràcia. I marca una d’aquelles línies que separen el que un país diu que vol ser del que acaba acceptant per cansament. El batxillerat és una d’aquestes línies. I el lloc que hi ocupen les ciències encara més. Perquè no parlem només d’horaris i matèries: parlem de què considerem important i de quin futur estem construint —o deixant que se’ns escape de les mans.

En els últims dies ha circulat una crida a “aturar el decret”, alertant que una modificació del batxillerat podria empobrir la formació científica de l’alumnat. El text és dur, i ho és perquè toca una fibra sensible: Catalunya no està precisament sobrada de cultura científica, i qualsevol moviment que faça olor de rebaixa genera una alarma legítima.

Ara bé: la pregunta important no és si hem de creure o no en l’alarma. La pregunta és més incòmoda i més necessària: hi ha motiu real per a la preocupació?

La resposta és ben curta, sí.

El canvi que s’ha plantejat (i que es justifica com una adaptació normativa) apunta a una reordenació de matèries i pesos dins del batxillerat. En particular, s’ha parlat de fusió de matèries científiques a primer. Blocs més amplis que agrupen continguts que abans apareixien separats. Això, en teoria, pot vendre’s com una simplificació moderna i coherent. Però en la pràctica obri un risc clar: la dilució.

Perquè fusionar no sempre significa millorar. A vegades significa fer més amb menys. I quan una assignatura ha d’encaixar en un espai més genèric, el que acostuma a passar és que es retalla profunditat, s’aplana el rigor i s’accelera el ritme fins a convertir l’aprenentatge en una cursa. I la ciència, si no té temps, es torna decorativa.

Però el risc més seriós no és només acadèmic: és social.

Si l’aprofundiment científic queda condicionat a optatives, itineraris o “possibilitats” del centre, podem acabar amb un batxillerat que funciona així: uns instituts podran oferir més ciència real, i altres no. I això, al final, converteix l’educació en una loteria. No per talent, sinó per recursos i organització. No per vocació, sinó per codi postal.

També hi ha un altre element que no és menor: el Treball de Recerca. Tocar-ne el pes o el seu paper especial dins de l’avaluació no és només un ajust numèric. És un missatge. El TR és una de les poques peces del sistema que obliga a aprendre a investigar, escriure, estructurar idees, sostenir un esforç llarg. Rebaixar-lo pot acabar sent una manera subtil de dir que la recerca és secundària, i que el batxillerat és només un tràmit cap a una prova final.

Per tot això, sí: hi ha motiu per a preocupar-se.

En educació una reforma pot ser, sobre el paper, una reorganització que manté hores i millora coherència. El problema és que el paper no és la realitat. La realitat és l’aula, el centre, la plantilla, el temps, l’estrés, la desigualtat d’oferta.

I ací és on el debat ha de ser adult i honest.

Volem saber quines són les hores mínimes obligatòries de ciències que farà qualsevol alumne. Volem saber si els aprofundiments depenen de l’atzar del centre. Saber si la reforma reforça la formació científica o si la converteix en una assignatura d’ambient, amable i superficial.

Perquè la ciència no és un luxe. És una forma de llibertat.

I un país que rebaixa el seu nivell científic no només perd futurs professionals: perd criteri, perd autonomia, perd capacitat de pensar. I això —a llarg termini— és el pitjor dels retrocessos.

Si s’ha de canviar el batxillerat, que es faça. Però que es faça a cara descoberta. I, sobretot, que es faça amb una idea clara al cap: els nostres alumnes no necessiten menys exigència. Necessiten més temps, més rigor i més oportunitats reals.

L’AVE es menja l’avió… i després devora el tren que fa possible la vida

L’article publicat a EL PAÍS el passat 12 de gener, celebra —amb raó— que el tren d’alta velocitat s’estiga “menjant” l’avió en les grans rutes de l’Estat. Les dades són clares: més passatgers, menys emissions, menys vols, un estalvi equivalent a centenars de milers de cotxes fora de la carretera. Tot això és cert. I és bo.

Però hi ha una altra pregunta que l’article no fa, i que és impossible d’ignorar quan baixem del gràfic i trepitgem l’andana quotidiana: què passa quan el tren que vola es menja també el tren que camina?

Perquè mentre s’ha invertit massivament en corredors d’alta velocitat —molts d’ells duplicats, sobredimensionats o pensats més com a símbol que com a servei— el tren de rodalia, el tren realment majoritari, ha estat deixat en una situació de precarietat crònica. No per accident. Per prioritat política.

El tren de rodalia no connecta capitals amb capitals. Connecta vides amb vides.

És el tren del treballador, de l’estudiant, de l’infermer, de la mestra, de la gent gran. El que no genera titulars triomfalistes, però sense el qual les ciutats simplement no funcionen. I, tanmateix, és el que acumula dècades de desinversió: infraestructures envellides, avaries constants, manca de material, estacions degradades, retards convertits en normalitat.

L’article explica amb detall com, quan el temps de viatge baixa de les tres hores, la ciutadania opta massivament pel tren davant l’avió. Però el mateix raonament no s’aplica al tren de proximitat: què passa quan el servei no és fiable, quan els horaris no es compleixen, quan el viatge quotidià es converteix en una loteria? La resposta és coneguda: cotxe privat, embussos, més emissions. Exactament el contrari del relat verd que es vol projectar.

Aquí rau la paradoxa: s’utilitza l’argument climàtic per justificar una aposta gairebé exclusiva per l’alta velocitat, mentre s’abandona el sistema que podria generar l’impacte ambiental més gran, perquè afecta milions de desplaçaments diaris. No set grans rutes. Milers de trajectes petits. Invisibles. Decisius.

No es tracta d’oposar alta velocitat i rodalia com si foren enemigues naturals. El problema és haver convertit la primera en una infraestructura depredadora de recursos, capaç de justificar-ho tot, mentre la segona queda amb el discurs verd als llavis i les vies rovellades sota els peus.

Un sistema de transport just no es mesura per la velocitat màxima que pot assolir, sinó per la dignitat mínima que garanteix. I en aquest sentit, l’Estat pot presumir de trens que guanyen a l’avió mentre condemna milions de persones a un servei ferroviari indigne cada matí.

Potser el veritable titular que falta no és que el tren es menge l’avió, sinó aquest altre, molt menys celebrable: hem deixat que el tren de l’espectacle es menge el tren que sosté la vida quotidiana.

Un sistema sense humanitat

Hi ha decisions que, encara que siguen legals, resulten profundament injustes. I n’hi ha algunes que, a més, deixen al descobert fins a quin punt un sistema pot funcionar perfectament mentre falla en l’essencial. No perquè falten lleis, ni protocols, ni discursos solemnes, sinó perquè falta la capacitat de detenir-se. D’aturar la màquina. De mirar el cas concret i dir: aquí no podem continuar com sempre.

El passat dimecres, 14 de gener, un jutjat de Madrid va executar el desnonament d’una família al barri de Villaverde, formada per dues xiquetes i la seua àvia. La mare de les xiquetes, víctima mortal de la violència de gènere, va morir amb 36 anys; des d’aleshores, les seues filles menors i l’àvia havien conviscut al pis on es produí el llançament.

El desnonament es va produir per una execució hipotecària derivada d’un deute que va acabar en mans (oh, sorpresa!) d’una societat immobiliària, que va acabar reclamant la propietat de l’habitatge i va aconseguir la via judicial per expulsar la família.

Tot i l’aparent esforç que va dir l’Ajuntament de Madrid presentant un requeriment al jutge i un informe social per intentar paralitzar el llançament, la decisió no es va frenar i es va executar a l’hora prevista, amb la presència de tota la sàdica maquinària administrativa.

Les germanes i la seua àvia han perdut definitivament la casa i han hagut de repartir-se entre domicilis de coneguts o veïns que els han ofert allotjament.

Desnonar dues criatures que han perdut la mare assassinada per violència masclista no és només una injustícia. És una derrota moral. No del jutge que signa, ni del funcionari que executa, ni del polític que mira cap a un altre costat. És una derrota del sistema sencer, que actua com si la realitat fos un expedient més, com si el dolor pogués arxivar-se.

Ens omplim la boca parlant de protecció, de drets, de xarxes de benestar social. Però quan el cas exigeix una resposta excepcional —perquè excepcional ha estat la violència soferta—, el sistema es refugia en la norma, en la competència, en el procediment. I així, ningú no és responsable, però tots ho són.

Alternatives n’hi havia. I n’hi ha. El que no hi havia —o no s’ha volgut exercir— és voluntat política, jurídica i humana per suspendre un procés que mai no hauria d’haver arribat fins aquí. Perquè quan la llei s’aplica sense capacitat de discerniment, deixa de ser una eina de justícia i es converteix en una simple màquina d’execució.

No era tan difícil. No ho és. No cal inventar res. Només calia voluntat. Voluntat de suspendre, de protegir, d’entendre que hi ha moments en què l’interés general no és un concepte abstracte, sinó dues xiquetes que necessiten continuar dormint al mateix lloc on encara sobreviu la memòria de la mare.

De què serveix una administració immensa, plena de protocols i competències, si no sap protegir dues criatures que ja han patit la forma més extrema de violència? De què serveix un estat que proclama drets, però no sap garantir el més bàsic: la seguretat, l’estabilitat, la continuïtat vital dels més vulnerables?

Aquest cas no és una excepció desafortunada. És un símptoma. El símptoma d’un sistema que gestiona expedients amb eficàcia, però que ha perdut el sentit de la proporció. Que confon neutralitat amb indiferència. Que delega la responsabilitat fins que ningú no se sent interpel·lat. I així, ningú no és culpable. Però el resultat és devastador.

Perquè el problema no és tècnic. És ètic.

Quan l’Estat no sap protegir, quan la justícia no sap escoltar, quan la solidaritat queda sotmesa a terminis i informes, el missatge que enviem és clar: hi ha vides que poden esperar. Hi ha patiments que poden ajornar-se. Hi ha innocències que poden ser sacrificades en nom del funcionament correcte del sistema.

Això no és governar. Això és administrar el dolor.

Hem construït sistemes eficients per gestionar la normalitat, però inútils davant el trauma. Sistemes que funcionen bé mentre ningú no pateix massa. Sistemes que col·lapsen quan la vida exigeix una resposta humana i no burocràtica.

I el més inquietant és això: ens hi acostumem. Ens indignem, sí, però breument. Compartim la notícia, sospirem, i continuem. Però cada vegada que acceptem que això “no tenia altra solució”, diem alguna cosa molt més greu: que la justícia és un luxe, que la solidaritat és opcional i que la compassió depén del calendari administratiu.

No és veritat. No hauria de ser-ho.

Un sistema que no sap aturar-se davant la innocència ferida no és neutre. És cruel. I una societat que ho permet, amb resignació i silenci, s’empobreix moralment.Potser ja és hora de dir-ho sense eufemismes: no ens falta normativa; ens falta consciència. No ens falta estructura; ens falta coratge. No ens falta capacitat; ens falta humanitat.

Elegia de la indiferència

Foto de Paolo Margari

Totes les històries ja han estat contades. I, tanmateix, continuem escrivint. No perquè hi haja res de nou a dir, sinó perquè el silenci seria una forma de complicitat amb la mort. Quan una història sona nova, l’èxit ha estat l’originalitat amb la qual es presenta al públic.

El mateix podríem dir de les notícies. L’actualitat es repeteix fins a l’avorriment. Però algunes s’imposen. No per la seua veritat, sinó per la seua espectacularitat. Calen imatges. Calen detalls. Cal sang. Cal fetge. Cal impactar la retina i el ventre. L’espectador té dret a la informació, se’ns diu. I així convertim el dolor en producte, el trauma en contingut, la mort en una successió d’hores punta.

Fa dies que seguim el lamentable incendi de Suïssa. Quaranta adolescents morts mentre celebraven l’arribada de l’any nou. Ho sabem tot. Ho hem vist tot. Ens ha colpit. Dia rere dia se’n parla. A tot arreu. Gent commocionada. El drama occidental té aquest privilegi: és més drama.

Abans, va ser Gaza. Després, ja no. Les imatges continuen existint, però han deixat de fer mal. El costum és una forma d’anestèsia. Oferir el patiment a l’engròs té aquestes conseqüències: arriba un moment que ja no corprén, que ja no desvela res. Només passa.

Anit, a Barcelona, un sense sostre de cinquanta-set anys, ha mort de fred. Un cos menys sota un pont, en un portal, en un racó de la vorera al pas dels vianants. Algú se’n recordarà demà? Algú en farà seguiment? Probablement no. Són negres. Són moros. Segurament delinqüents. Alguna raó hi ha d’haver perquè visquen així, ens diem, per tranquil·litzar-nos. Sempre hi ha una raó quan no volem assumir una responsabilitat.

Un home mor de fred. Un home mor d’indiferència. El fred oratjós. El fred moral. La conjunció de totes dues causes és letal. L’autèntica arma de destrucció massiva del nostre temps.

Mentrestant, cada notícia que s’allarga, cada especial que dissecciona les causes, cada tertúlia que remena el dolor, fa créixer el benefici publicitari. Perquè creix la nostra atenció malaltissa, afamada d’injustícies que no resoldrem. Ens indigna allò que no ens obliga a canviar res. Està disposat a la distància exacta per romandre quiets i silents.

Així són les coses, diem. Com si fos una llei natural. Com si tot no fos producte d’una construcció pacient, diària, feta de renúncies petites i silencioses.

Estic tocat, és cert. I ho estic perquè cada persona que mor en aquestes condicions d’indolència no només perd la vida, ens en pren una mica de la nostra. Cada cos abandonat és un tros més que es desprén de la nostra condició humana. I ja en queda poca. La veiem malmesa. Exhausta. Gairebé irreconeixible.

Escriure-ho no salva ningú. Ho sé. Però callar-ho acabaria d’enterrar-nos del tot.

La falsa neutralitat i el feminisme com a equilibri

Foto d’ Anya Juárez Tenorio

“Diré de nou feminisme per continuar defensant una llibertat sencera, sense restriccions ni vigilància”.

NAJAT EL HACHIMI

Sovint trobes persones que, amb una certa comoditat moral, afirmen que no els agrada definir-se com a feministes. No perquè estiguen en contra de la igualtat —això gairebé ningú no ho admetria—, sinó perquè diuen defugir els -ismes. Segons aquesta idea, els -ismes radicalitzen, polaritzen i simplifiquen una realitat que hauria de ser més matisada. La intenció aparent és noble: no voler extrems, no voler conflicte. Però el resultat sol ser un altre.

Aquesta posició, que sovint es presenta com a neutral, és en realitat una forma d’equidistància tramposa. I no perquè siga malintencionada, sinó perquè confon neutralitat amb absència de responsabilitat. Quan hi ha una desigualtat estructural, quedar-se “al mig” no és quedar-se fora del problema: és acceptar-lo tal com està.

Fa uns dies parlàvem del significat original de la paraula radical. Radical no és sinònim d’extremista ni de violent. Radical ve de radix: arrel. Ser radical és voler anar a l’arrel de les coses, no quedar-se en el símptoma. I si el feminisme és radical, ho és en aquest sentit profund: perquè qüestiona les arrels d’una desigualtat que s’ha naturalitzat durant segles.

El feminisme no busca eliminar diferències. Aquesta és una caricatura recurrent. El que busca és eliminar jerarquies injustes. No nega la diversitat de cossos, d’identitats o d’experiències; nega que aquestes diferències hagen de traduir-se en menys drets, menys credibilitat o menys valor social per a unes persones que per a altres.

Durant massa temps, la dona ha estat definida abans com a objecte que com a subjecte. Objecte de mirada, de judici, d’avaluació constant. La seua vàlua social ha estat vinculada al físic, a la joventut, a l’adequació a uns cànons imposats. El feminisme no inventa aquest problema: el fa visible. I això és precisament el que incomoda.

Dir que el feminisme “radicalitza” sovint amaga una altra idea: que abans no hi havia conflicte. Però abans no hi havia harmonia; hi havia silenci. Silenci davant de la desigualtat salarial, de la violència simbòlica, de la cosificació quotidiana, de la càrrega desigual de cures, de la falta de reconeixement. El conflicte no el crea el feminisme; el feminisme posa paraules a un conflicte que ja existia.

Adscripció al feminisme no és una declaració de guerra ni una adhesió acrítica a un dogma. És, sobretot, una presa de consciència. És entendre que la igualtat abstracta —“jo crec que tots som iguals”— no transforma res si no va acompanyada de canvis concrets en estructures, mirades i relacions de poder.

Per això, dir-se feminista no és radicalitzar la societat, sinó equilibrar-la. És reconéixer que partim d’un terreny inclinat i que, si no fem res, la inèrcia continuarà beneficiant els mateixos de sempre. No és imposar una visió del món; és corregir una injustícia històrica.

La falsa neutralitat, en canvi, té un efecte molt clar: preserva l’ordre existent mentre es presenta com a virtut moral. Però quan la neutralitat serveix per no incomodar-se, per no revisar privilegis o per no posicionar-se davant de desigualtats evidents, deixa de ser neutralitat i es converteix en indiferència.

Potser cal dir-ho sense por: en una societat desigual, no prendre partit per la igualtat real no és quedar-se al marge. És acceptar el desequilibri com a punt de partida.

I justament per això, el feminisme no és un -isme més. És una ètica. Una manera d’entendre la justícia, la dignitat i la convivència. No per eliminar res, sinó per restituir allò que ha estat negat.

L’Estat deixa d’escriure cartes

Fotografia: Foto de Kindel Media

La decisió de Dinamarca de deixar de prestar el servei postal de cartes —tot mantenint el repartiment de paquets— ha estat presentada com una simple adaptació als nous temps. Menys cartes, més correus electrònics; menys paper, més digitalització. Però darrere d’aquesta aparent lògica d’eficiència s’hi amaga un canvi de paradigma que convé observar amb atenció.

Les cartes no són només un mitjà de transmissió d’informació. Són una forma de relació humana lenta, material, conscient. Escriure una carta implica aturar-se, pensar en l’altre, dedicar-li temps i cos: la mà, la lletra, l’error, la pausa. Quan un Estat decideix que aquest gest ja no mereix infraestructura pública, no està només tancant un servei: està redefinint què considera digne de ser sostingut col·lectivament.

El primer efecte és simbòlic, però profund: allò que no és rendible deixa de ser responsabilitat comuna. El servei públic deixa de basar-se en la idea de dret i passa a sotmetre’s a la lògica del mercat. Si algú vol continuar enviant cartes, podrà fer-ho —diuen—, però a través d’empreses privades. El missatge és clar: qui puga pagar, que escriga; qui no, que s’adapte.

Això obre una escletxa social sovint invisible. Per a moltes persones grans, per a entorns rurals o per a ciutadania amb menys accés digital, la carta no és cap romanticisme: és una eina bàsica de comunicació, sovint l’última. Quan el servei públic es retira, no tots poden seguir-lo. I el silenci que s’instal·la no fa soroll, però exclou.

Hi ha també una pèrdua cultural. Les cartes construeixen memòria. Es guarden, es rellegeixen, es troben anys després en una capsa o un calaix. Formen part de l’arxiu íntim i col·lectiu d’una societat. El món digital, en canvi, és immediat i volàtil, dependent de plataformes privades que decideixen què es conserva i què s’esvaeix. Quan deixem d’escriure cartes, no només canviem de canal: canviem la nostra relació amb el temps.

Finalment, hi ha el relat que acompanya aquestes decisions: “ja no cal”. Però quan un Estat diu que alguna cosa ja no cal, sovint el que diu és que ja no se’n fa càrrec. Avui són les cartes; demà pot ser l’atenció presencial, els serveis de proximitat o qualsevol altra estructura que no produïsca benefici immediat, però que fa comunitat.

El problema no és que el món canvie. El problema és què decidim abandonar sense dol. Acceptar que tot allò que és lent, fràgil o poc rendible deixe de ser públic és acceptar, també, una idea de societat cada vegada més prima, més funcional, menys humana.

Quan un Estat deixa de repartir cartes, no només reorganitza un servei: renuncia a sostenir un gest. El gest de l’espera, de la distància assumida, de la paraula que viatja sense pressa i arriba amb la marca del temps. Algú escriu, algú espera, algú rep. I en aquest interval hi ha una manera d’estar al món.

Potser les cartes no tornaran. Potser ja no calen, diuen. Però cada vegada que una institució pública es retira d’allò que no fa soroll, d’allò que no cotitza, d’allò que no corre, el silenci que deixa enrere no és neutre. És un silenci que ens va entrenant a viure sense rastre, sense memòria, sense lentitud.

I potser un dia, quan ja no quede cap bústia rovellada en cap carrer, entendrem que el que es va perdre no era el paper ni el segell, sinó la certesa que algunes coses —encara— mereixien ser tingudes en compte per tots.

La bombolla dels influenciadors

Fotografia: Oladimeji Ajegbile.

Diuen que els influenciadors van de capa caiguda. I, si és cert, no és cap tragèdia cultural: és el final lògic d’una bombolla que ha fet un mal considerable a l’ecosistema de la comunicació. No perquè influir siga dolent, sinó perquè durant massa temps s’ha confós influència amb coneixement.

La figura de l’influenciador, tal com s’ha consolidat aquests anys, ha funcionat sovint com una prescripció sense criteri. La immensa majoria no eren experts, ni tan sols divulgadors solvents, sinó espavilats amb bon olfacte per a l’algoritme: fills de gent coneguda, famosets reciclats de la televisió, personatges de plató o creadors de contingut amb més desimboltura que substància. Capital simbòlic sense capital intel·lectual.

El missatge implícit ha estat devastador: no cal saber; només cal aparéixer. I quan aquesta lògica s’imposa, el debat públic es degrada. La visibilitat substitueix l’autoritat, l’audiència suplanta el coneixement, l’espontaneïtat passa per veritat. El resultat és un soroll constant que banalitza allò que hauria de ser rigorós.

No sorprén, doncs, que l’audiència estiga cansada. Cansada de la publicitat encoberta, del postureig, de la seguretat impostada amb què s’opina de tot sense responsabilitat. En un context d’incertesa real —econòmica, social, climàtica— la banalitat no consola; esgota. I quan tot crema, la gent busca veus sòlides, no focs artificials.

En aquest sentit, el diagnòstic que recollia EL PAÍS és encertat: no sobreviurà cap influenciador que no vaja avalat per una professió. No és elitisme; és retorn al principi de realitat. No es tracta de títols com a medalles, sinó de trajectòries que sostinguen el que es diu. Metges parlant de salut, docents d’educació, arquitectes d’habitatge, científics de ciència, escriptors de llenguatge. Autoritat guanyada, no simulada.

Això no vol dir que desaparega la comunicació digital personal. El que s’acaba és una manera d’ocupar l’espai públic basada en la impunitat: dir qualsevol cosa amb seguretat valia més que saber alguna cosa amb dubtes. El que ve —si ve— serà menys viralitat i més densitat; menys “jo” i més “sé”.

La caiguda d’aquesta bombolla no és censura ni purga. És higiene democràtica. La influència no s’extingeix; es redefineix. I en aquesta redefinició, potser recuperem una idea bàsica que mai hauríem d’haver perdut: comunicar és una responsabilitat. Influir, també.

Perquè no s’acaba la influència. S’acaba la impunitat de parlar sense saber.

No, Antonio, un país no cau perquè hi haja funcionaris

Fotografia publicitada en xarxes.

Antonio Banderas ha dit que “no es pot aixecar un país si tothom vol ser funcionari”. No és la primera vegada que ho sentim. I precisament per això cal aturar-se i explicar-ho, perquè darrere d’aquesta frase aparentment raonable hi ha una confusió profunda sobre com funciona una societat moderna.

Primer: ningú vol que “tothom” siga funcionari. És un home de palla. El debat real no és aquest, sinó per què tantes persones veuen en la funció pública una opció desitjable. I la resposta no és cap misteri: estabilitat, drets, conciliació, salari digne i protecció davant l’arbitrarietat. És a dir, allò que el mercat laboral privat ha deixat d’oferir massivament.

Segon: els funcionaris no són un llast per al país. Són el país funcionant. Mestres, sanitaris, jutges, personal d’emergències, inspectors, investigadors, tècnics, administratius… Sense ells no hi ha educació, ni sanitat, ni justícia, ni seguretat, ni drets efectius. Cap economia “dinàmica” sobreviu sense un Estat fort que la sostinga.

Tercer: el problema no és que molta gent vulga ser funcionària. El problema és que massa feines fora de la funció pública són precàries, inestables i mal pagades. Quan el sector privat ofereix incertesa crònica, és lògic que la gent busque refugi en l’únic espai on encara hi ha normes, drets i futur previsible.

Culpar els funcionaris és culpar les víctimes del model. És molt més còmode que preguntar-se per què hem normalitzat salaris baixos, jornades interminables, acomiadaments arbitraris i una cultura laboral que desgasta la vida.

A més, hi ha una ironia que convé assenyalar: els països amb més funcionaris i millor sector públic solen ser també els més pròspers. Més cohesió social, més productivitat, més confiança, més innovació. No menys.

El discurs que assenyala els funcionaris com un problema no és nou. És el mateix que després qüestiona les pensions, la sanitat pública o l’educació gratuïta. Sempre comença igual: convertint els drets en privilegis i els serveis comuns en obstacles.

No, Antonio. Un país no s’ensorra perquè la gent vulga treballar amb drets. Un país s’ensorra quan només uns pocs poden viure amb dignitat i la resta ha d’agrair qualsevol cosa. I això no ho arregla atacant els funcionaris.

Ho arregla dignificant el treball, també fora de l’Estat.

A qui li importen els nens?

Foto de Karola G.

Parlem molt dels infants. Del seu benestar, de la seua protecció, del seu futur. Però quan un mira la realitat des de dins d’un centre educatiu, la pregunta apareix amb una força difícil d’ignorar: a qui li importen realment els nens, en la pràctica quotidiana?

Com a docent, la resposta no és amable.

Els nens arriben a l’escola carregats d’absències. No absències físiques —hi són—, sinó absències adultes. Falta temps compartit, falta conversa, falta mirada sostinguda. I el buit l’ocupa, gairebé sempre, una pantalla. No com a eina puntual, sinó com a solució estructural: perquè el nen estiga tranquil, perquè no moleste, perquè els pares puguen arribar a tot.

Això no és una acusació moral. És una constatació. Les famílies, en massa, han dimitit de la tasca educativa. No perquè no estimen els seus fills, sinó perquè educar requereix allò que més escasseja: temps, energia i capacitat de sostenir el conflicte.

Educar implica dir “no”, posar límits, frustrar expectatives, acompanyar el malestar. I tot això incomoda. És més fàcil delegar. I l’escola s’ha convertit en el lloc on es diposita tot allò que no es vol, no es pot o no se sap fer a casa.

Des de l’aula, això es veu amb una nitidesa brutal.

A l’escola ja no només se’ns demana ensenyar continguts. Se’ns exigeix educar emocionalment, socialitzar, compensar mancances afectives, detectar problemes familiars, posar límits que no existeixen fora del centre, i fer-ho, sovint, sense cap complicitat real. Ans al contrari: sota una vigilància constant i una sospita latent.

Qualsevol intent d’exercir autoritat pedagògica és qüestionat. Qualsevol exigència és percebuda com un excés. Qualsevol conflicte és atribuït a una mala praxi docent. El proteccionisme familiar ha esdevingut una cuirassa que no protegeix els nens, sinó que els aïlla del món.

I això, des de l’escola, és devastador.

Perquè educar no és evitar el conflicte. És ensenyar a travessar-lo. El món no és adaptatiu, ni amable, ni personalitzat. El món exigeix espera, esforç, tolerància a la frustració, capacitat de conviure amb altres que no giren al voltant d’un mateix. Quan protegim els nens de tot això, no els estimem més: els preparem pitjor.

El resultat el veiem cada dia: infants amb poca resistència a la frustració, amb dificultats per sostenir l’atenció, amb una relació empobrida amb el llenguatge, amb problemes creixents de regulació emocional. I docents exhausts, no perquè reneguen de la seua funció educativa, sinó perquè educar sols és impossible.

L’escola no pot substituir la família. Mai no ha pogut. Però ara se li demana que ho faça, mentre se li nega l’autoritat necessària per a fer-ho. Aquesta contradicció és letal.

I tornem a la pregunta inicial: a qui li importen els nens?

Als discursos institucionals, sí. A la burocràcia, també. A aquelles abstraccions que només serveixen per a aquietar consciències. Però en el dia a dia, massa sovint queden atrapats entre famílies absents i una escola desbordada.

Potser ha arribat l’hora de dir-ho clar, també des de la professió docent: els nens no necessiten adults que els estalvien tota dificultat. Necessiten adults que assumisquen la seua responsabilitat educativa. Famílies que eduquen. Escoles que ensenyen. I una aliança real entre ambdues.

Tot el que siga substituir, delegar o protegir en excés no és amor. És renúncia. I cap societat pot permetre’s educar els seus infants des de la renúncia mentre proclama, amb veu solemne, que són el seu futur. Perquè si no, la pregunta ja no serà a qui li importen els nens, sinó què estem disposats a perdre com a societat fingint que sí que ens importen.

Patriarcalisme estructural

Una dona de trenta anys sol·licita una lligadura de trompes. No ho fa impulsivament. No ho fa en calent. Ho fa després d’anys de reflexió, amb una decisió clara i assumida: no vol ser mare. Però quan accedeix als serveis de salut, una professional sanitària li respon que no és possible. Que és massa jove. Que encara pot canviar d’opinió. Que, si de cas, ja en parlarem quan en tinga deu més.

El missatge és inequívoc: tu no saps prou bé què vols. I això, dit a una dona adulta, és profundament ofensiu.

El problema no és només aquesta negativa concreta. El problema és el paternalisme estructural que s’hi amaga al darrere. Un sistema que presumeix que una persona de trenta anys pot signar hipoteques, assumir responsabilitats penals, treballar, votar, cuidar altres persones… però no pot decidir sobre el seu propi cos si la decisió no encaixa amb un ideal reproductiu implícit.

La decisió de no tenir fills continua sent percebuda com una anomalia que cal corregir, ajornar o posar en quarantena. No passa el mateix amb la decisió inversa. Ningú no exigeix una edat mínima, ni una maduresa demostrable, ni un procés de reflexió acreditat per convertir-se en mare o pare. Ningú no pregunta si aquella decisió és irreversible, si es podrà sostenir emocionalment, econòmicament o psicològicament.

I ací apareix una contradicció moral flagrant.

D’una banda, es nega una opció raonada, conscient i informada —no tenir fills— amb l’argument que la persona “pot canviar d’opinió”. De l’altra, s’accepta sense cap filtre que hi haja paternitats i maternitats sobrevingudes, no pensades, no desitjades, fins i tot rebutjades, que condemnen criatures i famílies senceres a situacions de patiment estructural.

Per què una decisió responsable és sospitosa, però una decisió irresponsable és intocable?

El protocol, si existeix tal com s’aplica, no és neutral. Reflecteix una ideologia clarament patriarcal: la que considera la maternitat com a destí natural de la dona, encara que ella diga explícitament que no el vol. La que pressuposa que el desig de ser mare és més autèntic que el de no ser-ho. La que entén el cos femení com un espai sobre el qual l’Estat, la medicina o la moral poden exercir tutela.

I això no és protecció. És infantilització.

El més paradoxal és que l’argument del “canvi d’opinió” cau pel seu propi pes. Si, en un futur hipotètic, aquesta dona decidira que vol ser mare, existeixen alternatives: la reproducció assistida, l’adopció, l’acolliment. La maternitat no s’esgota en la capacitat biològica de gestar. Però sembla que el sistema només reconeix una maternitat legítima: la biològica, heterosexual, prevista, normativa.

Tot allò que se’n desvia genera incomoditat.

Aquest cas posa sobre la taula una pregunta incòmoda, però necessària: per què l’Estat confia tan poc en la capacitat moral dels adults quan es tracta de no tenir fills, però confia cegament en la seua capacitat quan decideixen tenir-ne? Quina lògica hi ha darrere d’aquesta asimetria?

Potser la resposta és més simple del que voldríem admetre: perquè una societat encara profundament marcada per l’obligació reproductiva no sap què fer amb una dona que diu “no” amb convicció. I davant d’aquest “no”, opta per ajornar, tutelar o negar.

Però negar aquesta decisió no la fa desaparéixer. Només la deslegitima.

Respectar l’autonomia reproductiva no vol dir empényer ningú a esterilitzar-se. Vol dir reconéixer el dret a decidir sense ser tractat com un menor d’edat moral. Vol dir entendre que la responsabilitat no consisteix a tenir fills a qualsevol preu, sinó també a saber que no se’n vol tenir.

I potser ha arribat l’hora de dir-ho clar: el drama no és que algú amb trenta anys decidisca no ser mare. El drama és obligar a maternitats no desitjades, o impedir decisions madures per por de trencar un relat que ja no s’aguanta.

Tractar els adults com a infants no és prudència institucional. És una falta de respecte.