Etiqueta: pagesos

Els Sants de la Pedra i la memòria esborrada del nostre camp

Cada mes de maig assistim, entre la desídia mediàtica i l’amnèsia col·lectiva, a la celebració de Sant Isidre com a suposat patró dels llauradors i de la pagesia. Ens ho venen com un fet natural, gairebé atemporal, com si la terra hagués portat eixe nom gravat a les entranyes des del principi dels temps. Però en la història de la nostra cultura, les coses rarament són tan ingènues. L’omnipresència de Sant Isidre no és fruit de la devoció espontània; és, en realitat, una imposició cultural de ponent que va esborrar, a còpia d’influència política i centralisme, els autèntics protectors de la nostra terra.

Molt abans que la maquinària de la Villa y Corte madrilenya decidís dissenyar un santoral a la seua mida, la pagesia dels Països Catalans mirava al cel amb una angoixa molt concreta. A les terres valencianes i a bona part del Principat, el pitjor malson de l’estiu no era la falta de fe, sinó la pedregada sobtada que podia arruïnar l’esforç de tot un any en qüestió de minuts.

Per això, la devoció popular es girava cap a Sant Abdó i Sant Senén, popularment batejats com els Sants de la Pedra (o de forma més familiar, Sant Nin i Sant Non). La seua festa, el 30 de juliol, responia a un calendari vital i climàtic de trinxera. Eren protectors de suor, fang i cel negre, nascuts de la necessitat real de protegir les collites davant l’adversitat de l’oratge.

El cas del Principat i de la Catalunya Nord és encara més oblidat. Allà, el referent indiscutible de la terra era Sant Galderic, un pagés occità del segle IX a qui es treia en processó per demanar la pluja tan necessitada. Un sant de proximitat, lligat per vincles històrics i lingüístics transpirinencs al nostre teixit rural.

Com es va passar, doncs, d’aquesta riquesa de referents propis al monopoli absolut de Sant Isidre? La resposta no es troba en cap miracle celestial, sinó en una operació de màrqueting polític de primer ordre durant el segle XVII.

L’any 1622, en plena Contrareforma, la monarquia dels Àustries necessitava dotar la seua flamant capital imperial d’un relat històric i religiós potent. La canonització d’Isidre —un camperol de Madrid— va ser l’excusa perfecta. A partir d’aquell moment, mitjançant la pressió de la Corona i d’una Església cada cop més uniformitzadora, la figura del sant madrileny es va anar introduint a la força en el calendari festiu de les perifèries.

Substituir els Sants de la Pedra o Sant Galderic per Sant Isidre va ser un buidatge cultural tan subtil com eficaç: homogeneïtzar els sants protectors era el pas previ i necessari per a homogeneïtzar les lleis, les llengües i les identitats.

Avui en dia, la immensa majoria dels nostres llauradors celebren Sant Isidre sense saber que estan retent homenatge a un producte de la factoria dels Àustries, dissenyat específicament per arraconar la seua pròpia tradició.

Recordar Abdó, Senén o Galderic davant de la imposició d’Isidre no és un exercici de nostàlgia folklòrica de diumenge; és un acte de dignitat i de justícia històrica. Significa rebutjar els eufemismes i els relats oficials que ens venen des de ponent i, sobretot, recordar que la nostra relació amb la terra, amb el clima i amb la memòria col·lectiva mai ha necessitat cap homologació madrilenya per a existir. Diguem-ho també pel seu nom: els nostres treballadors de la terra tenen les seues pròpies arrels, i ja va sent hora de descolonitzar el santoral del nostre camp.