Imagineu una assemblea de mestres. Gent que dedica el dia a educar els nostres fills parlant de ràtios, de manca de recursos, de l’administració d’un govern dimitit en la seua responsabilitat de donar el suport que cal i de la dignitat d’una professió que sosté el futur del país. Ara, imagineu que la persona que seu al vostre costat, la que pren notes o assenteix quan demaneu millores laborals, no és un docent, sinó un agent de policial, infiltrat. Aquesta imatge no és una distopia de ficció; és el reflex d’una realitat que esquerda els fonaments de la nostra convivència.
L’essència de qualsevol mobilitat social és la confiança. Si convertim les assemblees en escenaris de sospita, estem dinamitant l’únic espai on la ciutadania pot organitzar-se lliurement. Una societat que té por de reunir-se perquè no sap qui té al costat és, inevitablement, una societat més feble i submisa. Quan el Govern s’infiltra en els moviments civils d’arrel professional o social, el missatge que envia és clar: la vostra veu ens fa por, i us estem mirant.
George Orwell ens va advertir que el perill del “Gran Germà” no és només el càstig directe, sinó la dissuasió. L’objectiu final de l’espionatge al ciutadà no és detenir delinqüents —perquè en una assemblea de mestres no n’hi ha—, sinó instal·lar una ombra de dubte que faça que el ciutadà mitjà es quede a casa. Per què exposar-se? Per què parlar si puc acabar en un fitxer policial? Aquesta paràlisi és la victòria més dolça de l’autoritarisme: aconseguir que la dissidència muira abans de néixer per pur esgotament psicològic.
La gran paradoxa és que, en una democràcia que es vulga dir sana, la protesta i el conflicte social s’haurien de gestionar des dels despatxos de la política, no des de les unitats d’informació de la policia. Quan un govern recorre a la intel·ligència policial per “monitorar” mestres, està admetent la seua incapacitat per al diàleg. Està canviant la paraula pel seguiment, i el pacte per la vigilància.
No podem permetre que l’ordre públic siga l’excusa per al control polític. La dissidència no s’hauria de dissuadir; s’hauria d’escoltar. Perquè una democràcia que necessita espiar els seus mestres per sentir-se segura, és una democràcia que, en realitat, ja ha perdut tota la seua força moral. Ens calen més taules de negociació i molts menys agents d’incògnit entre el guix i la pissarra.
filant prim 