Les paraules sempre tenen una història al darrere que arrosseguen inevitablement. Paraules que no poden pronunciar-se com si acabaren de nàixer, exemptes de significat, perquè duen adherides, com una segona pell, les veus dels qui les digueren abans, els uniformes que les acompanyaren, els vençuts i les víctimes contra els quals foren pronunciades. “Ja hem passat” és una d’aquelles expressions.
Quan Aliança Catalana, des del seu compte, respon així a una publicació que reproduïa el cartell antifeixista Aixafem el feixisme, de Pere Català i Pic, no estava fent únicament una malifeta de mal gust. La frase remetia, conscientment o no —i costa creure en la innocència d’un responsable polític—, al “Ya hemos pasado” amb què el franquisme va escarnir el “No passaran” després de la derrota republicana. Per tant, no és una expressió qualsevol. És el crit dels vencedors davant dels vençuts; la burla i el desig d’humiliació dels qui havien destruït la democràcia contra els qui intentaren defensar-la.
Sílvia Orriols va manar després que es retirara el missatge i va afirmar que no s’havia volgut fer mofa de l’antifeixisme, sinó dels qui, segons ella, banalitzen el feixisme per interessos electorals (sic). Però la rectificació no esborra la pregunta: com pot una formació que es proclama democràtica respondre “Ja hem passat” davant d’una imatge on una espardenya catalana esclafa una esvàstica? Què és exactament allò que diu que ha passat? I al costat de qui es col·loca quan ho diu?
Podríem considerar-ho una relliscada. Una imprudència. L’excés verbal d’algú que administrava un compte en una xarxa social i no va saber mesurar la càrrega històrica de les paraules. Podríem fer-ho si es tractara d’un fet aïllat. Però quasi al mateix temps, Aliança Catalana felicitava l’extrema dreta alemanya pels seus resultats electorals a Saxònia-Anhalt. I no ho feia amb la fredor protocol·lària de qui reconeix una victòria electoral que no comparteix. Parlava de “magnífics resultats”, d’una Alemanya que obria “una porta a l’esperança” i d’una “cita amb la història” a la qual Catalunya no faltaria. De nou, les paraules.
Alternative für Deutschland no és una formació conservadora convencional. És un partit d’extrema dreta nu i cru, amb corrents assenyalats per l’ultranacionalisme, la xenofòbia i els vincles amb sectors extremistes. Aliança Catalana no ho ignora. Els contactes entre totes dues formacions venen d’abans; hi ha hagut reunions, invitacions i voluntat expressa de col·laboració. No som, per tant, davant d’una coincidència casual, sinó davant d’una afinitat buscada i exhibida.
Potser convindria que qualsevol persona que contempla militar o votar Aliança Catalana s’aturara un instant. No perquè haja d’acceptar les etiquetes que li imposen els adversaris del partit. Tampoc perquè haja de renunciar a les seues preocupacions sobre la immigració, la inseguretat, la llengua o el futur nacional de Catalunya. Totes aquestes qüestions poden i han de ser discutides en democràcia. Però precisament per això cal preguntar-se què hi ha darrere de les respostes simples que AC ofereix a problemes profundament complexos.
És possible estimar Catalunya sense necessitar un enemic interior. És possible defensar la llengua catalana sense convertir l’origen o la religió d’una part de la població en una sospita permanent. És possible exigir una política migratòria ordenada sense atribuir col·lectivament als immigrants la delinqüència, la degradació dels serveis públics o la pèrdua d’una identitat. I és possible defensar la independència sense buscar aliats entre aquells moviments europeus que conceben la nació com una propietat ètnica, culturalment uniforme i vigilada.
Aliança Catalana ha entés una cosa que la política tradicional sovint ha volgut ignorar: hi ha por, malestar i sensació d’abandonament. Hi ha barris on els serveis públics són insuficients, sous que no permeten viure, dificultats d’integració que seria absurd negar i ciutadans que perceben que ningú no escolta les seues inquietuds. El problema és què està fent-se amb aquest malestar. Es tracta de comprendre’n les causes i buscar-hi solucions o d’assenyalar el veí més vulnerable? Es reforcen els serveis públics o es culpa qui també els necessita? Es construeix una comunitat o es decideix qui mereix formar-ne part?
El populisme identitari funciona perquè ofereix un relat reconfortant. Nosaltres érem una comunitat plena fins que uns altres arribaren i començaren a destruir-la. Tot allò que ens passa té un culpable recognoscible. No cal examinar la precarietat laboral, l’especulació immobiliària, la desigualtat, la falta d’inversió pública o la incompetència dels governs. N’hi ha prou de mirar el color de la pell, el vel d’una dona o el nom d’un xiquet a la llista de l’escola. I és ací on apareix el cavall de Troia.
L’extrema dreta contemporània no acostuma a anunciar que pretén destruir la democràcia. Es presenta a les eleccions, ocupa els parlaments i invoca constantment la voluntat popular. Però la democràcia és molt més que comptar vots. També és preservar la igualtat davant la llei, protegir les minories, respectar el dissident, limitar el poder i reconéixer que cap majoria pot expulsar una part de la societat de la seua condició humana. La degradació democràtica comença quan acceptem que hi ha ciutadans menys dignes, drets que depenen de l’origen i persones que han de demostrar cada dia que mereixen continuar entre nosaltres.
No crec que tots els votants d’Aliança Catalana siguen feixistes. Seria una afirmació injusta i, sobretot, massa fàcil. Alguns hi arriben pel desencís amb l’independentisme tradicional; altres, per la por; alguns, pel cansament davant d’uns problemes que les institucions no han sabut afrontar. També n’hi haurà que confonguen la duresa amb la valentia i la crueltat verbal amb la sinceritat. Però no ser conscient d’una ideologia no n’anul·la les conseqüències. I arriba un moment en què l’acumulació d’evidències impedeix continuar refugiant-se en la ignorància.
Quan un partit converteix determinats col·lectius en una amenaça, celebra els èxits de l’extrema dreta alemanya i respon “Ja hem passat” davant d’un símbol creat per esclafar el feixisme, potser ja no cal continuar preguntant què és. Potser cal preguntar-se què estem disposats a tolerar perquè ens diu allò que volem sentir.
Qui pense votar Aliança Catalana hauria de mirar més enllà de la bandera amb què el partit embolcalla el seu discurs. Hauria de preguntar-se quina Catalunya hi ha dins d’aquella bandera, qui podrà habitar-la amb plenitud i qui serà condemnat a viure-hi sota sospita. Perquè el país no es defensa reduint el nombre dels qui tenen dret a estimar-lo, sinó construint unes institucions justes i una comunitat on ningú no necessite odiar el veí per sentir-se a casa. La història rarament torna amb el mateix uniforme. Canvia les paraules, els símbols i les formes d’entrar. De vegades ja no desfila pels carrers: es presenta a les eleccions, domina les xarxes i aprén a convertir la por en papereta. Però sempre deixa algun rastre, alguna frase que revela allò que hi ha sota la disfressa. “Ja hem passat”, varen escriure. La qüestió és si, després d’haver-ho llegit, encara podrem dir que no sabíem qui teníem a les portes.
La imatge correspon al cartell antifeixista Aixafem el feixisme, de Pere Català i Pic, al que es fa referència en l’article.
