josepmanelvidal

Barcelona, ciutat aparador

El Tour de França comença a Barcelona i la ciutat, una vegada més, és convidada a contemplar-se a si mateixa en una pantalla gegant. No importa tant el ciclisme, ni l’esport, ni tan sols la passió legítima de molts aficionats. El que importa és la imatge. El decorat. La postal. Aquesta Barcelona que les institucions continuen oferint al món com si fos una marca de luxe i no una ciutat habitada per gent que treballa, compra el pa, agafa el metro, acompanya els fills a escola, cuida els pares, necessita dormir i té dret a una vida quotidiana que no estiga permanentment subordinada a l’espectacle.

L’Ajuntament ho presenta amb aquella llengua de suro de tots els grans esdeveniments: projecció internacional, impacte mediàtic, retorn econòmic, capitalitat esportiva. El web oficial del Grand Départ diu que el Tour situarà Barcelona “al cor del ciclisme mundial” i que servirà per a mostrar la cultura, el paisatge i la capacitat organitzativa del país. També recorda que la cursa es retransmet a més de 190 països i que el Grand Départ és una plataforma perquè les ciutats ensenyen la seua economia i el seu relat al món. Dit així, tot sembla inevitable, modern, brillant, incontestable. Però darrere d’aquest vocabulari hi ha una pregunta molt senzilla que quasi mai no es formula: qui paga el preu real d’aquesta brillantor?

No parlem només dels diners, encara que també. Barcelona pagarà 9,68 milions d’euros, IVA inclòs, a Amaury Sport Organisation per acollir la sortida del Tour, segons el contracte publicat i recollit per la premsa local. Parlem, sobretot, d’una manera d’entendre la ciutat: com un plató disponible, com una superfície logística, com una successió d’escenaris preparats perquè les càmeres troben el seu enquadrament perfecte. La Sagrada Família, Montjuïc, el litoral, el Passeig de Gràcia, el Fòrum: cada lloc és reduït a teló de fons. La ciutat real, amb les seues contradiccions, les seues ferides i la seua fatiga, desapareix sota una capa de pintura institucional.

La paradoxa és cruel. Ens diuen que aquests esdeveniments connecten Barcelona amb el món, però cada vegada la desconnecten més del seu veïnat. La connecten amb audiències remotes, amb patrocinadors, amb televisions, amb fluxos turístics, amb estadístiques triomfals de retorn econòmic. Però la desconnecten de la vida petita, que és l’única vida que una ciutat té de veritat. Durant el pas del Tour hi haurà talls, desviaments i restriccions de circulació; només les etapes del 5 i el 6 de juliol travessaran 61 municipis d’11 comarques, segons el dispositiu de mobilitat de la Generalitat. A Barcelona, el 4 de juliol, onze línies de bus quedaran sense servei i moltes altres modificaran el recorregut; el metro haurà de reforçar-se per absorbir una alteració que la mateixa ciutat s’ha imposat.

Aquest és el mecanisme. Primer es crea el problema i després es ven com a èxit la capacitat d’administrar-lo. Es talla la ciutat i es presumeix del dispositiu. S’ompli l’espai públic de tanques i es parla de convivència. Es dificulta la vida quotidiana i es diu que és per situar Barcelona al mapa, com si Barcelona no hi fos ja, com si necessités demostrar cada dos anys que encara existeix davant d’Europa. El vell complex de ciutat olímpica ha acabat convertit en una addicció: si no hi ha macroesdeveniment, sembla que la ciutat perda pistonada. Si no hi ha càmera internacional, sembla que el dia no compte.

El més inquietant és que aquesta lògica ja no es presenta com una excepció, sinó com un programa. El conseller d’Esports de la Generalitat ha dit sense embuts que volen “un gran esdeveniment internacional a l’any” a Catalunya. Un a l’any! És a dir: una vida urbana condemnada a la interrupció periòdica, a la provisionalitat, al muntatge i desmuntatge constants, a la ciutat pensada no des de la necessitat dels seus habitants, sinó des del calendari dels grans operadors esportius, turístics i mediàtics. Avui el Tour, ahir la Copa Amèrica, demà el Mundial, despús-demà qualsevol altre artefacte amb prou capacitat per a ocupar carrers, titulars i pressupostos.

I mentrestant, la qualitat de vida es va erosionant amb una discreció quasi administrativa. No passa de colp. No hi ha un dia exacte en què una ciutat deixe de pertànyer als seus veïns. Passa per acumulació. Una setmana no pots circular. Una altra no pots dormir. Una altra no pots pagar el lloguer perquè el barri s’ha convertit en un producte. Una altra t’expliquen que has de suportar les molèsties perquè el món ens mira. I, a poc a poc, el veí descobreix que la seua paciència forma part del pressupost. Que la seua incomoditat és una partida invisible. Que la seua vida és el cost no declarat de la promoció internacional.

Barcelona no necessita més aparadors. Necessita ombra, habitatge, silenci, transport públic que funcione quan no hi ha càmeres, barris on encara es puga viure sense sentir que un sempre està de pas dins d’un decorat aliè. Necessita recuperar una idea elemental: una ciutat no és millor perquè l’aplaudisquen des de fora, sinó perquè permet viure millor als qui hi són dins.

El Tour passarà, com passen tots aquests esdeveniments. Quedaran les imatges aèries, les declaracions satisfetes, les xifres de retorn, els vídeos promocionals i aquella sensació d’haver estat, durant uns dies, al centre del món. Però també quedarà una altra cosa, més difícil de mesurar: el cansament. La intuïció amarga que Barcelona, de tant voler mostrar-se, ja no sap escoltar-se. I que una ciutat convertida en aparador pot acabar sent això: molt bonica des de fora i cada vegada més inhabitable per dins.

Foto de Oleg Prachuk

Crema el bosc i també la política

Cada vegada que un incendi forestal devasta una part del país, reapareix la mateixa frase: “cal netejar els boscos”. Es diu amb una barreja d’indignació, impotència i sentit comú aparent. I és comprensible. Davant de les imatges del foc avançant, de les columnes de fum, dels veïns confinats, dels animals morts, de les cases amenaçades i de la feina heroica dels bombers, qualsevol voldria trobar una explicació senzilla i una solució immediata.

Però el problema és que els grans incendis del nostre temps ja no admeten solucions simples.

L’incendi de la Bisbal d’Empordà i les Gavarres, amb milers d’hectàrees afectades i milers de persones confinades, ens torna a situar davant d’una evidència que preferim no mirar de cara: el foc ja no és només un accident de l’estiu. És la conseqüència d’un territori abandonat, d’una massa forestal massa contínua, d’una activitat rural debilitada, d’un canvi climàtic que asseca el país i d’una política massa acostumada a actuar quan les flames ja són davant de casa. Segons les informacions publicades, el foc va avançar per una zona amb gran acumulació de combustible vegetal i amb més del 90% de la superfície del massís en mans privades, cosa que complica enormement la gestió forestal coordinada.

Per això convé començar pel principi: gestionar un bosc no vol dir convertir-lo en un jardí. Tampoc vol dir arrasar el sotabosc sense criteri, obrir pistes pertot arreu o fer de cada espai natural una zona domesticada. El bosc no és brut perquè siga bosc. El bosc es torna vulnerable quan queda abandonat dins d’un paisatge que ha perdut el mosaic que durant segles el feia més resistent: camps treballats, pastures, marges, camins, ramats, vinyes, oliverars, zones obertes i pobles habitats.

El que necessitem no és una política de “neteja”, sinó una política de gestió forestal preventiva, sostinguda i intel·ligent.

Això vol dir actuar abans de l’incendi, no després. Vol dir identificar els punts estratègics on el foc pot accelerar-se i convertir-se en incontrolable. Vol dir crear franges i eixos de contenció que trenquen la continuïtat de la vegetació. Vol dir protegir urbanitzacions, masies, càmpings i nuclis habitats situats en zones d’interfície urbana-forestal. La mateixa Generalitat reconeix que cal anar més enllà de la resposta operativa a l’emergència i planteja tres nivells d’intervenció: protecció dels nuclis habitats, gestió estratègica dels massissos i eixos de contenció per limitar la propagació dels grans incendis entre massissos.

Però els plans, per si sols, no apaguen cap foc. Els documents oficials són necessaris, però insuficients si no van acompanyats de pressupost, calendari, personal, continuïtat i control públic. La prevenció no pot dependre de la fotografia institucional posterior a cada catàstrofe. Ha de formar part d’una política estructural de país, al mateix nivell que la sanitat, l’educació o les infraestructures.

Un dels grans errors seria pensar que la prevenció és només una feina dels bombers. Els bombers són imprescindibles, però quan el foc ja ha esclatat sovint només poden contenir, protegir vides i intentar evitar el desastre major. La prevenció real comença molt abans: en la planificació territorial, en la política agrària, en el suport a la ramaderia extensiva, en l’aprofitament forestal sostenible, en la regulació urbanística i en la capacitat de mantenir viu el món rural.

Sabem que els ramats que pasturen en zones forestals ajuden a reduir la biomassa del sotabosc i, per tant, el risc d’incendi, alhora que poden contribuir a mantenir la biodiversitat i els espais oberts si es gestionen de manera equilibrada. No és cap nostàlgia bucòlica. És una eina moderna de prevenció.

També ho són les aclarides selectives, la reducció de la càrrega de combustible en zones estratègiques, la millora dels camins forestals necessaris per a l’actuació d’emergència i la creació de masses forestals menys vulnerables al foc de capçades. Les ajudes públiques ja parlen d’actuacions silvícoles de reducció del combustible, punts estratègics de gestió, franges de baixa càrrega i millora de la xarxa viària forestal. La qüestió és si aquestes mesures arriben tard, si arriben a prou llocs i si tenen la dimensió que exigeix l’emergència climàtica que ja tenim damunt.

El que no podem fer és continuar instal·lats en una contradicció insuportable: alarmar-nos cada vegada que crema el país i oblidar-nos-en quan arriben les pluges, el fred o la següent notícia. La política forestal no pot funcionar a colps d’emoció. No pot dependre de la memòria curta dels governs ni de la paciència infinita dels bombers. No podem permetre que cada incendi siga tractat com una fatalitat inevitable quan sabem perfectament que moltes de les seues conseqüències es poden minimitzar.

No evitarem tots els incendis. Dir això seria enganyar la gent. En un clima més càlid, més sec i més extrem, el foc formarà part del nostre futur. Però sí que podem evitar que cada incendi es convertisca en una catàstrofe anunciada. Podem reduir intensitats. Podem crear discontinuïtats. Podem protegir millor els pobles. Podem dificultar que una espurna es transforme en un monstre. Podem gestionar el territori amb la intel·ligència que exigeix una època que ja no perdona la improvisació.

I això demana coratge polític.

Valor per invertir en prevenció, encara que no done titulars immediats. Per coordinar propietaris privats, administracions, pagesia, ramaderia, tècnics forestals, bombers i ajuntaments. Valor per posar límits reals a activitats de risc els dies de perill extrem. Per explicar que el paisatge que tenim és també el resultat de les decisions que no hem pres. Cal coratge polític per a entendre que la defensa del territori no es fa només amb discursos verds, sinó amb pressupostos, brigades, ramats, plans executats i responsabilitats assumides.

Quan crema un bosc, no crema només una superfície de pins, alzines o matolls. Crema una part de la nostra seguretat, de la nostra memòria, de la nostra capacitat de viure en aquest territori. Però alerta! També crema la coartada dels qui sabien què calia fer i no ho han fet amb prou decisió.

La gestió forestal preventiva no és una mania ecologista ni una despesa prescindible. És una política de supervivència.

I ja fem tard.

Foto de Engin Akyurt

L’impost al fracàs

Hi ha propostes polítiques que tenen la virtut involuntària de retratar tota una manera de governar. Davant d’un problema complex, una resposta simple. Enfront d’una infraestructura saturada, una caixa registradora. Si hi ha una sinistralitat creixent, doncs fotem un peatge. És a dir: com que l’AP-7 és un niu de maldecaps per als governants des que es van alçar les barreres, potser la solució és tornar a posar-ne —de barreres, no flipeu, els governants es queden. Els polítics, de vegades, semblen més simples que el mecanisme d’una botija.

El president Salvador Illa ha obert ara la porta a una “reflexió col·lectiva” sobre si va ser un error demanar “alegrement” la fi dels peatges a l’AP-7. Sí, un atac d’eufòria col·lectiva insostenible. La frase arriba enmig del debat sobre els col·lapses i els accidents en aquesta autopista, i després que els Comuns proposaren mesures com prohibir els avançaments dels camions o obligar els vehicles pesants de més de 7.500 quilos a circular pel carril dret. D’ací a premiar els conductors que facen servir l’intermitent hi ha un pas. També s’hauran quedat a gust.

El problema existeix, això és evident. Ningú no ho hauria de negar. L’AP-7 suporta una pressió enorme i, en alguns trams, especialment a Girona, la presència dels camions en la sinistralitat és alarmant. Segons dades del Mapa de risc de la xarxa viària gironina elaborat pel RACC i el Servei Català de Trànsit, els camions estan implicats en el 55% dels accidents greus a l’AP-7 gironina, tot i representar només el 27% del trànsit.

Ara bé, una cosa és diagnosticar el problema i una altra molt diferent és aprofitar-lo per a ressuscitar una vella solució injusta. Perquè el peatge no resol la sinistralitat. El peatge selecciona qui pot circular. El peatge no crea alternatives: expulsa els qui no poden pagar. El peatge no és una política de mobilitat: és una política de classe amb aparença de solució tècnica.

El més greu és que aquesta discussió apareix com si les persones agafaren el cotxe per capritx. Com si milers de treballadors, famílies, transportistes, estudiants o autònoms decidiren entrar a l’AP-7 per fer esport. Molta gent agafa el cotxe perquè no té una altra opció real. I, abans de fer pagar més a qui ja està obligat a circular, caldria preguntar-se per què no s’ha construït una alternativa ferroviària digna.

On és el corredor mediterrani? Com pot ser que encara continuem parlant-ne com d’una promesa futura, com d’una infraestructura sempre a punt d’arribar i mai del tot arribada? Mentre l’Estat ha cosit Madrid amb línies d’alta velocitat, competència entre operadors, freqüències abundants i preus baixos, l’eix mediterrani continua avançant a empentes i rodolons, amb retards, pedaços i calendaris que semblen escrits sobre l’arena més llepada de la platja.

El Corredor Mediterrani no és una infraestructura, és un estat mental. És entranyable saber que quan el mode d’alta velocitat a Madrid ja es faça per teletransport quàntic, nosaltres encara estarem inaugurant un tram de tres quilòmetres de tercer fil a Castelló, amb un brindis oficial i la promesa que el 2090 —ara sí— connectarem amb Europa.

La comparació fa mal perquè és concreta. El trajecte Barcelona-València encara pot durar prop de quatre hores de mitjana, amb els serveis més ràpids al voltant de les dues hores i quaranta minuts o dues hores i quaranta-set minuts, segons els planificadors ferroviaris comercials. En canvi, Madrid-València fa anys que funciona com una connexió d’alta velocitat competitiva, amb diversos operadors i temps de viatge inferiors a les dues hores en els serveis ràpids.

La diferència no és només de minuts. És de model de país. Quan hi ha alta velocitat real, freqüències i competència, els preus baixen. La CNMC ha constatat que, després de la liberalització ferroviària, els preus mitjans dels corredors de llarga distància d’alta velocitat han estat entre un 33% i un 42% més baixos que abans. En el primer trimestre de 2026, el preu mitjà sense IVA del Madrid-València era de 26 euros.

Aleshores la pregunta és inevitable: per què una persona pot trobar bitllets molt barats entre Madrid i València i, en canvi, pagar molt més per anar de Barcelona a València, fent un trajecte més llarg, més lent i més mal servit? Per què el corredor que vertebra bona part de l’activitat econòmica, portuària, industrial i demogràfica del país continua tractat com una infraestructura secundària?

I no és només una qüestió de passatgers. També és una qüestió de mercaderies. Si els camions saturen l’AP-7, la resposta seriosa no pot ser simplement fer-los pagar més o posar-los més difícil l’avançament. Cal traure mercaderies de la carretera i pujar-les al tren. Cal una xarxa ferroviària eficient, interoperable, connectada amb ports, polígons i centres logístics. Una cosa que fa dècades que es promet amb el nom solemne de corredor mediterrani.

El mateix nou coordinador del corredor mediterrani, Joan Calabuig, ha situat l’horitzó de la connexió València-Barcelona en alta velocitat a principis de 2028, i encara advertint que, fins i tot amb les obres acabades, caldrà temps addicional per a documentació tècnica i formació de maquinistes. Ha tingut la delicadesa d’avisar-nos amb dos anys d’antelació, no fos cas que ens férem il·lusions. És a dir: el que hauria d’haver sigut una prioritat estructural fa dècades continua sent una promesa amb data provisional!

La CNMC ho diu amb una claredat que hauria d’avergonyir qualsevol responsable públic: el tren guanyaria fins a 4,5 milions de viatgers si el cotxe assumira els costos que genera, i factors com el temps de viatge, la fiabilitat i la connexió porta a porta són claus per fer competitiu el ferrocarril. Però és molt més fàcil tornar a parlar de peatges que construir un sistema ferroviari que permeta a la gent deixar el cotxe a casa.

Per això el debat sobre l’AP-7 és trampós si es formula només en termes de pagar o no pagar. La pregunta no hauria de ser si cal tornar a cobrar peatges. La pregunta hauria de ser per què tanta gent no té cap altra opció que col·lapsar una autopista. La pregunta hauria de ser per què les mercaderies continuen depenent de milers de camions. La pregunta hauria de ser per què l’eix mediterrani continua ferroviàriament castigat mentre altres corredors han rebut inversions, velocitat, freqüència i competència.

No es pot demanar sostenibilitat a la ciutadania mentre se li neguen les eines per ser sostenible. No es pot criminalitzar el conductor si l’Estat no li ha donat tren. No es pot convertir la sinistralitat en coartada per tornar a cobrar. I no es pot parlar de mobilitat moderna mentre el corredor mediterrani continua sent una ferida oberta en el mapa ferroviari.

Si algun dia es vol parlar seriosament de pagament per ús, que siga amb condicions molt clares: sense penalitzar residents ni mobilitat obligada, amb exempcions socials, amb càrrec específic al trànsit pesant de pas, amb recaptació finalista i transparent, i només després d’haver construït alternatives ferroviàries reals. El contrari és el de sempre: socialitzar els errors de planificació i privatitzar-ne la factura.

En resum: passem dècades pagant barreres per finançar un tren que mai no arriba; quan per fi treuen les barreres, l’autopista es col·lapsa perquè el tren continua sense arribar; i la brillant solució dels nostres líders és… tornar a posar les barreres! Una jugada mestra. Benvinguts al bucle infinit de la gestió política dels “nostres” governants, on l’únic que va a alta velocitat és la capacitat de prendre’ns el pèl.

Fotografia FERRAN NADEU. El Periódico.

La llengua també conquista

Dir que la conquesta espanyola d’Amèrica no va imposar el castellà als pobles amerindis perquè els religiosos feien servir llengües natives per a evangelitzar és una d’aquelles mitges veritats que, precisament perquè contenen una part de raó, poden arribar a ser més enganyoses que una falsedat completa. Sí: molts missioners van aprendre nàhuatl, quítxua, guaraní, maia o altres llengües americanes. Sí: es van redactar gramàtiques, vocabularis, catecismes, sermons i confessionaris en llengües indígenes. Sí: durant una part important del període colonial, l’Església i la Corona van tolerar, impulsar o aprofitar l’ús de les anomenades “llengües generals”. Però d’ací no se’n desprén que el castellà no fora una llengua imposada. Se’n desprén, més aviat, que la imposició no sempre adopta la forma immediata d’una prohibició frontal. De vegades, domina millor qui primer aprén la llengua de l’altre per entrar-li fins a l’ànima.

La qüestió central no és si els colonitzadors van utilitzar llengües indígenes. Està documentat que ho van fer. La qüestió és per a què les van fer servir, en quin marc de poder i amb quin horitzó històric. Els missioners no estudiaven aquelles llengües per reconéixer sobiranies culturals, per garantir drets lingüístics o per preservar mons simbòlics propis. Les estudiaven, sobretot, per fer més eficaç l’evangelització. La llengua indígena era una via d’accés a la consciència, no una frontera respectada. Era una eina pastoral, pedagògica i administrativa al servei d’un projecte de conversió religiosa, reorganització social i submissió política. Que el poder parle la teua llengua no significa necessàriament que et respecte; pot significar, simplement, que ha entés que així et pot dominar millor.

Aquest és el primer error del relat amable sobre l’expansió del castellà a Amèrica: confondre ús amb respecte. Els imperis han estat sovint molt pràctics en matèria lingüística. Quan no poden substituir una llengua de colp, la fan servir. Quan necessiten predicar, tradueixen. Quan necessiten cobrar tributs, nomenar intermediaris, jutjar, confessar, censar o reduir poblacions, recorren a intèrprets i aprenen els codis locals. Però això no suspén la dominació; la perfecciona. La llengua dels pobles sotmesos pot ser incorporada com a instrument del mateix sistema que acabarà arraconant-la.

La segona confusió és encara més greu: identificar imposició amb immediatesa. Una llengua pot no imposar-se massivament el primer dia i, tanmateix, convertir-se amb el temps en la llengua obligada del poder. El castellà no va necessitar substituir totes les llengües indígenes en la primera generació per esdevenir una llengua imposada. N’hi havia prou que fora la llengua de l’administració superior, de la promoció social, de la justícia, de l’escriptura oficial, de les ciutats colonials, de les elits, de l’escola i del nou ordre polític. La imposició lingüística no consisteix només a prohibir parlar una llengua; també consisteix a organitzar una societat perquè, si vols prosperar, defensar-te, ser escoltat o no quedar exclòs, hages d’abandonar progressivament la teua.

La documentació històrica mostra, a més, que la política lingüística colonial no va ser mai innocent ni homogènia. Durant el segle XVI hi hagué una tensió constant entre dos impulsos: d’una banda, la necessitat missionera d’usar llengües indígenes; de l’altra, la voluntat política i religiosa d’estendre el castellà. Aquesta oscil·lació no invalida la idea d’imposició; la matisa. No estem davant d’un imperi lingüísticament respectuós, sinó davant d’un poder que va dubtar sobre quin era el camí més eficaç per absorbir els pobles conquerits: si evangelitzar-los en les seues llengües o castellanitzar-los per fer-los més governables.

I el procés acaba decantant-se amb una claredat que desmenteix qualsevol lectura complaent. La Reial Cèdula de 1770, sota Carles III, ordenava que en els dominis americans i Filipines es treballara perquè s’hi “desterressen” els diferents idiomes i només s’hi parlara el castellà. El verb és prou eloqüent. No diu “convé ensenyar castellà”. No diu “cal facilitar el bilingüisme”. No diu “s’han de protegir les llengües locals mentre s’introdueix una llengua comuna”. Diu extingir, desterrar, substituir. L’imperi potser no va començar sempre prohibint les llengües indígenes, però va acabar formulant explícitament el desig que desaparegueren de l’espai públic i de l’horitzó polític.

Per això és tan problemàtic presentar la història del castellà a Amèrica com una aventura gairebé natural, expansiva, civilitzadora o cordial. Les llengües no viatgen soles. El castellà no va travessar l’Atlàntic com una cançó, ni com una mercaderia innocent, ni com una eina neutral de comunicació entre pobles iguals. Va arribar amb soldats, frares, funcionaris, notaris, virreis, jutges, escoles, parròquies i arxius. Va arribar amb una nova jerarquia racial, econòmica i espiritual. Va arribar amb la creu i amb l’espasa, però també amb el paper segellat, amb la gramàtica, amb la confessió, amb el padró, amb la llei i amb el càstig social de no formar part de la llengua dominant.

Això no obliga a negar la complexitat. Seria absurd afirmar que tots els missioners van actuar igual, que no hi hagué figures que defensaren parcialment els pobles indígenes, o que l’estudi de les llengües americanes no produí obres lingüístiques d’un valor enorme. La història real és més incòmoda: molts dels textos que hui ens permeten conéixer llengües indígenes van ser escrits per agents d’un sistema colonial. La preservació documental i la violència cultural poden formar part del mateix procés. Un catecisme en nàhuatl pot ser alhora un testimoni lingüístic valuós i una eina d’evangelització forçada. Una gramàtica pot conservar una llengua i, alhora, reduir-la a les categories mentals del colonitzador.

Per això, quan algú afirma que “no es va imposar el castellà” perquè els religiosos usaven llengües natives, cal respondre: precisament ací es veu la sofisticació del domini. Primer s’usa la llengua indígena per a convertir, ordenar i penetrar una societat; després s’eleva el castellà a llengua de prestigi, d’autoritat i de salvació civil; finalment, les llengües originàries queden associades a endarreriment, ruralitat, idolatria, pobresa o inferioritat. La imposició no sempre és un decret únic. Sovint és una successió de portes que només s’obrin en una llengua.

El resultat històric és visible encara hui. Amèrica Llatina continua sent un continent d’una diversitat lingüística extraordinària, però també un territori on centenars de llengües indígenes viuen sota amenaça, minorització o substitució. Aquesta situació no pot atribuir-se només a la monarquia hispànica, perquè els estats independents americans van continuar sovint polítiques assimilacionistes, escolars i nacionals que reforçaren el castellà com a llengua única de ciutadania. Però tampoc no podem separar aquest present del llarg inici colonial que va establir quina llengua seria la del poder i quines serien tolerades només mentre resultaren útils.

La frase, per tant, no és només inexacta. És políticament perillosa perquè ofereix una coartada retrospectiva: com que els missioners van aprendre llengües indígenes, la colonització lingüística hauria estat menys imposada, menys violenta, més dialogant. Però el poder no es mesura per la llengua que és capaç d’aprendre, sinó per la llengua que acaba fent obligatòria. I en Amèrica, durant segles, el castellà va ser progressivament convertit en la llengua de l’Estat, de l’Església, de l’ascens social, de la llei i de la idea mateixa de civilització.

Una formulació més honesta seria aquesta: la Corona i l’Església espanyoles van utilitzar les llengües indígenes quan les necessitaren per evangelitzar i governar, però van tendir a consolidar el castellà com a llengua superior, comuna i finalment obligada. No hi hagué una substitució immediata ni absoluta, però sí una jerarquia lingüística colonial. I quan una llengua arriba acompanyada de la força militar, del poder religiós, de l’administració, de l’escola i de la promesa de deixar de ser considerat inferior, dir que no s’imposa és jugar amb les paraules. També les llengües conquisten. I sovint ho fan després que les armes hagen obert el camí.

Foto de eduardo199o9

Fonts consultables per a les cites del text

[1] RTVE presenta el capítol La expansión del español en América amb la sinopsi: “La conquista española no impuso a los amerindios el aprendizaje del castellano. Los religiosos españoles usaban las lenguas nativas para evangelizar.”

[2] L’article de D. I. Wasserman-Soler a Church History explica que, durant l’etapa colonial, la Corona i l’Església propagaren l’ús del castellà entre els amerindis, però també animaren els sacerdots a estudiar llengües indígenes; és a dir, no hi havia una política simple, sinó una tensió entre castellanització i ús missioner de llengües natives.

[3] José Torre Revello documenta que, en els primers moments, les “circunstancias especiales” dificultaren l’ensenyament directe del castellà i que els missioners optaren per ensenyar doctrina cristiana en les llengües natives, amb llibres impresos en idiomes indígenes.

[4] Ricardo Cierbide mostra la doble cara del procés: evangelització en llengües ameríndies durant els segles XVI i XVII, però també aprenentatge i difusió del castellà vinculat als conquistadors, administradors, colons, nuclis urbans i disposicions reials.

[5] Ignacio Ahumada Lara resumeix el gir de 1770: Carles III signa la Reial Cèdula perquè “se destierren los diferentes idiomas de que se usa, y solo se hable el castellano”, i assenyala que aquesta disposició i les polítiques posteriors influïren decisivament en el destí del castellà i de les llengües originàries.

[6] L’Archivo Nacional de Asunción conserva la descripció documental de la Reial Cèdula de 10 de maig de 1770, destinada a posar en pràctica la proposta de l’arquebisbe de Mèxic perquè es desterraren els idiomes locals i només es parlara castellà.

[7] La UNESCO recorda que Amèrica Llatina acull 522 pobles indígenes i més de 420 llengües, moltes de les quals es troben amenaçades d’extinció.

Què passa amb les matemàtiques?

La dada és prou contundent perquè no siga despatxada amb una explicació simple. A les PAU de Catalunya d’enguany, en Matemàtiques la mitjana ha caigut fins al 4,18, per sota d’anys anteriors i s’ha convertit en una de les grans anomalies de la convocatòria. De fet, diversos docents han assenyalat que l’examen de Matemàtiques científiques va ser especialment llarg i exigent, i que la caiguda respecte de l’any anterior —de 6,12 a 4,18 segons les dades difoses— no es pot atribuir només al nivell de l’alumnat. Per tant, seria injust i intel·lectualment mandrós concloure que unes males notes a la selectivitat demostren, per si soles, el fracàs d’un mètode concret d’aprenentatge. Ara bé, la prudència no pot convertir-se en silenci. Les males dades en matemàtiques no són un llamp caigut en un cel seré. Perquè el problema no apareix només al final del batxillerat: ve de més lluny, travessa etapes i demana una revisió seriosa de com s’estan construint les bases matemàtiques.

Jo parlaré sobre metodologies com INNOVAMAT, que és la que conec de més a prop, i tenint clar que no és necessàriament “la causa” del problema. Però tampoc no pot quedar fora de la discussió només perquè es presente embolcallat amb el llenguatge amable de la innovació, la manipulació, el raonament, el diàleg i la competència. Les metodologies privades que entren a centenars d’escoles han de poder ser examinades amb el mateix rigor amb què s’examina qualsevol política educativa. Els centres tenen autonomia per escollir materials o llicències, però l’administració ha d’avaluar de manera rigorosa metodologies privades com INNOVAMAT. Aquesta és la qüestió central: no si INNOVAMAT agrada o no agrada, sinó si el sistema sap verificar què funciona, per a qui funciona, en quines condicions i amb quins costos.

La meua experiència personal amb INNOVAMAT em porta a tenir dubtes seriosos. No perquè rebutge que les matemàtiques s’hagen d’entendre, manipular, verbalitzar i connectar amb situacions reals. Tot això és desitjable. El problema és que sovint aquestes propostes parteixen d’un alumne ideal que no sempre existeix: un xiquet que sap escoltar, esperar, deduir, verbalitzar el pensament, passar del material concret a l’abstracció, mantenir l’atenció, cooperar amb sentit i construir significat gairebé de manera natural. Però a moltes aules reals hi ha alumnat amb bases fràgils, poca fluïdesa de càlcul, dificultats de llenguatge, ansietat matemàtica, poca autonomia, desigualtats familiars i una necessitat molt més gran de guia explícita del que alguns discursos metodològics semblen admetre.

La recerca no avala una falsa guerra entre “entendre” i “practicar”. Les dues coses es necessiten. Però comprendre sense automatitzar deixa l’alumne sense eines; automatitzar sense comprendre el deixa sense sentit. Negar la necessitat d’automatització, pràctica i seqüenciació clara és condemnar molts alumnes a caminar per les matemàtiques sense terra sota els peus.

El risc de determinades modes pedagògiques és confondre activitat amb aprenentatge. Una aula pot semblar viva, plena de material, conversa, reptes i descobertes, i alhora deixar sense consolidar procediments bàsics. També pot passar el contrari: una aula pot semblar tradicional i, tanmateix, construir comprensió sòlida si hi ha una bona seqüència, bons exemples, bones preguntes i pràctica significativa. La innovació no és una estètica. No és tenir capses, pantalles, reptes o vocabulari competencial. Innovar hauria de voler dir millorar els aprenentatges de tots, especialment dels qui no arriben amb les condicions ideals de casa.

Per això, la discussió sobre INNOVAMAT no hauria de plantejar-se com una batalla entre antics i moderns. La pregunta no és si hem de tornar a les matemàtiques mecàniques, repetitives i mudes. La pregunta és si hem anat massa lluny en la confiança que l’alumnat construirà per si sol allò que, en molts casos, necessita que algú li ensenye de manera clara, progressiva, exigent i sostinguda. La pregunta és si hem menyspreat la pràctica, la memòria, la fluïdesa, el domini tècnic i l’esforç perquè sonaven massa antics. I la pregunta és si, en nom d’una suposada modernitat pedagògica, hem deixat massa xiquets davant d’unes matemàtiques que se’ls demanen com a raonament, però que no se’ls han assegurat abans com a llenguatge.

Les notes de les PAU no condemnen per si soles cap metodologia. Però són una alarma. I quan sona una alarma, el pitjor que podem fer és discutir si el soroll molesta. Cal mirar si hi ha foc. I en matemàtiques fa temps que n’hi ha.

Foto de Katerina Holmes

La guerra dels pobres

Aquesta caricatura es va publicar diumenge, 21 de juny, al diari AVUI. I, francament, no li trobe la gràcia, perquè la vinyeta juga amb un recurs molt vell: caricaturar el funcionariat com una mena de privilegiat insaciable que fa xantatge a la societat mentre els altres —“autònoms” i “assalariats”— carreguen el pes del carro.

El problema és que la crítica és molt tramposa. Barreja coses diferents com si foren equivalents: diners, vacances i “privilegis”. I ho fa presentant el funcionari com algú que sempre en vol més, mentre redueix autònoms i assalariats a víctimes silencioses del sistema. Però la realitat és molt més complexa: molts funcionaris són mestres, sanitaris, administratius, bombers, treballadors socials, personal de justícia, etc. Gent que sosté serveis públics, sovint amb plantilles insuficients, sous congelats durant anys, burocràcia absurda i pressions creixents.

La vinyeta tampoc no critica cap abús concret. No diu: “aquest cos té complements injustificats”, “aquesta administració és ineficient”, “hi ha càrrecs blindats”, “hi ha desigualtats salarials internes”. No. Fa una impugnació genèrica del funcionari com a figura parasitària. I això és perillós perquè acaba alimentant una guerra entre treballadors: l’autònom contra l’assalariat, l’assalariat contra el funcionari, el privat contra el públic. Mentrestant, queden fora del dibuix els grans beneficiaris reals de moltes desigualtats.

A més, hi ha una trampa ideològica de fons: quan un treballador té unes condicions una mica més protegides, la conclusió no hauria de ser “que li ho lleven”, sinó “com fem perquè més gent tinga drets semblants?”. Vacances, estabilitat, permisos o condicions dignes no haurien de ser vistos com a privilegis, sinó com a conquestes laborals. Convertir-les en motiu de burla és assumir que la precarietat dels altres és la mesura correcta.

La crítica podria funcionar si apuntara cap amunt: cap als alts càrrecs, les portes giratòries, els assessors col·locats, les dietes opaques, els privilegis polítics o corporatius. Però així, tal com està plantejada, dispara cap al funcionari ras i reforça un tòpic molt còmode: que el problema dels autònoms i dels assalariats és que hi ha mestres, metges o administratius amb vacances i plaça.

I no, no fa gràcia perquè no és una sàtira del poder, sinó una caricatura dels drets laborals dels altres.

La paraula «neteja»

Aquests dies, arran de l’aparició d’Aliança Catalana en l’horitzó municipal de Castellar del Vallès, he tingut un petit intercanvi que m’ha deixat pensant. No pel desacord polític —que és legítim i fins i tot saludable en democràcia—, sinó pel camí que pren sovint la conversa quan la frustració social troba una resposta aparentment fàcil: assenyalar els de fora, els més febles, els qui tenen menys capacitat de defensar-se.

El meu comentari inicial era senzill: que algunes persones provinents del nacionalisme o de l’independentisme s’acosten ara a Aliança Catalana no hauria de confondre ningú. No tot allò que parla en nom del país defensa necessàriament un país més just. No tot el que s’embolica amb una bandera és emancipador. Hi ha maneres d’estimar una terra que l’eixamplen, que la volen més culta, més lliure, més digna i més habitable per a tothom; i n’hi ha d’altres que la redueixen a una frontera moral, a una llista de sospitosos, a una identitat administrada des de la por.

La resposta que vaig rebre parlava de cansament, d’enganys, de precarietat, de la sensació que ens volen cada dia més pobres. I ací és on crec que cal anar amb molta cura. Perquè aquest malestar no és inventat. Hi ha gent cansada. Hi ha gent que treballa i no arriba. Hi ha joves que no poden emancipar-se, famílies que pateixen per pagar el lloguer, serveis públics tensionats, salaris que no van al mateix ritme que el cost de la vida i una sensació creixent d’abandonament. Negar això seria una frivolitat.

Però una cosa és reconéixer la ràbia i una altra molt diferent és acceptar la direcció que alguns volen donar-li. Quan la precarietat es tradueix automàticament en sospita contra la immigració, alguna cosa s’ha torçat. Quan els problemes estructurals —habitatge, salaris, fiscalitat, serveis públics, desigualtat, especulació, manca d’inversió— acaben resumits en la presència dels qui han arribat de fora, ja no estem analitzant la realitat: l’estem simplificant fins a fer-la injusta.

En el segon missatge d’aquell intercanvi va aparéixer una paraula inquietant: “neteja”. Es deia que no es tractava de culpar tots els immigrants, sinó de fer una neteja “de qui no s’adapta, de qui delinqueix i fa mal”¹. Però les paraules no són innocents. Una societat democràtica no fa neteges de persones. Una societat democràtica aplica lleis, persegueix delictes concrets, garanteix drets i exigeix responsabilitats individuals. Si algú delinqueix, ha de respondre davant la justícia, siga d’on siga, parle la llengua que parle i tinga l’origen que tinga. Però convertir l’origen en una sospita prèvia és una altra cosa. I és una cosa molt perillosa.

També és perillós parlar d’“adaptació” com si fora una frontera mòbil que sempre decideixen els mateixos. Qui decideix qui s’adapta prou? Qui estableix quina mena de vida, d’accent, de costum, de pell o de nom mereix ser considerada part del poble? Catalunya, si vol continuar sent una comunitat viva, no pot definir-se només per exclusió. La llengua, la cultura i la pertinença no es defensen convertint-les en armes contra els vulnerables, sinó fent-les accessibles, estimades, útils, compartides. Un país no es preserva tancant-lo com una cambra hermètica. Es preserva fent que valga la pena formar-ne part.

El més trist d’aquests discursos és que sovint parteixen d’una ferida real. Hi ha empobriment. Hi ha desprotecció. Hi ha una política massa acostumada a demanar paciència als qui ja no en poden tenir més. Però precisament per això cal desconfiar de les respostes que ofereixen un culpable fàcil i una solució contundent. La història ens ha ensenyat massa vegades que quan una societat empobrida comença a parlar de “netejar” persones, el problema ja no és només econòmic o polític: també és moral.

A mi m’interessa un país que mire de cara les causes de la precarietat. Que parle d’habitatge amb valentia. Que defense salaris dignes. Que enfortisca l’escola, la sanitat i els serveis socials. Que exigisca responsabilitats als qui governen i als qui fan negoci amb la por, amb el sòl, amb els lloguers, amb la desigualtat. Que siga capaç de posar límits als abusos sense convertir col·lectius sencers en enemics.

Per això em sembla important no confondre independentisme amb qualsevol projecte que invoque Catalunya. El país no és només una bandera, ni una frontera, ni una consigna. El país també és la gent que hi viu, que hi treballa, que hi porta els fills a escola, que n’aprén la llengua, que en comparteix els carrers, els problemes i les esperances. Estimar Catalunya no pot voler dir assenyalar els qui menys tenen. Estimar Catalunya hauria de voler dir, sobretot, no permetre que la ràbia justa dels de baix siga utilitzada contra altres que encara són més avall.

Foto de Arturo Añez.

El programa d’Aliança Catalana situa la immigració i la seguretat al centre del seu discurs, amb propostes com la moratòria migratòria i el tancament de fronteres als immigrants econòmics; a Castellar del Vallès, Idescat registra 1.315 persones estrangeres al voltant de 25.395 habitants el 2025, un 5,18%, el que fa encara més discutible parlar d’“immigració massiva” en clau local; i responsables d’Interior han rebutjat establir una relació directa entre immigració i delinqüència, insistint que la delinqüència s’ha de combatre independentment de l’origen. ↩︎

Paraules d’agraïment pel premi de narrativa ARNAU LLIBERTAT

En primer lloc, voldria agrair molt sincerament aquest reconeixement. A l’entitat organitzadora, Deu de la Ploma-Cooperativa de Lletres, a la Plataforma Republicana 14 d’Abril de Puçol, al jurat, i molt especialment, a família Alonso-Santos, que fan possible aquest premi. Persones, totes elles, que encara creuen que la literatura no és un ornament, sinó una manera de mirar el món amb una mica més d’atenció.

Rebre un premi per un relat sempre emociona, però també compromet. Perquè un relat no és mai només allò que hi ha escrit en les pàgines. També és el rastre d’una pregunta, d’una inquietud, d’una ferida o d’una imatge que no ens ha volgut abandonar.

En el cas de La presència, tot va començar amb una anècdota que em va contar la meua filla, durant les seues pràctiques de psicologia clínica en un centre de dia. Una de les persones que acudien a teràpia, diagnosticada d’esquizofrènia, explicava amb una lucidesa que em va colpir profundament que sabia distingir les persones reals d’aquell “senyor que tinc ací dret al meu costat, que sé que no és real”.

Aquella frase em va acompanyar durant molt de temps.

Em va impressionar, sobretot, la seua força humana. No la possible espectacularitat del símptoma, ni el misteri fàcil, ni la temptació d’utilitzar el patiment mental com a recurs literari. El que em va colpir va ser una altra cosa: la possibilitat que algú puga viure envaït per una presència que sap que no pertany al món compartit, però que, malgrat això, ocupa lloc, pesa, altera, condiciona. Una presència que potser no existeix per als altres, però que per a qui la pateix és tan real com la por, com el cansament, com la solitud o com la necessitat desesperada de ser escoltat sense ser jutjat.

A partir d’aquella imatge vaig voler escriure un relat sobre aquesta frontera tan fràgil entre el que és real i el que no ho és. O, més ben dit, sobre la insuficiència d’aquesta frontera. Perquè hi ha coses que potser no són visibles per a tothom i, tanmateix, tenen conseqüències absolutament reals. La por és real. L’angoixa és real. La soledat és real. La sensació de no trobar ningú a l’altra banda del telèfon és real. I també ho és aquesta forma d’esgotament que apareix quan una persona ha de sostenir, tota sola, una lluita que els altres no veuen.

La literatura, quan funciona, ens permet fer una cosa molt important: donar cos a allò que no sempre en té. Fer visible una ombra. Convertir en presència allò que sovint queda arraconat al silenci. I això és el que jo intentava amb aquest relat: no explicar una malaltia, perquè no em correspondria fer-ho des de cap autoritat clínica, sinó acostar-me, amb respecte, a una experiència de vulnerabilitat. Mirar-la sense morbositat. Sense convertir-la en espectacle. Sense reduir-la a una etiqueta.

Vivim en una societat que sovint només reconeix allò que es pot mesurar, diagnosticar, pressupostar o rendibilitzar. Però hi ha moltes presències que no entren fàcilment en cap estadística. Hi ha el dolor mental. Hi ha la fragilitat. Hi ha la gent gran que desapareix darrere d’una porta. Hi ha adolescents que fan veure que poden amb tot. Hi ha famílies que sostenen allò que no saben ni com explicar. Hi ha persones que caminen cada dia amb una gavardina invisible damunt del cos.

I permeteu-me que, des d’aquesta idea de la presència, faça també una referència a una altra realitat que forma part de la meua vida: l’escola.

Jo soc mestre. De fet, sempre dic que soc un mestre que escriu. I em costa molt vindre ací només com a escriptor i deixar el mestre fora de la sala. Perquè, en realitat, les dues coses no estan tan separades. Escriure i ensenyar tenen alguna cosa en comú: totes dues activitats naixen de la confiança que una paraula, dita en el moment oportú, pot acompanyar algú. Pot obrir una finestra. Pot ajudar a entendre una mica millor el món. Pot fer que algú no se senta tan sol.

Els mestres de Catalunya i del País Valencià sabem molt bé què vol dir conviure amb presències que no sempre es volen mirar. La presència de les mancances. La presència de la burocràcia que creix fins a ocupar espais que haurien de ser per als xiquets i les xiquetes. La presència de les aules massa plenes. La presència de necessitats educatives, emocionals i socials que arriben cada matí a escola i que no es poden atendre només amb bona voluntat. La presència del cansament. La presència d’una administració que sovint parla de l’educació amb paraules solemnes, però no sempre la sosté amb recursos suficients.

I, tanmateix, també hi ha una altra presència: la dels mestres que hi són.

Hi són quan expliquen una lliçó i quan consolen un infant que no pot més. Hi són quan preparen activitats, quan improvisen solucions, quan fan de pont amb les famílies, quan detecten un malestar que ningú havia verbalitzat, quan aguanten una aula sencera amb la veu, amb el cos i amb una paciència que no ix en cap informe. Hi són a Catalunya, al País Valencià i arreu on l’escola pública continua sent un dels pocs llocs on una societat encara pot intentar corregir una part de les seues desigualtats.

Per això, quan els mestres reivindiquem millores, no estem demanant privilegis. Estem demanant condicions per poder fer bé una feina que és essencial. Demanem temps, recursos, estabilitat, reconeixement i respecte. Demanem que l’escola no haja de funcionar sempre gràcies a l’esforç extraordinari de les mateixes persones. Demanem que allò que és invisible es faça visible abans que siga massa tard.

Perquè també hi ha presències que, si no s’atenen, acaben convertint-se en absències. L’absència de suport. L’absència de professionals. L’absència d’atenció individualitzada. L’absència de confiança. L’absència d’una escola pública prou forta per a sostenir tots els infants, també aquells que més la necessiten.

I potser aquest és el punt on el relat i la reivindicació es troben. La presència parla d’algú que conviu amb una figura que els altres no veuen, però que li organitza la vida sencera. L’escola també conviu amb moltes realitats que una part de la societat no veu, o no vol veure, però que condicionen cada jornada. I la literatura, com l’educació, pot servir per això: per obligar-nos a mirar. Per donar nom a allò que estava quiet en un racó. Per dir: això també hi és. Això també existeix. Això també mereix ser atés.

Voldria acabar tornant al relat. En un moment determinat, el protagonista descobreix que potser la presència no era només una amenaça. Potser també era una forma estranya d’acompanyament. Una figura inquietant, sí, però també algú que, en la nit més freda, deixa una gavardina damunt d’un cos perquè no es gele. M’interessava molt aquesta ambigüitat. Perquè no totes les presències són fàcils d’entendre. No tot allò que ens inquieta ve només a destruir-nos. De vegades, el que ens fa por també ens està assenyalant una necessitat, una mancança, una veritat pendent.

Potser escrivim per això. Per acostar-nos a allò que ens fa por sense haver de fugir immediatament. Per mirar una mica més de prop les nostres ombres. Per entendre que ningú no viu del tot sol, ni tan sols quan se sent abandonat. I potser eduquem també per això: perquè cap persona, cap infant, cap alumne, cap família, haja de quedar fora del món compartit, parlant amb les seues pròpies presències sense que ningú li responga.

Moltes gràcies per aquest premi, per la lectura del relat i per permetre’m fer present, ací, aquesta doble gratitud: la de l’escriptor que rep un reconeixement i la del mestre que continua creient que la cultura i l’educació són dues formes imprescindibles de cuidar la vida.

Fotografia: Montse Vidal.

La televisió pública no hauria de convertir-se en sagristia

Graelles interrompudes, retransmissions solemnes, connexions en directe, actes religiosos elevats a categoria d’esdeveniment nacional. No es tracta només d’informar d’una visita rellevant. Es tracta de la manera. Del to. De la reverència. De la incapacitat aparent de mantenir una distància crítica davant una institució religiosa.

Perquè una cosa és cobrir periodísticament la visita d’un cap d’Estat i una altra molt diferent és convertir cada gest, cada benedicció, cada pregària i cada cerimònia en litúrgia televisada. Quan la televisió pública retransmet actes confessionals amb tractament d’assumpte d’interés general, el missatge que envia és molt clar: aquesta fe continua ocupant un lloc privilegiat en l’espai comú.

I això és especialment greu en un Estat que es proclama aconfessional. La ciutadania no és una comunitat de fidels. És una societat plural, feta de creients de moltes religions, de persones no-creients, d’agnòstics, de gent que viu la seua espiritualitat en privat i de gent que no vol cap espiritualitat imposada en l’esfera pública. Per això la funció dels mitjans públics no pot ser amplificar una confessió concreta fins a convertir-la en atmosfera obligatòria.

La cobertura mediàtica d’aquests dies ha tingut alguna cosa d’antiga genuflexió. Com si el país sencer hagués de suspendre la normalitat per assistir a una cerimònia que no pertany a tothom. Com si la benedicció d’un líder religiós fos encara un acte d’Estat. Com si la fe catòlica continuara sent el paisatge natural de la nació i la resta de consciències hagueren d’acceptar-ho en silenci, amb resignació democràtica.

No és anticlericalisme exigir distància. No és intolerància reclamar neutralitat. No és atacar la religió demanar que els mitjans, especialment els públics, no confonguen informació amb devoció. Precisament perquè la llibertat religiosa és important, cap religió hauria de rebre tractament de religió oficial encoberta.

El més vergonyós no és que el Papa parle. És vergonyós que tants altaveus semblen disposats a parlar per ell. Que la cobertura substituïsca l’anàlisi per l’adoració. Que els informatius adopten el ritme de la processó. Que un acte religiós acabe ocupant l’espai simbòlic que hauria de pertànyer a tota la ciutadania.

Una democràcia madura no necessita agenollar-se per ser respectuosa. Pot rebre un líder religiós, cobrir la seua visita, explicar-ne la importància política i diplomàtica, i alhora mantenir una frontera clara: l’Estat és de tots; la fe, només de qui la professa.

La vida no és patrimoni de ningú

El problema no és que el Papa defense la doctrina de l’Església catòlica. El problema és que ho faça des d’una tribuna institucional i amb la pretensió que una moral particular continue tenint dret de veto sobre la llibertat de tots. Una cosa és predicar una fe als qui lliurement la comparteixen. Una altra, molt diferent, és voler convertir aquesta fe en límit civil per a persones que no la professen, no la reconeixen o, senzillament, no volen que el seu cos, el seu dolor i la seua mort siguen administrats per una autoritat religiosa.

La vida és un bé immens, segurament el primer de tots. Però precisament per això no pot ser tractada com una propietat aliena. No pertany a l’Estat. No pertany a l’Església. No pertany a cap doctrina. No pertany tampoc a aquells que, des d’una posició confortable, decideixen quin grau de sofriment ha de suportar una altra persona perquè la seua idea abstracta de la vida continue intacta. La vida concreta sempre té un cos. Té una pell, una veu, una por, una història, una consciència. I hi ha moments en què parlar de la vida sense parlar del patiment de qui l’habita és una forma d’indecència moral.

Quan l’Església condemna l’eutanàsia en nom de la defensa de la vida, convindria preguntar-li de quina vida parla. Parla de la vida com a principi teològic o de la vida real d’una persona que ja no pot alçar-se, que ja no pot reconéixer-se, que viu atrapada en una degradació irreversible, que no vol ser recordada com una presència desfeta, reduïda a una supervivència sense voluntat? Perquè no és el mateix viure que continuar biològicament. No és el mateix respirar que poder habitar dignament el propi cos. No és el mateix ser cuidat que ser obligat a romandre.

Aquesta és la qüestió que sovint s’amaga darrere de les grans paraules. Ningú no defensa l’eutanàsia com una imposició. Ningú no obliga cap creient a sol·licitar-la. Ningú no arrabassa a cap catòlic el dret de morir d’acord amb la seua fe, amb la seua esperança, amb la seua manera d’entendre el dolor, la transcendència o el final. El que es defensa és exactament el contrari: que ningú no impose als altres la seua manera d’entendre el sofriment. Que una moral religiosa puga ser viscuda per qui la tria, però no patida per qui no l’ha triada.

Aquesta distinció és essencial: un dret no és una obligació. El dret a l’avortament no obliga ningú a avortar. El dret a l’eutanàsia no obliga ningú a morir. El matrimoni igualitari no obliga ningú a casar-se amb una persona del mateix sexe. El divorci no obliga ningú a divorciar-se. Els drets civils amplien l’espai de decisió de les persones; no confisquen la consciència de ningú. En canvi, negar-los sí que imposa. Negar-los sí que converteix una moral privada en una prohibició pública. Negar-los sí que diu a l’altre: el teu cos no et pertany prou, el teu dolor no compta prou, la teua decisió no val prou.

I ací apareix una de les grans contradiccions d’aquest discurs religiós. S’invoca la dignitat humana, però es nega a la persona la possibilitat de decidir sobre el tram més vulnerable de la seua existència. Es parla de compassió, però es converteix el patiment en una mena de deure. Es parla d’acompanyar, però de vegades acompanyar sembla voler dir retenir. Com si l’amor consistira sempre a allargar la vida i mai a escoltar la voluntat de qui ja no vol continuar d’aquella manera. Com si la dignitat fora aguantar-ho tot. Com si la persona desapareguera darrere d’una idea sagrada de la vida que ja no necessita escoltar la vida real.

No hi ha res de noble a perllongar el sofriment contra la voluntat de qui el pateix. No fa millor una societat obligar algú a travessar un final que considera intolerable. No fa més humana una comunitat negar a una persona lúcida, informada i malalta la possibilitat d’acomiadar-se abans que la malaltia li arrabasse la identitat. La grandesa moral no consisteix a imposar resistència als altres, sinó a garantir que cadascú puga afrontar el final segons la seua consciència, les seues conviccions i la seua idea de dignitat.

La mateixa idea val per a l’avortament, encara que siga un debat diferent i amb arestes pròpies. Cap institució religiosa hauria de decidir per una dona què ha de fer amb el seu cos, amb la seua maternitat, amb el seu projecte vital, amb la seua salut, amb la seua por o amb la seua impossibilitat. Es pot considerar l’avortament moralment inacceptable des d’una fe determinada. Es pot no triar-lo mai. Es pot predicar contra ell dins d’una comunitat religiosa. Però allò que no es pot fer en una societat plural és convertir aquesta convicció en una llei que obligue totes les dones, incloses aquelles que no comparteixen aquesta fe.

La democràcia no consisteix a esborrar les creences religioses de l’espai públic. Consisteix a impedir que una creença, per molt antiga, poderosa o respectable que siga per als seus fidels, governe la llibertat civil dels altres. L’Estat ha de protegir també els creients, naturalment. Però protegir-los no significa imposar la seua moral a la resta. Significa garantir que puguen viure segons aquesta moral sense impedir que els altres visquen segons la seua consciència.

Per això resulta tan inquietant aquesta visió patrimonial de la vida. Perquè sota la paraula “vida” s’hi amaga sovint una apropiació. La vida de qui? El cos de qui? El dolor de qui? La decisió de qui? És massa fàcil defensar la vida dels altres quan no s’és qui ha de suportar-ne l’agonia. És massa fàcil convertir el sofriment alié en una prova moral. És massa fàcil parlar d’“ocàs natural” quan la natura, en una habitació de malaltia terminal, pot ser una forma lenta i cruel de despossessió.

La vida ha de ser protegida, sí. Però protegir-la també és protegir la llibertat de qui la viu. També és protegir la seua consciència. També és protegir el dret a no ser reduït a un cos que continua quan la persona ja no pot o no vol continuar d’aquella manera. També és protegir l’amor dels qui acompanyen, perquè l’amor no sempre consisteix a retenir. De vegades, l’amor més difícil és acceptar que l’altre no ens pertany ni tan sols quan el perdem.

L’Església pot proposar el seu camí. Pot viure’l amb coherència. Pot demanar als seus fidels que l’assumisquen. Però no hauria de pretendre que aquest camí siga l’únic permés per a tota la societat. En una democràcia madura, la fe pot orientar consciències, però no segrestar drets. Pot consolar qui hi creu, però no condemnar qui no hi creu a patir d’acord amb una esperança aliena.

El dret a morir dignament no és una cultura de la mort. És, moltes vegades, l’última defensa de la vida entesa com a biografia, consciència i llibertat. El dret a decidir sobre el propi cos no és menyspreu per la vida. És reconeixement de la persona que l’habita. I cap institució, per sagrada que es considere, hauria de situar-se per damunt d’aquesta evidència: una vida sense llibertat sobre si mateixa corre el risc de deixar de ser dignitat per convertir-se en custòdia.

La vida no és patrimoni de ningú. I la dignitat tampoc.

Foto de Matteo Basile