josepmanelvidal

23 de març

La nit s’allarga com si no tinguera fons. No hi ha un moment en què puga dir: ara sí. Només fragments, estones esberlades que no arriben mai a cosir-se. Tanque els ulls i espere. Però esperar no serveix de res. Ell no necessita que el cride. Sap on soc. Sempre ho sap. Es mou dins meu amb una paciència estranya, com si tinguera tot el temps del món. Intente quedar-me immòbil, no provocar-lo, no donar-li motius. Però el cos no sap estar quiet tant de temps. Busca, prova, s’ajusta. I en aquest gest mínim, en aquest desplaçament gairebé invisible, el dolor es desperta. No és un crit. No és un cop sec. És una presència que s’imposa, que ho ocupa tot, que no deixa espai per a res més. Ni pensament, ni descans, ni oblit. Mire la fosca i no m’acull. Només hi soc jo, alerta, amb ell. Comptant intervals que no passen, esperant un descans que no arriba. I el més dur és saber que tornarà a passar. Que cada nit és aquesta mateixa nit.

És més barat criminalitzar

Foto de RDNE Stock project.

El cansament que arrossegue no ve solament del cos, sinó de la certesa creixent que ningú no arriba. Que el temps va passant i que, en lloc d’avançar, m’enfonse lentament en aquesta espera sense rostre. No és el dolor –persistent, com una remor que no s’apaga–, sinó l’abatiment. Des de juliol de 2024 espere. Espere una mirada especialitzada que pose nom al que em passa i dibuixe un camí. Però el sistema no mira. El sistema acumula. Llistes, terminis, silencis. I el meu cos, que no entén de burocràcies, continua traçant les seues fiblades de dolor en la geografia del meu patiment. El metge de capçalera és l’única veu humana que ha parlat dins d’aquesta monolítica maquinària. Em va donar la baixa, no com una concessió, sinó com una evidència. No estava en condicions de treballar. Però aquesta decisió s’ha convertit en una xifra més dins d’un relat que parla d’excessos, d’abusos, d’un sistema que diuen tensat per la irresponsabilitat dels seus usuaris. Però en quin moment el dolor esdevé sospita? Quan la negligència és flagrant, capgirar el relat per culpabilitzar la ciutadania, és la norma. Quan no s’arriba, per mancances en la capacitat de gestió, en la inversió de recursos, és més fàcil, més barat, criminalitzar l’exigència d’un dret, com la salut.

He intentat avançar pel meu compte. He entrat en la sanitat privada com qui busca una clivella en un mur. I n’he tret alguna cosa: proves, indicis, una certa forma de veritat. Però també un límit molt clar. Diagnosticar potser és possible; tractar, no. El preu econòmic que exigeix és insuportable. I aleshores tornes a la casella de sortida, però amb més consciència. Saps més, però pots menys. És una forma estranya d’expulsió: primer del temps —perquè esperes—, després del sistema —perquè no arribes—, i finalment d’un mateix, perquè comences a dubtar si allò que et passa té prou legitimitat per a meréixer atenció.

Hi ha una paradoxa cruel en tot això. Si continues treballant, empitjores. Si no treballes, formes part del problema. No hi ha lloc habitable dins d’aquesta lògica. Només un equilibri fràgil entre resistir i justificar-se. I potser és això el més inquietant: no la manca de recursos, ni tan sols la lentitud, sinó el desplaçament. El moment en què el sistema deixa de preguntar-se per què emmalalteix la gent i comença a preguntar-se per què s’aturen. Quan un dret necessita ser justificat, ja ha començat a perdre’s. I, tanmateix, el meu cos continua. Fidel, obstinat. Com si encara n’estigués convençut que, en algun punt, algú el mirarà de veritat.

En pausa

Foto de João Jesus.

La mare preguntava: fins on som capaços de suportar? No hi ha una resposta universal. El llindar no és fix; és dinàmic. Depén del cos, de la història, del suport que tenim, de la por, de l’esperança. Hi ha persones que suporten dècades de dolor físic; altres, una sola experiència emocional els desborda. I, tanmateix, tots tenim un punt de fractura. L’ésser humà no és infinit. Quan el dolor supera la capacitat d’integrar-lo —quan destrueix el sentit, quan aïlla, quan anul·la el futur— aleshores no parlem d’adaptació, sinó d’esgotament. El que és sorprenent no és la quantitat que som capaços de suportar, sinó que, malgrat tot, continuem estimant, creant, esperant. El dolor ens pot deformar, però també ens pot aprofundir. Ens fa més conscients del cos, del temps, de la fragilitat. Ens obliga a escoltar-nos. Potser ens acostumem al dolor perquè no tenim alternativa. Però també perquè, en el fons, som éssers capaços d’aprendre fins i tot allò que no hauríem volgut aprendre mai.El meu dolor és una modificació del meu mapa corporal. No és un cop puntual; és una presència que em reeduca els gestos. I això desgasta d’una manera molt particular. El problema no és només la intensitat, sinó la qualitat constant i invasiva del senyal. Envia informació alterada, persistent, i el cervell aprén a conviure-hi. No perquè desaparega, sinó perquè integra aquell senyal com a “normal”. Açò explica per què puc continuar funcionant, però també per què petites accions es tornen desproporcionadament feixugues, com escriure. És una erosió lenta. Una pèrdua constant de petites sobiranies físiques. Activa una intel·ligència d’estalvi. Aprendre on gastar energia i on no. Redissenya gestos. Fer-los més breus. Buscar suport sense interpretar-ho com una derrota. Fins on som capaços de suportar?, torna a preguntar la mare. El filòsof Viktor Frankl ho deia amb claredat: l’ésser humà pot suportar gairebé qualsevol “com” si té un “per què”. Tot i que jo afegiria, també, la resposta de l’àvia: que no ens done nostre senyor a passar tot allò que puguem suportar. Doncs això.

Governar és triar: entre el soroll i l’estructura

Foto de Pixabay.

Hi ha una idea que cal deixar clara d’entrada, sense embuts: el que vivim en matèria de mobilitat, territori i transport no és fruit de la fatalitat ni d’una complexitat insuperable. És, simplement, una qüestió de voluntat política. O, més exactament, de la seua absència.

Quan l’administració opta per abaixar límits de velocitat i multiplicar radars a l’AP-7 com a resposta al col·lapse del transport pesat, no està resolent res. Està administrant el problema. I ho fa de la manera més simple, més visible i més rendible a curt termini: sancionant. El que no fa és plantejar-se per què hem arribat fins ací ni quina mena de país volem d’aquí a vint o trenta anys.

Aquesta manera de governar no és casual. Forma part d’un patró molt més ampli.

Vivim sota una política que ha substituït el projecte pel gest, la planificació pel titular, la transformació lenta per l’impacte immediat. Grans actes, esdeveniments constants, promoció turística sense límits, fotos, inauguracions, rèdits ràpids. Tot allò que permet dir “això genera economia” sense preguntar-se quina economia, per a qui i a quin preu.

El turisme s’ha convertit en la coartada perfecta. Un teixit fràgil, estacional i sovint precaritzador que serveix per a maquillar la manca d’un model productiu sòlid. Mentrestant, les ciutats es degraden, el paisatge es banalitza, la convivència urbana es tensiona i les infraestructures es posen al límit. I quan col·lapsen, la resposta torna a ser la mateixa: control, restricció, sanció.

No hi ha una mirada sistèmica. Només pedaços.

L’AP-7 és molt més que una autopista saturada de camions. És una metàfora perfecta del país: tot hi passa perquè no hi ha alternatives. Mercaderies, turisme, trànsit internacional, transport local. Ho concentrem tot en un mateix eix i després ens sorprenem del col·lapse.

La pregunta clau és senzilla: si realment es vol reduir el transport pesat per carretera, on és l’alternativa ferroviària?

No parlem de futurismes ni d’utopies. Parlem d’allò que ja funciona a mitja Europa: mercaderies que viatgen majoritàriament en tren, amb el camió relegat a l’últim tram. Parlem de terminals intermodals, de fiabilitat logística, de planificació territorial. Parlem de decisions que requereixen inversió, consens i temps. Exactament el que la política actual evita.

Davant la manca de model, l’administració recorre sempre al mateix mecanisme: traslladar la responsabilitat a l’usuari.

Si hi ha massa camions, abaixem la velocitat. Si hi ha contaminació, prohibim circular. Si hi ha col·lapse, posem radars.

El ciutadà esdevé el problema, mai la víctima d’un sistema mal dissenyat. No se li ofereixen alternatives reals; se li exigeix adaptació. I si no ho fa, se’l multa. Aquesta lògica no construeix civisme, construeix desafecció.

Cal dir-ho clarament: les solucions estan sobre la taula des de fa dècades. Un ferrocarril de mercaderies competitiu, fiable i prioritari. Terminals intermodals ben connectades, repartides pel territori. Incentius econòmics reals per a les empreses que abandonen el camió en trajectes llargs. Fiscalitat ambiental justa, que faça visible el cost real del transport per carretera. Planificació territorial integrada, que no concentre tota la pressió en els mateixos corredors. Governança estable, amb acords que superen el cicle electoral.

Tot això és possible. El que no és possible és fer-ho sense renunciar al rèdit immediat, sense tocar interessos, sense explicar a la ciutadania que alguns canvis requereixen temps.

El problema no és tècnic. És polític i moral.

Cal coratge per a dir que no tot pot passar per la carretera. Per a limitar el creixement turístic quan degrada la vida urbana. Per a invertir en allò que no dona titulars ràpids. Cal coratge per a governar pensant en el país que vindrà, no en la foto de demà.

Sense aquest coratge, continuarem atrapats en la mateixa dinàmica: col·lapse, sanció, malestar, desafecció. I una sensació creixent que l’administració no lidera, només gestiona el deteriorament.

Res del que passa és inevitable. Ni el col·lapse de l’AP-7, ni la dependència del camió, ni la turistificació excessiva, ni la política del radar com a resposta universal.

Tot és una qüestió de voluntat política. De triar entre el soroll i l’estructura. Entre el curt termini i el futur. Entre governar o simplement administrar. I aquesta tria, encara que alguns vulguen amagar-ho, té responsables concrets.

El poder se’n fot de la democràcia

Quan Elon Musk es burla de Pedro Sánchez pels resultats electorals a l’Aragó i els atribueix a una suposada “inundació” d’immigrants, no està fent un comentari fora de lloc ni improvisant una gracieta de mal gust. Està fent política. Política bruta, sí, però política al capdavall. I convé prendre-s’ho seriosament.

El relat és conegut, gairebé automàtic: immigrants, decadència, derrota. No importa que no siga cert. No importa que els immigrants regularitzats no voten, ni que unes eleccions autonòmiques no es puguen explicar amb una consigna global. El que importa és que el missatge funcione. I funciona perquè apel·la a una emoció primària: la por. La por sempre va per davant de les dades.

Però seria un error pensar que el centre d’aquesta ofensiva és la immigració. No ho és. És només el vehicle. El veritable conflicte és un altre, molt més profund i inquietant: qui controla l’espai públic digital.

Musk no és un ciutadà opinant. És el propietari d’una infraestructura comunicativa global. Quan parla —o quan retuiteja— no expressa només una idea: activa un algoritme. Decideix què es veu, què s’amplifica, què es deforma. I això el situa en un lloc inèdit: el d’un actor privat amb capacitat d’interferir en el debat democràtic d’estats sencers sense passar per cap mecanisme de responsabilitat.

Les propostes del govern espanyol per regular l’ús de les xarxes, especialment pel que fa a la protecció de menors i a la responsabilitat de les plataformes, toquen un nervi sensible. No perquè limiten la llibertat d’expressió —aquesta és la coartada— sinó perquè qüestionen la llibertat de l’algoritme. És a dir, la llibertat d’un sol home per decidir com es modela la conversa pública.

D’ací ve la burla i l’insult. D’ací ve la reducció del president d’un país a un mem. No és ràbia: és advertència. El missatge implícit és clar: si intenteu regular-nos, us convertirem en objecte de ridícul. És una forma de poder que no necessita cops d’estat ni censura explícita. Només necessita soroll.

El problema no és que Musk riga. El problema és què passa quan el poder riu de la democràcia. Quan la desacredita, quan la simplifica fins a fer-la caricatura. Quan un resultat electoral es converteix en munició per a una guerra cultural global que no té res a veure amb el territori ni amb la gent que hi viu.

No estem davant d’un excés verbal, sinó davant d’una asimetria de poder. Un govern pot equivocar-se, rectificar, caure. Un magnat tecnològic no. No respon davant de ningú. No es presenta a eleccions. No assumeix conseqüències. I, tanmateix, influeix.

Regular aquest poder no és autoritarisme. És sentit democràtic. La llibertat d’expressió no pot ser l’excusa perquè uns pocs decidisquen què veuen i què pensen milions. No es tracta de callar ningú, sinó d’evitar que el soroll organitzat substituïsca el debat.

Potser aquest és el repte del nostre temps: entendre que la democràcia ja no només es defensa a les urnes, sinó també als algoritmes. I que, de vegades, el riure més perillós no és el del bufó, sinó el del propietari de l’escenari.

Els límits no són una excepció: són l’estructura

Foto de Kaku Nguyen.

Davant la paraula prohibició s’activa una resistència gairebé instintiva perquè es llegeix des del registre polític —autoritarisme, censura, imposició— quan, en realitat, en educació posar límits no és un càstig. És una forma de cura.

Dir què es pot fer i què no es pot fer no és frustrar gratuïtament, sinó ordenar el món perquè el nen o l’adolescent puga habitar-lo sense perdre’s. El límit no nega el desig; el fa viable. Li dona forma, temps, direcció.

Quan sentim pares dir que no volen frustrar els seus fills, sovint el que hi ha darrere no és amor excessiu, sinó por. Por al conflicte, por de dir que no, por de no ser estimats. Però evitar la frustració en la infància no elimina la frustració: la desplaça. La posa més endavant, quan ja no hi ha xarxa, quan la vida no negocia, quan ningú no t’explica per què no. I aleshores la frustració no és pedagògica. És devastadora.

Un infant que no ha aprés que no tot és possible, que no tot és immediat, que no tot li serà concedit, arriba a l’edat adulta amb una expectativa falsa: la idea que el món li deu alguna cosa. I quan la realitat li posa un límit —un límit de veritat: laboral, afectiu, social— el cop és sec. No hi ha entrenament emocional per sostenir-lo.

És en eixe buit on proliferen les addiccions. No perquè la gent siga feble, sinó perquè no sap esperar, no sap tolerar, no sap sostenir el no. I ací les xarxes socials entren com un guant perfecte. Perquè ofereixen un món sense límits aparents. Un espai on sempre hi ha contingut, sempre hi ha validació, sempre hi ha una resposta. Un lloc on la frustració es dissol amb un gest del dit, on el desig no topa amb la realitat sinó amb un algoritme que el reconeix, el reforça i el dirigeix.

Però això no és llibertat. És submissió disfressada d’elecció.

L’algoritme no et diu “no”. Et diu “encara més”. I precisament per això et converteix en una marioneta. No et frustra; t’anestesia. No et posa límits; te’ls substitueix per un consum infinit que et fa creure rei d’un espai on, en realitat, no ets.

Quan un adolescent entra massa prompte en aquest univers, no està aprenent a ser lliure. Està aprenent a evitar la frustració a qualsevol preu. I això és una escola molt perillosa. Per això cal dir-ho sense embuts, encara que incomode: el límit educa, la frustració educa, el “no” educa.

I evitar-los no és protegir; és desarmar.

Potser hauríem de començar a dir-ho així, canviant fins i tot el llenguatge: no parlem de prohibicions, parlem de límits maduratius. No parlem de censura, parlem de temps. No parlem de retallar llibertats, parlem de construir-les. Perquè la llibertat no apareix quan no hi ha límits, sinó quan has aprés a viure amb ells sense trencar-te.

I això, és una lliçó que no s’aprén davant d’una pantalla.

Quan l’entorn educa més que nosaltres

Foto de Peaton Hugo.

Hi ha notícies que no necessiten ser explicades a un mestre. Només llegides. El cos ja entén abans que el cap. Aquesta n’és una: PP i VOX prorroguen al País Valencià les llicències de vint-i-una cases d’apostes properes a instituts.

Eliminar la distància mínima entre salons de joc i centres educatius no és una decisió tècnica, ni administrativa, ni neutra. És una decisió pedagògica, encara que ningú no l’haja volgut dir així. Perquè l’educació no passa només dins les aules. Passa —sobretot— fora.

Nosaltres podem parlar d’esforç, d’esperança, de futur. Podem treballar l’autoestima, la paciència, el valor del temps lent. Però quan un xiquet o una adolescent surt de l’escola i es troba, a pocs metres, un local amb llums agressives, finestres opaques i promeses de diners fàcils, el missatge real no el donem nosaltres. El dona el carrer.

I el carrer, en aquest cas, desmenteix l’escola.

No és casualitat que aquests salons no s’instal·len a les zones més benestants. No és ingenuïtat urbanística. És estratègia. Allà on hi ha precarietat, frustració, temps mort, famílies cansades i joves sense horitzó clar, el joc es presenta com una eixida simbòlica: ràpida, falsa i addictiva. No ven només diners. Ven il·lusió encapsulada.

Com a mestres, sabem perfectament quins perfils tenim a l’aula. Sabem qui viu en pisos massificats, qui arrossega fracàs escolar, qui busca una identitat perquè ningú no l’espera enlloc. Sabem —encara que no sempre es diga en veu alta— que aquests xiquets són els més vulnerables a tot allò que promet una victòria sense procés.

I ara, des de les institucions, se’ls diu que això és acceptable. Que pot conviure amb l’escola. Que no passa res.

Però passa.

Passa que l’addicció al joc ja no és una patologia llunyana, adulta, excepcional. Passa que cada vegada arriba abans. Passa que després ens demanen als docents que fem educació emocional, prevenció, detecció precoç, mentre el mateix sistema desprotegeix l’entorn.

És una contradicció cruel: se’ns exigeix ser mur de contenció mentre es retira el fonament.

Eliminar la distància mínima no és només facilitar llicències. És acostar el risc. És normalitzar-lo. És dir que el benefici econòmic d’uns quants pesa més que la salut mental de molts. És, en el fons, assumir que hi ha barris on la protecció ja no és prioritària.

I això és una derrota moral.

No perquè el joc existisca —existirà sempre—, sinó perquè es renuncia a posar límits allà on són més necessaris. I l’educació, sense límits externs coherents, queda reduïda a un discurs bell però impotent.

Nosaltres continuarem fent classe. Continuarem mirant als ulls, acompanyant, sostenint. Però no podem deixar de dir-ho: quan l’entorn juga contra l’escola, l’escola juga en inferioritat.

I això no és una opinió. És una realitat que veiem cada dia, abans que cap estadística la confirme.

En un món de mascles, mostrar diversitat és perillós.

Foto de Alberto Ramírez Sobrino.

L’estadi va aplaudir. Durant uns segons, el futbol —aquest territori ritual de crits, jerarquies i cossos en tensió— va quedar suspés en una mena de silenci amable. Un àrbitre demanava matrimoni al seu company davant de milers de persones. No hi havia provocació, ni desafiament, ni gest èpic. Només amor. Només una escena humana, mínima, com tantes altres que passen desapercebudes cada cap de setmana quan encaixen amb la norma.

Una setmana després, la norma va respondre.

No dins de l’estadi, no sota els focus, no davant les càmeres. Va respondre a casa, de nit, amb un cos colpejat i un missatge clar: hi ha espais on pots existir, però no mostrar-te; viure, però no fer-te visible; estimar, però en silenci.

Aquest episodi no parla només d’un àrbitre. Parla del món que habitem. D’un món encara construït, en molts àmbits, sobre una masculinitat tancada, defensiva, que confon identitat amb amenaça i diversitat amb desordre. El futbol n’és un exemple extrem, però no una excepció. És un mirall ampliat.

El que es va castigar no va ser un individu, sinó un símbol. El gest va trencar el pacte implícit d’un espai que admet moltes coses —violència verbal, humiliació, rivalitats tribals— però que encara viu amb incomoditat qualsevol expressió que qüestione el relat únic de què vol dir “ser home”. En aquest relat, l’afecte visible entre homes continua sent una esquerda intolerable.

Cal dir-ho amb claredat pedagògica: això no és una reacció espontània, ni un excés puntual, ni obra d’un boig solitari. És violència apresa. És la resposta d’una cultura que ha ensenyat que hi ha identitats legítimes i d’altres que només són acceptables si no fan soroll. Si no ocupen espai. Si no emocionen.

Mostrar diversitat no és provocar. És existir. Però en un món de mascles —no d’homes, sinó de mascles— l’existència diferent és llegida com una pèrdua de control. I quan el control es percep en perill, apareix el càstig. Sempre fora de càmera. Sempre amb l’excusa que “no tocava”, que “no era el lloc”, que “això és política”.

No. Això és vida.

El problema no és que un gest d’amor siga públic. El problema és un món on l’amor necessita protecció. Un món on encara hi ha qui creu que la identitat pròpia només pot sostenir-se negant la dels altres.

Potser la pregunta no és per què va passar això. Potser la pregunta és per què encara ens sorprén.

I mentre discutim si el futbol és o no és el lloc adequat, hi ha infants que observen. Als patis, a les grades, a casa. Aprenen de pressa. Aprenen qui pot mostrar-se i qui ha d’amagar-se. Qui rep aplaudiments i qui rep cops.

Encara som a temps d’ensenyar-los una altra cosa. Però només si deixem de mirar cap a una altra banda quan el món castiga, amb violència, allò que simplement s’atreveix a ser.

El lloc on les coses passen

Foto de Miguel Á. Padriñán.

Sabem que hi ha territoris que no reclamen res. No alcen la veu. No entren als titulars. Simplement llisquen entre les vetes del temps. La comarca és un d’aquests llocs. Un espai on la vida es mou sense demanar permís: la gent treballa, es forma, es desplaça, envelleix, torna. Tot ocorre allí, encara que sovint ningú no li done nom.

Llegint l’article recent d’Àngels Doménech García, publicat a Investigaciones Geográficas, sobre la funcionalitat de l’espai comarcal i l’efecte dels instruments de planificació formativa i d’ocupació a la Marina Baixa, un té la sensació que algú, per fi, s’ha aturat a mirar aquest moviment lent, gairebé invisible. No per jutjar-lo. No per ordenar-lo. Només per entendre’l.

La Marina Baixa és un territori estirat. El litoral ple, intens, accelerat. L’interior més buit, més silenciós, sostingut amb dificultat. Entre tots dos, una xarxa de desplaçaments quotidians, d’oficis temporals, d’oportunitats que apareixen i desapareixen. No és un mapa. És una respiració desigual.

L’article en qüestió parla de planificació, de governança, d’instruments institucionals. Però sota aquest llenguatge —necessari i precís— hi ha una altra cosa que es deixa sentir: la idea que governar bé és entendre com funciona realment un lloc. No com figura en els decrets, sinó com batega, com existeix, com viu.

Hi ha comarques que existeixen sense existir del tot. No tenen poder propi, ni competències plenes, ni veu clara. I, tanmateix, són l’escenari real de la vida. És allí on la formació connecta —o no— amb el treball. On l’ocupació és possible o precària. On el futur pren forma, encara que siga fràgil. Marcades amb l’obstinat i humil propòsit d’existir.

El text mostra com alguns instruments recents intenten cosir aquest territori dispers. Ho fan amb dificultats, amb límits evidents, amb dependències. Però també amb una intuïció valuosa: que pensar junts, a escala comarcal, pot ser una manera d’escoltar millor el territori.

Potser el fet més colpidor no és el que l’article afirma, sinó el que deixa entreveure: que moltes vegades el problema no és la manca de dades, sinó la manca d’atenció. No sabem què fer perquè no mirem prou. O perquè mirem des de massa lluny.

Aquest treball no ofereix solucions ràpides. No promet miracles. Fa una cosa més rara i més necessària: posa paraules a una realitat que ja hi era. I en fer-ho, la dignifica.

Potser pensar la comarca no és una qüestió administrativa, sinó un acte de cura. Reconéixer el lloc on les coses passen. Donar-li temps. Escoltar-lo sense presses.

De vegades, això ja és una forma de justícia.

Abans de curar, protegir.

Foto de RDNE Stock project.

Hi ha una cosa que em costa d’entendre en el debat sobre la prohibició de les xarxes socials als menors de setze anys. I és la resistència d’alguns terapeutes a una mesura que, en teoria, hauria d’anar en la mateixa direcció que la seua feina quotidiana. Professionals que treballen amb addiccions, amb ansietat, amb trastorns de la imatge, amb adolescents trencats per una comparació constant amb cossos, vides i èxits impossibles. Professionals que veuen cada dia les conseqüències d’un entorn digital dissenyat per captar l’atenció. I que, malgrat això, s’oposen a una mesura de contenció prèvia.

No dubte de la seua bona fe. Però crec que s’equivoquen de lloc.

La teràpia i la política pública no operen en el mateix pla. El terapeuta treballa amb el dany ja produït, amb la ferida oberta, amb el subjecte que ha entrat en el circuit de la dependència o del malestar. La política pública, en canvi, no tracta casos; posa límits estructurals. No cura; protegeix. I confondre aquests dos nivells porta a conclusions errònies.

És cert que prohibir no cura. Però ningú no ha dit que cure. El que fa —o el que hauria de fer— és evitar que el dany es produïsca abans que siga necessari curar-lo.

Dir que una prohibició no serveix perquè no resol el problema de fons és un argument que, aplicat a altres àmbits, ens semblaria insostenible. No esperem que un adolescent tinga una relació madura amb l’alcohol per permetre-li beure. No confiem en la seua capacitat d’autoregulació davant del joc d’apostes. Ni exposem deliberadament un cos en formació a substàncies addictives amb l’argument que després ja l’acompanyarem terapèuticament.

Per què, doncs, ho fem amb entorns digitals dissenyats explícitament per explotar els mecanismes de recompensa, la por al rebuig i la necessitat de validació?

Sovint, darrere d’aquesta oposició, hi ha una idea molt arrelada: la defensa de l’autonomia del menor. Però cal dir-ho clarament: no hi ha autonomia real quan l’entorn està pensat per manipular. No hi ha llibertat quan el disseny està orientat a generar dependència. Confiar en la capacitat d’autoregulació d’un adolescent en aquests contextos no és empoderar-lo; és abandonar-lo.

I ací apareix una altra confusió, encara més delicada: la d’entendre els trastorns derivats d’aquest ús com un dany col·lateral inevitable, com el preu a pagar per viure en el món contemporani. Com si la tasca del terapeuta començara necessàriament després de la caiguda, i no tinguera res a dir sobre l’altura des de la qual deixem caure.

La prevenció no invalida la teràpia. La fa menys necessària. I això, lluny de ser una amenaça per a cap professió, hauria de ser un horitzó compartit.

Potser el que incomoda de la prohibició no és tant la mesura en si com el que revela: que durant anys hem normalitzat un entorn que sabem que fa mal, i que hem delegat la clínica allò que hauríem d’haver assumit com a responsabilitat col·lectiva. Posar un límit ara ens obliga a reconéixer que abans no l’hem posat.

No tot el que després es pot tractar hauria d’haver estat permés abans. Aquesta és una idea incòmoda, però fonamental.

I potser el debat no va de prohibicions ni de llibertats, sinó d’una pregunta més simple i més exigent: si sabem el que sabem, per què ens costa tant protegir abans?