Graelles interrompudes, retransmissions solemnes, connexions en directe, actes religiosos elevats a categoria d’esdeveniment nacional. No es tracta només d’informar d’una visita rellevant. Es tracta de la manera. Del to. De la reverència. De la incapacitat aparent de mantenir una distància crítica davant una institució religiosa.
Perquè una cosa és cobrir periodísticament la visita d’un cap d’Estat i una altra molt diferent és convertir cada gest, cada benedicció, cada pregària i cada cerimònia en litúrgia televisada. Quan la televisió pública retransmet actes confessionals amb tractament d’assumpte d’interés general, el missatge que envia és molt clar: aquesta fe continua ocupant un lloc privilegiat en l’espai comú.
I això és especialment greu en un Estat que es proclama aconfessional. La ciutadania no és una comunitat de fidels. És una societat plural, feta de creients de moltes religions, de persones no-creients, d’agnòstics, de gent que viu la seua espiritualitat en privat i de gent que no vol cap espiritualitat imposada en l’esfera pública. Per això la funció dels mitjans públics no pot ser amplificar una confessió concreta fins a convertir-la en atmosfera obligatòria.
La cobertura mediàtica d’aquests dies ha tingut alguna cosa d’antiga genuflexió. Com si el país sencer hagués de suspendre la normalitat per assistir a una cerimònia que no pertany a tothom. Com si la benedicció d’un líder religiós fos encara un acte d’Estat. Com si la fe catòlica continuara sent el paisatge natural de la nació i la resta de consciències hagueren d’acceptar-ho en silenci, amb resignació democràtica.
No és anticlericalisme exigir distància. No és intolerància reclamar neutralitat. No és atacar la religió demanar que els mitjans, especialment els públics, no confonguen informació amb devoció. Precisament perquè la llibertat religiosa és important, cap religió hauria de rebre tractament de religió oficial encoberta.
El més vergonyós no és que el Papa parle. És vergonyós que tants altaveus semblen disposats a parlar per ell. Que la cobertura substituïsca l’anàlisi per l’adoració. Que els informatius adopten el ritme de la processó. Que un acte religiós acabe ocupant l’espai simbòlic que hauria de pertànyer a tota la ciutadania.
Una democràcia madura no necessita agenollar-se per ser respectuosa. Pot rebre un líder religiós, cobrir la seua visita, explicar-ne la importància política i diplomàtica, i alhora mantenir una frontera clara: l’Estat és de tots; la fe, només de qui la professa.
