En primer lloc, voldria agrair molt sincerament aquest reconeixement. A l’entitat organitzadora, Deu de la Ploma-Cooperativa de Lletres, a la Plataforma Republicana 14 d’Abril de Puçol, al jurat, i molt especialment, a família Alonso-Santos, que fan possible aquest premi. Persones, totes elles, que encara creuen que la literatura no és un ornament, sinó una manera de mirar el món amb una mica més d’atenció.
Rebre un premi per un relat sempre emociona, però també compromet. Perquè un relat no és mai només allò que hi ha escrit en les pàgines. També és el rastre d’una pregunta, d’una inquietud, d’una ferida o d’una imatge que no ens ha volgut abandonar.
En el cas de La presència, tot va començar amb una anècdota que em va contar la meua filla, durant les seues pràctiques de psicologia clínica en un centre de dia. Una de les persones que acudien a teràpia, diagnosticada d’esquizofrènia, explicava amb una lucidesa que em va colpir profundament que sabia distingir les persones reals d’aquell “senyor que tinc ací dret al meu costat, que sé que no és real”.
Aquella frase em va acompanyar durant molt de temps.
Em va impressionar, sobretot, la seua força humana. No la possible espectacularitat del símptoma, ni el misteri fàcil, ni la temptació d’utilitzar el patiment mental com a recurs literari. El que em va colpir va ser una altra cosa: la possibilitat que algú puga viure envaït per una presència que sap que no pertany al món compartit, però que, malgrat això, ocupa lloc, pesa, altera, condiciona. Una presència que potser no existeix per als altres, però que per a qui la pateix és tan real com la por, com el cansament, com la solitud o com la necessitat desesperada de ser escoltat sense ser jutjat.
A partir d’aquella imatge vaig voler escriure un relat sobre aquesta frontera tan fràgil entre el que és real i el que no ho és. O, més ben dit, sobre la insuficiència d’aquesta frontera. Perquè hi ha coses que potser no són visibles per a tothom i, tanmateix, tenen conseqüències absolutament reals. La por és real. L’angoixa és real. La soledat és real. La sensació de no trobar ningú a l’altra banda del telèfon és real. I també ho és aquesta forma d’esgotament que apareix quan una persona ha de sostenir, tota sola, una lluita que els altres no veuen.
La literatura, quan funciona, ens permet fer una cosa molt important: donar cos a allò que no sempre en té. Fer visible una ombra. Convertir en presència allò que sovint queda arraconat al silenci. I això és el que jo intentava amb aquest relat: no explicar una malaltia, perquè no em correspondria fer-ho des de cap autoritat clínica, sinó acostar-me, amb respecte, a una experiència de vulnerabilitat. Mirar-la sense morbositat. Sense convertir-la en espectacle. Sense reduir-la a una etiqueta.
Vivim en una societat que sovint només reconeix allò que es pot mesurar, diagnosticar, pressupostar o rendibilitzar. Però hi ha moltes presències que no entren fàcilment en cap estadística. Hi ha el dolor mental. Hi ha la fragilitat. Hi ha la gent gran que desapareix darrere d’una porta. Hi ha adolescents que fan veure que poden amb tot. Hi ha famílies que sostenen allò que no saben ni com explicar. Hi ha persones que caminen cada dia amb una gavardina invisible damunt del cos.
I permeteu-me que, des d’aquesta idea de la presència, faça també una referència a una altra realitat que forma part de la meua vida: l’escola.
Jo soc mestre. De fet, sempre dic que soc un mestre que escriu. I em costa molt vindre ací només com a escriptor i deixar el mestre fora de la sala. Perquè, en realitat, les dues coses no estan tan separades. Escriure i ensenyar tenen alguna cosa en comú: totes dues activitats naixen de la confiança que una paraula, dita en el moment oportú, pot acompanyar algú. Pot obrir una finestra. Pot ajudar a entendre una mica millor el món. Pot fer que algú no se senta tan sol.
Els mestres de Catalunya i del País Valencià sabem molt bé què vol dir conviure amb presències que no sempre es volen mirar. La presència de les mancances. La presència de la burocràcia que creix fins a ocupar espais que haurien de ser per als xiquets i les xiquetes. La presència de les aules massa plenes. La presència de necessitats educatives, emocionals i socials que arriben cada matí a escola i que no es poden atendre només amb bona voluntat. La presència del cansament. La presència d’una administració que sovint parla de l’educació amb paraules solemnes, però no sempre la sosté amb recursos suficients.
I, tanmateix, també hi ha una altra presència: la dels mestres que hi són.
Hi són quan expliquen una lliçó i quan consolen un infant que no pot més. Hi són quan preparen activitats, quan improvisen solucions, quan fan de pont amb les famílies, quan detecten un malestar que ningú havia verbalitzat, quan aguanten una aula sencera amb la veu, amb el cos i amb una paciència que no ix en cap informe. Hi són a Catalunya, al País Valencià i arreu on l’escola pública continua sent un dels pocs llocs on una societat encara pot intentar corregir una part de les seues desigualtats.
Per això, quan els mestres reivindiquem millores, no estem demanant privilegis. Estem demanant condicions per poder fer bé una feina que és essencial. Demanem temps, recursos, estabilitat, reconeixement i respecte. Demanem que l’escola no haja de funcionar sempre gràcies a l’esforç extraordinari de les mateixes persones. Demanem que allò que és invisible es faça visible abans que siga massa tard.
Perquè també hi ha presències que, si no s’atenen, acaben convertint-se en absències. L’absència de suport. L’absència de professionals. L’absència d’atenció individualitzada. L’absència de confiança. L’absència d’una escola pública prou forta per a sostenir tots els infants, també aquells que més la necessiten.
I potser aquest és el punt on el relat i la reivindicació es troben. La presència parla d’algú que conviu amb una figura que els altres no veuen, però que li organitza la vida sencera. L’escola també conviu amb moltes realitats que una part de la societat no veu, o no vol veure, però que condicionen cada jornada. I la literatura, com l’educació, pot servir per això: per obligar-nos a mirar. Per donar nom a allò que estava quiet en un racó. Per dir: això també hi és. Això també existeix. Això també mereix ser atés.
Voldria acabar tornant al relat. En un moment determinat, el protagonista descobreix que potser la presència no era només una amenaça. Potser també era una forma estranya d’acompanyament. Una figura inquietant, sí, però també algú que, en la nit més freda, deixa una gavardina damunt d’un cos perquè no es gele. M’interessava molt aquesta ambigüitat. Perquè no totes les presències són fàcils d’entendre. No tot allò que ens inquieta ve només a destruir-nos. De vegades, el que ens fa por també ens està assenyalant una necessitat, una mancança, una veritat pendent.
Potser escrivim per això. Per acostar-nos a allò que ens fa por sense haver de fugir immediatament. Per mirar una mica més de prop les nostres ombres. Per entendre que ningú no viu del tot sol, ni tan sols quan se sent abandonat. I potser eduquem també per això: perquè cap persona, cap infant, cap alumne, cap família, haja de quedar fora del món compartit, parlant amb les seues pròpies presències sense que ningú li responga.
Moltes gràcies per aquest premi, per la lectura del relat i per permetre’m fer present, ací, aquesta doble gratitud: la de l’escriptor que rep un reconeixement i la del mestre que continua creient que la cultura i l’educació són dues formes imprescindibles de cuidar la vida.
Fotografia: Montse Vidal.
