Aquests dies, arran de l’aparició d’Aliança Catalana en l’horitzó municipal de Castellar del Vallès, he tingut un petit intercanvi que m’ha deixat pensant. No pel desacord polític —que és legítim i fins i tot saludable en democràcia—, sinó pel camí que pren sovint la conversa quan la frustració social troba una resposta aparentment fàcil: assenyalar els de fora, els més febles, els qui tenen menys capacitat de defensar-se.
El meu comentari inicial era senzill: que algunes persones provinents del nacionalisme o de l’independentisme s’acosten ara a Aliança Catalana no hauria de confondre ningú. No tot allò que parla en nom del país defensa necessàriament un país més just. No tot el que s’embolica amb una bandera és emancipador. Hi ha maneres d’estimar una terra que l’eixamplen, que la volen més culta, més lliure, més digna i més habitable per a tothom; i n’hi ha d’altres que la redueixen a una frontera moral, a una llista de sospitosos, a una identitat administrada des de la por.
La resposta que vaig rebre parlava de cansament, d’enganys, de precarietat, de la sensació que ens volen cada dia més pobres. I ací és on crec que cal anar amb molta cura. Perquè aquest malestar no és inventat. Hi ha gent cansada. Hi ha gent que treballa i no arriba. Hi ha joves que no poden emancipar-se, famílies que pateixen per pagar el lloguer, serveis públics tensionats, salaris que no van al mateix ritme que el cost de la vida i una sensació creixent d’abandonament. Negar això seria una frivolitat.
Però una cosa és reconéixer la ràbia i una altra molt diferent és acceptar la direcció que alguns volen donar-li. Quan la precarietat es tradueix automàticament en sospita contra la immigració, alguna cosa s’ha torçat. Quan els problemes estructurals —habitatge, salaris, fiscalitat, serveis públics, desigualtat, especulació, manca d’inversió— acaben resumits en la presència dels qui han arribat de fora, ja no estem analitzant la realitat: l’estem simplificant fins a fer-la injusta.
En el segon missatge d’aquell intercanvi va aparéixer una paraula inquietant: “neteja”. Es deia que no es tractava de culpar tots els immigrants, sinó de fer una neteja “de qui no s’adapta, de qui delinqueix i fa mal”1. Però les paraules no són innocents. Una societat democràtica no fa neteges de persones. Una societat democràtica aplica lleis, persegueix delictes concrets, garanteix drets i exigeix responsabilitats individuals. Si algú delinqueix, ha de respondre davant la justícia, siga d’on siga, parle la llengua que parle i tinga l’origen que tinga. Però convertir l’origen en una sospita prèvia és una altra cosa. I és una cosa molt perillosa.
També és perillós parlar d’“adaptació” com si fora una frontera mòbil que sempre decideixen els mateixos. Qui decideix qui s’adapta prou? Qui estableix quina mena de vida, d’accent, de costum, de pell o de nom mereix ser considerada part del poble? Catalunya, si vol continuar sent una comunitat viva, no pot definir-se només per exclusió. La llengua, la cultura i la pertinença no es defensen convertint-les en armes contra els vulnerables, sinó fent-les accessibles, estimades, útils, compartides. Un país no es preserva tancant-lo com una cambra hermètica. Es preserva fent que valga la pena formar-ne part.
El més trist d’aquests discursos és que sovint parteixen d’una ferida real. Hi ha empobriment. Hi ha desprotecció. Hi ha una política massa acostumada a demanar paciència als qui ja no en poden tenir més. Però precisament per això cal desconfiar de les respostes que ofereixen un culpable fàcil i una solució contundent. La història ens ha ensenyat massa vegades que quan una societat empobrida comença a parlar de “netejar” persones, el problema ja no és només econòmic o polític: també és moral.
A mi m’interessa un país que mire de cara les causes de la precarietat. Que parle d’habitatge amb valentia. Que defense salaris dignes. Que enfortisca l’escola, la sanitat i els serveis socials. Que exigisca responsabilitats als qui governen i als qui fan negoci amb la por, amb el sòl, amb els lloguers, amb la desigualtat. Que siga capaç de posar límits als abusos sense convertir col·lectius sencers en enemics.
Per això em sembla important no confondre independentisme amb qualsevol projecte que invoque Catalunya. El país no és només una bandera, ni una frontera, ni una consigna. El país també és la gent que hi viu, que hi treballa, que hi porta els fills a escola, que n’aprén la llengua, que en comparteix els carrers, els problemes i les esperances. Estimar Catalunya no pot voler dir assenyalar els qui menys tenen. Estimar Catalunya hauria de voler dir, sobretot, no permetre que la ràbia justa dels de baix siga utilitzada contra altres que encara són més avall.
Foto de Arturo Añez.
- El programa d’Aliança Catalana situa la immigració i la seguretat al centre del seu discurs, amb propostes com la moratòria migratòria i el tancament de fronteres als immigrants econòmics; a Castellar del Vallès, Idescat registra 1.315 persones estrangeres al voltant de 25.395 habitants el 2025, un 5,18%, el que fa encara més discutible parlar d’“immigració massiva” en clau local; i responsables d’Interior han rebutjat establir una relació directa entre immigració i delinqüència, insistint que la delinqüència s’ha de combatre independentment de l’origen. ↩︎
