Aquesta caricatura es va publicar diumenge, 21 de juny, al diari AVUI. I, francament, no li trobe la gràcia, perquè la vinyeta juga amb un recurs molt vell: caricaturar el funcionariat com una mena de privilegiat insaciable que fa xantatge a la societat mentre els altres —“autònoms” i “assalariats”— carreguen el pes del carro.
El problema és que la crítica és molt tramposa. Barreja coses diferents com si foren equivalents: diners, vacances i “privilegis”. I ho fa presentant el funcionari com algú que sempre en vol més, mentre redueix autònoms i assalariats a víctimes silencioses del sistema. Però la realitat és molt més complexa: molts funcionaris són mestres, sanitaris, administratius, bombers, treballadors socials, personal de justícia, etc. Gent que sosté serveis públics, sovint amb plantilles insuficients, sous congelats durant anys, burocràcia absurda i pressions creixents.
La vinyeta tampoc no critica cap abús concret. No diu: “aquest cos té complements injustificats”, “aquesta administració és ineficient”, “hi ha càrrecs blindats”, “hi ha desigualtats salarials internes”. No. Fa una impugnació genèrica del funcionari com a figura parasitària. I això és perillós perquè acaba alimentant una guerra entre treballadors: l’autònom contra l’assalariat, l’assalariat contra el funcionari, el privat contra el públic. Mentrestant, queden fora del dibuix els grans beneficiaris reals de moltes desigualtats.
A més, hi ha una trampa ideològica de fons: quan un treballador té unes condicions una mica més protegides, la conclusió no hauria de ser “que li ho lleven”, sinó “com fem perquè més gent tinga drets semblants?”. Vacances, estabilitat, permisos o condicions dignes no haurien de ser vistos com a privilegis, sinó com a conquestes laborals. Convertir-les en motiu de burla és assumir que la precarietat dels altres és la mesura correcta.
La crítica podria funcionar si apuntara cap amunt: cap als alts càrrecs, les portes giratòries, els assessors col·locats, les dietes opaques, els privilegis polítics o corporatius. Però així, tal com està plantejada, dispara cap al funcionari ras i reforça un tòpic molt còmode: que el problema dels autònoms i dels assalariats és que hi ha mestres, metges o administratius amb vacances i plaça.
I no, no fa gràcia perquè no és una sàtira del poder, sinó una caricatura dels drets laborals dels altres.
