Segons com, el silenci pot interpretar-se com una forma de prudència i de protecció. De vegades pot ser producte del cansament, la por o el desconeixement. També hi ha el silenci honest d’aquell qui sap que no té res a dir i prefereix no afegir la seua veu al soroll. Aquest, precisament, no hauríem de menysprear-lo. Vivim en un temps que ens obliga —o ens fa sentir obligats— a opinar sobre totes les coses, immediatament, com si la nostra consciència pogués funcionar a la velocitat d’una pantalla.
Però hi ha silencis que pesen. I no el trenquem perquè algú ens ho demane, sinó perquè alguna cosa que ocorre davant nostre sembla que ens exigeix un posicionament. Una injustícia. Una persecució. Un poble sotmés al dolor. Una multitud de morts que, després d’haver estat ocupant les portades durant un bon grapat de dies, comença a poc a poc a convertir-se en una dada estadística: una xifra. I malgrat l’instant terrible que creua tots els telenotícies, el món continua funcionant. Els restaurants obrin. Els avions s’enlairen. Els estadis s’omplin. I nosaltres sopem. Potser aquesta és una de les capacitats més inquietants de l’ésser humà. Acostumar-se. No cal negar el patiment dels altres. En tenim prou amb incorporar-lo al paisatge amable de les nostres circumstàncies.
Arribats ací em pregunte què significa ser artista. No si el músic ha d’obligar-se a convertir cada concert en un míting, ni si un escriptor ha d’introduir en cada llibre l’inventari complet de les injustícies del seu temps. Perquè si sotmetem l’art a una obligació moral, aquest corre el perill de deixar de ser-ho per reduir-se a una consigna. Sabem de societats que exigien als seus creadors que escrigueren allò que convenia escriure, pintar allò que convenia pintar i cantar allò que calia escoltar. I no és això.
Parle d’una altra cosa. Parle del que suposa tenir entre les mans el privilegi extraordinari de cantar damunt d’un escenari, abocat a cinquanta mil persones. De ser un escriptor reconegut que cada vegada que treu al mercat un llibre, durant unes hores, entra en la intimitat de milers de desconeguts. Un actor immensament popular que presta el seu rostre per contar històries que altres persones faran seues. Aquesta capacitat no concedeix a ningú cap superioritat moral. Un artista pot ser tan covard, tan confús, tan miserable i tan lúcid com qualsevol altre. Però posseeix una cosa que la majoria no tenim: una veu amplificada. I aquesta qualitat plantejarà, tard o d’hora, què fem amb ella.
Fa uns dies vaig llegir les explicacions d’un cantant força conegut mundialment, després que un altre artista que li feia de teloner en la seua gira, compromés públicament amb la causa Palestina, es veié obligat a abandonar l’espectacle. El cantant deia que la decisió no havia estat seua, que respectava el seu company, que a ell també l’horroritzava el patiment que el sionisme israelià infligia als palestins —no, no va ser tan concret com acabe d’escriure jo ara. Ell també tenia les seues opinions, va dir, encara que havia decidit no expressar-les públicament. I per això, assegurava, que no era còmplice.
No m’interessa jutjar-lo, només m’interessa la frase. “Tinc les meues conviccions, però són privades”. Hi ha alguna cosa profundament contemporània en aquesta afirmació. La consciència queda preservada en un refugi interior, intacta, mentre la vida pública continua el seu curs. Jo pense això, sent això i estic horroritzat. Però allò que pense, sent o em commou no modifica en cap cas els meus actes.
No dic tampoc que no siga legítim. Però no puc evitar preguntar-me: per a què serveixen, doncs, les conviccions? No ho dic només pels artistes. Ho dic per tothom. Hem convertit la consciència en una propietat privada. Podem indignar-nos davant d’una pantalla i continuar sopant. Sentir compassió i passar a la notícia següent. Podem considerar intolerable una injustícia sense permetre que aquesta altere ni un centímetre l’altura moral de la nostra existència. I no podem oblidar que hi hagué molts moments en la història, en què la cultura va entendre que una de les seues funcions era precisament impedir aquesta comoditat.
Picasso no va aturar les bombes pintant Guernica. Primo Levi no va desfer l’horror d’Auschwitz escrivint. Víctor Jara no va enderrocar una dictadura amb una guitarra. Però tots van fer una cosa extraordinària: impedir que determinades víctimes desaparegueren del tot. Ells van mirar. I van convertir aquella mirada en una creació. I d’aquesta manera, més tard, nosaltres, ja no podíem dir que no ho sabíem.
Aquesta és, potser, una de les formes més profundes del compromís artístic. No oferir respostes correctes, ni dir-nos a qui hem de votar, què hem de pensar o a qui hem d’odiar. És una cosa més difícil. Obligar-nos a mirar. Perquè el poder no sempre necessita ocultar les víctimes. De vegades en té prou mostrar-les tantes vegades que, simplement, deixem de veure-les com el que són: víctimes.
No puc treure’m del cap Gaza. Els edificis ensorrats, reduïts a runa. Estris i persones empolsegades. Pares carregant el cadàver del fill mort. Criatures cobertes de sang. Hospitals convertits en objectius i destruïts, aliens al seu propòsit principal. Tanque els ulls i enganxats a la memòria de la retina veig la fam, els desplaçaments, els plors, els abusos i la crueltat. Ho veig perquè les imatges no han deixat de produir-se davant nostre. Abocant-nos al perill d’acabar travessant una frontera moral terrible: la que separa l’horror del costum.
La primera fotografia ens destrossa. La número mil acaba encaixant en la quotidianitat de les hores. És llavors quan la cultura resulta necessària. No perquè dispose d’una veritat superior, sinó perquè pot retornar un nom a allò que ha acabat convertint-se en una estadística. Pot rescatar una cara concreta de la multitud informe. Pot fer-nos escoltar l’alenada que hi ha darrere de cada xifra. Aconseguir que un mort torne a ser, durant uns instants, una persona que tenia una mare, una habitació plena de records, de futur i una cançó entre els llavis.
La política parla de territoris. Els exèrcits parlen d’objectius. Els governs parlen de seguretat. L’art pot parlar d’un home, d’una dona, d’un xiquet. I això, que pot semblar tan poca cosa davant de la maquinària sofisticada i pesant d’un tanc, és precisament el que els fanatismes han intentat destruir sempre. La singularitat de l’altre. Per això em costa acceptar del tot la idea que un creador puga separar radicalment la seua obra del món. En té dret, naturalment. I ningú no hauria d’exigir-li una cançó, una novel·la o una declaració. Ara bé, tenir dret a callar no significa que tots els silencis siguen iguals. Perquè hi ha silencis que protegeixen, silencis que escolten i silencis que dubten. Però hi ha silencis que, sense voler, mantenen intacte el món que diem —amb la boca petita, sovint— que no ens agrada.
La diferència, crec, està en el risc. Una convicció que no ens costa res és una creença confortable. El compromís comença quan allò que creiem entra en conflicte amb alguna cosa que podem perdre: diners, públic, contractes, prestigi, amistats, tranquil·litat.
No podem exigir heroisme a ningú, però tampoc hauríem de confondre l’absència d’heroisme amb la neutralitat. Perquè aquesta viu en un lloc estrany. Molt estrany. Sobretot quan algú que era al nostre costat ha hagut de pagar un preu per parlar. I potser per això continue pensant en aquella frase —”tinc les meues opinions, però no parle públicament d’elles”— i la comprenc. Fins i tot puc haver-la pronunciada jo mateix en algun moment de la meua vida. Això és el que més m’inquieta. Perquè darrere d’ella hi ha una pregunta que ja no repercuteix només a aquell cantant, sinó a cadascun de nosaltres.
Què val una convicció quan només la mantenim mentre no ens obligue a fer res?
No sé si els artistes tenen el deure de contestar aquesta pregunta. Però estic convençut que la cultura ha nascut, una vegada i una altra, amb persones que no van poder evitar fer-se-la. Aquest és el seu compromís. No parlar sempre, de tot i parlar bé. Només conservar alguna cosa que el món perd amb una facilitat espantosa. I és la capacitat de mirar un altre ésser humà sense que aquest perda aquesta qualitat que l’agermana amb nosaltres. No reduir-lo a una bandera, una frontera, una raça, una religió, un enemic o una estadística. Veure una persona.
I no apartar la mirada.
Imatge: Arnaud Finistre/AFP/Getty Images
