Torne de Sabadell en l’autobús que puja cap a Castellar i m’adone, potser amb una tristesa més antiga que el trajecte, que el silenci també ha començat a abandonar els vehicles públics. No ho ha fet de colp, ni amb estrèpit, ni amb cap anunci solemne. Se n’ha anat com se’n van les coses importants: primer una esquerda, després una concessió i, finalment, una renúncia que ningú no sap en quin moment va acceptar. Fins que un dia aixeques els ulls i descobreixes que ja no viatges dins d’un autobús, sinó dins d’una acumulació de pantalles, veus, músiques estridents, converses alienes, notificacions, rialles i fragments de vida que els altres aboquen damunt teu sense demanar permís.
Dues noies parlen per telèfon. Una seu al meu costat, tan a prop que la seua veu no arriba fins a mi: m’ocupa. L’altra és just al darrere. No conversen amb nosaltres, però ens converteixen en testimonis. Hi ha una impudícia nova en aquesta manera de parlar en públic, una confiança estranya en la inexistència dels altres. Com si els passatgers fórem mobles, ombres, figures retallades contra els vidres. La conversa, que hauria de pertànyer només a qui la manté, es desplega dins l’autobús i ens cau a sobre amb la naturalitat d’una pluja que ningú no havia anunciat.
Una d’elles quan acaba la conversa, posa música. Alta. Massa alta. Una música que no arriba com a companyia, sinó com a substitució. Sempre és així. Vinga d’on vinga. Algú decideix que el silenci de tots nosaltres ha deixat de tindre valor i que, en el seu lloc, cal instal·lar-hi una banda sonora que ningú no ha demanat.
Més enllà, quasi al principi del bus, un noi negre mira per la finestra. I en el seu mirar hi ha alguna cosa que em commou. No és la mirada distreta de qui deixa passar el paisatge perquè no té res millor a fer. Mira amb una atenció fonda, gairebé dolorosa, com si entre les naus industrials, els descampats, els arbres decoratius i les carreteres secundàries busqués una correspondència impossible. El paisatge no ofereix res de particular. És aquest marge funcional de les ciutats, aquests afores que ningú no estima i que tothom travessa. Però ell mira com qui espera reconéixer-hi la petita resta d’un altre món. Una forma d’arbre, un color de terra, una manera de caure la llum, qualsevol cosa que li diga que encara hi ha un fil entre el lloc d’on ve i aquest present de ciment, metall i finestres entelades.
Jo havia intentat llegir. Porte cinc llibres a la bossa, acabats de comprar en una llibreria de segona mà. Cinc promeses modestes de felicitat. N’òbric un. M’hi esforce. Però les veus són massa a prop. La noia de l’esquerra m’entra per un costat del cos; la del darrere, per la nuca. No hi ha manera d’alçar un barandat entre el llibre i el món.
Així que tanque el volum, el torne a la bossa, guarde les ulleres dins l’estoig i accepte la derrota. Em dedique a mirar. A observar la resta de l’interior del vehicle com qui estudia les restes d’una civilització que encara no sap que ha començat a ensorrar-se. M’invente vides. Intente entendre-les. Acompanye, sense que ningú m’ho haja demanat, el dol d’aquell silenci mort.
Potser això és el que més em pesa: no el soroll, sinó la impossibilitat creixent d’estar amb un mateix. Ningú no vol escoltar-se. Ningú no vol quedar sotmés als pensaments que genera cada gest, cada record, cada renúncia, cada culpa menuda que la vida va dipositant en nosaltres com una pols fina. El silenci ens obligava a trobar-nos. A mirar què havíem fet del dia. A ordenar, ni que fora de manera confusa, el criteri que l’experiència afegeix a les nostres accions. Ara fugim d’això amb una diligència desesperada. Ens entretenim per no pensar. Ens connectem per no sentir. Ens exposem per a no desaparéixer del tot.
I, en aquesta fugida, hem deixat també de reservar espai als altres. Ens imposem amb una naturalitat pertorbadora. La veu, la música, la conversa, la pantalla, el cos, la mirada: tot sembla autoritzat a ocupar l’espai comú sense consciència de frontera. Hem convertit la convivència en una suma d’invasions menudes. Ningú no crida del tot, però tothom interromp alguna cosa. Ningú no agredeix obertament, però el món es torna cada vegada més difícil de suportar.
L’autobús entra en Castellar. Pense que som a les portes d’una distopia estranya, casolana, sense uniformes ni grans proclames. Una distopia de butxaca. De pantalles enceses. De músiques imposades. De converses que ja no saben tancar la porta. Una distopia que jo no esperava viure, només llegir algun dia en una novel·la.
I, tanmateix, ací és. Asseguda al meu costat. Parlant en veu alta. Reproduint música darrere meu. Mirant per la finestra amb els ulls perduts. Esperant, potser, que algú recorde encara com era el món abans que el silenci començara a morir.
