La frase que encapçala aquesta peça la deia sovint la meua àvia. I la deia precisament una persona que havia conegut l’escassetat, les restriccions i les pèrdues. La pronunciava amb la senzillesa de qui sap distingir el preu de les coses del seu valor: “els diners van i venen”. La deixava anar si a casa es trencava alguna cosa, i de retruc, apareixia la queixa per la despesa que suposaria la reparació imprevista. No era resignació ni menyspreu pel treball que costava guanyar-se les garrofes. Era una manera antiga i profunda de mantenir un ordre de valors. Primer, la vida. Després, tota la resta. Un ordre que ara sembla haver-se invertit.
Cada vegada que una alerta d’emergència irromp als nostres telèfons trencant-nos la placidesa de la qual pensàvem que gaudiríem eternament, hi ha qui s’indigna. Estan convençuts que se n’abusa, que amb aquests “avisos indiscriminats” estem perjudicant el comerç i que les empreses perden diners. Ens irrita més una molèstia certa i immediata que un perill probable. Si ens quedem a casa i finalment no passa res, pensem que ens han alarmat debades. Però que el desastre no es produïsca al nostre carrer no vol dir que l’avís fora fals. Una previsió meteorològica no és una profecia exacta. Treballa amb probabilitats, i els fenòmens torrencials poden descarregar amb una violència enorme en un punt i deixar-ne un altre quasi intacte.
Ningú no discuteix que les alarmes s’han de fer servir amb rigor. Han de ser clares, concretes i proporcionades. Tenim clar que si s’envien sense criteri, poden perdre eficàcia. Però una cosa és exigir precisió a qui té la responsabilitat d’avisar-nos i una altra de molt diferent considerar abusiu que es protegisca la població perquè la precaució té un cost econòmic.
M’esmorze aquest matí, davant de la premsa, que un home va perdre la vida a Olivella. El seu vehicle va ser arrossegat per l’aigua. Al cap no em ve, precisament, la facturació ni el volum de negoci que haurà quedat ajornat per aquest fet. Pense, només, que aquell home ja no tornarà. La família ja no el sentirà obrir la porta de casa, deixar les claus damunt d’un moble ni respondrà a cap missatge tranquil·litzador. Ni compartirà cap àpat. Deixarà, això sí, un buit en la taula amb el que altres hauran d’aprendre a conviure. Podem calcular el valor del vehicle perdut, de les carreteres tallades que caldrà posar en ús, de les hores de treball que s’han perdut, però no trobarem cap mena de comptabilitat capaç de reparar una absència. Perquè una vida no torna.
I això és perquè som capaços de comptar amb molta precisió els diners que costa una alarma, però no les vides que salva. La persiana que no s’alça, el servei que no es presta o la jornada que es perd tenen un immediat registre comptable. En canvi, la persona que no va agafar el cotxe, que no va travessar una riera o que va arribar viva a casa gràcies a l’avís no figura en cap estadística. La prevenció té aquesta injustícia: quan funciona, sembla que no feia falta.
La memòria és una cosa curiosa. Poc ens ve al cap la DANA de 2024 que va deixar més de dos-cents morts al País Valencià. Sembla que ens costa recordar les cases negades, els cotxes amuntegats als carrers, el fang entrant per les portes i les famílies buscant a aquells que no tornaven. Ja ha quedat arrere aquelles hores sense notícies i la indignació per una alerta que va arribar quan ja teníem l’aigua a coll. Aleshores vam dir que s’hauria d’haver avisat abans, que unes hores, uns minuts, hagueren estat suficients per a estalviar tantes absències ara. Però ara, els avisos que arriben abans, ens molesten.
Sense tenir en compte que el cel ja no és el mateix de sempre, que les tempestes han decidit fugir de la cotilla dels calendaris antics i que l’aigua ja no vol romandre empresonada en els límits dels mapes de l’oratge. El canvi climàtic no explica cada tempesta concreta. Però hem entrat en un temps en què l’experiència passada ja no és una guia prou segura. Allò que abans consideràvem excepcional apareix amb més freqüència, i la incertesa obliga a reforçar la prudència, no a ridiculitzar-la.
No hauríem de menysprear les conseqüències econòmiques, sobretot per als autònoms, els comerços menuts o els treballadors que no poden teletreballar. Però aquest cost no pot resoldre’s exposant-los al perill, hauria de ser assumit col·lectivament mitjançant permisos, compensacions i protocols laborals clars. El problema no és que la seguretat interrompa l’economia; és que hàgem construït una economia que obliga moltes persones a triar entre protegir-se i cobrar.
Ens costa acceptar el límit i convertim el benefici econòmic en la mesura de totes les coses. Oblidem amb una rapidesa moralment inquietant, perquè una vida salvada no deixa factura, ni fotografia, ni titular. Només continua. I potser aquesta continuïtat silenciosa és justament el valor que hauríem d’aprendre a veure.
La meua àvia, que no havia llegit tractats d’economia ni informes sobre emergències climàtiques, ho intuïa. Sabia que els diners costen molt de guanyar, però també que es poden tornar a guanyar. Una persiana abaixada pot obrir-se l’endemà. Un edifici pot reconstruir-se. Una carretera pot reparar-se. Fins i tot després de la ruïna, amb ajuda i amb temps, és possible començar de nou. Però una persona morta no torna a casa.
Els diners van i venen, deia la meua àvia. La vida només va.
