La tercera peça a comentar de l’exemplar de La Vanguardia del dissabte 1 d’agost podria haver-me-la estalviat: “Ens importa l’escola?”, però el senyor Miquel Puig —que és qui la signa— no perd l’ocasió de fer-nos notar la seua exquisida xenofòbia —cosa que ja vaig criticar sobre un article publicat al diari ARA— i, en aquest cas, fent referència a un tema que em toca de prop i sobre el que no vull passar de llarg. Perquè el problema és encara més greu del que suggereix el simple menyspreu envers la immigració. L’article construeix una cadena causal tramposa en què acaba convertint una part de l’alumnat en la causa física de la decadència de l’escola.
El punt de partida és una incidència tècnica ja ben coneguda per tothom: diversos centres haurien aplicat a la mostra PISA els criteris d’exclusió de les proves catalanes, més amplis que els de l’OCDE. Aquests criteris inclouen dos grups diferents: alumnat incorporat recentment que encara no domina prou les llengües de la prova i alumnat amb necessitats educatives especials derivades de discapacitats. Però Puig els fon en una sola categoria i conclou: «Una quarta part dels alumnes tenen necessitats educatives especials.»
Això no es desprén necessàriament del que ell mateix acaba d’explicar. No és equivalent ser un alumne nouvingut que encara aprén català o castellà, que tenir una discapacitat física, psíquica o sensorial. En confondre-ho, converteix una dificultat lingüística transitòria en una deficiència personal. És una manera de patologitzar la immigració.
Tot seguit afegeix que, «en aquestes condicions», els resultats «no poden ser sinó mediocres». La frase és brutal perquè no parla de manca de recursos, de concentració escolar, de desigualtat socioeconòmica, de ràtios, d’aules d’acollida o de segregació. La mediocritat apareix com una conseqüència gairebé natural de la presència d’aquests alumnes. Els xiquets no són presentats com a persones a les quals el sistema ha d’educar, sinó com una càrrega estadística que deteriora el resultat dels altres.
Hi ha, per tant, una doble estigmatització. D’una banda, envers l’alumnat immigrant; de l’altra, envers l’alumnat amb discapacitats o necessitats específiques, del qual també pressuposa que només pot produir resultats mediocres. L’article sembla lamentar no que aquests alumnes no reben l’atenció que necessiten, sinó que la seua inclusió impedisca exhibir unes puntuacions millors.
El gir decisiu arriba quan identifica la causa del problema amb «la incorporació a mig curs d’alumnes provinents de la immigració». La frase podria haver obert una discussió necessària sobre l’escolarització equilibrada, la matrícula viva, la segregació entre centres i la dotació de personal. Però Puig la utilitza per explicar la fugida de la classe mitjana de l’escola pública i sosté que aquesta classe mitjana no s’atreveix a qüestionar la situació «per por de ser acusada de racisme».
Aquest és un recurs habitual, presentar el discurs xenòfob com una veritat prohibida que les persones sensates coneixen, però no poden pronunciar. Així, l’autor no necessita demostrar que la immigració siga la causa principal del deteriorament educatiu. En té prou amb suggerir que tothom ho sap i que només la correcció política impedeix reconéixer-ho.
També resulta reveladora la manera com parla dels «immigrants —barats, no cal dir-ho—». És cert que pretén criticar l’empresariat que reclama mà d’obra barata sense responsabilitzar-se de les conseqüències socials. Aquesta crítica podria ser legítima i fins i tot necessària. Però els immigrants tornen a aparéixer com una massa disponible. Primer com a treballadors a baix preu, després com a fills que omplin les escoles i en fan baixar el nivell. Mai no apareixen com a famílies, ciutadans, contribuents o alumnes amb dret a una educació digna.
L’article ataca en acabant la Fundació Bofill pel seu canvi de nom a Equitat.org i contraposa sarcàsticament equitat i excel·lència. Les cometes al voltant d’«inclusiva» són significatives. La inclusió queda presentada com una indulgència ideològica que obliga a tolerar la mediocritat. Però l’equitat no consisteix a fingir que tots obtenen els mateixos resultats; consisteix a impedir que l’origen familiar, la renda, la llengua o una discapacitat condemnen anticipadament un infant. Sense equitat, l’excel·lència pot acabar sent només el nom distingit que donem a la selecció social.
La qüestió que Puig evita és aquesta: què revela sobre el sistema que una quantitat elevada d’alumnes necessite suport lingüístic o educatiu? Ell respon, implícitament: que en tenim massa. Una mirada amb un compromís cívic més notable respondria: que cal distribuir-los millor entre els centres, dotar les escoles de recursos, reforçar l’acollida lingüística i impedir que alguns centres assumisquen tota la vulnerabilitat mentre d’altres la defugen.
La xenofòbia de la peça, en aquest cas, no es troba tant en un insult explícit com en la gramàtica de l’argument. Els immigrants apareixen sempre associats a tres idees: mà d’obra barata, fugida de la classe mitjana i deteriorament dels resultats. El problema institucional acaba adquirint un cos concret: el cos del xiquet nouvingut assegut a l’aula.
Miquel Puig no pregunta què necessita l’escola per educar tots els infants que la societat posa a les seues mans. Pregunta, en realitat, com pot continuar semblant excel·lent una escola obligada a escolaritzar-los. I en aquesta inversió moral, els alumnes més vulnerables deixen de ser la raó de ser del sistema educatiu per convertir-se en l’obstacle que impedeix que el sistema lluïsca.
