La segona peça de l’exemplar del diari La Vanguardia de dissabte passat que m’agradaria comentar és l’article titulat “Inutilisme en versió multilateral”, signat per Miriam González Durántez i que mira de posar en qüestió la candidatura de Yolanda Díaz a dirigir l’OIT. El problema no és que qüestione la idoneïtat de la ministra, sinó que pretén demostrar-ne la inutilitat mitjançant una anècdota lingüística, una caricatura personal i una comparació imprecisa amb una Europa idealitzada. I francament, quan el sarcasme ocupa el lloc de les dades, la crítica deixa de fiscalitzar el poder i comença simplement a fabricar un ninot de falla.
D’entrada, el títol ja substitueix el judici per la sentència. «Inutilisme» no designa una política concreta ni una insuficiència determinada. És una qualificació global de la persona. L’autora no diu que Díaz no reunisca algun requisit, que la seua candidatura siga feble o que existisquen alternatives millors. Suggereix que forma part d’una manera d’actuar basada a col·locar inútils en organismes internacionals. Això condiciona tota la lectura. L’article no investiga una candidatura, sinó que busca confirmar una condemna anunciada des del títol. Una crítica una mica més raonada hauria de preguntar-se què sap fer la candidata, quina experiència aporta, quin projecte defensa i quins resultats ha obtingut. Anomenar-la inútil abans d’examinar aquests elements no és una conclusió, és un prejudici convertit en titular.
L’article pren com a punt de partida una entrevista en què Díaz va necessitar que li repetiren una pregunta en anglés. La competència lingüística és rellevant per a un càrrec internacional, evidentment. Però perquè aquest fet servira com a argument seriós caldria precisar altres coses, com ara quin nivell real té la ministra o bé fins a quin punt la direcció política d’un organisme depén de la fluïdesa lingüística o de la mediació, la negociació i el lideratge, posem per cas. L’article no fa res d’això. Passa directament de l’entrebanc lingüístic al Duolingo, d’aquest a la incapacitat i de la incapacitat a la inutilitat. No és el mateix advertir una mancança que convertir-la en una essència. L’autora no demostra que Díaz siga incapaç de dirigir una organització internacional; només mostra que va tenir dificultats per entendre una pregunta en una situació concreta. La distància entre totes dues afirmacions és enorme, i l’article la recorre amb ironia, no amb proves.
L’article contraposa les polítiques laborals de Díaz a les dels «països avançats», especialment en matèria de pràctiques formatives, formació professional i sistemes duals. Però no identifica amb precisió els països, les normes, els resultats ni les diferències institucionals. L’autora invoca Europa com una figura retòrica davant la qual la política espanyola ha d’aparéixer inevitablement provinciana. Sense dades, sense països concrets i sense explicar els efectes socials de cada model, la superioritat europea és només una escenografia.
També trobe que hi ha un ús abusiu i sistemàtic de la caricatura personal. Les referències a les sandàlies, a la condició d’«influenciadora», o a la possibilitat que les reunions es convertisquen en un «festival» busquen generar una atmosfera de ridícul. És bastant qüestionable voler adoptar l’aparença d’una crítica institucional, però després treballar amb recursos de la desqualificació personal. La candidata queda representada com una dona superficial, mal preparada, extravagant i incapaç de moure’s en ambients internacionals. Així, és difícil no percebre un component de menyspreu social i, potser, de caricatura de gènere en l’atenció prestada a la indumentària, a la gestualitat i a la imatge pública de la ministra. Si hagués estat un candidat i home, hauria estat descrit amb la mateixa insistència sobre el calçat, l’aparença o la condició d’influenciador? Li ha quedat bastant lleig.
Al final, l’article adverteix que nomenar polítics sense mèrit debilita la credibilitat dels organismes multilaterals. Aquesta preocupació és legítima. Però si el multilateralisme mereix respecte, també mereix alguna cosa més que una columna construïda sobre el sarcasme. La defensa de les institucions internacionals no pot consistir a traslladar-hi les desqualificacions casolanes i després lamentar que s’hagen polititzat.
I que conste que soc del parer que fiscalitzar una candidatura internacional és necessari. També preguntar-se si el Govern utilitza aquests organismes com a destinació per als seus dirigents. Però aquesta fiscalització perd força quan substitueix les proves per la sornegueria, els criteris per la caricatura i la comparació per una Europa imaginària. Potser Yolanda Díaz no siga la millor candidata per dirigir l’OIT. L’article, tanmateix, no ho demostra. Només demostra que és possible declarar inútil una persona sense haver-se pres la molèstia d’avaluar-la.
Francament, esperava una mica més de criteri per part dels opinadors de La Vanguardia. Això sí, arribats a aquest punt —sense haver-me llegit l’editorial, encara— la condició ideològica del diari crec que ja m’ha quedat meridianament clara.
