Categoria: Política

Foto de Alena Darmel.

Si volem saber de debò si un país funciona, no cal mirar el PIB, ni parar atenció al contingut de certs discursos ni  a altres solemnitats paregudes. Cal fixar-se en una cosa més simple i més contundent: si la gent pot pagar-se un sostre sense por.

Malgrat que ens ho venguen d’aquesta manera, l’habitatge no és un debat tècnic. És un debat moral. I, sobretot, és un debat que moltíssima gent té a flor de pell, especialment si el viuen de primera mà. Si són protagonistes del fet angoixant que el lloguer s’empassa el salari. Si els sobrevola l’amenaça del desnonament i si la factura deixa a les fosques el món que pensaven accessible i resulta que no és. 

En aquest context, qualsevol proposta que facen els partits no és només “política d’habitatge”. És una manera de decidir qui té dret a quedar-se i qui ha d’anar-se’n.

Avui us concretaré el mapa polític amb una pregunta ben senzilla: l’habitatge és un dret o és un bé de mercat? Quan un partit tracta l’habitatge com un dret, tendeix a pensar que l’Estat ha d’actuar com un escut protegint els vulnerables, evitant expulsions, posant límits als abusos i construint un sistema que garantisca un mínim de seguretat vital.

Si, per contra, un partit tracta l’habitatge com un bé de mercat exclusivament, tendeix a pensar que la solució està en funció de construir més, incentivar promotors, reduir regulació, “fer que l’oferta augmente” i confiar que el preu es corregirà.

Les dues mirades coexisteixen en una mateixa democràcia. El problema és quan la crisi és tan profunda que el mercat, per si sol, ja no té temps d’arreglar res. Perquè la gent no viu en el “terme mitjà”. La gent viu en el mes que ve.

L’espai del govern (amb matisos entre PSOE i Sumar) tendeix a defensar la idea que l’habitatge s’ha de protegir com un dret. Això es tradueix en polítiques d’emergència i regulació, com ara, moratòries de desnonaments per a famílies vulnerables, protecció contra talls de subministraments, ajudes socials i, en alguns casos, regulació de preus o mecanismes per frenar abusos en zones tensionades.

Aquesta mirada té una virtut que sovint s’oblida: salva gent ara. I quan parlem d’habitatge, “salvar ara” no és una metàfora. És literal.

Ara bé, aquesta proposta necessita una segona pota que moltes vegades queda curta. Un parc públic fort, estable i massiu. Perquè si només fas emergència, vas posant apòsits a una hemorràgia.

El PP, en canvi, sol plantejar el problema com una qüestió d’oferta i incentius. Diuen que cal construir més, agilitzar tràmits, reduir burocràcia, incentivar la rehabilitació i donar seguretat jurídica als propietaris perquè posen pisos al mercat.

És una proposta coherent amb una idea liberal. El mercat s’autocorregeix si li lleves frens. I és cert que l’oferta importa. Però hi ha una ombra llarga en aquest discurs. Quan tot depén del mercat, la protecció social queda sempre com un “després”. I el “després” sol arribar tard per a qui ja està a la porta del carrer.

A més, aquesta postura sol ser reticent a controls de preus o mesures fortes de protecció, perquè es consideren “intervencionistes” o contraproduents. El resultat és que el PP pot ser útil per a parlar de construcció i dinamisme, però acostuma a ser feble en la pregunta essencial: què fem, mentrestant, amb la gent que no pot pagar?

Junts combina elements de política pública amb un enfocament clar de centredreta. Parla de construir, rehabilitar, ampliar oferta i col·laboració publicoprivada. I això, en teoria, pot sumar. Però hi ha dos punts que defineixen la seua postura i que la fan menys “dret universal” del que sembla.

El primer, Junts tendeix a ser reticent a regulacions fortes del mercat del lloguer, i a preferir solucions d’oferta i incentius.

El segon, i més delicat, quan proposes condicions d’accés més restrictives a l’habitatge protegit (criteris d’empadronament o allargar el temps de residència), estàs convertint el dret en una mena de filtre. És a dir, no és “habitatge per a qui ho necessita”, sinó “habitatge per a qui compleix unes condicions prèvies”. I això, socialment, és una línia perillosa. Perquè el dret, quan es converteix en una cursa d’obstacles, deixa de ser dret.

VOX va encara més lluny en la direcció del mercat i la propietat privada. Rebutja controls de preus, rebutja moratòries de desnonaments i centra el seu discurs en la seguretat jurídica dels propietaris, el càstig a l’ocupació i l’ordre. En aquesta mirada, l’habitatge no és un dret exigible, sinó un bé que s’aconsegueix o no s’aconsegueix, i l’Estat ha d’intervenir el mínim possible.

El problema és evident, en un context de crisi com l’actual, aquest enfocament no és una solució social. És una selecció natural. I quan un país deixa que la selecció natural faça de política pública, el que creix no és l’ordre, el que creix és la desigualtat i la por.

La pregunta realment important no és quin partit ofereix el discurs més net. La pregunta és: què és socialment més just i més eficaç? I la resposta és incòmoda perquè no és un eslògan. La solució social és la que actua en dos temps.

Primer: protegir ara. Moratòries de desnonament per a vulnerables. Protecció contra talls de subministrament. Ajuts directes. Regulació quan el mercat es torna depredador.

Segon: construir demà. Parc públic d’habitatge real, massiu, sostingut. Rehabilitació. Oferta assequible. Planificació urbana que no expulse. I sí: també incentius, però amb condicions socials clares.

Perquè si només fas emergència, cronifiques la crisi. I si només fas mercat, condemnes una part de la població a caure mentre “arriba l’oferta”.

La política d’habitatge és això: decidir si acceptes que hi haja expulsats pel camí.

Un país no es mesura pels que aguanten. Es mesura pels que salva. I l’habitatge és el termòmetre més honest de tots: o la democràcia és capaç de garantir un sostre mínim de dignitat, o el que tenim no és una societat, sinó una loteria. I una loteria no és llibertat. És incertesa i por.

Foto de Joshua Santos.

Els esdeveniments et fan viure assegut en una sala tancada, on l’aire es torna irrespirable i no només notes la por, sinó el fàstic. Com si la nostra condició humana, en lloc d’evolucionar fins a fites de progrés, s’hagués reduït a un simple mecanisme de moviment i apuntalat amb una erràtica direcció. I mire al meu voltant i em pregunte: com hem pogut arribar fins ací? Què ens queda de tot allò que pensàvem que havíem de ser? I, sobretot, què som ara que el poder ha perdut tota vergonya?

Perquè el que estem veient no és només una política agressiva. És una manera de mirar el món. Una manera de mirar les persones i que, aquestes, de sobte, puguen esdevenir una molèstia, un “problema” que cal gestionar. Com si la vida hagués perdut tot el seu capital humà i poguera entrar en una carpeta administrativa, i després eixir-ne convertida en estadística, en deportació, en por, en silenci.

És en aquest punt —quan la realitat fa aquest clic fred i inhumà— que l’esperança es torna un objectiu difícil. No perquè siga una fita ingènua, sinó perquè sembla que ja no tinga lloc entre nosaltres. Com si no quedara espai per a ella dins d’un món on el soroll de les notícies és constant i l’ànima, a poc a poc, s’esgota.

L’autoritarisme no es construeix només amb restriccions i uniformes d’estètica macabra. Avança amb una cosa molt més quotidiana: la resignació. La idea que “no hi ha res a fer”. És així com ens domestiquen: no amb una ordre directa, sinó amb saturació. Creant-nos cansament i impotència.

I això és el que volen: que ens acostumem a l’abús com qui s’acostuma al soroll del trànsit del carrer. Que la nostra legítima indignació es convertisca en una rutina capaç de fer-nos oblidar el motiu i el dolor dels altres. 

Però hi ha una cosa que no poden controlar, el moment exacte en què una societat diu prou. I això passa, sovint, quan l’abús s’excedeix. Quan la impunitat ja no dissimula i el poder, embriac de si mateix, comet l’error d’exhibir-se.

I és aleshores quan desperten els anticossos.

Mire, amb admiració i emoció alhora, les imatges del centre de la ciutat de Minneapolis. La gentada, envaint els carrers sota el corrent de la ràbia i la solidaritat. La mobilització massiva aconseguida després de l’assassinat de Renée Good i una vaga general (la primera d’aquesta magnitud en dècades!). Sé que no és una pel·lícula amb final garantit. És una cosa més humana (tremendament humana!), una lluita real, irregular, amb llums i ombres, que de vegades avança a batzegades i, de vegades, retrocedeix com si tot estigués perdut. En soc conscient perquè no vull perdre’m en una esperança ingènua. 

Però és una imatge que colpeja perquè té la bellesa del que és essencial: gent protegint gent.

És el revers diàfan de l’autoritarisme. L’autoritarisme vol individus sols. Vol por i silenci. Vol que cadascú mire només per ell, pels seus interessos particulars. Que la visió que puga fer de la realitat vaja embolicada d’una presbícia d’egoisme. Però quan una ciutat es converteix en xarxa, el poder tremola. Perquè una comunitat és un animal antic, resistent, imprevisible, capaç de suportar allò que cap individu suportaria.

I jo, que escric des d’ací, des d’aquest racó invisible, perdut en la immensitat del món que mire de dignificar, amb un crit que cau sovint al buit, però que no vull deixar de fer, m’ho mire tot amb aquesta tristesa que em pesa tant, perquè necessite veure això. Necessite saber que encara existeix. No per romantitzar-ho. No per fer-ne postal. Sinó perquè és una prova. Una prova que el món encara té musculatura moral.

Sovint ens enganyen amb una esperança infantil, atrapada en l’antiga teranyina de la religiositat i la seua falsa gestió de la impotència. Amb aquell “tot anirà bé”. Però no. L’esperança adulta és una altra cosa. L’esperança no és pensar que guanyarem. És decidir que no cedirem. És decidir que no normalitzarem l’abús. Que no direm “és el que hi ha”. Que no farem veure que no passa, ni acceptarem que la por siga una forma de govern. És acceptar que la història no té garanties, però té responsabilitats.

El vell camí de l’esperança mai no ha sigut una autopista. Ha sigut sempre una drecera. Un camí estret, entre la malesa de l’esbroncada. Sovint ple de fang. De vegades sense llum. Un camí que has de recórrer a les palpentes, i que endevines perquè altres, abans que tu, han deixat una empremta. Un veí que acompanya, una mestra que protegeix i que no es rendeix. Un treballador que assumeix la seua veu i s’exposa. Una ciutat que no calla, que surt de casa i es fa multitud en mig del fred per dir prou.

No és poca cosa. És la condició humana defensant-se a si mateixa. Potser això és el que sempre ens ha quedat: no la certesa de la victòria, sinó la capacitat de resistir la degradació. La capacitat de no convertir-nos en allò que ens volen fer. Perquè mentre hi haja gent capaç de connectar voluntats, de protegir el feble, de dir “ja està bé!”, de mirar la injustícia i anomenar-la pel seu nom, mentre això existisca, encara hi ha camí.

I jo, avui, necessitava veure-ho. No per estar tranquil, sinó per continuar.

Antonio Papell escrivia fa poc a El País sobre la necessitat de reconstruir el contracte social, alertant del desconcert europeu i de com la dreta autoritària aprofita la fractura per a infiltrar-se i créixer. Parlava de Rousseau, de la “voluntat general”, del consens socialdemòcrata que va sostenir les democràcies després de la Segona Guerra Mundial i de com la crisi del 2008 va esquerdar aquell equilibri fins a deixar-nos, encara avui, en una mena d’intempèrie moral i política.

Tot això és cert. I és necessari tenir-ho en compte. Però si volem entendre de debò què significa “contracte social” en el present, cal baixar-lo de seguida de les tribunes i portar-lo al lloc on realment es trenca: la vida quotidiana.

Perquè no cal llegir Rousseau per a entendre què és un contracte social. El contracte social, avui, és una sensació molt més simple i molt més antiga: la idea que, si fas el que toca —treballes, compleixes, pagues, eduques els fills, respectes els altres—, el món no et deixarà caure del tot.

I això és el que s’ha trencat.

No s’ha trencat als parlaments, ni a les cimeres europees, ni als grans debats televisius on tots parlen com si el país fora un taulell d’escacs. S’ha trencat a casa, a peu de carrer, en el moment exacte en què la vida quotidiana s’ha tornat inviable i, a més, se’ns demana que ho acceptem com si fora normal.

Perquè el contracte social no és una teoria: és el lloguer que puja i puja fins a convertir-se en una expulsió lenta. És el jove que no pot emancipar-se ni amb estudis ni amb feina. És la parella que vol tenir fills i fa números amb una por que abans no hi havia. És la nevera que ja no podem omplir amb la mateixa tranquil·litat. És la factura que arriba i et fa callar. És el “ja veurem” que deixa de ser recurrent i es converteix en norma.

I després hi ha la sanitat, que és la gran línia vermella d’una societat decent.

Perquè quan la gent comença a sentir que el seu cos ja no té garantida una resposta ràpida, humana i efectiva; quan una cita al metge es converteix en una espera absurda; quan les urgències semblen una trinxera i no un lloc d’acollida i refugi; quan l’angoixa és part del procediment, llavors la democràcia perd una cosa que no es pot comprar: la confiança.

L’escola també ho sap. Ho sap cada mestre que mira una aula i entén que està sostenint alguna cosa més que continguts. Està sostenint famílies, emocions, desigualtats, fractures invisibles. I ho sap quan veu que el sistema demana miracles amb recursos insuficients, quan la burocràcia pesa més que la pedagogia, quan es parla d’innovació com si fora una paraula màgica mentre falta el més bàsic: temps, mans, estabilitat, cura.

Això és el contracte social: el dia a dia. I el dia a dia està ple de petites humiliacions modernes que s’han normalitzat.

Una administració que no escolta, sinó que deriva. Un telèfon que mai no s’agafa. Una finestreta digital que et tracta com si fores culpable per no entendre el procediment. Una norma que et cau damunt com una pedra. Un sistema que exigeix molt i acompanya poc. Una desafecció institucional.

I, mentrestant, la política es permet el luxe d’anar a una altra velocitat: la de la propaganda.

Ens diuen que tot va bé perquè els indicadors macroeconòmics no són un desastre. Que “estem millor que no abans”. Que “això passa a tot arreu”. Que la realitat és complexa. I potser sí. Però la vida d’una família que no arriba a final de mes no és complexa: és dura. I la dignitat no pot esperar que s’alinee amb l’economia mundial.

Quan el contracte social es trenca, no apareix de seguida el caos. Apareix una cosa pitjor: la resignació. La gent deixa de creure que res no canviarà. I quan la gent deixa de creure, comença a buscar culpables fàcils, solucions ràpides, líders que aixequen la veu com a profetes il·luminats a dalt d’un petit turó, discursos que prometen mà dura.

És així com entra l’autoritarisme: no sempre amb tancs, sinó amb cansament.

Per això és tan perillós jugar amb el foc del “ja s’espavilaran”, de l’“això és el mercat”, del “no hi ha diners”, del “no es pot fer més”. Perquè sí que es pot fer més. El que passa és que fer més implica decidir, prioritzar, tocar interessos, assumir costos polítics. I ací és on moltes democràcies fallen: no perquè no tinguen ideals, sinó perquè no tenen coratge.

I ara la pregunta és inevitable: es pot reconstruir el contracte social?

Sí. Però no amb discursos. Amb fets.

Reconstruir-lo no vol dir inventar un món perfecte. Vol dir tornar a garantir uns mínims que haurien de ser sagrats: un habitatge possible, una sanitat que oferisca cura real, una escola que sostinga, un treball que permeta viure, un transport que connecte, una administració que respecte. Vol dir que la gent torne a sentir que la societat no és una selva on cadascú sobreviu com pot.

I això exigeix una idea molt simple, que hem oblidat: la llibertat no és només que ningú no et prohibisca parlar. La llibertat també és no haver de viure amb l’aigua al coll.

Si el dia a dia és una cursa d’obstacles, la democràcia acaba sonant com una paraula bonica però buida. I llavors, quan algú et diu que la solució és tancar-se, expulsar, castigar, simplificar-ho tot amb odi, hi ha qui ho escolta perquè està esgotat.

No perquè siga dolent. Si no perquè està sol.

El contracte social, al capdavall, és això: la promesa que no estarem sols. Que no caldrà triar entre viure i respirar. Que el futur no serà un privilegi.

I potser és això, exactament, el que vol dir reconstruir el contracte social: tornar a fer habitable la vida.

Foto de Yan Krukau

Pocs debats educatius queden fora de poder definir quina mena de societat volem, malgrat que ens vinguen embolicades en la grisa i insulsa burocràcia. I marca una d’aquelles línies que separen el que un país diu que vol ser del que acaba acceptant per cansament. El batxillerat és una d’aquestes línies. I el lloc que hi ocupen les ciències encara més. Perquè no parlem només d’horaris i matèries: parlem de què considerem important i de quin futur estem construint —o deixant que se’ns escape de les mans.

En els últims dies ha circulat una crida a “aturar el decret”, alertant que una modificació del batxillerat podria empobrir la formació científica de l’alumnat. El text és dur, i ho és perquè toca una fibra sensible: Catalunya no està precisament sobrada de cultura científica, i qualsevol moviment que faça olor de rebaixa genera una alarma legítima.

Ara bé: la pregunta important no és si hem de creure o no en l’alarma. La pregunta és més incòmoda i més necessària: hi ha motiu real per a la preocupació?

La resposta és ben curta, sí.

El canvi que s’ha plantejat (i que es justifica com una adaptació normativa) apunta a una reordenació de matèries i pesos dins del batxillerat. En particular, s’ha parlat de fusió de matèries científiques a primer. Blocs més amplis que agrupen continguts que abans apareixien separats. Això, en teoria, pot vendre’s com una simplificació moderna i coherent. Però en la pràctica obri un risc clar: la dilució.

Perquè fusionar no sempre significa millorar. A vegades significa fer més amb menys. I quan una assignatura ha d’encaixar en un espai més genèric, el que acostuma a passar és que es retalla profunditat, s’aplana el rigor i s’accelera el ritme fins a convertir l’aprenentatge en una cursa. I la ciència, si no té temps, es torna decorativa.

Però el risc més seriós no és només acadèmic: és social.

Si l’aprofundiment científic queda condicionat a optatives, itineraris o “possibilitats” del centre, podem acabar amb un batxillerat que funciona així: uns instituts podran oferir més ciència real, i altres no. I això, al final, converteix l’educació en una loteria. No per talent, sinó per recursos i organització. No per vocació, sinó per codi postal.

També hi ha un altre element que no és menor: el Treball de Recerca. Tocar-ne el pes o el seu paper especial dins de l’avaluació no és només un ajust numèric. És un missatge. El TR és una de les poques peces del sistema que obliga a aprendre a investigar, escriure, estructurar idees, sostenir un esforç llarg. Rebaixar-lo pot acabar sent una manera subtil de dir que la recerca és secundària, i que el batxillerat és només un tràmit cap a una prova final.

Per tot això, sí: hi ha motiu per a preocupar-se.

En educació una reforma pot ser, sobre el paper, una reorganització que manté hores i millora coherència. El problema és que el paper no és la realitat. La realitat és l’aula, el centre, la plantilla, el temps, l’estrés, la desigualtat d’oferta.

I ací és on el debat ha de ser adult i honest.

Volem saber quines són les hores mínimes obligatòries de ciències que farà qualsevol alumne. Volem saber si els aprofundiments depenen de l’atzar del centre. Saber si la reforma reforça la formació científica o si la converteix en una assignatura d’ambient, amable i superficial.

Perquè la ciència no és un luxe. És una forma de llibertat.

I un país que rebaixa el seu nivell científic no només perd futurs professionals: perd criteri, perd autonomia, perd capacitat de pensar. I això —a llarg termini— és el pitjor dels retrocessos.

Si s’ha de canviar el batxillerat, que es faça. Però que es faça a cara descoberta. I, sobretot, que es faça amb una idea clara al cap: els nostres alumnes no necessiten menys exigència. Necessiten més temps, més rigor i més oportunitats reals.

L’article publicat a EL PAÍS el passat 12 de gener, celebra —amb raó— que el tren d’alta velocitat s’estiga “menjant” l’avió en les grans rutes de l’Estat. Les dades són clares: més passatgers, menys emissions, menys vols, un estalvi equivalent a centenars de milers de cotxes fora de la carretera. Tot això és cert. I és bo.

Però hi ha una altra pregunta que l’article no fa, i que és impossible d’ignorar quan baixem del gràfic i trepitgem l’andana quotidiana: què passa quan el tren que vola es menja també el tren que camina?

Perquè mentre s’ha invertit massivament en corredors d’alta velocitat —molts d’ells duplicats, sobredimensionats o pensats més com a símbol que com a servei— el tren de rodalia, el tren realment majoritari, ha estat deixat en una situació de precarietat crònica. No per accident. Per prioritat política.

El tren de rodalia no connecta capitals amb capitals. Connecta vides amb vides.

És el tren del treballador, de l’estudiant, de l’infermer, de la mestra, de la gent gran. El que no genera titulars triomfalistes, però sense el qual les ciutats simplement no funcionen. I, tanmateix, és el que acumula dècades de desinversió: infraestructures envellides, avaries constants, manca de material, estacions degradades, retards convertits en normalitat.

L’article explica amb detall com, quan el temps de viatge baixa de les tres hores, la ciutadania opta massivament pel tren davant l’avió. Però el mateix raonament no s’aplica al tren de proximitat: què passa quan el servei no és fiable, quan els horaris no es compleixen, quan el viatge quotidià es converteix en una loteria? La resposta és coneguda: cotxe privat, embussos, més emissions. Exactament el contrari del relat verd que es vol projectar.

Aquí rau la paradoxa: s’utilitza l’argument climàtic per justificar una aposta gairebé exclusiva per l’alta velocitat, mentre s’abandona el sistema que podria generar l’impacte ambiental més gran, perquè afecta milions de desplaçaments diaris. No set grans rutes. Milers de trajectes petits. Invisibles. Decisius.

No es tracta d’oposar alta velocitat i rodalia com si foren enemigues naturals. El problema és haver convertit la primera en una infraestructura depredadora de recursos, capaç de justificar-ho tot, mentre la segona queda amb el discurs verd als llavis i les vies rovellades sota els peus.

Un sistema de transport just no es mesura per la velocitat màxima que pot assolir, sinó per la dignitat mínima que garanteix. I en aquest sentit, l’Estat pot presumir de trens que guanyen a l’avió mentre condemna milions de persones a un servei ferroviari indigne cada matí.

Potser el veritable titular que falta no és que el tren es menge l’avió, sinó aquest altre, molt menys celebrable: hem deixat que el tren de l’espectacle es menge el tren que sosté la vida quotidiana.