Democràcia no és alternança.

Foto de Tara Winstead.

Són curiosos els articles d’opinió que ja s’enceten, no amb una idea, sinó directament amb una renúncia. Amb una d’aquelles frases que, endiumenjada de neutralitat, ja t’ha mogut el marc mental mig metre cap al precipici. “La pregunta preocupante es qué pasará si los nuevos partidos derechistas no consiguen rebajar la insatisfacción ciudadana con la política.” D’aquesta manera s’obri la peça. I així, sense més escarafalls, ja tenim normalitzat allò que no hauria de ser normal mai, que l’extrema dreta siga considerada una opció legítima de “gestió del descontentament”. Com si aquesta gent portés al cap la missió de governar i calmar, i no el que realment fan en altres llocs: esdevenir un projecte de ruptura, de càstig i d’erosió de les llibertats.

Si es vol oferir una vertadera reflexió, la pregunta no és què passarà si fracassen. La pregunta és què passa quan arriben. Perquè l’extrema dreta no entrarà a les institucions com qui entra en una base de manteniment d’un taller ferroviari, disposat a arreglar una màquina espatllada, disposada a discutir fins i tot el pressupost. Una vegada siguen dins, el que discutiran serà qui té dret a existir amb dignitat. No venen a reparar res: venen a convertir el malestar existent en una arma, a reorientar-lo cap a objectius fàcils –minories, migrants, feminisme, cultura, mestres, periodistes– i a fer passar la crueltat per lucidesa.

La democràcia, en aquest relat, queda reduïda a una cosa estranyament trista: un mecanisme per “processar” el descontentament. Una olla de pressió amb una vàlvula. Una manera de deixar eixir vapor. I ja està. Però si això és tot el que creiem que és la democràcia, ja hem perdut abans de començar. Perquè una democràcia no és només el dret a castigar el govern de torn. És, sobretot, el dret a no ser humiliat pel poder. És el conjunt de garanties que impedeixen que una majoria circumstancial puga convertir-se en una màquina de persecució.

Quan parlem de democràcia, no parlem només de votar. Parlem de límits. De drets. De contrapesos. D’institucions que no poden ser convertides en botí. Parlem de l’escola pública com a espai de convivència, no com a diana ideològica. Parlem de la justícia, de la premsa, de la universitat, de la cultura, de la sanitat, de la llibertat de viure sense por.

I ací arriba el punt que més inquieta: l’article dibuixa com a “model ideal” una alternança simple entre dos grans partits, com si el pluralisme fora una avaria del sistema. Com si la diversitat política no fora el reflex natural d’una societat complexa, sinó una “fragmentació” que desordena el mecanisme. Però la pluralitat no és un defecte de la democràcia. És una de les seues formes més honestes: la prova que la societat no cap dins d’un sol relat, ni dins d’un sol eix, ni dins d’una sola cadira.

El bipartidisme no és cap ideal: és una comoditat per als de sempre, que aspiren al poder.

I quan es presenta com a ideal, el que s’està demanant, en el fons, és silenci. Simplificació. Reducció del debat. Menys veus, menys matisos, menys resistències. Com si el problema de la democràcia fora que la gent pensa massa coses alhora.

Però el verí de l’extrema dreta no entra només per la porta gran de la victòria electoral. Entra abans, quan el discurs públic accepta que és “normal” que puguen governar. Quan es tracta la seua arribada com una fase més del joc, com un experiment que pot eixir bé o malament. Com si no sabérem ja què fan quan tenen poder: no necessiten “èxit” econòmic per fer mal. Els basta amb una cosa més profunda: canviar el clima moral. Normalitzar la humiliació. Convertir la sospita en virtut. Fer de l’odi una forma d’ordre.

La pregunta, per tant, no és si sabran “rebaixar la insatisfacció”. La insatisfacció, de fet, és el seu combustible. La necessiten viva, permanent, convertida en ràbia. Perquè la seua política no és la solució del malestar: és la seua administració en forma de guerra cultural. El seu govern ideal no és un país més tranquil: és un país més dividit, més poruc, més cansat, més disposat a renunciar a drets a canvi d’una promesa de seguretat.

I quan això passa, el descontentament ja no és un símptoma democràtic. És una malaltia explotada.

Ens diuen que el risc és que, si fracassen, la gent es desencante i acabe qüestionant la democràcia. Però la democràcia cau quan es tolera que l’autoritarisme es presente com una alternativa legítima. Quan la frontera moral es difumina i el feixisme torna a parlar en veu alta, com si només fora una opinió més.

I potser el més pervers és això: que el relat s’escriu com si el problema fora la decepció del votant. Com si tot depenguera del seu estat d’ànim. Però no. El problema no és l’ànim: és el dany. El problema no és la frustració: és la impunitat. El problema no és que “no calmen” la ciutadania: és que, mentre governen, trenquen coses que després costen dècades de reconstruir.

La democràcia no és una vàlvula d’escapament. És un pacte fràgil. Un pacte de límits i respecte. Un pacte perquè el poder no puga fer de nosaltres el que vulga. I quan el pacte es tracta com un simple mecanisme per canalitzar el malestar, s’està preparant el terreny perquè qualsevol cosa —qualsevol barbaritat— puga ser presentada com a “resposta al descontentament”.

Per això, la pregunta real, la pregunta urgent, no és què passarà si fracassen. La pregunta és: per què estem acceptant, ja des d’ara, que el seu pas pel poder siga una opció assumible?

Perquè hi ha coses que una democràcia no pot permetre’s provar, ni una sola vegada, sense posar-se en perill. I el feixisme —encara que vinga amb corbata, encara que parle de “sentit comú”, encara que prometa ordre— no és un canvi polític. És una ruptura moral.

El fracàs serà que ells arriben. El fracàs per a la democràcia.