Permís de caça

Em permetreu que relacione dues imatges vistes per televisió. La primera —i que no em puc treure del cap—, el jove de Tavernes de la Valldigna, fent tentines, provant de fugir mentre és literalment apallissat per un grup de salvatges de la seua edat, que el fan objecte d’un odi insòlit. Al vídeo —que ells mateixos han enregistrat i penjat públicament—, se sent algú que li crida que torne al Marroc, com si participar d’aquella agressió col·lectiva i covarda li donés l’autoritat d’expulsar ningú a puntades de peu. Se senten riures, també. Algú contempla l’espectacle i el troba divertit. Quina mena de persona hi ha darrere d’aquests riures?

L’altra imatge no és d’aquella nit. Un diputat de les Corts Generals, davant d’una càmera, parlant de migrants, diu que cal “cazarlos a todos, uno por uno”. El diputat en qüestió és José María Figaredo. En aquest cas es referia a Ceuta, i demanava que intervingués l’exèrcit per retornar-los al Marroc. El context de les seues paraules podem situar-lo allà. Va deixar anar més perles, però. Va anomenar “invasors” a aquelles persones. Dies després va voler explicar-se, afinar el sentit que li havia donat a la paraula “caçar”. Fos com fos, el va triar ell, el verb.

No sé si aquella gossada d’adolescents de Tavernes havia sentit mai al senyor diputat. No tinc cap motiu per a afirmar que l’agressió que van perpetrar fos conseqüència directa d’aquell discurs. Però una denúncia moral no necessita inventar una prova. N’hi ha prou de mirar què tenen en comú les dues escenes. En una, un representant públic (sic), parla d’éssers humans com si aquests no tingueren la mateixa condició que ell i les converteix, davant l’audiència, en peces que cal abatre. En l’altra, uns joves, cridant com una llopada, persegueixen i colpegen un xaval perquè el consideren foraster. Entre totes dues hi ha una manera de mirar l’altre, el diferent, que fa temps que demana permís per deshumanitzar-lo.

Sabem que les paraules d’un diputat poden arribar molt lluny. Tenen sovint la porta oberta per entrar a les cases, circular pels telèfons, repetir-se als bars i també als patis dels instituts. Qui ocupa una tribuna pública sap que trobarà gent disposada a prendre’s allò que diu com una autorització. Precisament per això, té una responsabilitat especial quan parla de persones que ja viuen exposades al menyspreu. Pot defensar les polítiques migratòries que considere. Pot reclamar controls i discutir les lleis. És, de fet, el que s’espera que faça. És la seua funció. Però quan diu caçar, i encara afegeix un per un, el que fa és contribuir a presentar aquelles persones com a preses i a ell mateix, com un miserable.

I quina lliçó aprenen els adolescents? Que l’origen d’algú no el fa mereixedor de protecció. Normalitza el menyspreu, perquè té lloc fins i tot entre els qui seuen en un escó i fan les lleis. Aprenen que la violència pot passar per decisió política. Hi haurà qui trobarà les paraules que necessitava per justificar la crueltat que ja portava dins. Mamada a casa. Per aquest motiu, un càrrec públic hauria de pensar en totes aquestes coses abans d’obrir la boca.

Em costa treure’m del cap el pobre xaval de Tavernes que intenta fugir, mentre els altres lladren al seu voltant. De la mateixa manera que em costa acceptar que Figaredo puga continuar parlant en nom de ningú. En un món on la humanitat tingués un pes i un valor real, aquelles afirmacions, aquell desdeny envers persones vulnerables, li hauria costat la inhabilitació per a qualsevol càrrec públic. Perquè la representació exigeix reconéixer la dignitat de tothom. També la de qui no et votarà mai. Algú que convida obertament a perseguir persones ha renunciat a aquesta obligació.

Espere i desitge que els fets de Tavernes de la Valldigna puguen esclarir-se i s’exigisquen responsabilitats als autors i als còmplices de l’agressió. Mentrestant, als qui tenen un micròfon davant, els exigirem una cosa més elemental: que responguen per les paraules que han triat. Tant de bo la societat no perda el sentit comú i pose, en el seu moment, a cadascú al seu lloc. El jove agredit no era un invasor ni una presa. Era una persona que fugia dels colps. Hauria de ser impossible oblidar-ho.

Foto de Jorge Urosa

La capa

Retornar a la infantesa o no haver-ne sortit encara. Ací rau el dubte. Romandre encara en un nivell que no correspon a l’edat física que tens. Ser encara presoner d’una cosa que s’ha convertit en un submon. Però tant fa. Et lligues un llençol vermell al coll i ja ets Superman. La percepció de les coses canvia. Res no pot parar-te. El reg sanguini sí, ha quedat bloquejat pel doble nus i, amb prou feines, si arriba l’oxigen al cervell. Això li ha passat al personatge de la fotografia. La tela li cau sobre els muscles com una peça de còmic patètica. Ell creu haver adquirit superpoders. És invulnerable a la vergonya. Ha adquirit el dret d’assenyalar desconeguts, d’enfilar-se als cotxes, de colpejar-los. De terroritzar la gent que viatja a dins. Abans era un pobre home, desconcertat, confós, enfadat. Ara és Espanya! I quan adquireix aquesta doble personalitat, qualsevol que se li pose al davant, esdevé l’enemic.

En el seu cas, no necessita saber qui viatja en el vehicle. Com si tingués una percepció extrasensorial, li ha arribat la notícia que són membres d’una perillosa ONG. Ha intentat pronunciar aquella breu reunió de lletres sense vocals. S’ennuega. Sort que ha pogut recórrer a un àudio. L’enemic ve del País Basc, de Navarra. Proetarres. Lot complet. Ràpidament, ha buscat la bandera, se l’ha lligada al coll amb sorprenent perícia —més quan potser encara fa servir sabatilles amb velcro— i, davant la impossibilitat d’articular paraula —té travessades a la gola les tres lletres de fonètica impossible— ha decidit ajudar tothom a base de coces. 

Però mira per on, el cotxe no era el que esperaven. Dins viatjava una diputada de Ceuta —el seu poble—, un activista i, també, una advocada especialitzada en drets humans. Hi havia més concentració neuronal en aquell cotxe que fora. Malgrat els crits amb què han mirat d’identificar-se, per desfer la confusió, els herois d’opereta, no s’han aturat. Han continuat fotent-li llenya al cotxe.

I això és el que fa més por. Tot i l’error —que alguns dels presents han sigut conscients—, no importava. Perquè aquella multitud no s’havia aplegat al port a identificar ningú. Era allí per trobar un enemic. I quan una gentada necessita un enemic, les explicacions fan nosa. Dins del cotxe ja no viatgen persones, només éssers anònims, inconcrets, que mereixen ser caçats, abatuts. 

L’home que salta sobre el cotxe des d’un marge elevat, alça els braços per completar aquell gest tan simiesc que correspon a la salvatjada del moment. Amb aquella teatralitat que concedeix als covards formar part d’una massa. Ell se sent pletòric d’heroïcitat. Si s’ha vist fotografiat, ara mateix estarà demanant el marc per penjar-se’l a la gàbia del zoològic on viu, i per gallejar davant de les visites dient-los que aquell dia va defensar Espanya! Però no hi ha cap pàtria en el seu gest. Només es veu un home atacant un vehicle ocupat, mentre la bandera, convertida en una vulgar disfressa, li tapa l’esquena i la vergonya moral que hauria de tenir.

Els agents són allí, a pocs metres. Miren cap a un altre lloc, d’esquena. Sostenen els uniformes, només. Però ningú es mou per immobilitzar-lo, ni perseguir-lo, ni convertir aquell delicte en una conseqüència immediata. És la imatge més exacta de la impunitat. L’home que encara no ha eixit de la fosca caverna de la ignorància sap que no serà detingut. De fet, es mou amb l’agilitat d’aquesta convicció. Hi ha policies. Segur que els ha vist. Tot i això, es llança.

No és difícil saber què hauria passat si la bandera lligada al coll hagués estat una estelada, una ikurriña o una bandera palestina. Si l’home hagués portat el rostre cobert. Si s’hagués llençat de la mateixa manera en una protesta sindical, antifeixista o per l’habitatge. No costa res imaginar que no hauria ni pogut prendre impuls amb aquella tranquil·litat, moure’s davant dels agents i retirar-se després, com qui passava per allà. 

Sembla que no totes les violències són percebudes de la mateixa manera. N’hi ha que l’Estat reconeix immediatament com una amenaça. D’altres arriben embolcallades amb els seus colors, seguides de proclames identitàries en primera persona, i aleshores, es fan mereixedores d’uns segons suplementaris de comprensió. Se les anomena indignació, tensió, aldarull. S’excusa amb l’argument que la policia estava desbordada. Mentrestant, el cavernícola, vola. 

No és un patriotisme d’estima. És una afirmació d’odi, de possessió. “Açò és nostre”, diuen. “Nosaltres decidim qui entra, qui parla, qui ajuda, qui és espanyol i qui mereix ser perseguit”. Un patriotisme de fronteres, de murs, de cossos deshumanitzats que colpejar. Els hi sobra l’immigrant, l’activista, el basc, el traïdor inventat. Aquest patriota és un pobre home, sol davant l’espill, que no té res a dir més enllà dels punys i les patades. El perfecte titella dels dirigents que, apostats fins i tot en l’escó d’un parlament, assenyalen les víctimes del seu odi ideològic. Cal caçar-los!

La bandera no és més que una llicència per a matar, primer que res, l’enteniment, l’evolució, la democràcia. La capa que promet superpoders a persones corrents. Algú ha treballat pacientment sobre les seues pors, ha posat nom i rostre a tot allò que l’angoixa i li ha entregat un culpable a qui poder tocar. L’agressió que veiem en la imatge va començar a formar-se molt abans, en una tertúlia, en un titular, en la paraula invasió pronunciada des d’un escó parlamentari. Els qui fabriquen l’enemic no solen embrutar-se les mans. Assenyalen, exciten, retiren la humanitat de determinats cossos i després, quan la multitud executa el relat, condemnen els excessos amb aquella gravetat impostada de qui contempla un incendi després d’haver repartit la gasolina. L’home es llança sobre el cotxe i ha de respondre’n; però també haurien de respondre, almenys políticament, els qui li han ensenyat contra qui podia llançar-se.

Imatge presa a les xarxes.

La casa i la intempèrie

La Constitució —aquell llibret que sembla tenir la sacralitat d’haver sigut escrit en el mont Sinaí, però que alhora es passen pel forro de l’entrecuix dia sí, dia també els qui més l’esmenten— diu que tothom té dret a un habitatge digne. Ho diu amb aquella solemnitat amb què les lleis pronuncien les paraules que després la realitat abandona miserablement. Habitatge digne. Dues paraules polides per la il·lusió del legislador, impreses en un paper que no passa fred, que no rep notificacions de desnonament imminent i que no sent com els passos de les forces de seguretat de l’amo s’aturen davant de la porta.

Un jutge decideix que, malgrat la vulnerabilitat social de la persona que ara habita la casa on vivia des de feia un bon grapat d’anys, l’ha d’abandonar perquè el propietari té, de sobte, una nova necessitat. La resolució que ha dictat, probablement, estarà ben construïda. Tindrà antecedents, fonaments de dret, terminis i signatures. El lot burocràtic complet. No sabem si hi havia cap frase improcedent i, per això mateix, la llei ha permés que es puga prendre aquella decisió que el jutge s’ha limitat a aplicar. 

I la persona en qüestió, davant la desesperació, acaba suïcidant-se.

Cal dir-ho sense convertir la seua mort en una consigna. Ningú no pot entrar en l’últim pensament d’un ésser humà ni reduir una decisió tan extrema a una sola causa. Hi ha patiments que venen de molt lluny, ferides que ningú veu, una acumulació de derrotes que no és possible encabir en cap expedient. Però aquesta prudència no pot servir-nos d’excusa. No podem mirar cap a una altra banda i fingir que perdre la casa, quan ja es viu al límit, és només un incident contractual.

Una casa no és únicament quatre parets que pertanyen a algú. Per a qui hi viu, és el lloc on deixa les sabates quan ve del carrer, per preservar-la de la incerta pols dels camins que ha recorregut. És el lloc on guarda les fotografies que li arrepleguen els records. És aquella geografia acústica que reconeix amb els ulls tancats: el soroll que fa la nevera de nit, la queixa que fan les lleixes més atapeïdes de la biblioteca, el plaer de les bigues dilatant-se amb el fred de la nit. És l’adreça que ofereix quan li pregunten quin és el seu lloc en el món. És el seu límit entre la seua humanitat i la intempèrie. Traure algú de sa casa no és moure un cos d’un immoble a un altre. De vegades és arrancar-li les arrels de l’última certesa que li quedava.

La llei és precisa. Coneix perfectament el nom del propietari. Sap localitzar la finca, calcular la renda, fixar el termini, ordenar el lliurament de les claus. Però quan arriba el moment de preguntar on anirà la persona expulsada, la precisió desapareix. Aleshores compareixen les llistes d’espera, els informes, les derivacions, els telèfons que no contesten. El dret a la propietat té procediment. El dret a l’habitatge, massa sovint, només té literatura.

I en acabant diem que ningú no podia preveure-ho.

És possible que ningú poguera anticipar-se aquella mort concreta. Però sí que sabem què passa quan una societat abandona les persones quan inicien la seua caiguda lliure. Sabem què significa rebre una ordre de desallotjament quan no n’hi ha una altra porta a punt per a obrir-se. Sabem que la vulnerabilitat no és un concepte administratiu, sinó una vida que sovint penja d’un fil: una pensió escassa, una malaltia, una separació, una cadira buida. Si tallem un d’aquests fils i ens limitem a comprovar que el procediment ha estat correcte, no podem declarar-nos innocents perquè el document portava el segell de l’autoritat incontestable.

La deshumanització del nostre temps ha aprés a parlar amb educació. Concedeix deu dies. Informa dels recursos possibles. Escriu “llançament” allà on una persona llig “ja no tens lloc al món”. Després tanca l’expedient. Allò que més ha crescut en el vocabulari del sistema han estat els eufemismes. I això és el més insuportable. Saber que tot ha funcionat segons la llei i, alhora, que acabe d’una manera tan injusta. El sistema ha pogut complir amb el procediment, però ha estat incapaç de complir amb la suposada condició humana.

La compassió no consisteix a sentir pena quan ja és massa tard. Consisteix a interrompre la caiguda. A mirar i descobrir la persona abans que aquesta acabe sent una nota breu entre les notícies del dia. A entendre que cap resolució sobre un habitatge afecta només metres quadrats, rendes i títols de propietat. Darrere d’una porta hi ha algú intentant conservar la vida que tenia. De manera literal.

No sé què va pensar aquella persona en l’últim moment. Ningú no ho sap. I precisament per això hauríem de parlar amb respecte, sense utilitzar-la, sense convertir-la en bandera. Però respectar el seu silenci no significa silenciar allò que ha passat. Al contrari. Ens obliga a preguntar-nos quantes vegades més deixarem que una persona arribe a l’última vora mentre les institucions es passen d’una mà a l’altra un dret que la Constitució ha establit amb total claredat.

Una societat no es mesura per la contundència amb què protegeix les coses que tenen amo. Es mesura pel que és capaç de fer quan algú està a punt de quedar-se sense res. Aquesta vegada, darrere de la porta que la justícia va ordenar obrir, no hi havia només un habitatge que calia retornar. Hi havia una persona que necessitava no ser abandonada.

I l’hem abandonada.

Foto de Can Ceylan

El país que no va existir

Els records, de vegades, tornen encegats d’una llum que mai no va existir. El capvespre a la cuina de la casa dels pares, a l’hora de berenar. La veu acomboiada dels adults travessant una porta després de la feina. La mà que ens endreçava el coll de la camisa abans d’eixir al carrer, cap a l’escola. L’olor de sabó que feia la roba guardada en els calaixos de la còmoda. El rum-rum de la ràdio, sempre engegada, en aquella casa on ja no viu ningú. La memòria guarda aquestes petites joies i, en conservar-les, les separa de la intempèrie que les envoltava. El dolor que ens habitava s’apaga per les vores. Les privacions perden el nom que les definia en el dol de la precarietat. Els silencis que han deixat els grans en marxar, ja no van humitejats de la rancúnia i la por, només aquella quietud amable amb la qual ara ens revisiten. Passats els anys, arribem a creure’ns que hi havia una claror que encenia l’esperança en un món impossible, quan en realitat era ben minsa i entrava a casa entre el badall poruc d’una finestra de casa que mai no vam tenir el valor d’obrir del tot.

La nostàlgia pot arribar a ser un estat de confusió. No enyorem necessàriament el temps passat, sinó la persona que érem en aquell moment, la mirada incompleta amb la qual contemplàvem les coses, aquella sensació de fermesa que sentíem en saber que algú altre sostenia el pes del món mentre nosaltres ens féiem càrrec de la infantesa i que gestionàvem entre el joc i la cridòria al carrer, mentre esperàvem que ens convocaren a taula, per dinar. Quan algú assegura que abans es vivia millor, és possible que no parle de la vida, en el sentit col·lectiu amb el qual ens acumula la història, sinó d’aquell seguit de flaixos, de percepcions que se’ns han quedat enganxats a la junta dels llavis després d’una menja gustosa. L’olor del rent en obrir el pastador de l’àvia; la remor del carrer a la nit, el veïnat assegut a les portes de casa, rogle de cadires i riures; l’estiu i la joventut dels pares, la seua veu sencera i clara. Tot allò ens projecta una felicitat privada i s’escampa, com un oli vessat, sobre el paisatge sencer, confonent la ingenuïtat de la infantesa amb la bondat inexistent d’un règim pervers i l’escalfor d’aquella casa aleshores sense absències amb la temperatura moral d’un país. 

Aquesta confusió, tan humana i tan comprensible, s’ha convertit en un discurs polític. La nostàlgia ja no és només un recurs íntim de la memòria, una manera de repassar les coses que hem perdut, sinó una política fantasmagòrica i insidiosa que han posat a circular com una promesa. Davant d’aquest present accelerat, desigual i difícil d’assumir i d’entendre, davant d’un futur que va perdent els accessos a l’esperança, representat molt sovint com una successió d’amenaces, hi ha qui ens ofereix el passat com si encara fos aquella casa intacta a la qual es pogués tornar. Sense dir-nos que, en aquell passat, no tots podien entrar i molta gent —molta!— va perdre la veu i la vida. Ens mostren només la façana restaurada amb uns suposats “ordre, seguretat i família”. Valors amb els quals s’amania la concepció més rància de l’existència. I es deixen la resta, ocult darrere de les cortines.

La maniobra és eficaç, perquè no la fan parlar amb la raó, sinó amb la ferida. A algú que sent que el present li fuig de les mans, no se li ofereixen causes, responsabilitats o solucions complexes. Se li ofereix una imatge. Un país sense conflicte aparent; una comunitat compacta, uniformitzada; un món on cadascú tenia un lloc i les coses tenien un nom estable. Però aquell ordre, quan va existir, no era una font d’harmonia. Fou una distribució imposada de la veu i del silenci, del privilegi i de l’obediència, de les vides que mereixien ser visibles i de les que havien de romandre, empresonades, en la penombra. Dir que cadascú sabia quin era el seu lloc estalvia la pregunta de qui ho havia decidit d’aquesta manera i què li passava a aquell o aquella que intentava abandonar-lo.

El passat que se’ns ven en aquestes proclames és un país que mai no va existir. Si més no, no d’igual manera per a tots. Potser va ser suportable per a aquells que no van haver de patir persecucions perquè vivien confortablement encaixats en la norma. Per a qui tenia algú que responia per ell —un padrí ben posicionat—, un cognom que obria portes, una llengua que no li calia amagar, una sexualitat “normativa” que no el condemnava, una fe que endiumenjava en l’oficialitat hipòcrita d’alguna església o una actitud prou covarda per a no discutir-la. Perquè una època no pot jutjar-se només a partir dels records de les persones a qui el poder va permetre viure al marge de la repressió. També està feta d’aquells que no van poder contar-ho, dels qui van emigrar, dels qui van ser empresonats, depurats, humiliats o assassinats. De les dones (totes!) obligades a ser una minoria civil i moral. Dels treballadors obligats a acceptar la precarietat i una disciplina de silenci, sense queixes ni reivindicacions. De les famílies, espantades, que no podien respondre a certes preguntes dels fills, perquè ni tan sols podien fer-se.

Aquesta operació de maquillatge del franquisme és especialment perillosa. No estem parlant d’un decorat antic, de fotografies en blanc i negre, d’una manera més parsimoniosa de travessar els dies. Parlem d’una dictadura que va sorgir a partir d’una guerra, iniciada per un cop d’estat contra la democràcia i que van bescanviar per la repressió, el terror, la censura i l’eliminació sumària de la discrepància. Que entre els plecs d’aquell temps hi hagués persones que s’estimaren, celebraren festes, criaren fills, treballaren i conegueren instants de felicitat no converteix el sistema que les envoltava en un sistema amable. La vida obri escletxes fins i tot en els murs més durs, però resulta pervers atribuir-li al mur la llum que aconseguia deixar passar.

La gent troba manera de viure els seus afectes també sota les dictadures, riure enmig de la pobresa, preparar dinars mentre està lliurant-se una guerra, fer créixer plantes als balcons de la casa on viu empresonada. Aquesta capacitat humana de rescatar una mica de vida en condicions adverses és digna d’admiració, però no pot servir per a absoldre-les condicions. Els moments de joia dels nostres avis no van ser un mèrit del franquisme. Van ser una forma de resistència davant la grisor, l’escassetat i la por que la dictadura havia naturalitzat. No podem confondre una cosa amb l’altra. 

És fals dir que tornar signifique recuperar. No cal citar Einstein per a saber que la història no permet repetir un tracte en sentit contrari i trobar cada referència que vam tenir al lloc on la vam deixar. Invocar el passat no ens tornarà la gent que ha marxat, ni la joventut, ni els carrers sense trànsit, perquè les estructures familiars, laborals i veïnals eren unes altres. No ens tornarà aquella suposada senzillesa, perquè el món que la feia possible —amb totes les seues proteccions i totes les seues injustícies— ja no existeix. El que sí que pot retornar són les jerarquies, els silencis, la sospita contra el diferent, l’autoritarisme, la idea perversa que hi ha drets excessius i vides que demanen massa. La nostàlgia promet la casa, però només conserva la clau d’aquell soterrani fosc i humit que va ser el crim de la dictadura.

La insatisfacció és un terreny molt fèrtil per a aquells que ens venen aquesta política. Quan les institucions democràtiques no garanteixen una vida digna, quan el treball ja no et protegeix de la pobresa, l’habitatge es converteix en un privilegi impossible d’assumir i la incertesa ocupa el lloc que abans reservàvem al futur, la defensa abstracta dels drets pot semblar insuficient. No basta dir a la gent que mai no havia tingut tanta llibertat si aquesta llibertat ha de ser exercida des de l’angoixa, la solitud o la impossibilitat d’arribar a final de mes. La democràcia no pot limitar-se a recordar-nos tot allò que podríem perdre. Ha de tenir més presència, demostrar que la dignitat no és una paraula que podem trobar escrita i llegir en una llei, sinó un valor inalienable que no ens expulsarà de la casa on vivim, que tindrem un metge que atendrà les nostres indisposicions i flaqueses físiques, una escola que no abandonarà els nostres fills i ens permetrà una vellesa que no serà castigada amb l’ostracisme ni la misèria. 

La nostàlgia, en política, és un discurs reaccionari i incapacitant. Converteix el passat en un mite idealitzat que impedeix analitzar els problemes del present. Una explicació, simple, que cala en la gent que se sent en la intempèrie, posant-li al davant culpables senzills i palpables. El foraster, la feminista, les llengües que reclamen existir, els pobres que encara són més pobres. Qualsevol que ens done un pretext per a descarregar en ell la frustració sense tocar l’estructura que, precisament, l’ha produïda. I a continuació anomenar ordre a la distribució de la por. Moltes persones, cansades de no entendre el que ens està passant, acullen l’argument perquè creuen que així ja tenen una resposta, una frontera i un enemic.

Els drets, mentrestant, s’afebleixen. Van patint una fragilitat que només percebem quan comencen a desaparéixer. Ens hem acostumat a tenir-los de la mateixa manera que acceptem l’automatisme de l’aigua que ix de l’aixeta o la llum que s’encén en prémer un interruptor. Pensem que formen part de la naturalesa de les coses, que una societat com la nostra, que els ha reconegut, ja no pot retirar-los sense deixar de reconéixer-se a ella mateixa. Però un dret no és una característica geològica del país. Tots són una construcció humana. Van nàixer d’un greuge, d’una desobediència arriscada, d’una persona que es va negar a continuar ocupant la marginació que li havien assignat en el seu trajecte. I allò que ha sigut construït també pot ser desmuntat. Peça a peça. Sense estrèpit. Amb una reforma, una excepció, una emergència permanent. Se’l degrada amb un canvi de circumstàncies i deixa de significar res.

La meua àvia deia que aturar-se és començar dues vegades. Pensava que amb allò, valorava la perseverança. Era una d’aquelles sentències casolanes, polides pel temps. Però ara també la sent com una advertència política. Parar el camí dels drets no significa quedar-nos exactament on érem. Hi ha aturades que ja són un retrocés, perquè mentre nosaltres dubtem, altres s’esforcen a canviar el sentit de les paraules, per tornar discutibles les certeses acordades, per convertir la igualtat en excés, la veritat sobre la història en un acte de rancúnia i la compassió envers els altres en un acte de feblesa. 

El problema rau en, si una vegada comprés l’error, podrem refer íntegrament el camí? Serà possible recuperar les institucions erosionades, la confiança perduda, la capacitat de conviure amb qui s’ha considerat diferent? Les lleis poden restituir-se. El més complicat és restituir la consciència que les van fer necessàries. Un dret suprimit pot tornar a redactar-se, però ja hi haurà persones expulsades, vides trencades, pors instal·lades a dins de casa. La violència política no només causa víctimes directes, també modifica el clima moral. Ensenya a mirar cap a un altre costat, integra l’abús en el paisatge i deixa en la llengua una pols que costarà generacions treure’s de sobre.

Per això, convé desconfiar d’aquells que ens venen el passat com una solució i ens l’empaqueten com un regal enverinat. No es tracta de viure sense memòria, sinó de reivindicar-la completa. Cal ser capaços de conservar la tendresa de llavors, els espais que ens eren comuns i la por que potser els adults dissimulaven mentre nosaltres berenàvem al caliu d’aquella cuina petita. La memòria democràtica no hauria d’arrabassar-nos els records afables ni culpabilitzar-nos per haver sigut feliços en temps injustos. Hauria d’ajudar-nos a separar aquella felicitat, del desig de poder amb el qual volen apropiar-se-la. La tendresa era de les persones. El silenci era, sovint, la imposició d’un règim genocida i corrupte.

Madurar és això. Aprendre que l’aparent paradís de la infantesa no era un país, sinó una habitació protegida durant unes hores per algú de casa que carregava, fora de l’abast de la nostra mirada, amb les dificultats del món. No podem tornar-hi. I qualsevol que ens prometa aquest retorn sap que menteix. 

Podem visitar aquell racó de la memòria. Tocar els objectes que encara conservem d’aquell temps i que guarden l’escalfor i les veus d’aquells que ja no hi són amb nosaltres. Però després, hem de saber tornar i tancar la porta amb cura, tot sabent que cap societat justa no es construeix caminant d’esquena al futur. Perquè el passat pot oferir-nos consol, aprenentatge i arrels, però el que mai no ens tornarà és aquella casa habitable per a tots. I si, seduïts per la seua llum falsejada, consentim que ens desmantellen el patrimoni humà acumulat, potser descobrirem que començar dues vegades ja no era el pitjor. El pitjor serà no recordar en quin punt del camí ens vam perdre.

Foto de Esra Erdem

La prudència i el llop

S’han reproduït les paraules però sense donar-nos el context. Allò que va passar abans. I és precisament aquest espai desaparegut l’únic lloc on encara podríem trobar una mica de veritat. Només ens diuen que dos alumnes d’un institut van assistir a un acte de VOX. I que un professor seu, després, els va anomenar fachapobres amb mitja neurona. Ningú ens ha posat en antecedents. No sabem si van entrar a classe amb l’orgull sorollós i fatxenda dels conversos, exhibint l’assistència com una medalla. Si van cridar alguna de les consignes escoltades o si, directament, van provocar a aquell home que abans els havia ensenyat història i que, potser, havia intentat explicar-los que els drets dels quals gaudim, no van caure del cel. Han tingut el dolorós cost de la presó, la sang vessada, els acomiadaments i moltes portes tancades de matinada.

Sí, ja ho sé, el context no absol les paraules. Però les torna més humanes. He llegit que el professor fou imprudent —em fascina que encara hi haja gent del gremi que se l’agafe amb paper de fumar. És una curiosa manera de jutjar-lo. La prudència és una virtut molt estimada per aquells que els agrada contemplar l’incendi des de lluny. Sigues prudent, mesura les paraules, no alces la veu. No incomodes els alumnes. No anomenes el llop. Sobretot si el llop ja el tens dins de l’aula amb una papereta electoral a la boca i, a sobre, no ha vingut precisament a conversar. 

L’escola no és una cambra esterilitzada on totes les idees mereixen idèntica reverència. Hi ha idees que neguen drets, que converteixen el diferent en una amenaça i una nosa que cal apartar —fins i tot caçar! Davant d’això, el docent no pot mantenir-se neutral. Ha de parlar. Té l’obligació de fer-ho. Perquè el silenci del mestre no sempre és neutralitat. De vegades és abandonament.

Dir a dos joves que tenen mitja neurona no els ajuda a ells a comprendre la naturalesa del lloc on han decidit posar-se. Segurament es presentaran com a víctimes. L’extrema dreta sap alimentar-se d’aquestes coses. Sap convertir-ho tot en greuge identitari, en odi. Però no em preocupa tant la prudència del professor com la seua desesperació. Perquè en aquella frase podem trobar fàcilment el cansament de qui contempla com alguns fills de treballadors abracen una ideologia infame que es basa en el menyspreu dels febles. La paraula fachapobres va carregada d’una contradicció social vertiginosa. Pobres votant contra altres pobres perquè algú els ha concedit el miserable privilegi de sentir-se superiors a ells. 

Si d’alguna cosa és responsable el professor és d’haver-lo posat davant d’aquell abisme. En l’exigència de la seua expulsió i inhabilitació per sempre només hi ha desig de venjança. Perquè VOX no defensa els alumnes: els utilitza. Els posarà davant dels cavalls per aconseguir carnassa. No vol una reparació. Vol una peça cobrada —eh, Frigodedo?—, un cap exposat a la plaça pública perquè la resta de docents aprenem la bona lliçó. Davant del llop convé callar.

Els  prudents que demanen la seua mort civil primer haurien de respondre per les seues. I la resta de companys hauríem d’aprendre a distingir entre un error i un crim, entre l’home que perd els estreps i el partit que ha fet de la pèrdua de la compassió un programa polític.

No fou prudent, diuen. La pregunta que ens hauria d’inquietar és una altra. Què ens passa a nosaltres, que davant l’avanç del llop, discutim amb tanta passió les maneres de qui s’ha atrevit a cridar?

Foto de RDNE Stock project

Els diners van i venen

La frase que encapçala aquesta peça la deia sovint la meua àvia. I la deia precisament una persona que havia conegut l’escassetat, les restriccions i les pèrdues. La pronunciava amb la senzillesa de qui sap distingir el preu de les coses del seu valor: “els diners van i venen”. La deixava anar si a casa es trencava alguna cosa, i de retruc, apareixia la queixa per la despesa que suposaria la reparació imprevista. No era resignació ni menyspreu pel treball que costava guanyar-se les garrofes. Era una manera antiga i profunda de mantenir un ordre de valors. Primer, la vida. Després, tota la resta. Un ordre que ara sembla haver-se invertit.

Cada vegada que una alerta d’emergència irromp als nostres telèfons trencant-nos la placidesa de la qual pensàvem que gaudiríem eternament, hi ha qui s’indigna. Estan convençuts que se n’abusa, que amb aquests “avisos indiscriminats” estem perjudicant el comerç i que les empreses perden diners. Ens irrita més una molèstia certa i immediata que un perill probable. Si ens quedem a casa i finalment no passa res, pensem que ens han alarmat debades. Però que el desastre no es produïsca al nostre carrer no vol dir que l’avís fora fals. Una previsió meteorològica no és una profecia exacta. Treballa amb probabilitats, i els fenòmens torrencials poden descarregar amb una violència enorme en un punt i deixar-ne un altre quasi intacte.

Ningú no discuteix que les alarmes s’han de fer servir amb rigor. Han de ser clares, concretes i proporcionades. Tenim clar que si s’envien sense criteri, poden perdre eficàcia. Però una cosa és exigir precisió a qui té la responsabilitat d’avisar-nos i una altra de molt diferent considerar abusiu que es protegisca la població perquè la precaució té un cost econòmic.

M’esmorze aquest matí, davant de la premsa, que un home va perdre la vida a Olivella. El seu vehicle va ser arrossegat per l’aigua. Al cap no em ve, precisament, la facturació ni el volum de negoci que haurà quedat ajornat per aquest fet. Pense, només, que aquell home ja no tornarà. La família ja no el sentirà obrir la porta de casa, deixar les claus damunt d’un moble ni respondrà a cap missatge tranquil·litzador. Ni compartirà cap àpat. Deixarà, això sí, un buit en la taula amb el que altres hauran d’aprendre a conviure. Podem calcular el valor del vehicle perdut, de les carreteres tallades que caldrà posar en ús, de les hores de treball que s’han perdut, però no trobarem cap mena de comptabilitat capaç de reparar una absència. Perquè una vida no torna.

I això és perquè som capaços de comptar amb molta precisió els diners que costa una alarma, però no les vides que salva. La persiana que no s’alça, el servei que no es presta o la jornada que es perd tenen un immediat registre comptable. En canvi, la persona que no va agafar el cotxe, que no va travessar una riera o que va arribar viva a casa gràcies a l’avís no figura en cap estadística. La prevenció té aquesta injustícia: quan funciona, sembla que no feia falta.

La memòria és una cosa curiosa. Poc ens ve al cap la DANA de 2024 que va deixar més de dos-cents morts al País Valencià. Sembla que ens costa recordar les cases negades, els cotxes amuntegats als carrers, el fang entrant per les portes i les famílies buscant a aquells que no tornaven. Ja ha quedat arrere aquelles hores sense notícies i la indignació per una alerta que va arribar quan ja teníem l’aigua a coll. Aleshores vam dir que s’hauria d’haver avisat abans, que unes hores, uns minuts, hagueren estat suficients per a estalviar tantes absències ara. Però ara, els avisos que arriben abans, ens molesten.

Sense tenir en compte que el cel ja no és el mateix de sempre, que les tempestes han decidit fugir de la cotilla dels calendaris antics i que l’aigua ja no vol romandre empresonada en els límits dels mapes de l’oratge. El canvi climàtic no explica cada tempesta concreta. Però hem entrat en un temps en què l’experiència passada ja no és una guia prou segura. Allò que abans consideràvem excepcional apareix amb més freqüència, i la incertesa obliga a reforçar la prudència, no a ridiculitzar-la.

No hauríem de menysprear les conseqüències econòmiques, sobretot per als autònoms, els comerços menuts o els treballadors que no poden teletreballar. Però aquest cost no pot resoldre’s exposant-los al perill, hauria de ser assumit col·lectivament mitjançant permisos, compensacions i protocols laborals clars. El problema no és que la seguretat interrompa l’economia; és que hàgem construït una economia que obliga moltes persones a triar entre protegir-se i cobrar.

Ens costa acceptar el límit i convertim el benefici econòmic en la mesura de totes les coses. Oblidem amb una rapidesa moralment inquietant, perquè una vida salvada no deixa factura, ni fotografia, ni titular. Només continua. I potser aquesta continuïtat silenciosa és justament el valor que hauríem d’aprendre a veure.

La meua àvia, que no havia llegit tractats d’economia ni informes sobre emergències climàtiques, ho intuïa. Sabia que els diners costen molt de guanyar, però també que es poden tornar a guanyar. Una persiana abaixada pot obrir-se l’endemà. Un edifici pot reconstruir-se. Una carretera pot reparar-se. Fins i tot després de la ruïna, amb ajuda i amb temps, és possible començar de nou. Però una persona morta no torna a casa.

Els diners van i venen, deia la meua àvia. La vida només va.

Foto de Alfredo Marco Pradil

Qui pot permetre’s Thoreau?

Seré franc. Em resulta molt seductora la idea de poder emancipar-me tot sol. Té aquell deix aventurer de Daniel Defoe o Michael Finkel. La cabana al bosc, la porta que es tanca darrere nostre. El soroll del món que va allunyant-se en la mesura que anem recuperant, a poc a poc, la propietat de les hores. I el millor de tot: treballar menys, necessitar menys, deure menys. Sense esperar que ningú ens allibere. No cal tindre el cul de les aspiracions llogat en cap sindicat, partit, dirigent o organització que acabe parlant en nom nostre fins al punt que s’oblide d’allò que realment necessitàvem. 

Thoreau continua sent atractiu precisament per això. Perquè davant de la gran maquinària, ofereix un gest senzill: retirar-se. No consentir. Simplificar. Negar-se a lliurar la nostra vida a una estructura que ha volgut convéncer-nos perquè necessitem moltes més coses de les que realment ens fan falta i que, per aconseguir-les, haurem de donar gairebé tot el nostre temps —i mira, una altra referència literària, Michael Ende. Hi ha alguna cosa profundament digna en aquesta rebel·lió. Però també alguna cosa insuficient.

Això és el que pensava mentre llegia Menys Marx i més Thoreau, un article del filòsof i economista Juan Mateu que, si no l’he llegit malament, defensa l’emancipació de l’individu, desconfiant de les grans promeses col·lectives. La sospita no és absurda. La història està plagada d’organitzacions sorgides amb la intenció d’alliberar els altres que han acabat administrant-los la vida. Partits polítics que havien de representar el poble i acaben substituint-lo. Burocràcies que es van iniciar amb el noble sentit de la justícia i acaben parlant només de la seua pròpia supervivència. Revolucions que substitueixen les elits, sense eliminar-ne, precisament, la seua existència. 

És important tenir-ho en compte. Però una cosa és desconfiar de qui pretén emancipar-nos des de dalt i una altra, molt diferent, és concloure que l’emancipació només pot ser individual. Perquè això em genera una sèrie de preguntes. Qui pot realment retirar-se? Qui pot reduir la seua dependència? Qui pot assumir la decisió de treballar menys, consumir menys, estalviar una part considerable dels seus ingressos i, amb els anys, construir-se prou autonomia per a deixar de vendre’s, cada dia, huit o deu hores de la seua vida? Potser algú pot fer-ho, però no tots.

Perquè hi ha una diferència abissal entre renunciar a una cosa i no haver-la tinguda mai. Thoreau podia ser conscient que no necessitava gaire. Però hi ha persones que ja viuen amb ben poc sense haver-ho escollit. No és el mateix la sobrietat que la pobresa, ni abandonar voluntàriament una comoditat que no poder pagar-la. No és el mateix decidir que els diners no governaran la teua vida, que arribar a final de mes sense saber si podràs comprar menjar abans que arribe la nòmina. La llibertat necessita, sovint, una mica de terra sota els peus. I no tothom la té.

Sí, és cert. Podem demanar-li a un treballador que estalvie, que invertisca, que escurce les seues necessitats. Que es prepare per a poder abandonar una feina que l’esgota fins treure-li el lleu. És un consell sensat per a qui disposa d’un marge. Però què pot estalviar aquell que ja li va just per pagar el lloguer? Què pot invertir qui arriba a casa amb cinquanta euros per acabar el mes? De què podem fer-lo prescindir si ja quasi no li queda res? Hi ha persones per a les quals la llibertat financera no és una decisió pendent. És una porta que no poden obrir. Encara més, que ni tan sols arriben a distingir en l’estret espai que habiten. 

I aleshores apareix Marx. No el personatge altiu i solemne que ens representa l’estàtua del parc, la doctrina del seu llibre o el règim que en ell s’inspira. Tampoc el Marx que han agafat de pretext per justificar totes les coses que, molt probablement, ell mateix no hauria pogut ni reconéixer. Més aviat aquell que ens fa present una intuïció molt més simple: que les relacions entre persones no es produeixen en el buit i que la llibertat formal pot conviure perfectament amb una desigualtat material tan profunda que la convertisca gairebé en una ficció. 

El treballador és lliure de rebutjar un salari. L’empresari és lliure de no contractar-lo. Formalment, són dos individus lliures, però només un dels dos potser pot esperar. I poder esperar és una forma enorme de poder. El que passa fam negocia malament. I el que té el lloguer pendent, qui té dos fills, qui necessita un medicament, qui sap que, darrere d’ell, hi ha una vintena llarga de persones que acceptaran el lloc que ell abandone. És ací on l’emancipació deixa de ser només una qüestió de voluntat.

Durant tot aquest temps, els treballadors no s’han organitzat perquè han estat incapaços de pensar individualment. Ho van fer precisament perquè van entendre una cosa elemental: que sols eren febles. Un home, davant d’una fàbrica, és només un home. Mil homes davant d’una fàbrica són una altra cosa. I d’aquesta diferència van nàixer salaris, descansos, limitacions de jornada, mesures de seguretat, vacances, permisos, indemnitzacions, pensions. Cap d’aquestes conquestes frena l’individu en la recerca de la seua pròpia forma de viure. Ans al contrari, li dona una mica més de terra sota els peus, on afermar-se per triar-la.

Aquesta és la paradoxa que sovint oblidem: moltes de les llibertats que avui experimentem com a individuals van necessitar, abans, una força col·lectiva. La persona que pot abandonar una mala feina, perquè té cobertura sanitària pública, gaudeix d’una llibertat individual sostinguda col·lectivament. La dona maltractada que pot separar-se d’un marit perquè té una pensió, un salari o una xarxa pública que impedeix que la decisió la condemne a la misèria, està exercint una decisió íntima sostinguda per estructures que altres van haver de construir. El treballador que pot dir que no a una condició abusiva perquè existeix una legislació laboral no és menys lliure perquè algú haja escrit aquella llei. Probablement, la seua renúncia és possible perquè la llei existeix.

Això no converteix l’Estat en un redemptor. Tampoc el sindicat, el partit ni cap altre col·lectiu. Qualsevol estructura que concentre poder ha de ser vigilada. I, evidentment, aquella que diu exercir-lo en nom dels febles, més encara. Però hi ha una distància enorme entre vigilar el poder col·lectiu i imaginar que podem prescindir-ne. Perquè davant del poder ja organitzat —l’empresa, el capital, el mercat, el propietari, el monopoli— l’individu pur no és necessàriament l’home lliure que camina cap al bosc. De vegades és només un home sol. I la solitud també pot ser una forma de submissió.

Potser Marx i Thoreau no haurien de trobar-se als extrems d’una disjuntiva. De fet, necessitem alguna cosa de tots dos. De Thoreau, a desconfiar de la vida convertida en consum. La capacitat de preguntar-nos quantes coses posseïm i quantes ens posseeixen a nosaltres. L’obstinació de preservar una part de nosaltres fora de l’abast del mercat, de l’Estat, de l’empresa, de la moda, de la multitud. 

De Marx, agafaria la sospita que no totes les cadenes són interiors. Que hi ha persones que poden simplificar la vida i altres a les quals la vida ja es ha estat simplificada brutalment. Que darrere de moltes decisions que creiem que són personals, hi ha salaris, herències, habitatges, propietats i una distribució prèvia del poder. 

No em preocupa que algú vulga retirar-se a Walden. De fet, m’ho imagine i em sembla una idea bella. El que em preocupa és convertir aquella cabana en una resposta universal. Perquè abans de proposar-li a algú que abandone la ciutat, convé que ens preguntem primer si té on anar. Abans de recomanar-li que treballe menys, caldrà saber si podrà pagar el lloguer amb aquesta decisió. Abans d’explicar-li que pot deslliurar-se del sistema, hauríem de mirar fins a quin punt el sistema depén precisament del fet que ell no puga deixar-lo.

L’emancipació individual ens ha de dur a preguntar-nos de quina manera podem recuperar la nostra vida. L’emancipació col·lectiva introdueix una pregunta una mica més incòmoda: què hem de construir perquè recuperar-la no siga el privilegi d’uns pocs. Perquè la llibertat que només poden exercir els qui disposen de prou recursos —diners, temps, salut o patrimoni— és una llibertat anòmala. Potser real per a qui la té, però que deixa molta gent a la intempèrie.  

I potser el problema no és que hi haja massa Marx i poc Thoreau. Potser el problema arriba quan mirem d’explicar Thoreau a algú que no té ni bosc, ni cabana, ni estalvis, ni temps per distingir i seure davant de la porta d’eixida i descobrir quantes coses podria deixar de necessitar. 

Hi ha qui abandona el món. Però hi ha qui necessita, primer, que el món afluixe una mica la mà amb el que el té ben agafat.

Foto de Nezaket

El dret a callar

Segons com, el silenci pot interpretar-se com una forma de prudència i de protecció. De vegades pot ser producte del cansament, la por o el desconeixement. També hi ha el silenci honest d’aquell qui sap que no té res a dir i prefereix no afegir la seua veu al soroll. Aquest, precisament, no hauríem de menysprear-lo. Vivim en un temps que ens obliga —o ens fa sentir obligats— a opinar sobre totes les coses, immediatament, com si la nostra consciència pogués funcionar a la velocitat d’una pantalla.

Però hi ha silencis que pesen. I no el trenquem perquè algú ens ho demane, sinó perquè alguna cosa que ocorre davant nostre sembla que ens exigeix un posicionament. Una injustícia. Una persecució. Un poble sotmés al dolor. Una multitud de morts que, després d’haver estat ocupant les portades durant un bon grapat de dies, comença a poc a poc a convertir-se en una dada estadística: una xifra. I malgrat l’instant terrible que creua tots els telenotícies, el món continua funcionant. Els restaurants obrin. Els avions s’enlairen. Els estadis s’omplin. I nosaltres sopem. Potser aquesta és una de les capacitats més inquietants de l’ésser humà. Acostumar-se. No cal negar el patiment dels altres. En tenim prou amb incorporar-lo al paisatge amable de les nostres circumstàncies.

Arribats ací em pregunte què significa ser artista. No si el músic ha d’obligar-se a convertir cada concert en un míting, ni si un escriptor ha d’introduir en cada llibre l’inventari complet de les injustícies del seu temps. Perquè si sotmetem l’art a una obligació moral, aquest corre el perill de deixar de ser-ho per reduir-se a  una consigna. Sabem de societats que exigien als seus creadors que escrigueren allò que convenia escriure, pintar allò que convenia pintar i cantar allò que calia escoltar. I no és això.

Parle d’una altra cosa. Parle del que suposa tenir entre les mans el privilegi extraordinari de cantar damunt d’un escenari, abocat a cinquanta mil persones. De ser un escriptor reconegut que cada vegada que treu al mercat un llibre,  durant unes hores, entra en la intimitat de milers de desconeguts. Un actor immensament popular que presta el seu rostre per contar històries que altres persones faran seues. Aquesta capacitat no concedeix a ningú cap superioritat moral. Un artista pot ser tan covard, tan confús, tan miserable i tan lúcid com qualsevol altre. Però posseeix una cosa que la majoria no tenim: una veu amplificada. I aquesta qualitat plantejarà, tard o d’hora, què fem amb ella.

Fa uns dies vaig llegir les explicacions d’un cantant força conegut mundialment, després que un altre artista que li feia de teloner en la seua gira, compromés públicament amb la causa Palestina, es veié obligat a abandonar l’espectacle. El cantant deia que la decisió no havia estat seua, que respectava el seu company, que a ell també l’horroritzava el patiment que el sionisme israelià infligia als palestins —no, no va ser tan concret com acabe d’escriure jo ara. Ell també tenia les seues opinions, va dir, encara que havia decidit no expressar-les públicament. I per això, assegurava, que no era còmplice.

No m’interessa jutjar-lo, només m’interessa la frase. “Tinc les meues conviccions, però són privades”. Hi ha alguna cosa profundament contemporània en aquesta afirmació. La consciència queda preservada en un refugi interior, intacta, mentre la vida pública continua el seu curs. Jo pense això, sent això i estic horroritzat. Però allò que pense, sent o em commou no modifica en cap cas els meus actes.

No dic tampoc que no siga legítim. Però no puc evitar preguntar-me: per a què serveixen, doncs, les conviccions? No ho dic només pels artistes. Ho dic per tothom. Hem convertit la consciència en una propietat privada. Podem indignar-nos davant d’una pantalla i continuar sopant. Sentir compassió i passar a la notícia següent. Podem considerar intolerable una injustícia sense permetre que aquesta altere ni un centímetre l’altura moral de la nostra existència. I no podem oblidar que hi hagué molts moments en la història, en què la cultura va entendre que una de les seues funcions era precisament impedir aquesta comoditat.

Picasso no va aturar les bombes pintant Guernica. Primo Levi no va desfer l’horror d’Auschwitz escrivint. Víctor Jara no va enderrocar una dictadura amb una guitarra. Però tots van fer una cosa extraordinària: impedir que determinades víctimes desaparegueren del tot. Ells van mirar. I van convertir aquella mirada en una creació. I d’aquesta manera, més tard, nosaltres, ja no podíem dir que no ho sabíem.

Aquesta és, potser, una de les formes més profundes del compromís artístic. No oferir respostes correctes, ni dir-nos a qui hem de votar, què hem de pensar o a qui hem d’odiar. És una cosa més difícil. Obligar-nos a mirar. Perquè el poder no sempre necessita ocultar les víctimes. De vegades en té prou mostrar-les tantes vegades que, simplement, deixem de veure-les com el que són: víctimes. 

No puc treure’m del cap Gaza. Els edificis ensorrats, reduïts a runa. Estris i persones empolsegades. Pares carregant el cadàver del fill mort. Criatures cobertes de sang. Hospitals convertits en objectius i destruïts, aliens al seu propòsit principal. Tanque els ulls i enganxats a la memòria de la retina veig la fam, els desplaçaments, els plors, els abusos i la crueltat. Ho veig perquè les imatges no han deixat de produir-se davant nostre. Abocant-nos al perill d’acabar travessant una frontera moral terrible: la que separa l’horror del costum.

La primera fotografia ens destrossa. La número mil acaba encaixant en la quotidianitat de les hores. És llavors quan la cultura resulta necessària. No perquè dispose d’una veritat superior, sinó perquè pot retornar un nom a allò que ha acabat convertint-se en una estadística. Pot rescatar una cara concreta de la multitud informe. Pot fer-nos escoltar l’alenada que hi ha darrere de cada xifra. Aconseguir que un mort torne a ser, durant uns instants, una persona que tenia una mare, una habitació plena de records, de futur i una cançó entre els llavis.

La política parla de territoris. Els exèrcits parlen d’objectius. Els governs parlen de seguretat. L’art pot parlar d’un home, d’una dona, d’un xiquet. I això, que pot semblar tan poca cosa davant de la maquinària sofisticada i pesant d’un tanc, és precisament el que els fanatismes han intentat destruir sempre. La singularitat de l’altre. Per això em costa acceptar del tot la idea que un creador puga separar radicalment la seua obra del món. En té dret, naturalment. I ningú no hauria d’exigir-li una cançó, una novel·la o una declaració. Ara bé, tenir dret a callar no significa que tots els silencis siguen iguals. Perquè hi ha silencis que protegeixen, silencis que escolten i silencis que dubten. Però hi ha silencis que, sense voler, mantenen intacte el món que diem —amb la boca petita, sovint— que no ens agrada. 

La diferència, crec, està en el risc. Una convicció que no ens costa res és una creença confortable. El compromís comença quan allò que creiem entra en conflicte amb alguna cosa que podem perdre: diners, públic, contractes, prestigi, amistats, tranquil·litat. 

No podem exigir heroisme a ningú, però tampoc hauríem de confondre l’absència d’heroisme amb la neutralitat. Perquè aquesta viu en un lloc estrany. Molt estrany. Sobretot quan algú que era al nostre costat ha hagut de pagar un preu per parlar. I potser per això continue pensant en aquella frase —”tinc les meues opinions, però no parle públicament d’elles”— i la comprenc. Fins i tot puc haver-la pronunciada jo mateix en algun moment de la meua vida. Això és el que més m’inquieta. Perquè darrere d’ella hi ha una pregunta que ja no repercuteix només a aquell cantant, sinó a cadascun de nosaltres.

Què val una convicció quan només la mantenim mentre no ens obligue a fer res?

No sé si els artistes tenen el deure de contestar aquesta pregunta. Però estic convençut que la cultura ha nascut, una vegada i una altra, amb persones que no van poder evitar fer-se-la. Aquest és el seu compromís. No parlar sempre, de tot i parlar bé. Només conservar alguna cosa que el món perd amb una facilitat espantosa. I és la capacitat de mirar un altre ésser humà sense que aquest perda aquesta qualitat que l’agermana amb nosaltres. No reduir-lo a una bandera, una frontera, una raça, una religió, un enemic o una estadística. Veure una persona.

I no apartar la mirada.

Imatge: Arnaud Finistre/AFP/Getty Images

L’última cadira

Al CAP, segons l’hora que vas, totes les cadires semblen ocupades. Cosa no gaire difícil que passe donat l’estretor dels llocs que tenim per esperar. Allà tots som pacients. Això vol dir, malalts, però també, no perdre la serenor. La gent espera amb un paper doblegat a la butxaca, rebregat d’incerteses, joguinejant amb el telèfon entre les mans o amb aquella mirada fatigada i perduda de qui ja no sap si fa vint minuts o una vida sencera que seu davant d’una porta tancada. Un estossec (potser més d’un), el plor d’una criatura despacienciada, una dona que pregunta si fa molta estona que ha entrat el que hi ha dins i un aixecament de muscles i rostres de contrarietat. Llavors, entra una família estrangera, ho sabem per la parla que fa servir, desconeguda, o per la forma de vestir. Busquen on seure i, de seguida, un grapat dels presents, amb una llambregada inquisitiva, recorren l’aspecte dels cossos i fan, en silenci, una suma equivocada. 

No cal escalfar-se el cap gaire per imaginar quin és el càlcul que estan fent. Falta personal sanitari, mestres i recursos de suport. I posats a sumar, falten habitatges, els salaris s’escurcen davant l’augment dels preus dels queviures i el mes continua tenint els mateixos dies. La vida s’ha convertit, de sobte, en un llençol estret que obliga a fer-nos decidir quina part del cos deixarem aquesta nit a la intempèrie. En acabant arriba algú més. Una persona que no pot amagar la seua precarietat i, per algun mecanisme antic, potser nascut de la por, potser alimentat amb precisió per aquells que mai no han hagut d’esperar en una sala com aquella, pensen que, aquesta gent, ha vingut a prendre’ns alguna cosa. Tant fa. Una cadira, una ajuda, la casa, el futur.

Tot i que no en som conscients en aquell moment, hi ha una discreta crueltat en aquesta manera de mirar el món. Però també hi ha un dolor que no hauríem de menystenir. Soc el primer que creu que no tota persona que sent inquietud davant la immigració és necessàriament racista, de la mateixa manera que no tota pregunta incòmoda amaga odi. Perquè sovint, abans que l’odi, hi ha una existència afeblida, una por que no podem concretar amb paraules. Hi ha la certesa que tot costa més i ens dura menys, que els fills no aconseguiran un habitatge independent i proper a nosaltres, que una malaltia desordenarà una família sencera. Que perdre el treball ja no significa perdre només un salari, sinó caure a través d’una esquerda de la qual ningú no sap com eixir.

L’error, però, comença quan busquem un rostre i el trobem sempre per sota nostre. Perquè és més fàcil veure la família que acaba d’entrar a la sala d’espera, que els qui han decidit, des dels seus despatxos inaccessibles, quant de personal caldrà per a atendre’ns en aquell CAP. És més fàcil assenyalar el migrant que lloga una habitació estreta i insalubre, que al propietari que ha convertit cinc habitacions en deu nínxols vergonyosos amb rendes impossibles. És més fàcil enfurismar-se amb qui demana una ajuda, que preguntar-se per què una gran empresa o un banc pot multiplicar els beneficis cada any, mentre els treballadors necessiten ajudes per arribar a final de mes. El pobre, el migrant, tenen un cos físic, ens passen per la vora, ocupen una cadira visible. El poder econòmic, en canvi, ha aprés a ocultar la seua fesomia. Habita en consells d’administració, fons d’inversió, lleis escrites amb paraules grandiloqüents i inofensives, portes giratòries, informes que ningú no llegeix. No necessita alçar la veu perquè són ells els qui decideixen les dimensions de l’espai que ocupem i la manera en la que ho fem.

I aquest és un dels grans fracassos de les forces polítiques d’esquerra, que han deixat de mostrar les autèntiques dimensions del problema. No parle només de la desunió, dels personalismes, de les petites guerres casolanes a les quals es lliuren mentre fora va creixent una fosca cada vegada més tenaç. Parle també d’una por més profunda, gairebé incorporada als gestos, que els fa apaivagar els discursos davant d’un poder econòmic que decideix quina cosa mereix ser tinguda en compte abans que la política comence a parlar.

Es guanyen eleccions, però això no significa que hi haja una acció de govern real sobre tot allò que ens determina la vida. Les inversions poden fugir, els capitals es poden moure, els mercats poden castigar, les empreses amenacen de tancar, els grans propietaris poden esperar fins que la nostra necessitat i desesperació ens obligue a cedir i arreplegar el fruit miserable que ja han comptabilitzat. Davant d’això, massa sovint, l’esquerra abaixa la veu o emmudeix directament. Administra els danys, sí. Reparteix benes i mercromina, i després ho anomena victòria. Simplement perquè la ferida, tot i oberta, no raja. 

No vull ser tampoc injust negat les millores aconseguides, les proteccions, els drets ampliats, els salaris que s’han rescatat de la pura intempèrie, ni les veus que s’aixequen, fins i tot, dins de formacions que ja han dimitit en la seua idea de transformació social. Però tampoc vull pecar d’ingenu confonent contenció del dolor amb transformació de les seues causes. Hi ha governs que protegeixen millor que altres, és cert. Però protegir no sempre és canviar. I quan una força política assegura que les coses avancen mentre una família contempla amb desesperació, un mes rere l’altre, que el lloguer es menja tres quartes parts del sou, alguna cosa es trenca entre les paraules i la vida. 

Per aquesta clivella entra l’extrema dreta.

I ho fa amb una explicació ben senzilla, amb un culpable proper i amb la promesa que tot tornarà a ser com abans —amb una nostàlgia llunyana, rància i regressiva— si fem fora algú, si tanquem portes, si enretirem ajudes, si fem més estret el cercle dels qui mereixen ser protegits. No ens donaran una explicació sobre per què falten habitatges públics, per què els serveis no creixen al mateix ritme que la població, per què els salaris han perdut força o per què treballar ja no és garantia per a eixir de la pobresa. No ho expliquen perquè una raó vertadera els obligaria a assenyalar aquells a qui serveixen. Prefereixen encendre un conflicte entre els afeblits i els qui, amb prou feines, conserven alguna cosa. Una batalla entre els que pateixen la precarietat. Una lluita entre pobres.

Ja ho sé que no en tenim prou amb respondre que la immigració no planteja cap dificultat. Molts sabem què és una aula saturada, una llista d’espera que s’eternitza davant del nostre patiment o una competència ferotge per un habitatge modest. Negar-ho no dissol la percepció. L’endureix. 

La gent pot equivocar-se sobre les causes i tindre raó sobre la seua indignació. Assenyalar injustament el nouvingut i, al mateix temps, patir una mancança real. Si l’esquerra li diu que allò que viu no existeix, arribarà algú disposat a donar-li la raó, a confirmar-li que sí, que no s’equivoca. I li oferirà un enemic.

La veritat exigeix coratge i no cap en una consigna. La immigració aporta treballadors, cotitzacions, consum, joventut, cures. Sostenen una part de la vida que nosaltres preferim no mirar: els horts, les cuines, els magatzems de fruita, les habitacions on algú renta i té cura de la nostra gent gran. Però una arribada important de població també necessita escoles, metges, habitatges i transport. Si aquests recursos no augmenten, la pressió apareix. No perquè el migrant ens haja tret res, sinó perquè els poders públics no han posat una cadira més en la sala d’espera.

Aquesta cadira que falta és tota la política. Per això, la pregunta no és qui ha d’aixecar-se perquè un altre puga seure. La pregunta és qui ha decidit que havíem de disputar-nos les quatre cadires mal comptades que ens han posat, qui les va enretirar, qui va descobrir que la carència podia ser rendible i, sobretot, qui ha aconseguit que no mirem mai en la direcció correcta.

La compassió —la gran oblidada—, en moments així, no consisteix a ignorar els problemes ni a disfressar-los amb paraules amables. Consisteix a mirar als ulls el dolor sense deixar que ens enganyen sobre el seu origen. A entendre la por de qui perd el poc que tenia. Però també a impedir que aquesta por caiga, amb tot el pes d’una rancúnia imposada, sobre l’esquena d’aquell que acaba d’arribar sense res. Potser aquesta és la tasca més difícil de l’esquerra i també la més urgent. S’ha de tornar a unir allò que el poder a l’ombra vol mantenir separat. Oferir una veu única i comuna als qui esperen, als qui treballen, als qui tremolen davant de qualsevol rebut, als qui travessaren una frontera empesos per la desesperació i la fam, i als qui, sense haver-se mogut de casa, descobreixen que el seu país també els ha deixats enrere. 

Perquè el dia que el pobre accepte i interioritze que el seu enemic és el més pobre, l’autèntic poder ja no haurà de defensar els seus privilegis. Els tindrà assegurats, se sentirà incontestable, a l’altra banda de la porta, vivint un privilegi que s’ha construït amb les nostres mancances. Sentint com discutim per les sobres que ens permeten. Per aquella última cadira.

Foto de Ersin İzan

Quantes evidències necessitem?

Les paraules sempre tenen una història al darrere que arrosseguen inevitablement. Paraules que no poden pronunciar-se com si acabaren de nàixer, exemptes de significat, perquè duen adherides, com una segona pell, les veus dels qui les digueren abans, els uniformes que les acompanyaren, els vençuts i les víctimes contra els quals foren pronunciades. “Ja hem passat” és una d’aquelles expressions. 

Quan Aliança Catalana, des del seu compte, respon així a una publicació que reproduïa el cartell antifeixista Aixafem el feixisme, de Pere Català i Pic, no estava fent únicament una malifeta de mal gust. La frase remetia, conscientment o no —i costa creure en la innocència d’un responsable polític—, al “Ya hemos pasado” amb què el franquisme va escarnir el “No passaran” després de la derrota republicana. Per tant, no és una expressió qualsevol. És el crit dels vencedors davant dels vençuts; la burla i el desig d’humiliació dels qui havien destruït la democràcia contra els qui intentaren defensar-la.

Sílvia Orriols va manar després que es retirara el missatge i va afirmar que no s’havia volgut fer mofa de l’antifeixisme, sinó dels qui, segons ella, banalitzen el feixisme per interessos electorals (sic). Però la rectificació no esborra la pregunta: com pot una formació que es proclama democràtica respondre “Ja hem passat” davant d’una imatge on una espardenya catalana esclafa una esvàstica? Què és exactament allò que diu que ha passat? I al costat de qui es col·loca quan ho diu?

Podríem considerar-ho una relliscada. Una imprudència. L’excés verbal d’algú que administrava un compte en una xarxa social i no va saber mesurar la càrrega històrica de les paraules. Podríem fer-ho si es tractara d’un fet aïllat. Però quasi al mateix temps, Aliança Catalana felicitava l’extrema dreta alemanya pels seus resultats electorals a Saxònia-Anhalt. I no ho feia amb la fredor protocol·lària de qui reconeix una victòria electoral que no comparteix. Parlava de “magnífics resultats”, d’una Alemanya que obria “una porta a l’esperança” i d’una “cita amb la història” a la qual Catalunya no faltaria. De nou, les paraules.

Alternative für Deutschland no és una formació conservadora convencional. És un partit d’extrema dreta nu i cru, amb corrents assenyalats per l’ultranacionalisme, la xenofòbia i els vincles amb sectors extremistes. Aliança Catalana no ho ignora. Els contactes entre totes dues formacions venen d’abans; hi ha hagut reunions, invitacions i voluntat expressa de col·laboració. No som, per tant, davant d’una coincidència casual, sinó davant d’una afinitat buscada i exhibida.

Potser convindria que qualsevol persona que contempla militar o votar Aliança Catalana s’aturara un instant. No perquè haja d’acceptar les etiquetes que li imposen els adversaris del partit. Tampoc perquè haja de renunciar a les seues preocupacions sobre la immigració, la inseguretat, la llengua o el futur nacional de Catalunya. Totes aquestes qüestions poden i han de ser discutides en democràcia. Però precisament per això cal preguntar-se què hi ha darrere de les respostes simples que AC ofereix a problemes profundament complexos.

És possible estimar Catalunya sense necessitar un enemic interior. És possible defensar la llengua catalana sense convertir l’origen o la religió d’una part de la població en una sospita permanent. És possible exigir una política migratòria ordenada sense atribuir col·lectivament als immigrants la delinqüència, la degradació dels serveis públics o la pèrdua d’una identitat. I és possible defensar la independència sense buscar aliats entre aquells moviments europeus que conceben la nació com una propietat ètnica, culturalment uniforme i vigilada.

Aliança Catalana ha entés una cosa que la política tradicional sovint ha volgut ignorar: hi ha por, malestar i sensació d’abandonament. Hi ha barris on els serveis públics són insuficients, sous que no permeten viure, dificultats d’integració que seria absurd negar i ciutadans que perceben que ningú no escolta les seues inquietuds. El problema és què està fent-se amb aquest malestar. Es tracta de comprendre’n les causes i buscar-hi solucions o d’assenyalar el veí més vulnerable? Es reforcen els serveis públics o es culpa qui també els necessita? Es construeix una comunitat o es decideix qui mereix formar-ne part?

El populisme identitari funciona perquè ofereix un relat reconfortant. Nosaltres érem una comunitat plena fins que uns altres arribaren i començaren a destruir-la. Tot allò que ens passa té un culpable recognoscible. No cal examinar la precarietat laboral, l’especulació immobiliària, la desigualtat, la falta d’inversió pública o la incompetència dels governs. N’hi ha prou de mirar el color de la pell, el vel d’una dona o el nom d’un xiquet a la llista de l’escola. I és ací on apareix el cavall de Troia.

L’extrema dreta contemporània no acostuma a anunciar que pretén destruir la democràcia. Es presenta a les eleccions, ocupa els parlaments i invoca constantment la voluntat popular. Però la democràcia és molt més que comptar vots. També és preservar la igualtat davant la llei, protegir les minories, respectar el dissident, limitar el poder i reconéixer que cap majoria pot expulsar una part de la societat de la seua condició humana. La degradació democràtica comença quan acceptem que hi ha ciutadans menys dignes, drets que depenen de l’origen i persones que han de demostrar cada dia que mereixen continuar entre nosaltres.

No crec que tots els votants d’Aliança Catalana siguen feixistes. Seria una afirmació injusta i, sobretot, massa fàcil. Alguns hi arriben pel desencís amb l’independentisme tradicional; altres, per la por; alguns, pel cansament davant d’uns problemes que les institucions no han sabut afrontar. També n’hi haurà que confonguen la duresa amb la valentia i la crueltat verbal amb la sinceritat. Però no ser conscient d’una ideologia no n’anul·la les conseqüències. I arriba un moment en què l’acumulació d’evidències impedeix continuar refugiant-se en la ignorància.

Quan un partit converteix determinats col·lectius en una amenaça, celebra els èxits de l’extrema dreta alemanya i respon “Ja hem passat” davant d’un símbol creat per esclafar el feixisme, potser ja no cal continuar preguntant què és. Potser cal preguntar-se què estem disposats a tolerar perquè ens diu allò que volem sentir.

Qui pense votar Aliança Catalana hauria de mirar més enllà de la bandera amb què el partit embolcalla el seu discurs. Hauria de preguntar-se quina Catalunya hi ha dins d’aquella bandera, qui podrà habitar-la amb plenitud i qui serà condemnat a viure-hi sota sospita. Perquè el país no es defensa reduint el nombre dels qui tenen dret a estimar-lo, sinó construint unes institucions justes i una comunitat on ningú no necessite odiar el veí per sentir-se a casa. La història rarament torna amb el mateix uniforme. Canvia les paraules, els símbols i les formes d’entrar. De vegades ja no desfila pels carrers: es presenta a les eleccions, domina les xarxes i aprén a convertir la por en papereta. Però sempre deixa algun rastre, alguna frase que revela allò que hi ha sota la disfressa. “Ja hem passat”, varen escriure. La qüestió és si, després d’haver-ho llegit, encara podrem dir que no sabíem qui teníem a les portes.

La imatge correspon al cartell antifeixista Aixafem el feixisme, de Pere Català i Pic, al que es fa referència en l’article.