Sospitosos habituals

El senyor Puig té una dèria amb la gent que arriba al país. Només cal llegir «Diagnòstic, teràpia i esperança» al diari ARA del 8 d’agost. Fins i tot quan no la nomena, la deixa asseguda al banc dels acusats. No necessita ni esmentar-los. La immigració és el subjecte el·líptic de bona part del text: allò que no diu, però vol que el lector pose dins de cada buit.

El mecanisme és prou clar. Puig enumera problemes reals —habitatge inaccessible, salaris baixos, degradació de la sanitat i de l’ensenyament— i després introdueix la seua causa predilecta: «la població continua creixent a un ritme molt superior a la capacitat de resposta d’aquests serveis». Formalment, parla de població; políticament assenyala la gent que arriba. I la pregunta sobre PISA —«algú dubta que els resultats […] haurien estat pitjors […] si els centres haguessin exclòs només un 5% de l’alumnat?»— acaba de deixar el missatge damunt la taula: hi ha una part de l’alumnat que fa baixar el nivell, encara que no s’atrevisca a identificar-la obertament.

El truc consisteix a presentar una interpretació ideològica com si fora una deducció tècnica inevitable. Però entre el creixement demogràfic i el deteriorament dels serveis hi ha moltes decisions polítiques que desapareixen del seu diagnòstic: la insuficiència de la inversió, les privatitzacions, la segregació escolar, la concentració de l’alumnat vulnerable en determinats centres, la precarització del treball docent i sanitari, l’especulació immobiliària, els pisos turístics, la falta d’habitatge públic i un model econòmic que necessita mà d’obra barata.

Puig veu correctament una contradicció: Catalunya creix en PIB, però aquest creixement no millora la vida de la majoria. El problema és que, quan busca responsables, mira sobretot cap avall. No pregunta prou qui contracta amb salaris miserables, qui es beneficia dels lloguers desorbitats, qui especula amb el sòl o qui ha decidit que els serveis públics no cresqueren al mateix ritme que la població. La gent que arriba apareix com la causa del col·lapse; els qui obtenen beneficis del model, com una força gairebé natural i innominada.

El diagnòstic pot semblar socialdemòcrata; el boc expiatori, però, és el de sempre.

La creu damunt del nom

Entre l’article que he llegit l’última nit de les Tretze Roses hi ha una imatge que il·lustra la peça que no puc treure’m del cap. No és la tàpia del cementeri ni el moment dels trets, que l’article no necessita descriure perquè tots sabem què espera al final de la història. És una cosa molt més insignificant. Una marca sobre un expedient. Una creu blava resseguida de roig.

La presó de Ventas utilitzava aquell senyal per identificar les dones condemnades a la pena màxima. Entre el final de la guerra i 1943, vuitanta presoneres procedents d’aquella presó van rebre la mateixa marca. Supose que era una manera ràpida d’ordenar els papers, una indicació perquè qualsevol funcionari poguera saber, només mirant la coberta, quin era el destí de la dona que hi havia al darrere.

No sé qui va decidir que havia de ser una creu. Potser ningú no hi va pensar gaire. Ho va considerar un signe administratiu com qualsevol altre, triat perquè resultava fàcil de dibuixar i impossible de confondre. L’article no explica que tinguera una intenció religiosa i seria injust atribuir-la sense proves. Però, així i tot, em costa mirar-la sense pensar en tot allò que representa una creu per a un cristià: el sofriment, el perdó, la pietat, la promesa que la mort no tindrà l’última paraula. Ací, en canvi, la creu no protegia ningú. No demanava misericòrdia. No assenyalava el lloc on s’havia produït una mort, sinó la persona que havia de morir.

En la fotografia es veu l’expedient de Pilar Bueno Ibáñez. Davall de la creu apareixen unes quantes dades escrites a màquina: vint-i-sis anys, modista, soltera, instrucció sí, religió catòlica. Em quede mirant aquest últim detall. Catòlica. La mateixa fitxa que ho certificava portava al damunt el senyal de la seua execució.

No sé què pensaria la persona que va traçar aquelles dues ratlles. Potser no pensava res. I aquesta possibilitat, lluny de tranquil·litzar-me, encara em resulta més inquietant. Algú va agafar primer un llapis blau i després un de roig. Va dibuixar una línia vertical i una altra d’horitzontal. Un gest senzill, quasi mecànic. En acabant deixaria l’expedient damunt d’una pila i continuar amb la faena.

La burocràcia té aquesta capacitat: convertir l’horror en un tràmit. Allí on nosaltres veiem una jove de vint-i-sis anys, algú només havia de veure un expedient correctament identificat.

L’article conta que, aquella última nit, una funcionària va entrar a la galeria de menors de la presó de Ventas i pronuncià els noms de Martina Barroso, Victoria Muñoz i Ana López Gallego. Elles sabien què significava aquella crida. Les altres preses les ajudaren a vestir-se. Una de les testimonis recordaria després que les mans de les companyes tremolaven molt més que les de les condemnades.

Hi ha un detall que em costa especialment. Quan Ana ja estava vestida, va preguntar si portava les mitges dretes. Les altres li van respondre que sí, encara que cap d’elles no havia estat capaç de mirar-les.

No sé per què aquesta pregunta fa tant de mal. Potser perquè durant un instant retorna aquella jove al món ordinari, al lloc d’on mai no hauria d’haver estat arrancada. Posar-se unes mitges, comprovar-ne la costura, arreglar-se abans d’eixir. Gestos que qualsevol podria fer davant d’un espill abans d’anar a treballar, de visitar algú o de passejar per la ciutat. Però ella es preparava per a ser conduïda davant d’un escamot d’afusellament.

També escrigueren cartes de comiat des de la capella. Una de les dones que va conservar el record d’aquella nit digué que semblaven escolars fent els deures. La comparació és terrible perquè no necessita elevar-les a cap categoria heroica. No les converteix en estàtues ni en figures llunyanes. Les deixa assegudes davant d’un paper, inclinades sobre unes paraules que havien d’arribar a casa quan elles ja no hi foren.

Potser una d’elles es va quedar uns segons sense saber com començar. La podem imaginar pensant en sa mare, en una germana, en objectes que deixava abandonats damunt d’una cadira, a la casa familiar. Potser intentà que la lletra no revelara la por. No ho sé. Davant d’aquelles cartes només podem imaginar la dificultat d’acomiadar-se de la vida quan encara s’és massa jove per haver aprés a fer-ho.

Les condemnaren per «adhesió a la rebel·lió». Sempre m’ha resultat difícil entendre fins on pot arribar la perversió de les paraules. Els qui havien donat suport a un colp d’estat contra un govern legítim jutjaven per rebel·lió aquells que havien defensat la legalitat republicana o compartien una ideologia que el nou règim havia convertit en delicte. Els vencedors no sols s’apropiaren de les institucions. També s’apropiaren del llenguatge i obligaren les paraules a declarar a favor seu.

Les execucions es produïren en un context d’enduriment de la repressió després de l’assassinat del comandant de la Guàrdia Civil Isaac Gabaldón. Cap de les Tretze Roses no havia participat en aquell crim. Però la seua mort havia de servir d’escarment. No importava tant allò que havien fet com allò que representaven. Eren militants, comunistes, socialistes, dones joves que havien imaginat una societat diferent de la que els vencedors volien imposar.

No tinc prou coneixements jurídics per a saber quin nom exacte donaríem hui a aquella persecució. Podríem parlar de repressió política, de crims de la dictadura o de persones castigades per la seua ideologia. Però, per davall de les categories, hi ha una paraula més senzilla que em torna una vegada i una altra: odi.

Odi contra qui pensa d’una altra manera. Contra qui viu fora del model que algú ha decidit considerar l’únic legítim. Contra qui posa en dubte una veritat presentada com a sagrada. Un odi que, quan disposa de presons, jutges militars, armes i funcionaris, deixa de ser només un sentiment i es converteix en una maquinària.

Per això em costa entendre que encara hi haja qui contemple el franquisme amb indulgència, com si es poguera separar l’ordre que deia representar de la violència que necessità per imposar-lo. Abraçar el franquisme és acceptar també aquella idea del món: que hi ha persones amb dret a decidir qui pertany a la comunitat i qui n’ha de ser expulsat; qui mereix una vida i qui pot convertir-se en una creu dibuixada damunt d’un expedient.

Potser algú em dirà que jutge el passat amb els ulls del present. És possible. No soc historiador i desconec molts dels matisos d’aquells anys. Però hi ha coses per a les quals no sé si cal tanta distància. Una jove preguntant si porta les mitges dretes abans de ser afusellada no necessita gaire context perquè entenguem la injustícia. Tampoc una mare que, en pocs dies, perd un fill i una filla. Ni unes dones escrivint cartes de comiat com si foren escolars acabant una tasca.

I torne a la creu. Blava, perfilada de roig, damunt del nom de Pilar Bueno. No sé què volia dir per a qui la va dibuixar, més enllà del seu ús administratiu. Però jo no puc evitar veure-hi alguna cosa capgirada. Un signe que havia parlat de compassió convertida en l’avís d’una mort sense misericòrdia. Dues ratlles de colors que determinaven el futur d’aquella dona. I una administració que, abans de conduir-la davant dels fusells, havia tingut la precaució de deixar la seua mort perfectament anotada. 

Una casa, moltes cases

He llegit l’article “Celebrem la unanimitat del Consell”, de l’advocada i professora Montserrat Nebrera, publicat a Nació el passat 5 d’agost, sobre el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries i m’ha deixat pensant. Potser perquè parla d’una qüestió que no conec prou i davant la qual em falten eines. Ella és doctora en dret. Jo no. Ho dic perquè no voldria que aquestes paraules semblaren una impugnació jurídica ni l’intent —una mica ridícul per part meua—, d’esmenar-li la plana a qui sap molt més que jo sobre la Constitució i els límits d’una llei.

Puc entendre, almenys en termes generals, el que explica. Una proposició de llei pot nàixer d’una preocupació legítima i, tanmateix, estar mal redactada. Pot envair competències que corresponen a l’Estat, haver estat tramitada massa de pressa o contenir mesures tan generals que acaben tractant de la mateixa manera situacions molt diferents. També entenc que no es pot limitar un dret perquè sí i que les lleis, sobretot quan afecten la propietat, han de ser precises i proporcionades. No és això el que em costa d’acceptar. El dubte em ve una mica després.

Nebrera afirma que impedir la compra d’habitatges a determinades persones a causa de la seua situació patrimonial ultrapassa els límits del que pot admetre una economia de mercat com la nostra. I és ací on alguna cosa no m’acaba de quadrar. Potser no he entés bé el seu raonament. Però em pregunte si el dret a la propietat privada comporta necessàriament el dret a continuar adquirint propietats sense cap més límit que els diners disponibles.

No em sembla que siga exactament el mateix defensar la casa on viu una família que defensar la possibilitat que una persona, una empresa o un fons d’inversió compren deu, cinquanta o cinc-cents habitatges. En tots dos casos parlem de propietat, certament, però les conseqüències no són les mateixes. Una casa pot ser el lloc on algú viu, cria els fills, guarda els seus llibres i acaba familiaritzant-se amb els sorolls que recorren la nit del seu habitatge. També pot ser només una xifra dins d’una cartera d’inversions. El bé és el mateix. La seua funció, no. Deu ser aquesta diferència la que em costa veure en l’article.

No sé gaire de dret constitucional, però sí que sé —com ho sap qualsevol que mire els preus dels pisos o escolte les converses de la gent més jove que intenta accedir-hi— que l’habitatge és un bé limitat. Si algú en compra molts, els altres no desapareixen, és clar, però en queden menys a l’abast de qui només en necessita un. I quan la compra massiva es concentra en determinats barris o ciutats, els preus pugen, els lloguers es tornen inassumibles i la gent acaba marxant dels llocs on havia imaginat tenir la seua vida.

Potser no hi ha una relació directa i matemàtica entre cada habitatge acumulat i cada persona que es queda sense casa. La realitat deu ser més complicada. Però costa creure que una cosa no tinga res a veure amb l’altra.

La Constitució reconeix el dret a la propietat privada. També diu que aquesta propietat té una funció social. I, en un altre article, parla del dret a un habitatge digne i de l’obligació dels poders públics d’impedir l’especulació. No sabria explicar amb precisió com han de conciliar-se aquests principis quan entren en conflicte. Segurament és ací on comença la faena dels juristes. Però, llegits des de la ignorància d’un ciutadà qualsevol, no sembla que un haja d’esborrar necessàriament l’altre. Més aviat sembla que ens obliguen a buscar algun equilibri.

La paraula propietat imposa molt. Té al darrere una història, unes garanties i també una por comprensible: la por que algú puga llevar-nos allò que és nostre. Però jo no estic pensant en això. No pense en una administració que entra en una casa i expulsa qui hi viu. Pense en una societat que es pregunta si l’habitatge ha de poder acumular-se sense límits, fins i tot quan aquesta acumulació dificulta que altres persones accedisquen a una llar. I no acabe d’entendre per què formular aquesta pregunta hauria de situar-nos fora de l’economia de mercat.

De fet, vivim envoltats de mercats regulats. No podem edificar on vulguem, destinar qualsevol local a qualsevol activitat ni fer amb un terreny tot allò que ens permetria la nostra capacitat econòmica. Acceptem normes perquè entenem que les decisions particulars tenen efectes sobre els altres. L’habitatge, precisament perquè és imprescindible per a viure, no hauria de ser l’excepció.

Això no significa que la proposició de llei qüestionada pel Consell siga correcta. Potser no ho és, perquè ha volgut resoldre amb una prohibició massa simple un problema molt més complex. No és igual qui té una part d’una casa heretada que qui compra edificis sencers. No és igual una segona residència familiar que cent pisos adquirits com a actius financers. Una norma que no distingisca aquestes situacions probablement serà injusta, ineficaç o totes dues coses alhora.

Però que aquesta llei puga estar mal feta no respon a la pregunta que em continua rondant pel cap: fins a quin punt el dret a tenir propietats pot dificultar el dret dels altres a tenir-ne una per viure?

Tampoc sé si la unanimitat del Consell resol del tot aquesta qüestió. Resol, o almenys assenyala, els problemes jurídics d’un text concret. No necessàriament el problema social que aquell text, amb més o menys encert, pretenia afrontar. Les lleis es poden retirar o corregir. Els preus continuen pujant. Els habitatges continuen concentrant-se. I moltes persones continuen dedicant una part desmesurada del sou a conservar un sostre que mai no sentiran completament seu.

Al final de l’article, Nebrera, amb certa ironia, recorda que tenir propietats resulta més transversal a les ideologies del que alguns volen admetre. Segurament té raó. La incoherència no és patrimoni de cap partit. Però descobrir que algú que critica el negoci immobiliari mentre també participa en ell, pot desacreditar la persona; no sé si desacredita la preocupació. Una hipocresia no fa desaparéixer un problema.

Potser tot es redueix a una distinció molt elemental. Una cosa és protegir el dret a la propietat. Una altra, considerar que qualsevol límit a l’acumulació d’habitatges constitueix un atac contra aquest dret. Entre totes dues afirmacions hi ha un espai enorme, ple de matisos jurídics que segurament desconec, però també de vides concretes.

No tinc una solució. Ni tan sols sé quina seria la manera més justa de regular-ho. Només em costa acceptar que la llibertat de comprar moltes cases haja de pesar sempre més que la necessitat de disposar-ne d’una. Potser la llei del Parlament no era la resposta. Però la pregunta, em sembla, continua intacta.

Foto de Jakub Zerdzicki

Els alumnes no són el problema

La tercera peça a comentar de l’exemplar de La Vanguardia del dissabte 1 d’agost podria haver-me-la estalviat: “Ens importa l’escola?”, però el senyor Miquel Puig —que és qui la signa— no perd l’ocasió de fer-nos notar la seua exquisida xenofòbia —cosa que ja vaig criticar sobre un article publicat al diari ARA— i, en aquest cas, fent referència a un tema que em toca de prop i sobre el que no vull passar de llarg. Perquè el problema és encara més greu del que suggereix el simple menyspreu envers la immigració. L’article construeix una cadena causal tramposa en què acaba convertint una part de l’alumnat en la causa física de la decadència de l’escola.

El punt de partida és una incidència tècnica ja ben coneguda per tothom: diversos centres haurien aplicat a la mostra PISA els criteris d’exclusió de les proves catalanes, més amplis que els de l’OCDE. Aquests criteris inclouen dos grups diferents: alumnat incorporat recentment que encara no domina prou les llengües de la prova i alumnat amb necessitats educatives especials derivades de discapacitats. Però Puig els fon en una sola categoria i conclou: «Una quarta part dels alumnes tenen necessitats educatives especials.»

Això no es desprén necessàriament del que ell mateix acaba d’explicar. No és equivalent ser un alumne nouvingut que encara aprén català o castellà, que tenir una discapacitat física, psíquica o sensorial. En confondre-ho, converteix una dificultat lingüística transitòria en una deficiència personal. És una manera de patologitzar la immigració.

Tot seguit afegeix que, «en aquestes condicions», els resultats «no poden ser sinó mediocres». La frase és brutal perquè no parla de manca de recursos, de concentració escolar, de desigualtat socioeconòmica, de ràtios, d’aules d’acollida o de segregació. La mediocritat apareix com una conseqüència gairebé natural de la presència d’aquests alumnes. Els xiquets no són presentats com a persones a les quals el sistema ha d’educar, sinó com una càrrega estadística que deteriora el resultat dels altres.

Hi ha, per tant, una doble estigmatització. D’una banda, envers l’alumnat immigrant; de l’altra, envers l’alumnat amb discapacitats o necessitats específiques, del qual també pressuposa que només pot produir resultats mediocres. L’article sembla lamentar no que aquests alumnes no reben l’atenció que necessiten, sinó que la seua inclusió impedisca exhibir unes puntuacions millors.

El gir decisiu arriba quan identifica la causa del problema amb «la incorporació a mig curs d’alumnes provinents de la immigració». La frase podria haver obert una discussió necessària sobre l’escolarització equilibrada, la matrícula viva, la segregació entre centres i la dotació de personal. Però Puig la utilitza per explicar la fugida de la classe mitjana de l’escola pública i sosté que aquesta classe mitjana no s’atreveix a qüestionar la situació «per por de ser acusada de racisme».

Aquest és un recurs habitual, presentar el discurs xenòfob com una veritat prohibida que les persones sensates coneixen, però no poden pronunciar. Així, l’autor no necessita demostrar que la immigració siga la causa principal del deteriorament educatiu. En té prou amb suggerir que tothom ho sap i que només la correcció política impedeix reconéixer-ho.

També resulta reveladora la manera com parla dels «immigrants —barats, no cal dir-ho—». És cert que pretén criticar l’empresariat que reclama mà d’obra barata sense responsabilitzar-se de les conseqüències socials. Aquesta crítica podria ser legítima i fins i tot necessària. Però els immigrants tornen a aparéixer com una massa disponible. Primer com a treballadors a baix preu, després com a fills que omplin les escoles i en fan baixar el nivell. Mai no apareixen com a famílies, ciutadans, contribuents o alumnes amb dret a una educació digna.

L’article ataca en acabant la Fundació Bofill pel seu canvi de nom a Equitat.org i contraposa sarcàsticament equitat i excel·lència. Les cometes al voltant d’«inclusiva» són significatives. La inclusió queda presentada com una indulgència ideològica que obliga a tolerar la mediocritat. Però l’equitat no consisteix a fingir que tots obtenen els mateixos resultats; consisteix a impedir que l’origen familiar, la renda, la llengua o una discapacitat condemnen anticipadament un infant. Sense equitat, l’excel·lència pot acabar sent només el nom distingit que donem a la selecció social.

La qüestió que Puig evita és aquesta: què revela sobre el sistema que una quantitat elevada d’alumnes necessite suport lingüístic o educatiu? Ell respon, implícitament: que en tenim massa. Una mirada amb un compromís cívic més notable respondria: que cal distribuir-los millor entre els centres, dotar les escoles de recursos, reforçar l’acollida lingüística i impedir que alguns centres assumisquen tota la vulnerabilitat mentre d’altres la defugen.

La xenofòbia de la peça, en aquest cas, no es troba tant en un insult explícit com en la gramàtica de l’argument. Els immigrants apareixen sempre associats a tres idees: mà d’obra barata, fugida de la classe mitjana i deteriorament dels resultats. El problema institucional acaba adquirint un cos concret: el cos del xiquet nouvingut assegut a l’aula.

Miquel Puig no pregunta què necessita l’escola per educar tots els infants que la societat posa a les seues mans. Pregunta, en realitat, com pot continuar semblant excel·lent una escola obligada a escolaritzar-los. I en aquesta inversió moral, els alumnes més vulnerables deixen de ser la raó de ser del sistema educatiu per convertir-se en l’obstacle que impedeix que el sistema lluïsca.

Foto de Mohammed Brzan

La inutilitat de l’argument

La segona peça de l’exemplar del diari La Vanguardia de dissabte passat que m’agradaria comentar és l’article titulat “Inutilisme en versió multilateral”, signat per Miriam González Durántez i que mira de posar en qüestió la candidatura de Yolanda Díaz a dirigir l’OIT. El problema no és que qüestione la idoneïtat de la ministra, sinó que pretén demostrar-ne la inutilitat mitjançant una anècdota lingüística, una caricatura personal i una comparació imprecisa amb una Europa idealitzada. I francament, quan el sarcasme ocupa el lloc de les dades, la crítica deixa de fiscalitzar el poder i comença simplement a fabricar un ninot de falla.

D’entrada, el títol ja substitueix el judici per la sentència. «Inutilisme» no designa una política concreta ni una insuficiència determinada. És una qualificació global de la persona. L’autora no diu que Díaz no reunisca algun requisit, que la seua candidatura siga feble o que existisquen alternatives millors. Suggereix que forma part d’una manera d’actuar basada a col·locar inútils en organismes internacionals. Això condiciona tota la lectura. L’article no investiga una candidatura, sinó que busca confirmar una condemna anunciada des del títol. Una crítica una mica més raonada hauria de preguntar-se què sap fer la candidata, quina experiència aporta, quin projecte defensa i quins resultats ha obtingut. Anomenar-la inútil abans d’examinar aquests elements no és una conclusió, és un prejudici convertit en titular.

L’article pren com a punt de partida una entrevista en què Díaz va necessitar que li repetiren una pregunta en anglés. La competència lingüística és rellevant per a un càrrec internacional, evidentment. Però perquè aquest fet servira com a argument seriós caldria precisar altres coses, com ara quin nivell real té la ministra o bé fins a quin punt la direcció política d’un organisme depén de la fluïdesa lingüística o de la mediació, la negociació i el lideratge, posem per cas. L’article no fa res d’això. Passa directament de l’entrebanc lingüístic al Duolingo, d’aquest a la incapacitat i de la incapacitat a la inutilitat. No és el mateix advertir una mancança que convertir-la en una essència. L’autora no demostra que Díaz siga incapaç de dirigir una organització internacional; només mostra que va tenir dificultats per entendre una pregunta en una situació concreta. La distància entre totes dues afirmacions és enorme, i l’article la recorre amb ironia, no amb proves.

L’article contraposa les polítiques laborals de Díaz a les dels «països avançats», especialment en matèria de pràctiques formatives, formació professional i sistemes duals. Però no identifica amb precisió els països, les normes, els resultats ni les diferències institucionals. L’autora invoca Europa com una figura retòrica davant la qual la política espanyola ha d’aparéixer inevitablement provinciana. Sense dades, sense països concrets i sense explicar els efectes socials de cada model, la superioritat europea és només una escenografia.

També trobe que hi ha un ús abusiu i sistemàtic de la caricatura personal. Les referències a les sandàlies, a la condició d’«influenciadora», o a la possibilitat que les reunions es convertisquen en un «festival» busquen generar una atmosfera de ridícul. És bastant qüestionable voler adoptar l’aparença d’una crítica institucional, però després treballar amb recursos de la desqualificació personal. La candidata queda representada com una dona superficial, mal preparada, extravagant i incapaç de moure’s en ambients internacionals. Així, és difícil no percebre un component de menyspreu social i, potser, de caricatura de gènere en l’atenció prestada a la indumentària, a la gestualitat i a la imatge pública de la ministra. Si hagués estat un candidat i home, hauria estat descrit amb la mateixa insistència sobre el calçat, l’aparença o la condició d’influenciador? Li ha quedat bastant lleig. 

Al final, l’article adverteix que nomenar polítics sense mèrit debilita la credibilitat dels organismes multilaterals. Aquesta preocupació és legítima. Però si el multilateralisme mereix respecte, també mereix alguna cosa més que una columna construïda sobre el sarcasme. La defensa de les institucions internacionals no pot consistir a traslladar-hi les desqualificacions casolanes i després lamentar que s’hagen polititzat.

I que conste que soc del parer que fiscalitzar una candidatura internacional és necessari. També preguntar-se si el Govern utilitza aquests organismes com a destinació per als seus dirigents. Però aquesta fiscalització perd força quan substitueix les proves per la sornegueria, els criteris per la caricatura i la comparació per una Europa imaginària. Potser Yolanda Díaz no siga la millor candidata per dirigir l’OIT. L’article, tanmateix, no ho demostra. Només demostra que és possible declarar inútil una persona sense haver-se pres la molèstia d’avaluar-la.

Francament, esperava una mica més de criteri per part dels opinadors de La Vanguardia. Això sí, arribats a aquest punt —sense haver-me llegit l’editorial, encara— la condició ideològica del diari crec que ja m’ha quedat meridianament clara.

Pactar amb els separatistes

Aquest matí, en un acte de debilitat i mentre buscava un exemplar de la revista EL TEMPS, he caigut en la temptació de comprar l’exemplar del dia de La Vanguardia, en la seua versió en català. En descàrrec meu m’agradaria dir que he sucumbit sobretot per les pàgines sobre crítica literària que he vist que tenia incorporades, i trobar diaris que oferisquen durant l’estiu opinions sobre llibres publicats, no és fàcil. També he comprat el Diari de Sabadell, però crec que aquesta qüestió la deixaré per a un altre moment. 

Confesse que és el primer cop que el llegisc, aquest diari. Així que m’he decidit a fer una immersió que em permetés fer-me una composició de lloc. He invertit un bon grapat d’hores fins a empassar-me’l sencer. Bo, m’he botat les xafarderies de rigor, que són l’àpat lleuger de l’estiu, segurament, i les pàgines esportives. Però he invertit paciència i atenció en els articles d’actualitat política i d’opinió, especialment.

Hi ha tres articles sobre els quals m’agradaria poder afegir una petita discrepància que ningú no m’ha demanat, és cert. Però allà va. 

El primer el signa Juan-José López Burniol i el titula “Examen de consciència (1)”. El nucli real del text és que l’autor accepta formalment la legitimitat del Govern espanyol i dels mecanismes parlamentaris, però converteix l’acord amb els independentistes en una desqualificació moral absoluta: no seria només una decisió equivocada, ni una cessió excessiva, sinó una traïció i una pèrdua de la pròpia identitat.

La frase en concret que m’ha cridat l’atenció és: «Pactar amb els separatistes és més greu que una traïció: és deixar de ser un mateix». Si no ho he entés malament el conflicte territorial ja no és concebut com una discrepància política, sinó com una “amenaça existencial”. No es discuteix què convé fer amb Catalunya o amb Euskadi; es defensa una determinada idea d’Espanya com si fos, alhora, la pròpia identitat personal.

Espanya no és un estat que puga organitzar-se de diverses maneres, sinó una realitat anterior a la democràcia, gairebé natural i sagrada. Una sola nació, un sol subjecte polític i una sola sobirania concebuda com a indivisible. Les altres identitats nacionals poden ser tolerades com a folklore, cultura regional o sentiment privat, però no com a subjectes polítics amb voluntat pròpia. Quan aspiren a decidir, deixen de ser una diversitat interna i passen a ser percebudes com una insurrecció.

D’ací prové l’asimetria moral. El nacionalisme espanyol rarament es reconeix a si mateix com a nacionalisme: es presenta com a normalitat, sentit comú, constitucionalisme o simple defensa de l’Estat. En canvi, el nacionalisme català o basc és qualificat d’ideologia, egoisme, supremacisme o deslleialtat. Una identitat es considera universal; les altres, particulars i sospitoses.

La paraula «separatista» pot descriure tècnicament qui pretén separar un territori, però en aquest discurs no és descriptiva: és una acusació. Funciona com «sediciós», «enemic interior» o «traïdor». Permet evitar la pregunta incòmoda: per què una part considerable d’una societat democràtica ha arribat a desitjar un estat propi? En lloc d’examinar les causes, es condemna moralment el desig. Així no cal escoltar-lo ni oferir-li cap resposta política.

Hi ha també una concepció patrimonial de l’Estat. Catalunya o Euskadi són imaginades com a parts que “pertanyen” a Espanya, no com a comunitats formades per ciutadans que poden discutir democràticament la seua relació amb l’Estat. Per això, quan algú proposa negociar amb els seus representants, alguns ho viuen com si el govern entregara una propietat nacional a qui pretén sostraure-la. El verb ja no és «negociar», sinó «cedir», «vendre», «humiliar-se» o «trair».

Ningú no qüestiona que defensar la unitat d’Espanya és una posició democràticament legítima. També ho és advertir que, dins del marc jurídic actual, no existeix un dret unilateral de secessió. Però d’això no es desprén que l’independentisme siga il·legítim. Una idea política pot no estar prevista per la llei vigent i, alhora, ser defensable democràticament. Les constitucions no són fenòmens meteorològics, són obres polítiques i poden ser reformades. Precisament la política existeix per transformar en normes els conflictes i les aspiracions que les normes anteriors no han sabut resoldre.

El problema comença quan la unitat territorial deixa de ser una preferència política i es converteix en una prova de moralitat. Aleshores, pactar amb partits independentistes —votats legalment per milions de ciutadans— és presentat com una contaminació. Ja no importa el contingut del pacte, sinó la identitat de l’interlocutor. Aquesta lògica considera que hi ha representants amb els quals es pot negociar i representants que, encara que hagen estat elegits, haurien de quedar fora del joc polític. És una democràcia condicional: els vots són legítims mentre no qüestionen el marc nacional preestablert.

La frase «deixar de ser un mateix» és especialment reveladora. Expressa una identitat fràgil, incapaç d’imaginar que Espanya puga continuar existint si es reconeix com a composta, plural o plurinacional. Com si reconéixer l’altre implicara desaparéixer. Però una identitat política segura no necessita negar les altres; pot negociar-hi, conviure-hi i fins i tot acceptar que algun dia vulguen marxar.

En el fons, aquesta gent no tem únicament la separació d’un territori. Tem perdre el monopoli sobre la definició d’Espanya. Tem que l’Estat deixe de ser l’expressió natural d’una sola nació i haja d’admetre que dins seu existeixen comunitats que es pensen com a nacions. I aquesta admissió obligaria a substituir el vell esquema de subordinació —una nació i diverses regions— per una relació entre subjectes que exigeixen reconeixement.

La paradoxa és que, en considerar traïció qualsevol negociació, poden acabar fent impossible la convivència que diuen defensar. Un estat no es manté unit només perquè prohibeix separar-se, sinó perquè una majoria suficient dels qui l’integren considera que val la pena continuar-hi. Quan l’única resposta és la desqualificació, la unitat deixa de ser un projecte compartit i es converteix en una imposició. I les imposicions poden preservar fronteres durant un temps, però difícilment construeixen lleialtats.

El nucli del debat és precisament aquest: quan una discrepància política es converteix en una acusació de traïció, ja no es pretén discutir amb l’altre, sinó expulsar-lo moralment de la comunitat democràtica.

I la frase de Burniol és especialment reveladora perquè no diu que pactar siga un error, una imprudència o una concessió excessiva, sinó que suposa «deixar de ser un mateix». És a dir, situa una determinada concepció d’Espanya per damunt de la política i, en certa manera, també de la democràcia. La identitat nacional esdevé intocable; tot allò que la qüestiona ja no és una alternativa legítima, sinó una profanació.

Més que un examen de consciència, d’aquells que es practiquen en el confessionari ombrívol d’una església, el que revela l’article és la necessitat d’un examen democràtic de la pròpia identitat. No perquè crega que l’autor patisca cap trastorn —déu me’n guard!—, sinó perquè ha convertit una qüestió política —la forma territorial de l’Estat i els pactes que la democràcia permet— en una amenaça contra la seua pròpia continuïtat moral. Quan negociar amb l’altre significa “deixar de ser un mateix”, el problema ja no és el pacte: és una idea del jo incapaç d’acceptar la pluralitat, el desacord i la transformació. I una identitat que només pot conservar-se negant la legitimitat de les altres no necessita penitència, sinó aprendre a conviure amb una democràcia que, precisament per ser-ho, no li promet romandre intacta.

El poder no vol respondre davant de ningú

Quan pense en la Cort Penal Internacional, no ho faig imaginant un edifici llunyà, habitat per jutges amb togues protocol·làries i majestuoses, amb fiscals,  amb expedients farcits amb una llengua jurídica que la majoria de nosaltres difícilment arribarem a comprendre. Tota aquella burocràcia solemne que revesteix una institució per donar-li la robustesa que necessita la demostració de la seua autoritat. Pense, més aviat, en allò que gestiona fora de les parets de l’edifici de la seua seu, quan les portes es tanquen. En els éssers humans que han patit la violència d’un poder que no vol límits, que han perdut la casa, els fills, la terra o el nom. Que descobreixen que també els han enretirat fins a l’últim lloc on podien esperar que algú escoltés el seu dolor amb independència dels seus posicionaments ideològics. Allò que més s’aproxima a l’esperança d’una restitució. 

Hi ha una diferència elemental entre negar la competència d’un tribunal i procurar que aquest tribunal deixe d’existir. La primera actitud pertany encara al món del dret: es presenten arguments, s’impugnen resolucions, es discuteix l’abast d’un tractat, es qüestiona la imparcialitat dels jutges. La segona pertany al món de la força: no es pretén demostrar que el tribunal s’equivoca, sinó impedir que puga continuar jutjant.

Els Estats Units han decidit traspassar aquesta frontera. Primer van declarar que les investigacions de la Cort Penal Internacional contra ciutadans nord-americans o israelians constituïen una amenaça extraordinària per a la seua seguretat nacional. Després imposaren sancions personals a jutges i responsables de la Cort. Finalment, el Departament d’Estat ha anunciat una campanya destinada a incapacitar-ne sistemàticament el funcionament i a pressionar altres països perquè se n’aparten

La destrucció d’un tribunal no pateix les estridències com l’esclafit d’una bomba. No alça una columna de fum assenyalant el lloc de l’impacte, ni deixa el carrer ple de runes. Però també arrasa coses. Destrossa la confiança que, més enllà dels governs i dels exèrcits, hi ha alguna instància capaç de dir que la força no ho justifica tot. Que hi ha actes que són considerats criminals malgrat que qui els cometa siga un estat poderós. Tot i que puguen ser presentats com una “necessitat” i que les víctimes no tinguen ni bandera, ni influència, ni aliats.

Quan imagine un món sense aquesta possibilitat, veig una humanitat abatuda i sotmesa, perquè comprenc la indefensió que s’estén sobre tots nosaltres quan la llei retrocedeix davant del poder. Perquè ens obligaria a acceptar que la nostra dignitat no ens pertany del tot; que dependria de la voluntat de qui governa, de qui té les armes, de qui disposa d’elements de coerció per convertir el seu relat en una veritat absoluta i la seua violència en una decisió legítima.

No farien desaparéixer solament el dret a una sentència, sinó el dret a què el patiment fos reconegut. Ens trauria la possibilitat que el dolor deixés de ser una experiència privada i es pogués convertir en una acusació contra qui l’ha provocat. Sense aquesta transformació, la víctima seria condemnada a conservar les proves del seu patiment com qui guarda inútilment les restes d’una casa assolada: sabent què és el que va passar, però sense tenir cap autoritat a la vora que obligués el món a mirar-les. 

La dignitat humana no consisteix únicament a sobreviure. És també no haver d’acceptar que poden fer-nos qualsevol cosa. És saber que hi ha límits, encara que siguen fràgils, més enllà dels quals el poder haurà de retre comptes. Si aquesta frontera desapareix, la por pot acabar convertint-se en una forma de vida. Aprendrem a callar abans que ens obliguen a fer-ho. Aprendrem a no preguntar, a acceptar que hi ha persones que poden ser jutjades i unes altres que, protegides sota la força d’un estat, no hauran de respondre mai.

Això és el que més m’inquieta d’aquesta campanya contra la Cort Penal Internacional. No que alguns presumptes criminals puguen quedar impunes, sinó que la impunitat agafe caràcter de principi polític. Que se’ns diga que al poder no li cal obeir la llei, sinó que és la llei la que ha d’apartar-se quan el poder avança.

Una societat construïda sobre aquesta convicció acaba confonent l’abús de la força amb l’autoritat. Però la força no construeix res que puga ser compartit. Pot alçar murs, ocupar territoris, silenciar testimonis i obligar els derrotats a agenollar-se, humiliar-los. Pot aconseguir obediència. Però no pot crear legitimitat, ni produir justícia. La por no pot ser motor de convivència. Això és el que em preocupa. Que arribem a acceptar la força com l’únic instrument possible de construcció política. Perquè, quan això ocorre, ja no construïm un món, sinó una jerarquia de persones protegides i persones sacrificables. A dalt, situarem aquells que poden actuar amb total impunitat. A sota, aquells a qui només els hi queda l’esperança que el seu calvari resulte útil d’alguna manera per als interessos d’algú més poderós. 

I no ens enganyem. No està plantejant-se un debat. No està parlant-se de la imperfecció que pot tenir la CPI, per exemple. Sabem que aquest, com passa amb tots els tribunals, pot equivocar-se, actuar tard, aplicar la justícia de manera desigual o no aconseguir detenir els acusats. Però no és una correcció el que està plantejant-se sinó una abolició. Corregir un tribunal és una exigència democràtica. Ara bé, destruir-lo perquè ha gosat mirar els poderosos en l’aplicació de la seua força, és una declaració d’impunitat que no podem tolerar. Perquè el que perdem amb això no és una institució, sinó la confiança que la nostra fragilitat no ens condemnarà necessàriament al silenci. La possibilitat que, quan tot ens haja estat arrabassat, ens quede almenys el dret de comparéixer davant del món i dir que allò que ens van fer no fou inevitable, ni legítim, ni acceptable. Que fou un crim. I ningú, per molt poder que ostente, hauria de tenir el dret d’impedir que aquesta paraula siga pronunciada.

El suïcidi social del negacionisme climàtic

Sovint em pregunte en quin moment vam començar a considerar que negar la realitat era una manera legítima d’habitar-la. En quin instant precís vam decidir que els fets podien ser sotmesos a votació, que una evidència científica tenia el mateix valor que una ocurrència pronunciada davant d’un micròfon, que la temperatura del planeta depenia, en última instància, de la nostra inclinació política.

Potser no va haver-hi un moment concret. Potser la renúncia es va produir lentament, sense escarafalls, com es deterioren les coses que semblaven destinades a durar sempre. Primer vam començar a desconfiar de les paraules. Després, de les institucions. Finalment, vam decidir desconfiar de la mateixa realitat quan aquesta ens exigia un esforç, una renúncia o una transformació del nostre model de vida.

Per això, quan parle del negacionisme climàtic com d’una forma de suïcidi social, no pretenc fer servir una expressió exagerada. No és una metàfora concebuda per espantar ningú. És, més aviat, el nom que donem a una societat que destrueix, amb una pertorbadora serenitat, les condicions que en fan possible la supervivència. Una societat que coneix el perill, que disposa de les dades, que contempla les conseqüències i que, malgrat tot, decideix continuar caminant en la mateixa direcció.

El que em desconcerta no és només que hi haja persones capaces de negar el canvi climàtic. Sempre hi ha hagut qui s’ha refugiat en la superstició, en la ignorància o, directament, en la mentida. El que em resulta vertaderament inquietant és que aquesta negació haja adquirit respectabilitat política. Que es presente com una opinió més. Que algú puga negar una realitat física amb la mateixa lleugeresa amb què discrepa sobre una llei, un impost o una manera d’organitzar l’Estat. Com si la calor extrema fora una ideologia, les riuades pogueren exercir el vot i la terra haguera de demanar-nos permís abans d’assecar-se.

Hi ha una forma de supèrbia en tot això. Una pretensió infantil segons la qual la realitat deixarà d’existir si apartem prou estona la mirada. Però el planeta no participa en les nostres discussions. No necessita convéncer-nos. Continua transformant-se mentre nosaltres discutim sobre el vocabulari, busquem culpables imaginaris o convertim les advertències científiques en una batalla cultural. I, mentrestant, cada estiu que arriba sembla voler explicar-nos alguna cosa que ens neguem a escoltar.

Les temperatures augmenten. Els incendis es tornen més voraços. Els cultius es perden. L’aigua escasseja. Les tempestes esdevenen més violentes. Les ciutats, concebudes com a espais de protecció, es transformen durant dies sencers en cambres de calor asfixiant. I, després de cada episodi, tornem a la normalitat amb una rapidesa que resulta quasi obscena. Com si la normalitat encara existira. Com si tot allò haguera estat només una interrupció desagradable i no una advertència.

Potser el primer que estem destruint és el pacte silenciós entre les generacions. Durant segles hem volgut creure que cada generació treballava perquè la següent poguera viure una mica millor. No sempre ha estat cert, naturalment. La història està plena de guerres, explotacions i herències enverinades. Però, almenys, persistia la idea moral que els fills no havien de pagar voluntàriament la comoditat dels pares. Ara sembla que hàgem renunciat fins i tot a aquesta ficció protectora.

Sabem que el nostre model de consum és insostenible. Sabem que els recursos són limitats i que una economia basada en el creixement permanent dins d’un planeta finit conté una contradicció elemental. I, així i tot, continuem ajornant qualsevol decisió que puga alterar el nostre confort immediat. No estem deixant als qui vindran un problema que desconeixíem. Els estem deixant un món deteriorat després d’haver estat advertits una vegada i una altra. Aquesta és la diferència moral. I no podrem dir que no ho sabíem.

Pense sovint en la gent jove, en la mena de futur que els oferim mentre els exigim responsabilitat, esforç i confiança. Els demanem que estudien, que treballen, que s’adapten, que tinguen fills, que creguen en les institucions. Però, al mateix temps, els lliurem un planeta més inestable, una economia més desigual i una democràcia cada vegada més incapaç de pensar més enllà de les pròximes eleccions. Els demanem esperança mentre nosaltres consumim les condicions que la farien possible.

Hi ha també una altra destrucció, potser menys visible: la de la raó col·lectiva. Les nostres societats no funcionen per intuïció. Els hospitals, les xarxes elèctriques, els sistemes d’abastiment, les infraestructures o la producció d’aliments depenen del coneixement acumulat. Depenen de dades, de càlculs, de persones capaces d’estudiar fenòmens complexos i advertir-nos dels riscos. Quan convertim la ciència en una opinió sotmesa a conveniència política, no desacreditem únicament els climatòlegs. Destruïm la mateixa possibilitat d’organitzar-nos racionalment.

Si només acceptem les conclusions científiques quan coincideixen amb els nostres interessos, ja no estem confiant en la ciència. Estem exigint-li que ens done la raó. I una societat que substitueix el coneixement per la creença, la investigació pel prejudici i l’evidència per la consigna acaba perdent la capacitat d’afrontar qualsevol crisi. No només la climàtica. També una pandèmia, una fallida energètica, una escassetat d’aigua o una crisi alimentària. Negar la ciència quan resulta incòmoda és una forma de desarmament. Ens deixa indefensos davant del món. 

Però el canvi climàtic no és únicament una qüestió científica o ambiental. És també una qüestió de classe. De poder. De desigualtat. No tots patirem igual. Les persones amb més recursos podran protegir-se durant més temps. Tindran cases més ben aïllades, climatització, assegurances, capacitat de desplaçar-se, accés a aliments més cars i a zones menys exposades. Potser podran comprar, temporalment, una sensació de seguretat.

Els altres patiran primer. Els qui treballen a l’aire lliure. Els qui viuen en habitatges precaris. Els qui no poden permetre’s encendre l’aire condicionat. Els agricultors que contemplen amb desesperació com es perd una collita. Les famílies que veuen inundada la casa. Les persones majors que afronten sols una onada de calor. Els països que menys han contribuït al problema i que, tanmateix, en rebran els efectes més devastadors.

El negacionisme climàtic protegeix els privilegiats perquè retarda les decisions. Els concedeix temps. Els permet conservar beneficis mentre les conseqüències es desplacen cap a la perifèria, cap als barris pobres, cap als països empobrits, cap a un futur en què els responsables esperen no haver de retre comptes. Per això no és una posició neutral. Negar o ajornar també és decidir. Decidir qui patirà primer, qui haurà d’abandonar sa casa, qui pagarà el preu de la nostra comoditat.

El gran engany consisteix a imaginar que l’economia, les ciutats i la tecnologia existeixen al marge de la naturalesa. Parlem del medi ambient com si fora un decorat que ens envolta. Un paisatge exterior. Una cosa que podem protegir quan ens sobra temps o diners. Però nosaltres també som medi ambient. El nostre cos depén de l’aigua, de l’aire, de la temperatura, dels aliments i de l’estabilitat dels ecosistemes. No hi ha cultura sense agricultura, ni economia sense recursos. No hi ha ciutat capaç de sobreviure indefinidament sense aigua, energia o un clima habitable.

Hem construït edificis immensos, xarxes digitals, mercats globals i màquines extraordinàries, i això ens ha fet creure que havíem deixat enrere la nostra fragilitat. Però continuem depenent d’una capa molt fina de terra fèrtil, d’una temperatura suportable i d’un cicle de pluges que no podem fabricar. La nostra sofisticació no ens ha separat de la biosfera. Només ens ha fet oblidar que en formem part.

Tal vegada això és el més terrible del negacionisme: no expressa únicament ignorància, sinó una voluntat de no saber. Una ceguesa buscada. La decisió de continuar vivint com fins ara encara que ja sapiguem que aquest “fins ara” està destruint el demà.

No sé si arribarem a reaccionar a temps. Desconfie de les proclames grandiloqüents i de les solucions que exigeixen sacrificis individuals mentre deixen intactes els grans interessos econòmics. Però també sé que la resignació és una altra forma de negació. Ens caldrà canviar moltes coses: la manera de produir, de consumir, de moure’ns i d’entendre el benestar. Sobretot, haurem de recuperar la capacitat de pensar-nos com una comunitat que no acaba en nosaltres mateixos. Una comunitat formada també pels qui encara no han nascut, pels qui viuen lluny i pels qui no disposen de veu ni de poder. El contrari és aquest suïcidi lent, metòdic, administrat.

Una societat que talla la branca sobre la qual està asseguda pot discutir durant hores sobre qui és el propietari de l’arbre. Pot culpar els altres. Pot prohibir que s’utilitze la paraula caiguda. Inventar enemics, conspiracions i terroristes imaginaris. Però la branca continuarà trencant-se. I la gravetat, indiferent a les nostres banderes i als nostres discursos, acabarà fent la resta.

Foto de Trí Dũng Lê

La xenofòbia no desapareix perquè se la condemne al primer paràgraf

Miquel Puig comença el seu article Què i qui alimenta la xenofòbia?, publicat el 25 de juliol al diari ARA, declarant que l’augment d’aquesta a Catalunya és un fet repugnant per als qui creuen en la universalitat dels drets humans. És una afirmació que compartisc. Abans d’entrar en matèria, l’autor presenta les credencials morals que haurien de protegir-lo de qualsevol crítica posterior. Una curiosa salvaguarda per acabar atribuint a la immigració els salaris baixos, l’encariment de l’habitatge i la insuficiència dels serveis públics. Però els arguments s’han de jutjar per allò que afirmen i per la manera com construeixen les responsabilitats, no per la professió de fe que els precedeix.

La simplicitat dels seus plantejaments és tan gran que fins i tot aquests perjudicis «inevitables» de la immigració els il·lustra amb una afirmació que posa en boca d’una persona pobra, quan diu que l’immigrant, com que és encara més pobre, li «pren» la beca de menjador (sic). El problema d’aquest plantejament no és que invente tots els fenòmens que descriu. És cert que una arribada ràpida de població augmenta les necessitats d’habitatge, educació, sanitat i protecció social. Negar-ho seria tan simplista com atribuir-li tots els problemes. El problema és convertir aquesta pressió en una conseqüència inevitable de la immigració i, sobretot, situar les persones immigrades en el centre de la cadena causal.

Anem a pams, doncs. Qui ha provocat la crisi de l’habitatge? És cert que l’augment de la població incrementa la demanda residencial. Però d’ací no es dedueix que els immigrants siguen els responsables de la crisi de l’habitatge. El Banco de España identifica com un factor fonamental el creixement molt limitat de l’oferta d’habitatge nou i l’acumulació de dèficits residencials en determinades zones. A més, recomana ampliar el parc públic de lloguer assequible davant la rigidesa de l’oferta. 

Entre dir que la immigració genera demanda i afirmar que provoca la crisi hi ha un salt considerable. La crisi depén de quants habitatges es construeixen, de quants es destinen a usos turístics o temporals, de la concentració de l’ocupació en determinades ciutats, de l’escassetat del parc públic, de la regulació del lloguer i de la decisió política de tractar l’habitatge principalment com un actiu d’inversió.

L’immigrant necessita una casa, però no decideix la política urbanística. No fixa els preus del lloguer, no manté pisos desocupats, no converteix edificis residencials en allotjaments turístics i no ha impedit durant dècades la formació d’un parc públic suficient. Sovint, a més, és una de les persones més afectades per l’amuntegament, el subarrendament abusiu i la discriminació immobiliària.

Puig acaba concloent que cal frenar la immigració perquè, si continua el mateix ritme d’arribades, el problema de l’habitatge esdevindrà impossible. Però aquesta conclusió accepta com a immutable tota la resta. La variable que es proposa controlar no és el mercat, sinó les persones que necessiten entrar-hi.

L’exemple de la beca de menjador és encara més problemàtic. A Catalunya, aquests ajuts s’adrecen a famílies en situació socioeconòmica desfavorida. El criteri general és la vulnerabilitat, no l’origen nacional (Educació i Formació Professional). Si dues famílies necessiten una beca i només n’hi ha pressupost per a una, no és la família més pobra qui ha «pres» res a l’altra. És l’Administració qui ha decidit que els recursos siguen insuficients. Presentar-ho d’una altra manera transforma una decisió pressupostària en una confrontació entre pobres.

La frase és poderosa perquè crea una escena fàcil d’entendre: abans hi havia una prestació per a «nosaltres» i ara se l’emporta «un altre». Però esborra les institucions que estableixen els pressupostos, els criteris i la cobertura. L’escassetat sembla natural, com si les beques caigueren del cel en un nombre invariable. Aleshores només queda decidir quin necessitat és legítima i quina persona sobra.

Aquesta és, precisament, una de les estructures elementals del discurs xenòfob: no cal afirmar que l’immigrant siga inferior, perillós o moralment indigne. N’hi ha prou de presentar-lo com un competidor que arriba a disputar uns recursos que pertanyien prèviament als autòctons.

Puig sosté també que, quan un empresari no troba treballadors, l’alternativa a apujar els salaris és contractar un immigrant. Aquest mecanisme pot produir-se en alguns sectors, sobretot quan coincideixen la irregularitat administrativa, la debilitat sindical, la subcontractació i la falta d’inspecció. Però no és una llei natural de la immigració.

Un empresari pot aprofitar la vulnerabilitat d’una persona estrangera per pagar-li menys. Ara bé, el subjecte de la decisió continua sent l’empresari, i les condicions que la fan possible depenen de la legislació, els convenis, la inspecció laboral, el salari mínim i la possibilitat real que el treballador denuncie sense arriscar-se a perdre la faena o la residència.

Puig té raó quan assenyala que alguns sectors econòmics es beneficien de la mà d’obra barata i que els propietaris immobiliaris poden beneficiar-se de l’increment de la demanda. Però, una vegada identificats els beneficiaris, resulta estrany que la principal conclusió siga frenar els treballadors i no reforçar els seus drets, perseguir l’explotació, augmentar els salaris i exigir una contribució fiscal més gran a qui acumula els beneficis. El treballador explotat acaba convertit en responsable del mecanisme que l’explota. Curiós.

La immigració tampoc no pot reduir-se a una massa laboral passiva que consumeix recursos. El Banco de España assenyala que la taxa d’activitat dels estrangers residents a Espanya és de les més elevades de la Unió Europea i superior a la dels nacionals. També ha estimat que la població estrangera va contribuir entre 0,4 i 0,7 punts percentuals al creixement mitjà anual del PIB per capita entre 2022 i 2024. 

Això no significa que tota immigració beneficie de la mateixa manera totes les persones ni que no calga planificar els fluxos. Significa que no és rigorós presentar-ne els efectes negatius com a inevitables i els positius com una burla o una ficció comptable.

L’article també afirma que els immigrants poc qualificats —com també els autòctons poc qualificats— reben més serveis públics dels que aporten i que l’estat del benestar només és sostenible si no augmenta massa el nombre de persones que contribueixen poc.

Aquesta afirmació requeriria una demostració molt més completa que la que ofereix el text. Caldria comptabilitzar cotitzacions, impostos directes i indirectes, edat d’arribada, anys de vida laboral, pensions futures, consum, treball reproductiu, ús dels serveis i aportació a sectors essencials. També caldria comparar persones amb nivells de renda equivalents, no simplement immigrants i autòctons.

En un sistema redistributiu, és normal que una persona amb un salari baix reba en serveis públics més del que paga directament. No és una anomalia introduïda per la immigració: és una de les funcions de l’estat del benestar. Portada fins al final, la lògica de l’article permetria assenyalar també com una amenaça els autòctons pobres, les famílies nombroses, les persones dependents o qualsevol col·lectiu que, en un període determinat, necessite més del que aporta.

Així, el problema deixaria de ser la nacionalitat i passaria a ser la pobresa. Però una societat democràtica no protegeix els pobres perquè resulten fiscalment rendibles, sinó perquè els drets no depenen del saldo individual que cadascú presente davant l’Estat.

La conclusió de Puig és especialment reveladora. Després d’acusar una part de l’esquerra i de la dreta de no voler assumir les seues suposades veritats incòmodes, afirma que allò que alimenta realment la xenofòbia és «la bona fe dels pusil·lànimes».

Això no és una conclusió argumental, sinó una desqualificació. Qui qüestiona que la immigració abaixe inevitablement els salaris, destruïsca l’estat del benestar o siga la causa principal de l’encariment de l’habitatge ja no és algú que discrepa sobre l’evidència o les polítiques públiques. És una persona covarda, feble, incapaç de mirar la realitat.

La paraula serveix per a clausurar la discussió. L’autor es reserva el lloc del valent que s’atreveix a dir allò que els altres no gosen pronunciar. Els discrepants queden reduïts a benpensants ingenus, sentimentalment respectables però intel·lectualment incapaços d’afrontar els fets.

Tanmateix, posar en dubte una explicació monocausal no és pusil·lanimitat. És exigir que la complexitat social no siga substituïda per una intuïció fàcil: hi ha més gent, per tant, hi ha menys recursos per als d’ací. També és legítim preguntar per què el coratge sembla consistir sempre a assenyalar els qui tenen menys poder i no els propietaris, els especuladors, les administracions que no planifiquen o els empresaris que construeixen la rendibilitat sobre la precarietat.

L’article no és un pamflet racista. No atribueix inferioritats culturals o biològiques als immigrants, critica la militarització de les fronteres i reclama més esforços educatius per evitar que els fills de la immigració hereten la pobresa. Seria injust ignorar-ho.

Però també seria ingenu no advertir que reprodueix la gramàtica material de la xenofòbia: els recursos són escassos, els immigrants augmenten, els autòctons pobres en resulten perjudicats i, per tant, cal reduir l’arribada dels primers. La desigualtat es presenta com una disputa horitzontal entre persones vulnerables, mentre queden en segon terme les decisions que distribueixen la riquesa, fixen els salaris, determinen el pressupost social i converteixen l’habitatge en una mercaderia.

Reconéixer que qualsevol augment de població exigeix planificació no és xenofòbia. Tampoc ho és discutir les polítiques migratòries. Però atribuir a la immigració problemes estructurals que les persones immigrades també pateixen, presentar els drets socials com un botí limitat que els nouvinguts arrabassen als autòctons i qualificar de pusil·lànimes els qui ho qüestionen no ajuda a combatre la xenofòbia.

Potser l’alimenta d’una manera més sofisticada: no mitjançant l’odi declarat, sinó convertint la persona estrangera en l’explicació aparentment racional de tot allò que les nostres institucions no han volgut o no han sabut resoldre.

Foto de Taylen Lundequam

El revers fosc d’Ítaca

Són ben pocs els prejudicis que manifeste sobre la manera de treballar de Christopher Nolan. De fet, en soc un fidel devot del seu treball. Per a mi ha esdevingut un creador molt particular, amb una concepció molt concreta del cinema, del temps, de l’espectacle i de la condició humana. Una veu que pot agradar més o menys, que de vegades pot semblar excessiva o obstinadament grandiosa, però que resulta difícil de confondre amb cap altra. I, el que és més important, sobre la que no podem restar indiferents. 

En aquesta pel·lícula, L’Odissea, encara més. Per començar, amb la seua manera de concebre-la i d’exigir-ne unes determinades condicions de projecció, Nolan no s’ha limitat a reivindicar la sala de cinema: n’ha posat en qüestió la finalitat. Ens ha obligat a preguntar-nos per a què serveix realment una sala, si renuncia als mitjans tècnics, espacials i sensorials que permeten contemplar una obra tal com ha estat concebuda.

Fa massa temps que molts cinemes s’han desvinculat de qualsevol responsabilitat estètica. Han reduït la projecció a l’exhibició d’una imatge sobre una pantalla més gran, com si una sala fos només un televisor de dimensions impossibles. Però el cinema no és únicament allò que apareix davant dels ulls. És també la qualitat de la llum, la dimensió de la imatge, la precisió del so, la foscor, la distància, l’espai compartit i aquella forma particular d’atenció que només es produeix quan tot el dispositiu està al servei de l’obra.

Nolan ha recordat que la sala no és un simple contenidor neutral, sinó una part de l’experiència cinematogràfica. I, en fer-ho, ha posat en marxa —al meu entendre—, una revolució significativa: la possibilitat que els cinemes deixen de competir només amb la comoditat de casa i tornen a oferir allò que cap pantalla privada no pot reproduir. No una imatge més gran, sinó una experiència estètica completa.

I estic convençut que molts dels grans autors del cinema clàssic haurien compartit aquesta exigència. Ells sabien que cada format, cada enquadrament, cada moviment de càmera i cada silenci estaven pensats per ocupar una sala i transformar-la. Si els cinemes volen recuperar la màgia i la necessitat social que van tenir, farien bé de prendre nota: no es tracta simplement de projectar pel·lícules, sinó de tornar a fer possible el cinema.

Però no és únicament en aquesta qüestió tècnica que m’agradaria incidir. Al capdavall, la manera com una pel·lícula demana ser vista no pot separar-se del que vol fer-nos veure. L’exigència formal de Nolan no respon només a una voluntat d’espectacle. És també la condició necessària perquè el relat recupere tota la seua dimensió física i moral. La monumentalitat no serveix ací per a embellir el mite, sinó per fer-nos sentir la magnitud de la destrucció que aquest mite ha ocultat durant segles. És en aquest punt on la mirada contemporània de Nolan adquireix una significació especial. En aquesta ocasió, l’èpica del poema homèric es converteix en una reflexió sobre la destrucció d’una civilització que encara hauria pogut conéixer molts anys de prosperitat i de pau. 

I és també des d’aquesta perspectiva que la pèrdua d’Ulisses en el camí de tornada ja no sembla únicament el resultat de l’arbitrarietat dels déus. Pot entendre’s com la conseqüència íntima de saber-se artífex del pla que va permetre devastar Troia. La seua astúcia, celebrada després com un dels grans mites fundacionals d’Occident, apareix ara edificada sobre les ruïnes d’una ciutat i els cossos dels seus habitants. El viatge deixa de ser, per tant, una simple successió d’obstacles i prodigis: és també la llarga impossibilitat de tornar a casa després d’haver participat en una destrucció irreparable.

Abans que comence el periple d’Ulisses, la narració s’atura en la seua vida a Ítaca. Ho fa amb uns prolegòmens que resulten necessaris perquè entenguem la naturalesa exacta de tot allò que està a punt de perdre. Ítaca no és encara el símbol abstracte del retorn. És una casa, una dona, una intimitat compartida, una vida apamada i recognoscible. És el lloc on Ulisses encara pot pensar-se com un home i no com una figura destinada a convertir-se en mite. Ítaca és el paradís del qual ha d’eixir.

No es tracta d’un paradís perfecte, sinó d’un espai humà, i és precisament aquesta humanitat concreta allò que el fa valuós. Penèlope no representa únicament l’esposa que espera. És la vida possible, la continuïtat, la confiança que encara no ha estat alterada pel coneixement de la barbàrie. Quan ella, davant la imminència de la seua partença, li demana una promesa, una frase senzilla amb què apaivagar el neguit de la separació, Ulisses es resisteix a pronunciar-la. Podria mentir. Podria dir-li que tornarà i oferir-li aquella forma pietosa de l’engany que els qui marxen solen deixar als qui es queden. Però no ho fa. La veritat se li imposa ja com una condemna. Sap cap a on va, però no sap si això serà suficient per a tornar. Potser intueix que el perill no és només la possibilitat de morir lluny d’Ítaca. Hi ha una amenaça encara més fonda: sobreviure i, tanmateix, no regressar mai del tot. Perquè tornar no consisteix únicament a fer el camí invers, desembarcar en una costa i reconéixer des de lluny el perfil de la teua illa. Per tornar cal que continue existint l’home que se’n va anar. I Ulisses sembla pressentir que la guerra pot destruir precisament això.

La seua resistència a prometre és una forma dolorosa de lucidesa. Sap que hi ha experiències després de les quals les paraules anteriors deixen de servir. Sap que l’home que torna pot conservar el nom, el rostre i fins i tot els records, però haver perdut la capacitat d’habitar la vida que va abandonar. És ací on el mite comença a separar-se de l’aventura. La guerra de Troia no apareix només com el gran escenari de l’heroisme occidental, sinó com la destrucció d’una civilització que hauria pogut continuar vivint molts anys de prosperitat, conflictes, amors, naixements i morts ordinàries. Troia no és únicament la ciutat enemiga que cal véncer. És un món complet que desapareix. I Ulisses no és un testimoni qualsevol d’aquella desaparició. És l’artífex del pla que la fa possible. Aquesta és una de les qüestions més inquietants que suggereix la pel·lícula: la facilitat amb què les civilitzacions converteixen la destrucció en relat fundacional. El vencedor no es limita a arrasar una ciutat; després construeix una narració que transforma aquella destrucció en necessitat, en glòria, en episodi heroic. La memòria dels vençuts queda sepultada sota la grandesa del mite.

Ulisses ho ha vist. Ha contemplat allò que les paraules posteriors intentaran dignificar. Sap que darrere la victòria hi ha una crueltat que cap poema no pot esborrar completament. I el seu extraviament en el retorn no és només el resultat de la còlera dels déus, sinó la conseqüència d’aquesta consciència. Ulisses no es perd perquè el camí siga llarg, sinó perquè ha deixat de saber qui és l’home que intenta tornar. És una distància moral.

L’Odissea de Nolan seria, perquè ens entenguérem, el revers fosc del poema de Kavafis. En la seua Ítaca, el viatge és una forma d’aprenentatge. No cal tenir pressa per a arribar, perquè el camí, els ports, els plaers i els coneixements aniran enriquint el viatger. Ítaca és l’horitzó que posa la vida en moviment. Potser, quan finalment s’hi arriba, l’illa sembla pobra; però no ha enganyat ningú, perquè la seua funció era oferir una destinació gràcies a la qual el viatger poguera créixer. En Kavafis, el periple forma l’home.

Però en la lectura de Nolan, en canvi, el periple pot destruir-lo. Ulisses no abandona Ítaca per conéixer el món, sinó perquè és arrossegat a una guerra a la qual no volia anar. No torna carregat només de saviesa, sinó també de morts, de responsabilitat i de culpa. Els monstres del camí ja no són únicament proves externes que l’heroi ha de superar. El monstre pot ser també allò que el viatge ha fet d’ell. Kavafis ens convida a no témer els lestrígons ni els ciclops, perquè potser no els trobarem si no els duem dins. Nolan sembla formular una advertència més amarga: després de la guerra, és possible que els monstres ja viatgen amb nosaltres. Potser han nascut precisament de les nostres decisions, de les nostres victòries, de l’enginy que un dia vam posar al servei de la destrucció.

Per això també canvia el significat d’Ítaca. En Kavafis és una destinació necessària però finalment secundària davant la riquesa de l’experiència. En Nolan, Ítaca és allò que no hauria d’haver estat perdut. 

Tinc la impressió que Nolan ha volgut deixar-nos caure, sota la grandiositat de l’èpica, una càrrega profunda d’alerta. Una mena d’advertiment sobre el lloc on estem posant els nostres referents i sobre la facilitat amb què continuem convertint la força, la conquesta i la capacitat de destrucció en formes d’heroisme.

Ulisses ha estat admirat durant segles per la seua astúcia, perquè aconsegueix allò que els altres no havien pogut aconseguir. Però la pregunta que queda és una altra: què ocorre quan la intel·ligència no serveix per a evitar la destrucció, sinó per perfeccionar-la? Quina mena de civilització celebra com a heroi l’home capaç d’imaginar el mecanisme que permet arrasar una ciutat? Podem suportar la violència com una mena de talent?

La mateixa astúcia que guanya la guerra ens pot fer perdre el món. Aquest és potser el missatge més actual. Vivim encara envoltats de discursos que presenten la violència com a necessitat, les víctimes com a dany inevitable i la destrucció com a preu d’un futur millor. Continuem admirant líders que prometen victòries sense dir-nos què quedarà després d’haver-les aconseguides. La força es confon amb la grandesa. La humiliació de l’altre, amb la justícia. L’extermini, amb la solució. I cada victòria d’aquesta mena ens allunya una mica més de la casa de la humanitat. No només als soldats o als qui tenen el dubtós beneplàcit de la violència. També a les societats que l’accepten, la justifiquen o l’observen convertida en espectacle. Cada ciutat arrasada, cada poble expulsat, cada criatura convertida en una xifra ens fa perdre una part d’aquella humanitat que després diem voler protegir.

Troia deixa així de ser una ciutat antiga. És totes les ciutats que hem vist reduïdes a runa mentre algú explicava que no hi havia cap altra alternativa. És cada civilització sacrificada en nom d’un ordre nou. És el lloc on el vencedor creu haver resolt un problema i, en realitat, ha començat a destruir-se a si mateix. 

La pel·lícula no parla solament d’Ulisses. Parla de nosaltres i dels mites que elegim. De les figures que admirem. De les victòries que estem disposats a celebrar. De la manera com una civilització pot caminar cap a la seua pròpia destrucció mentre es convenç que avança cap a la glòria. El perill no és únicament que Troia torne a ser destruïda. El perill és que ja no quede ningú capaç d’entendre què significava Ítaca. I potser l’advertiment final serà encara més greu: si continuem confiant el nostre futur als qui només saben prometre conquestes, si continuem posant la intel·ligència al servei de la crueltat i anomenant victòria a la desaparició de l’altre, ja no quedarà cap Ítaca a la qual tornar.

Potser és això el que Nolan ha volgut revisar: no tant la grandesa del mite com el preu que va caldre pagar per a construir-lo. I, de la mateixa manera que reclama una sala capaç de retornar al cinema la seua força originària, reclama també una mirada capaç d’arrancar l’epopeia de la comoditat amb què l’hem heretada. Veure millor significa, en aquest cas, veure allò que el relat dels vencedors havia deixat fora de camp.

Foto de Antoine Gravier