Dilluns de vesprada, als despatxos immaculats de la Conselleria d’Educació, els bolígrafs d’ANPE i del CSIF van estampar una d’eixes signatures que fan olor de capitulació. En un tres i no-res, en una maniobra dissenyada per la factoria de propaganda de Carmen Ortí, la unitat sindical de la comunitat educativa valenciana s’esquerdava per la seua branca més “tendra”.
Anem als fets, perquè la demagògia dels comunicats oficials és directament proporcional a la seua manca de categoria moral. El CSIF ha acceptat una almoina salarial de 200 euros trossejada en còmodes terminis que s’estiren fins a l’any 2028. Una proposta que qualsevol mestre amb dos dits de front sap que la inflació d’aquest 2026 ja s’ha empassat abans de nàixer. Però el que fa que la ràbia del carrer siga monumental no és només la misèria de la xifra. És el menyspreu sagnant al sacrifici de la gent.
Com li explica el CSIF als seus propis afiliats que, després de tenir-los tres setmanes buidant-se la butxaca a la vaga indefinida, perdent més de 1.000 euros de la nòmina de maig, han decidit lliurar les armes a canvi de la mateixa proposta de fum que es va rebutjar fa quinze dies? Amb quina cara tornarà un alliberat d’eixes sigles a xafar la sala de profes d’un col·legi públic d’Elda, de Sagunt o de Torrent? Han agafat l’esforç econòmic i l’estabilitat de les famílies dels docents i els han utilitzat com a moneda de canvi per a aconseguir una foto de salvament per a la Conselleria.
El parany de la Generalitat era transparent: necessitaven una crossa domèstica per a poder construir el relat del “retorn a la normalitat” i criminalitzar els sindicats de classe (STEPV, CCOO, UGT) que es mantenen dempeus. Volien reduir una esmena a la totalitat del seu model educatiu a una simple baralla de cèntims. Però els mestres tenim molta memòria. Ens va en la feina. El professorat no som al carrer només per la targeta de la guardiola; hi som perquè el setembre ja truca a la porta amb el tancament en bloc de línies de la pública als pobles i barris, amb ràtios massificades i amb una escola inclusiva completament asfixiada de recursos especialitzats.
CSIF i ANPE han comprat la pau dels despatxos, però s’han quedat absolutament despullats davant de la realitat. Creure que l’STEPV —la força que recull la majoria absolutíssima de la representació a l’escola pública— recularà perquè l’administració ha comprat dues signatures cosmètiques és no entendre absolutament res de la dignitat valenciana. La història dels nostres claustres ens ensenya que els drets no es negocien al comptat i a terminis de misèria.
La unitat sindical s’ha trencat, sí, però s’ha blindat i radicalitzat al carrer. El “passeig de la vergonya” de dilluns a les portes de la Conselleria és el preludi de la implosió de les sigles que han clavat el genoll. Els mestres valencians ja estem comptant les baixes d’afiliació massives. Perquè la nòmina es recupera treballant, però la dignitat dels qui es giren d’esquena als seus companys a mitjanit no es recupera ni en cent triennis.
El Consell ha aconseguit el seu titular per a les xarxes i els seus mitjans de “cabotà” subvencionats i el CSIF els seus pastissets de bufet lliure. Mentrestant, a les aules, la flama continua encesa. Qui es pense que els claustres acatarem aquest xantatge en silenci és que no sap de quin fang estan fetes les nostres escoles. La vaga continua, la raó és nostra, i de la traïció dels despatxos naixerà, com sempre, la victòria del carrer.
filant prim 