Dir que la conquesta espanyola d’Amèrica no va imposar el castellà als pobles amerindis perquè els religiosos feien servir llengües natives per a evangelitzar és una d’aquelles mitges veritats que, precisament perquè contenen una part de raó, poden arribar a ser més enganyoses que una falsedat completa. Sí: molts missioners van aprendre nàhuatl, quítxua, guaraní, maia o altres llengües americanes. Sí: es van redactar gramàtiques, vocabularis, catecismes, sermons i confessionaris en llengües indígenes. Sí: durant una part important del període colonial, l’Església i la Corona van tolerar, impulsar o aprofitar l’ús de les anomenades “llengües generals”. Però d’ací no se’n desprén que el castellà no fora una llengua imposada. Se’n desprén, més aviat, que la imposició no sempre adopta la forma immediata d’una prohibició frontal. De vegades, domina millor qui primer aprén la llengua de l’altre per entrar-li fins a l’ànima.
La qüestió central no és si els colonitzadors van utilitzar llengües indígenes. Està documentat que ho van fer. La qüestió és per a què les van fer servir, en quin marc de poder i amb quin horitzó històric. Els missioners no estudiaven aquelles llengües per reconéixer sobiranies culturals, per garantir drets lingüístics o per preservar mons simbòlics propis. Les estudiaven, sobretot, per fer més eficaç l’evangelització. La llengua indígena era una via d’accés a la consciència, no una frontera respectada. Era una eina pastoral, pedagògica i administrativa al servei d’un projecte de conversió religiosa, reorganització social i submissió política. Que el poder parle la teua llengua no significa necessàriament que et respecte; pot significar, simplement, que ha entés que així et pot dominar millor.
Aquest és el primer error del relat amable sobre l’expansió del castellà a Amèrica: confondre ús amb respecte. Els imperis han estat sovint molt pràctics en matèria lingüística. Quan no poden substituir una llengua de colp, la fan servir. Quan necessiten predicar, tradueixen. Quan necessiten cobrar tributs, nomenar intermediaris, jutjar, confessar, censar o reduir poblacions, recorren a intèrprets i aprenen els codis locals. Però això no suspén la dominació; la perfecciona. La llengua dels pobles sotmesos pot ser incorporada com a instrument del mateix sistema que acabarà arraconant-la.
La segona confusió és encara més greu: identificar imposició amb immediatesa. Una llengua pot no imposar-se massivament el primer dia i, tanmateix, convertir-se amb el temps en la llengua obligada del poder. El castellà no va necessitar substituir totes les llengües indígenes en la primera generació per esdevenir una llengua imposada. N’hi havia prou que fora la llengua de l’administració superior, de la promoció social, de la justícia, de l’escriptura oficial, de les ciutats colonials, de les elits, de l’escola i del nou ordre polític. La imposició lingüística no consisteix només a prohibir parlar una llengua; també consisteix a organitzar una societat perquè, si vols prosperar, defensar-te, ser escoltat o no quedar exclòs, hages d’abandonar progressivament la teua.
La documentació històrica mostra, a més, que la política lingüística colonial no va ser mai innocent ni homogènia. Durant el segle XVI hi hagué una tensió constant entre dos impulsos: d’una banda, la necessitat missionera d’usar llengües indígenes; de l’altra, la voluntat política i religiosa d’estendre el castellà. Aquesta oscil·lació no invalida la idea d’imposició; la matisa. No estem davant d’un imperi lingüísticament respectuós, sinó davant d’un poder que va dubtar sobre quin era el camí més eficaç per absorbir els pobles conquerits: si evangelitzar-los en les seues llengües o castellanitzar-los per fer-los més governables.
I el procés acaba decantant-se amb una claredat que desmenteix qualsevol lectura complaent. La Reial Cèdula de 1770, sota Carles III, ordenava que en els dominis americans i Filipines es treballara perquè s’hi “desterressen” els diferents idiomes i només s’hi parlara el castellà. El verb és prou eloqüent. No diu “convé ensenyar castellà”. No diu “cal facilitar el bilingüisme”. No diu “s’han de protegir les llengües locals mentre s’introdueix una llengua comuna”. Diu extingir, desterrar, substituir. L’imperi potser no va començar sempre prohibint les llengües indígenes, però va acabar formulant explícitament el desig que desaparegueren de l’espai públic i de l’horitzó polític.
Per això és tan problemàtic presentar la història del castellà a Amèrica com una aventura gairebé natural, expansiva, civilitzadora o cordial. Les llengües no viatgen soles. El castellà no va travessar l’Atlàntic com una cançó, ni com una mercaderia innocent, ni com una eina neutral de comunicació entre pobles iguals. Va arribar amb soldats, frares, funcionaris, notaris, virreis, jutges, escoles, parròquies i arxius. Va arribar amb una nova jerarquia racial, econòmica i espiritual. Va arribar amb la creu i amb l’espasa, però també amb el paper segellat, amb la gramàtica, amb la confessió, amb el padró, amb la llei i amb el càstig social de no formar part de la llengua dominant.
Això no obliga a negar la complexitat. Seria absurd afirmar que tots els missioners van actuar igual, que no hi hagué figures que defensaren parcialment els pobles indígenes, o que l’estudi de les llengües americanes no produí obres lingüístiques d’un valor enorme. La història real és més incòmoda: molts dels textos que hui ens permeten conéixer llengües indígenes van ser escrits per agents d’un sistema colonial. La preservació documental i la violència cultural poden formar part del mateix procés. Un catecisme en nàhuatl pot ser alhora un testimoni lingüístic valuós i una eina d’evangelització forçada. Una gramàtica pot conservar una llengua i, alhora, reduir-la a les categories mentals del colonitzador.
Per això, quan algú afirma que “no es va imposar el castellà” perquè els religiosos usaven llengües natives, cal respondre: precisament ací es veu la sofisticació del domini. Primer s’usa la llengua indígena per a convertir, ordenar i penetrar una societat; després s’eleva el castellà a llengua de prestigi, d’autoritat i de salvació civil; finalment, les llengües originàries queden associades a endarreriment, ruralitat, idolatria, pobresa o inferioritat. La imposició no sempre és un decret únic. Sovint és una successió de portes que només s’obrin en una llengua.
El resultat històric és visible encara hui. Amèrica Llatina continua sent un continent d’una diversitat lingüística extraordinària, però també un territori on centenars de llengües indígenes viuen sota amenaça, minorització o substitució. Aquesta situació no pot atribuir-se només a la monarquia hispànica, perquè els estats independents americans van continuar sovint polítiques assimilacionistes, escolars i nacionals que reforçaren el castellà com a llengua única de ciutadania. Però tampoc no podem separar aquest present del llarg inici colonial que va establir quina llengua seria la del poder i quines serien tolerades només mentre resultaren útils.
La frase, per tant, no és només inexacta. És políticament perillosa perquè ofereix una coartada retrospectiva: com que els missioners van aprendre llengües indígenes, la colonització lingüística hauria estat menys imposada, menys violenta, més dialogant. Però el poder no es mesura per la llengua que és capaç d’aprendre, sinó per la llengua que acaba fent obligatòria. I en Amèrica, durant segles, el castellà va ser progressivament convertit en la llengua de l’Estat, de l’Església, de l’ascens social, de la llei i de la idea mateixa de civilització.
Una formulació més honesta seria aquesta: la Corona i l’Església espanyoles van utilitzar les llengües indígenes quan les necessitaren per evangelitzar i governar, però van tendir a consolidar el castellà com a llengua superior, comuna i finalment obligada. No hi hagué una substitució immediata ni absoluta, però sí una jerarquia lingüística colonial. I quan una llengua arriba acompanyada de la força militar, del poder religiós, de l’administració, de l’escola i de la promesa de deixar de ser considerat inferior, dir que no s’imposa és jugar amb les paraules. També les llengües conquisten. I sovint ho fan després que les armes hagen obert el camí.
Foto de eduardo199o9
Fonts consultables per a les cites del text
[1] RTVE presenta el capítol La expansión del español en América amb la sinopsi: “La conquista española no impuso a los amerindios el aprendizaje del castellano. Los religiosos españoles usaban las lenguas nativas para evangelizar.”
[2] L’article de D. I. Wasserman-Soler a Church History explica que, durant l’etapa colonial, la Corona i l’Església propagaren l’ús del castellà entre els amerindis, però també animaren els sacerdots a estudiar llengües indígenes; és a dir, no hi havia una política simple, sinó una tensió entre castellanització i ús missioner de llengües natives.
[3] José Torre Revello documenta que, en els primers moments, les “circunstancias especiales” dificultaren l’ensenyament directe del castellà i que els missioners optaren per ensenyar doctrina cristiana en les llengües natives, amb llibres impresos en idiomes indígenes.
[4] Ricardo Cierbide mostra la doble cara del procés: evangelització en llengües ameríndies durant els segles XVI i XVII, però també aprenentatge i difusió del castellà vinculat als conquistadors, administradors, colons, nuclis urbans i disposicions reials.
[5] Ignacio Ahumada Lara resumeix el gir de 1770: Carles III signa la Reial Cèdula perquè “se destierren los diferentes idiomas de que se usa, y solo se hable el castellano”, i assenyala que aquesta disposició i les polítiques posteriors influïren decisivament en el destí del castellà i de les llengües originàries.
[6] L’Archivo Nacional de Asunción conserva la descripció documental de la Reial Cèdula de 10 de maig de 1770, destinada a posar en pràctica la proposta de l’arquebisbe de Mèxic perquè es desterraren els idiomes locals i només es parlara castellà.
[7] La UNESCO recorda que Amèrica Llatina acull 522 pobles indígenes i més de 420 llengües, moltes de les quals es troben amenaçades d’extinció.
