filant prim

Els nens són reis

Amb Els nens són reis, traducció del gran Jordi Martín Lloret per a Edicions 62, Delphine de Vigan fa seu el món de les xarxes socials i les aparences. De Vigan ha construït un thriller al voltant d’un canvi profund que s’ha produït en la societat durant els últims vint anys. El lector descobreix la Mélanie, que va créixer envoltada del culte a la telerealitat i que, a l’era de YouTube, decideix retratar la vida quotidiana dels seus dos fills petits: la Kimmy i el Sammy. L’èxit amb milions de subscriptors no es fa esperar. Fins al dia en què, de cop, la seua filla de quatre anys desapareix. El que segueix, en paral·lel, és la investigació dirigida per una inspectora de la Brigada Criminal.

He de confessar que m’he sentit una mica decebut, perquè m’he trobat amb una lectura aspra. Una narrativa més aviat notarial. Una cosa així com la fredor d’una tesi doctoral que busca fonamentar-se en un discurs que li done autoritat acadèmica, pes resolutiu i incontestable, però construïda amb personatges que no acaben d’arrelar en el destí de la trama.

Malgrat això, de Vigan explora —talment com ha fet amb totes les seues obres—els excessos dels nostres temps. Ha intentat representar un futur pròxim que mostrarà víctimes col·laterals que no en tindran prou amb posar un “m’agrada” per expressar el seu crit d’auxili. Trobe que és un llibre que podria haver estat més potent del que ha resultat finalment.

Zoo City

Zoo City, escrita per Lauren Beukes i traduïda per Lluís Delgado per a MaiMes, no és ciència-ficció en el sentit clàssic. No hi ha naus extraterrestres, ni marcians viscosos o estacions espacials esterilitzades. Hi ha bruixeria, drogues i mutació genètica. El món de Zoo City és contemporani i reconeixiblement sud-africà. La xenofòbia és encara un sentiment molt estés. Les ciutats estan separades per fortes línies de diferència que recorden l’apartheid. Però la gent no es divideix segons línies racials, sinó sobre la base d’una condició estranya anomenada aposimbiosi, també conegut com a ser “animals”. Ser “animaled”, el concepte al voltant del qual es construeix tota la novel·la, és el resultat d’una mutació genètica que va tenir lloc a principis dels anys 2000 i va provocar un vincle estrany entre alguns humans i animals. Una mena d’estigma, de lletra escarlata, més bé, que pateix la protagonista, Zinzi December.

La construcció del món s’aconsegueix d’una manera discreta, sigil·losa. Els personatges no passen temps explicant-se el seu món quotidià (una “càrrega” constant en altres històries SF), de manera que vas agafant el resultat, els detalls a mesura que avança la trama, i Beukes és prou bona en el seu ofici per assegurar-se que això no esdevinga en una confusió.

La trama del thriller beu de l’orgullosa tradició de Chandler i Hammett. En el camí cap a un clímax extremadament desordenat i repugnant, aporta una tendresa secreta i una humanitat al seu retrat descontrolat de l’aquí i l’ara, fent evolucionar el viatge personal de la protagonista, cap a una integritat fràgil però decidida.

Estem davant d’una bona novel·la que brilla, especialment, per la seua evocació de la Sud-àfrica urbana contemporània. És fantàstica a l’hora de captar el soroll, les olors, el xoc de colors, l’energia pura i el caos.

L’any 2011, la novel·la va guanyar el prestigiós premi Arthur C. Clark de ciència-ficció.

Jo, un altre

A “Yo, otro. Crónica del cambio”, llibre d’Imre Kertész, traduït per Adan Kovacsics per a Acantilado, és un text escrit de manera brillant, irònic i apassionant, que alhora vol ser un diari fragmentari dels anys 1992 a 1995. Una crònica de la vida extremadament significativa per a l’escriptor. Un cúmul de notes que són de vegades filosòfiques, de vegades literàries, de vegades plantejant qüestions morals, de vegades biogràfiques i, en ocasions meravellosament poètiques.

L’autor enceta el llibre dient: “Jo soc una ficció”, en un intent d’entendre què és aquest “jo”, i què l’ha fet i l’ha canviat. Kertész s’enfronta constantment al passat, incloses les seues experiències d’Auschwitz, amb un to instructiu i a l’hora, distanciat —”Déu va crear el món, l’home va crear Auschwitz”—. Ens mostra una realitat que va conéixer de primera mà i que no ha pogut superar: forma part del seu ésser i tota la seua vida —diu— ha estat un seguit de reescriptures del que significa l’existència que li ha quedat com a supervivent. Què és l’antisemitisme i la culpa, són qüestions que sorgeixen constantment i originen més preguntes i arguments que no sempre pot respondre i que obrin rutes quasi divergents. I, en aquest camí, el jo deixa de ser el que és, allò que havia sigut, per esdevenir una altra cosa. Un canvi constant que mira d’explicar-se. Una ficció impregnada de realitat.

En resum: un text catàrtic i fascinant.

P.D. La versió en català és de Quaderns Crema.

Pluja de gel

Aquest llibre és un debut en el conte que ja conté, en miniatura, tot l’univers literari de Peter Stamm. Nou relats breus, situats en diversos punts del món, habitats per personatges —sovint joves— que avancen amb una sensació persistent de desajust: vides que no acaben de trobar el seu centre, relacions que prometen una seguretat que sempre s’esmuny, camins tous que fragilitzen cada passa. Stamm escriu sobre aquesta recerca sense èpica ni esperança explícita, com si assumir la manca de sentit fora ja una forma de lucidesa.

La seua veu narrativa adopta una distància gairebé clínica. Sempre en primera persona, amb frases curtes, diàfanes, contundents, ens mostra només un instant de vida, despullat de biografia, de passat, d’explicacions. No hi ha enyorança ni relat de fons: tot ocorre en un present immediat que sembla suspendre els personatges en una mena de buit emocional. Un hivern omnipresent —real o simbòlic— entela les situacions amb una tristesa persistent, enganxosa, que acaba per glaçar també el lector. Stamm no jutja, no interpreta, no consola. Observa. I és precisament aquesta neutralitat aparent la que fa tan punyent la lectura.

Sota aquesta superfície freda, però, batega una de les grans virtuts del llibre: el retrat d’éssers atrapats en la fatalitat de ser ells mateixos, condemnats a fer —una vegada i una altra— allò que no voldrien o no esperaven viure. Relats com el del bany nocturn a l’estany, que deriva cap a un desenllaç tràgic mentre el narrador observa des de la fusta d’un embarcador, concentren amb una precisió colpidora aquesta poètica de la distància i de la culpa diluïda, gairebé inofensiva, incapaç de perforar la consciència. Pluja de gel no busca emocionar de manera directa, però acaba fent-ho per acumulació, com el fred que no es nota d’entrada i que, quan t’adones, ja t’ha entrat fins als ossos. Publicat en català per Quaderns Crema, el llibre confirma Stamm com un escriptor de silencis densos i de veritats dites amb una contenció que, paradoxalment, les fa encara més devastadores.

La revelació

«La revelació», escrita per A.M. Homes, traduïda per Elisabet Ràfols Sagués per a Angle Editorial, és una història sobre la crisi nerviosa que pateix aquell període liminar entre l’elecció d’Obama i la seua presa de possessió, viscuda pels republicans com la llarga nit fosca de l’ànima. En concret, la d’aquell a qui coneixem simplement com el Paio Gros, l’antiheroi, un donant republicà de tota la vida que lluita contra la idea de tenir un home negre dormint a la “seva” Casa Blanca. I que treballa amb la intenció de capgirar el que considera un error flagrant. Una correcció forçada, com ell mateix diu en el llibre.

El vaig agafar tot pensant en la idoneïtat de la seua proposta després del resultat de les eleccions nord-americanes i la victòria aclaparadora de Trump. Una manera d’entendre, potser, la desfeta. Però m’ha costat molt entrar-hi en el seu llenguatge, confús i inespecífic que, crec, va en contra de la mateixa narració. El que em va acabar fent pensar que és un llibre escrit en clau casolana i complicat d’entendre per a aquells que no tenim els codis necessaris per comprendre la “broma”.

L’autora es mou entre la sàtira nacional i el drama domèstic, emfatitzant d’aquesta manera la pèrdua de rumb dels seus protagonistes, la seua indignació i confusió. No parla de personatges histriònics, com els que vam veure, astorats, assaltar el Capitoli. Si no d’altres republicans “respectables”, de mitjana edat, rics i conservadors (i per això, més perillosos), que amenacen la democràcia nord-americana.

Sempre he sigut dels qui pensen que necessitem urgentment una bona política ficció. Novel·les que ens permeten posar en qüestió la cultura política en què estem immersos per intentar entendre què ens està passant. Imagine que aquest és l’objectiu de Homes amb aquest llibre fent, no només un passeig per la política contemporània, sinó situant-la, a més, a dintre dels espais personals i familiars on els personatges aparenten una racionalitat que deriva, més bé, en una horripilant normalitat.

Quan llegeixes un llibre com aquest no pots fer altra cosa que pensar en allò que va dir el mestre Philip Roth sobre la dificultat per a fer creïble la política americana. Que complicat resulta fer sàtira d’una realitat ja de per sí exagerada i caricaturitzada per uns polítics difícils de superar en el seu exhibicionisme.

Malauradament, els EEUU, amb el pas del temps, s’han tornat més salvatges des d’aquell primer mandat d’Obama, i les solucions “radicals” han evolucionat més enllà de l’etapa de l’esborrany que presenta la novel·la per acabar sent la gran distopia que ara vivim amb certa dosi de pànic.

«La revelació» és a estones divertida i a estones fosca. Ben fosca.

Carrie

El clàssic que enguany fa 50 anys de la seva publicació. Stephen King va treballar com a professor quan va publicar «Carrie» el 1974. Compaginar la docència amb l’escriptura era quasi impossible. Tornar a casa, corregir, preparar més papers… Et deixa sense temps per dedicar-te al teu treball. Diuen que va pensar que, si en dos o tres anys més no acabava la novel·la, deixaria d’escriure. Cosa que, afortunadament, no va passar. Amb aquest llibre va entrar per la porta gran de la literatura fantàstica i va ser adaptat per al cinema per un altre gran: Brian De Palma (amb una joveníssima Sissy Spacek de protagonista).
Ací el teniu de nou. Amb una preciosa coberta i prologat per la Margaret Atwood (@therealmargaretatwood). Tot un luxe.

Cinquanta anys després, Carrie continua sent una novel·la incòmoda i fonda, molt més complexa del que sovint permet la seua fama popular. Stephen King no hi entra com a autor de terror a l’ús, sinó com a observador moral d’una comunitat petita, closa sobre si mateixa, on la violència no esclata de sobte sinó que es cou lentament en la humiliació quotidiana. Carrie White no és només una adolescent amb poders telequinètics: és el resultat inevitable d’un sistema d’exclusió, d’un entorn que confon la diferència amb l’amenaça i la vulnerabilitat amb la culpa. El terror, ací, no ve del sobrenatural, sinó de la crueltat perfectament humana, organitzada, tolerada i, sovint, celebrada.

Formalment, King arrisca amb una estructura fragmentada que combina relat principal, informes, testimonis i retalls documentals, com si la tragèdia necessitara ser explicada després, quan ja no hi ha res a salvar. Aquesta polifonia dona a la novel·la una densitat inesperada i una sensació de fatalitat irreversible: tot està escrit abans que comence realment. El lector no avança amb esperança, sinó amb una mena de lucidesa dolorosa, sabent que el desastre no és un accident, sinó una conseqüència. En aquest sentit, Carrie parla menys del despertar d’un poder que de la impossibilitat d’aprendre a viure amb ell en un món hostil, governat per la por i la repressió —especialment la del cos femení i del desig—, encarnada de manera brutal en la figura de la mare.

L’adaptació cinematogràfica de Brian De Palma va fixar imatges icòniques que han acabat eclipsant, en part, la subtilesa del text original. Però tornant a la novel·la, el que colpeja és la seua tristesa profunda, gairebé elegíaca. Carrie no és una història de venjança, sinó una elegia per tot allò que podria haver estat i no va ser. Llegida avui, manté intacta la seua força perquè continua preguntant-nos —sense estridències, amb una veu sorprenentment compassiva— fins a quin punt som responsables del monstre que diem témer. I aquesta pregunta, com tota bona pregunta literària, no admet una resposta còmoda.

Cavall, atleta, ocell

L’artefacte és el llibre. Baixauli enceta la mirada sobre les coses que vol narrar en “Cavall, atleta, ocell”, l’obra publicada en Periscopi, amb una convencionalitat que se’ns fa estranya als qui estem acostumats a llegir-lo. Però aviat canvia. Mentre la quotidianitat esperable va succeint-se, de sobte, un comença a veure, com de reüll, l’estranyesa, l’anomalia, allò que no saps ben bé si ha estat real o no. Com si el cervell no t’hagués pogut treure amb prestesa la part més onírica de les circumstàncies. I, malgrat això, saps que són allí. Ho vols. Defuges el dubte. És una fe que Baixauli fa sòlida, evident. Busquem aquell engranatge impossible que puga fer-nos encaixar per sobre de la trama impracticable de l’existència. Fugir del caos imposat del viure. El personatge d’Alapont és tots aquells que hem buscat el miracle en forma de píndola, de sortilegi, de màquina restauradora. Superar l’errada, tornar a solc el descarrilament del viatge. L’artefacte funciona. El món de Baixauli funciona. Entrem en les seues històries i tot segueix allí, cert, com el deliri d’una febrada. Evolucionant. Si ho veus, és perquè existeix. El biaix de confirmació que la nostra imaginació lectora necessita per recuperar el ritme, la velocitat de la qual, potser, parla Bresson. L’art és la mirada de cua d’ull que tots necessitem per verificar les inconsistències. Sí, l’artefacte és el llibre. I funciona amb una precisió envejable.

Stephen King i això

Potser em faig pesat fent referència constant al meu idil·li amb l’escriptor Stephen King. Una addicció reconeguda al tenebrós imaginari de les seues novel·les i on sovint mire d’apropar-me amb una fascinació que —ho reconec—, de vegades, minva, malgrat el correcte tractament de les seues històries, perquè que no em fan sentir aquella esgarrifança del descobriment. Tant fa. Soc jo, només. Lector de corfa endurida a força de revisitar-lo. Perquè el mestre és el mestre.

Aquest volum (publicat per Plaza & Janés i traduït per Edith Zilli) no és l’original de la meua biblioteca. Fa temps —molt de temps!—, jo era un lector ingenu que confiava en la gent a la qual li deixava els llibres que recomanava amb un entusiasme perillosament encomanadís. Entusiasme que vaig aprendre a mesurar quan van deixar de tornar-me’ls. Principalment, a persones que han desaparegut de la meua vida per l’atzar constant de les circumstàncies i que han considerat que aquell objecte, tot i haver-los sigut lliurat amb passió, no han descobert en realitat el valor que li oferia. El volum que veieu a la fotografia no és aquell que vaig córrer a comprar hores després d’haver estat exposat com a novetat a l’aparador de la meua llibreria de capçalera. És una novena edició, de segona mà. En perfecte estat, però. Aquell segurament malviu cobert de pols i indiferència en alguna prestatgeria. I no continue per aquest camí perquè no vull fer-me més mala sang.

It és protagonitzada per un grup de nens “especials” (un nen absorbit per una mare hipocondríaca, un altre jueu, un afroamericà que no va a l’escola, el típic espavilat i xerraire de les ulleres, una nena de la qual abusa sexualment el seu pare…), i ens planteja la curiosa i aterridora dualitat que tenim les persones: les que veuen i són conscients del mal i les que, tot i tenir-lo al davant, amaguen el cap sota l’ala. King ho mostra a la perfecció. Els qui veuen el terror són els qui pertanyen a una minoria. I en són conscients i planten cara perquè no tenen més remei. Són els marginats, els que viuen a la perifèria dels nostres mons perfectes. Els altres, en canvi, miren cap a un altre cantó. Fins i tot, els adults, referència de confiança i protecció il·limitada, desacreditant-se davant la violència soterrada que pateixen els nens.

I que un pallasso, un personatge que ens hauria de proporcionar distensió i divertiment, es convertisca en el rostre de l’horror és, no solament una genialitat, sinó l’esperada resposta a la reivindicació de molts dels que fa temps pensàvem que, aquests personatges estrafolaris que omplin els entreactes durant les actuacions circenses, lluny d’oferir-nos l’alleugeriment de la rialla entre tantes emocions funambulesques, ens apropen a un estat pertorbadorament aterridor.

Sense destí

Sense destí és una novel·la que incomoda no pel que mostra, sinó per la manera com ho fa. Imre Kertész escriu l’horror des d’un angle desarmat, gairebé banal, i és precisament aquesta banalitat la que el torna insuportable. El fragment que cites —«Molt fàcil. Em van fer baixar de l’autobús»— concentra tota la poètica del llibre: l’extermini comença sempre amb un gest administratiu, amb un fet aparentment menor que no activa cap alarma moral. Com en la síndrome de la granota bullida, el protagonista s’adapta gradualment a una realitat que es va tornant insuportable sense que mai hi haja un moment clar de ruptura. Tot passa, i passa perquè pot passar.

La narració, feta des d’una veu adolescent, avança amb una naturalitat esfereïdora. No hi ha grans declaracions, ni discursos, ni ràbia explícita. Hi ha desconcert, irrealitat i una acceptació progressiva del que és inacceptable. El jove protagonista no entén del tot què està vivint, però entén prou bé què necessita fer per continuar respirant. Aquesta és una de les grans forces del llibre: mostrar com la necessitat de subsistir pot anul·lar el judici moral, com l’ésser humà pot adaptar-se fins i tot a la salvatjada més gran de la història. Kertész no escriu contra l’horror; escriu des de dins, amb una fredor que no és absència d’emoció, sinó el resultat d’una emoció devastada.

Després de lectures fonamentals com la Trilogia d’Auschwitz, semblava gairebé impossible aportar una mirada que no fóra reiterativa. I tanmateix, Kertész ho aconsegueix. Sense destí no busca l’exemplaritat ni la lliçó moral, sinó exposar l’escàndol més profund: que l’horror pot esdevenir quotidià, i que la diferència pot convertir-se en un crim sense que ningú no senta la necessitat immediata d’aturar-lo. Traduïda amb precisió per Eloi Castelló i publicada per Quaderns Crema, aquesta novel·la ens obliga a mirar de nou un passat que la humanitat insisteix a repetir.

Quan tanques el llibre, queda una certesa inquietant i poètica alhora: el destí no sempre s’imposa amb violència; de vegades, simplement ens fa baixar de l’autobús, i nosaltres —sense adonar-nos-en— comencem a caminar.