Cal plantejar una reflexió incòmoda, però necessària, sobre la imatge del País Valencià que constantment ens projecten alguns informatius, especialment TV3. La sensació gairebé sistèmica és que, cada vegada que s’esmenta el País Valencià, el focus recau invariablement sobre qüestions lingüístiques, sobre polèmiques associades a la llengua. Com si la nostra parla fos l’única font de notícies i conflictes. La realitat, però, és molt més rica i complexa.
És innegable que, al País Valencià, l’idioma és un àmbit on, puntualment, sorgeixen tensions, i quan hi ha una “agressió” percebuda contra el català, la resposta ciutadana és immediata i vigorosa. Però és realment aquest l’únic relat que ens defineix? Tenim la percepció que, fora d’aquestes onades de protesta, la vida transcorre amb una normalitat que dista molt de la imatge de “selva vietnamita” on qualsevol catalanoparlant pot ser “abatut per un botifler”, una imatge, per cert, que només contribueix a crear distància i malentesos.
Mentre aquí es consumeix, es debat i es pateix una realitat polièdrica, els informatius semblen tenir una lent fixa que ignora la multitud de temes que realment ens afecten. Temes urgents, que generen debat i preocupació ciutadana. Temes que tenen noms i cognoms, que afecten la qualitat de vida de milers de valencians.
Però no, res d’això té citació ni continuïtat en els titulars d’aquests informatius. Només s’obren amb l’assetjament lingüístic. Això porta a una conclusió fal·laç: que els valencians som un poble conflictiu on parlar català és un tema delicat. I això, ho he de dir amb tota la claredat, és una gran mentida.
La meua pregunta és: són conscients els editors de notícies del mal que estan fent? Són conscients de com estan distorsionant la nostra imatge, tant per als catalans que ens observen com, fins i tot, per a nosaltres mateixos? Aquesta visió reduccionista no només és injusta, sinó que empobreix la comprensió mútua entre territoris veïns i alimenta un estereotip que no es correspon amb la realitat del dia a dia.
Crec fermament que aquesta situació mereix una reflexió més profunda per part dels mitjans implicats. És hora de trencar amb una narrativa tan limitada i d’abraçar la complexitat i la diversitat del País Valencià, oferint una imatge honesta i completa que inclogui tots aquells temes que veritablement preocupen i configuren la vida dels valencians.
Davant la paraula prohibició s’activa una resistència gairebé instintiva perquè es llegeix des del registre polític —autoritarisme, censura, imposició— quan, en realitat, en educació posar límits no és un càstig. És una forma de cura.
Dir què es pot fer i què no es pot fer no és frustrar gratuïtament, sinó ordenar el món perquè el nen o l’adolescent puga habitar-lo sense perdre’s. El límit no nega el desig; el fa viable. Li dona forma, temps, direcció.
Quan sentim pares dir que no volen frustrar els seus fills, sovint el que hi ha darrere no és amor excessiu, sinó por. Por al conflicte, por de dir que no, por de no ser estimats. Però evitar la frustració en la infància no elimina la frustració: la desplaça. La posa més endavant, quan ja no hi ha xarxa, quan la vida no negocia, quan ningú no t’explica per què no. I aleshores la frustració no és pedagògica. És devastadora.
Un infant que no ha aprés que no tot és possible, que no tot és immediat, que no tot li serà concedit, arriba a l’edat adulta amb una expectativa falsa: la idea que el món li deu alguna cosa. I quan la realitat li posa un límit —un límit de veritat: laboral, afectiu, social— el cop és sec. No hi ha entrenament emocional per sostenir-lo.
És en eixe buit on proliferen les addiccions. No perquè la gent siga feble, sinó perquè no sap esperar, no sap tolerar, no sap sostenir el no. I ací les xarxes socials entren com un guant perfecte. Perquè ofereixen un món sense límits aparents. Un espai on sempre hi ha contingut, sempre hi ha validació, sempre hi ha una resposta. Un lloc on la frustració es dissol amb un gest del dit, on el desig no topa amb la realitat sinó amb un algoritme que el reconeix, el reforça i el dirigeix.
Però això no és llibertat. És submissió disfressada d’elecció.
L’algoritme no et diu “no”. Et diu “encara més”. I precisament per això et converteix en una marioneta. No et frustra; t’anestesia. No et posa límits; te’ls substitueix per un consum infinit que et fa creure rei d’un espai on, en realitat, no ets.
Quan un adolescent entra massa prompte en aquest univers, no està aprenent a ser lliure. Està aprenent a evitar la frustració a qualsevol preu. I això és una escola molt perillosa. Per això cal dir-ho sense embuts, encara que incomode: el límit educa, la frustració educa, el “no” educa.
I evitar-los no és protegir; és desarmar.
Potser hauríem de començar a dir-ho així, canviant fins i tot el llenguatge: no parlem de prohibicions, parlem de límits maduratius. No parlem de censura, parlem de temps. No parlem de retallar llibertats, parlem de construir-les. Perquè la llibertat no apareix quan no hi ha límits, sinó quan has aprés a viure amb ells sense trencar-te.
I això, és una lliçó que no s’aprén davant d’una pantalla.
Eliminar la distància mínima entre salons de joc i centres educatius no és una decisió tècnica, ni administrativa, ni neutra. És una decisió pedagògica, encara que ningú no l’haja volgut dir així. Perquè l’educació no passa només dins les aules. Passa —sobretot— fora.
Nosaltres podem parlar d’esforç, d’esperança, de futur. Podem treballar l’autoestima, la paciència, el valor del temps lent. Però quan un xiquet o una adolescent surt de l’escola i es troba, a pocs metres, un local amb llums agressives, finestres opaques i promeses de diners fàcils, el missatge real no el donem nosaltres. El dona el carrer.
I el carrer, en aquest cas, desmenteix l’escola.
No és casualitat que aquests salons no s’instal·len a les zones més benestants. No és ingenuïtat urbanística. És estratègia. Allà on hi ha precarietat, frustració, temps mort, famílies cansades i joves sense horitzó clar, el joc es presenta com una eixida simbòlica: ràpida, falsa i addictiva. No ven només diners. Ven il·lusió encapsulada.
Com a mestres, sabem perfectament quins perfils tenim a l’aula. Sabem qui viu en pisos massificats, qui arrossega fracàs escolar, qui busca una identitat perquè ningú no l’espera enlloc. Sabem —encara que no sempre es diga en veu alta— que aquests xiquets són els més vulnerables a tot allò que promet una victòria sense procés.
I ara, des de les institucions, se’ls diu que això és acceptable. Que pot conviure amb l’escola. Que no passa res.
Però passa.
Passa que l’addicció al joc ja no és una patologia llunyana, adulta, excepcional. Passa que cada vegada arriba abans. Passa que després ens demanen als docents que fem educació emocional, prevenció, detecció precoç, mentre el mateix sistema desprotegeix l’entorn.
És una contradicció cruel: se’ns exigeix ser mur de contenció mentre es retira el fonament.
Eliminar la distància mínima no és només facilitar llicències. És acostar el risc. És normalitzar-lo. És dir que el benefici econòmic d’uns quants pesa més que la salut mental de molts. És, en el fons, assumir que hi ha barris on la protecció ja no és prioritària.
I això és una derrota moral.
No perquè el joc existisca —existirà sempre—, sinó perquè es renuncia a posar límits allà on són més necessaris. I l’educació, sense límits externs coherents, queda reduïda a un discurs bell però impotent.
Nosaltres continuarem fent classe. Continuarem mirant als ulls, acompanyant, sostenint. Però no podem deixar de dir-ho: quan l’entorn juga contra l’escola, l’escola juga en inferioritat.
I això no és una opinió. És una realitat que veiem cada dia, abans que cap estadística la confirme.
L’estadi va aplaudir. Durant uns segons, el futbol —aquest territori ritual de crits, jerarquies i cossos en tensió— va quedar suspés en una mena de silenci amable. Un àrbitre demanava matrimoni al seu company davant de milers de persones. No hi havia provocació, ni desafiament, ni gest èpic. Només amor. Només una escena humana, mínima, com tantes altres que passen desapercebudes cada cap de setmana quan encaixen amb la norma.
Una setmana després, la norma va respondre.
No dins de l’estadi, no sota els focus, no davant les càmeres. Va respondre a casa, de nit, amb un cos colpejat i un missatge clar: hi ha espais on pots existir, però no mostrar-te; viure, però no fer-te visible; estimar, però en silenci.
Aquest episodi no parla només d’un àrbitre. Parla del món que habitem. D’un món encara construït, en molts àmbits, sobre una masculinitat tancada, defensiva, que confon identitat amb amenaça i diversitat amb desordre. El futbol n’és un exemple extrem, però no una excepció. És un mirall ampliat.
El que es va castigar no va ser un individu, sinó un símbol. El gest va trencar el pacte implícit d’un espai que admet moltes coses —violència verbal, humiliació, rivalitats tribals— però que encara viu amb incomoditat qualsevol expressió que qüestione el relat únic de què vol dir “ser home”. En aquest relat, l’afecte visible entre homes continua sent una esquerda intolerable.
Cal dir-ho amb claredat pedagògica: això no és una reacció espontània, ni un excés puntual, ni obra d’un boig solitari. És violència apresa. És la resposta d’una cultura que ha ensenyat que hi ha identitats legítimes i d’altres que només són acceptables si no fan soroll. Si no ocupen espai. Si no emocionen.
Mostrar diversitat no és provocar. És existir. Però en un món de mascles —no d’homes, sinó de mascles— l’existència diferent és llegida com una pèrdua de control. I quan el control es percep en perill, apareix el càstig. Sempre fora de càmera. Sempre amb l’excusa que “no tocava”, que “no era el lloc”, que “això és política”.
No. Això és vida.
El problema no és que un gest d’amor siga públic. El problema és un món on l’amor necessita protecció. Un món on encara hi ha qui creu que la identitat pròpia només pot sostenir-se negant la dels altres.
Potser la pregunta no és per què va passar això. Potser la pregunta és per què encara ens sorprén.
I mentre discutim si el futbol és o no és el lloc adequat, hi ha infants que observen. Als patis, a les grades, a casa. Aprenen de pressa. Aprenen qui pot mostrar-se i qui ha d’amagar-se. Qui rep aplaudiments i qui rep cops.
Encara som a temps d’ensenyar-los una altra cosa. Però només si deixem de mirar cap a una altra banda quan el món castiga, amb violència, allò que simplement s’atreveix a ser.
Sabem que hi ha territoris que no reclamen res. No alcen la veu. No entren als titulars. Simplement llisquen entre les vetes del temps. La comarca és un d’aquests llocs. Un espai on la vida es mou sense demanar permís: la gent treballa, es forma, es desplaça, envelleix, torna. Tot ocorre allí, encara que sovint ningú no li done nom.
Llegint l’article recent d’Àngels Doménech García, publicat a Investigaciones Geográficas, sobre la funcionalitat de l’espai comarcal i l’efecte dels instruments de planificació formativa i d’ocupació a la Marina Baixa, un té la sensació que algú, per fi, s’ha aturat a mirar aquest moviment lent, gairebé invisible. No per jutjar-lo. No per ordenar-lo. Només per entendre’l.
La Marina Baixa és un territori estirat. El litoral ple, intens, accelerat. L’interior més buit, més silenciós, sostingut amb dificultat. Entre tots dos, una xarxa de desplaçaments quotidians, d’oficis temporals, d’oportunitats que apareixen i desapareixen. No és un mapa. És una respiració desigual.
L’article en qüestió parla de planificació, de governança, d’instruments institucionals. Però sota aquest llenguatge —necessari i precís— hi ha una altra cosa que es deixa sentir: la idea que governar bé és entendre com funciona realment un lloc. No com figura en els decrets, sinó com batega, com existeix, com viu.
Hi ha comarques que existeixen sense existir del tot. No tenen poder propi, ni competències plenes, ni veu clara. I, tanmateix, són l’escenari real de la vida. És allí on la formació connecta —o no— amb el treball. On l’ocupació és possible o precària. On el futur pren forma, encara que siga fràgil. Marcades amb l’obstinat i humil propòsit d’existir.
El text mostra com alguns instruments recents intenten cosir aquest territori dispers. Ho fan amb dificultats, amb límits evidents, amb dependències. Però també amb una intuïció valuosa: que pensar junts, a escala comarcal, pot ser una manera d’escoltar millor el territori.
Potser el fet més colpidor no és el que l’article afirma, sinó el que deixa entreveure: que moltes vegades el problema no és la manca de dades, sinó la manca d’atenció. No sabem què fer perquè no mirem prou. O perquè mirem des de massa lluny.
Aquest treball no ofereix solucions ràpides. No promet miracles. Fa una cosa més rara i més necessària: posa paraules a una realitat que ja hi era. I en fer-ho, la dignifica.
Potser pensar la comarca no és una qüestió administrativa, sinó un acte de cura. Reconéixer el lloc on les coses passen. Donar-li temps. Escoltar-lo sense presses.
Hi ha una cosa que em costa d’entendre en el debat sobre la prohibició de les xarxes socials als menors de setze anys. I és la resistència d’alguns terapeutes a una mesura que, en teoria, hauria d’anar en la mateixa direcció que la seua feina quotidiana. Professionals que treballen amb addiccions, amb ansietat, amb trastorns de la imatge, amb adolescents trencats per una comparació constant amb cossos, vides i èxits impossibles. Professionals que veuen cada dia les conseqüències d’un entorn digital dissenyat per captar l’atenció. I que, malgrat això, s’oposen a una mesura de contenció prèvia.
No dubte de la seua bona fe. Però crec que s’equivoquen de lloc.
La teràpia i la política pública no operen en el mateix pla. El terapeuta treballa amb el dany ja produït, amb la ferida oberta, amb el subjecte que ha entrat en el circuit de la dependència o del malestar. La política pública, en canvi, no tracta casos; posa límits estructurals. No cura; protegeix. I confondre aquests dos nivells porta a conclusions errònies.
És cert que prohibir no cura. Però ningú no ha dit que cure. El que fa —o el que hauria de fer— és evitar que el dany es produïsca abans que siga necessari curar-lo.
Dir que una prohibició no serveix perquè no resol el problema de fons és un argument que, aplicat a altres àmbits, ens semblaria insostenible. No esperem que un adolescent tinga una relació madura amb l’alcohol per permetre-li beure. No confiem en la seua capacitat d’autoregulació davant del joc d’apostes. Ni exposem deliberadament un cos en formació a substàncies addictives amb l’argument que després ja l’acompanyarem terapèuticament.
Per què, doncs, ho fem amb entorns digitals dissenyats explícitament per explotar els mecanismes de recompensa, la por al rebuig i la necessitat de validació?
Sovint, darrere d’aquesta oposició, hi ha una idea molt arrelada: la defensa de l’autonomia del menor. Però cal dir-ho clarament: no hi ha autonomia real quan l’entorn està pensat per manipular. No hi ha llibertat quan el disseny està orientat a generar dependència. Confiar en la capacitat d’autoregulació d’un adolescent en aquests contextos no és empoderar-lo; és abandonar-lo.
I ací apareix una altra confusió, encara més delicada: la d’entendre els trastorns derivats d’aquest ús com un dany col·lateral inevitable, com el preu a pagar per viure en el món contemporani. Com si la tasca del terapeuta començara necessàriament després de la caiguda, i no tinguera res a dir sobre l’altura des de la qual deixem caure.
La prevenció no invalida la teràpia. La fa menys necessària. I això, lluny de ser una amenaça per a cap professió, hauria de ser un horitzó compartit.
Potser el que incomoda de la prohibició no és tant la mesura en si com el que revela: que durant anys hem normalitzat un entorn que sabem que fa mal, i que hem delegat la clínica allò que hauríem d’haver assumit com a responsabilitat col·lectiva. Posar un límit ara ens obliga a reconéixer que abans no l’hem posat.
No tot el que després es pot tractar hauria d’haver estat permés abans. Aquesta és una idea incòmoda, però fonamental.
I potser el debat no va de prohibicions ni de llibertats, sinó d’una pregunta més simple i més exigent: si sabem el que sabem, per què ens costa tant protegir abans?
En aquests dies de debat sobre l’edat mínima per accedir a les xarxes socials, la conversa pública sembla haver-se instal·lat en un terreny molt concret: la dopamina, els algoritmes, el disseny addictiu, la salut mental. Parlem del que fan les pantalles al cervell dels adolescents. Parlem de regulació, de verificació d’edat, de límits legals. I tot això és necessari. Però, mentre discutim això, hi ha una pregunta que quasi ningú expressa i que, potser, és la més decisiva de totes.
Què és exactament una comunitat? No què sembla, ni què simula, ni què connecta. Què és.
Perquè potser el problema no és només que les xarxes socials puguen fer mal al cervell adolescent. Potser el problema és més profund i més silenciós: que poden arribar a ocupar simbòlicament el lloc d’allò que no poden oferir.
La comunitat humana no és una suma de contactes. No és una llista de perfils. No és un flux constant d’interaccions breus, editables i reversibles. La comunitat és una experiència corporal. Té presència, té gest, té silencis compartits, té mirades que no es poden esquivar, té incomoditats que no es poden tancar amb un clic.
La comunitat té fricció. I és aquesta fricció la que educa.
Aprenem a conviure no quan tot flueix, sinó quan alguna cosa incomoda. Quan hem de negociar el conflicte cara a cara. Quan el cos de l’altre és present i no podem escapar-nos. Quan el temps és lent i les relacions no es poden editar.
Les xarxes socials, fins i tot si foren ètiques, els seus algoritmes estigueren regulats, i si eliminàrem tots els mecanismes de retenció de l’atenció, continuarien tenint una característica que les fa radicalment diferents de la comunitat real: són espais sense cos.
Són àmbits on la relació és fragmentada, optimitzada, dissenyada perquè siga còmoda. Espais on podem mostrar només allò que volem mostrar, on podem desaparéixer quan volem, on el conflicte es resol amb silenci, amb bloqueig, amb evasió.
I el cervell adolescent aprén el que practica.
Si practica relacions mediades, editables i escàpoles, està aprenent una forma de vincular-se que no és la que sosté una societat. Està aprenent una idea de comunitat que no és comunitat, sinó una simulació amable d’aquesta.
Pot arribar a sentir que ja té comunitat, que ja està connectat amb els altres, que ja forma part d’alguna cosa. Quan, en realitat, el que té és una xarxa de contactes sense fricció humana. I la fricció humana és el que ens fa créixer.
Per això el debat sobre les xarxes en adolescents no pot quedar-se només en la salut mental ni en la regulació tecnològica. Hi ha una qüestió antropològica de fons que ens interpel·la com a societat: quin espai estem deixant que ocupe, en la vida dels joves, allò que hauria d’estar reservat a l’experiència directa amb els altres. Perquè la comunitat no és un lloc on tot és possible. És un lloc on no tot és còmode.
La comunitat real obliga a esperar, a escoltar, a tolerar, a gestionar la frustració, a llegir el rostre de l’altre, a entendre el gest, a acceptar la presència. És un aprenentatge lent, físic i, sovint, incòmode. Però és aquest aprenentatge el que ens permet evolucionar com a societat.
Quan un adolescent passa hores en un entorn que elimina precisament aquesta incomoditat, està deixant de practicar alguna cosa que no pot aprendre enlloc més.
Potser el veritable risc no és només el que les xarxes fan al seu cervell, sinó el que li impedeixen practicar amb el cos.
I això no es resol només regulant el disseny ni fixant una edat mínima. Això ens obliga a preguntar-nos quins espais reals de trobada estem oferint. Quina comunitat tangible tenen al seu abast. Quin lloc ocupa, en les seues vides, el món que no es pot editar.
Perquè, encara que les xarxes foren perfectes, continuarien sense poder ser l’indret on un adolescent aprén què és una comunitat.
I potser aquest és el debat que encara no hem començat.
Arran de la possible prohibició de l’ús de les xarxes socials fins als setze anys, comencen a circular arguments que, quan els sents o llegeixes, no saps si t’estan parlant des de la bona fe o des d’una ceguesa tan profunda que ja sembla directament fe: “Hi ha adolescents que només poden trobar gent com ells a través de les xarxes”.
I, de sobte, la frase sembla compassiva. Sensible. Inclusiva. Però si la mires amb una mica de calma, esdevé una confessió inquietant. Perquè no està descrivint un benefici de les xarxes. Està descrivint un fracàs col·lectiu.
Quan un adult diu que un menor necessita Instagram, TikTok o X per trobar persones que compartisquen la seua condició, el que està admetent, sense voler-ho, és que la família, l’escola, el barri, l’associacionisme, els serveis públics i la comunitat sencera no han sabut crear espais reals on aquell adolescent puga sentir-se reconegut sense haver d’entrar en un entorn dissenyat per captar la seua atenció i convertir-la en benefici econòmic.
Les xarxes no són comunitat. Les xarxes simulen comunitat.
I aquesta diferència, en un cervell de tretze anys, no és menor. És decisiva.
Perquè mentre l’adolescent creu que està trobant gent com ell, el que realment està passant és que un algoritme l’està classificant, perfilant i alimentant amb continguts que reforcen la seua vulnerabilitat. Perquè el model de negoci no és el benestar, sinó el temps de permanència.
Dir que un menor necessita les xarxes per construir la seua identitat és com dir que necessita un casino per aprendre probabilitat. Potser hi aprén alguna cosa, sí, però el cost és immens, invisible i profund.
Els indicadors de salut mental adolescent dels darrers deu anys no són una casualitat. Ansietat, depressió, autolesions, comparació corporal obsessiva, addicció dopamínica, assetjament digital. Tot això creix en paral·lel a la irrupció massiva de les xarxes en aquestes edats. I, malgrat això, el debat públic gira entorn de la por a “aïllar-los”. Com si no veiérem que, en realitat, el que fan les xarxes és aïllar-los dins d’una bombolla d’algoritme mentre els fan creure que estan connectats amb el món.
Hi ha una diferència enorme entre trobar algú que t’entén i ser conduït cap a continguts que et retenen perquè exploten allò que et fa més fràgil. El segon no és comunitat. És explotació de la vulnerabilitat.
Quan algú defensa que sense xarxes hi ha adolescents —LGTBI, neurodivergents, amb interessos minoritaris— que no trobaran mai ningú com ells, el que diu, en el fons, és una frase molt més dura del que sembla: “Com que la societat adulta no ha sabut oferir espais segurs, els deixem entrar en un entorn que els farà mal, però almenys allà no se sentiran sols.”
Això no és una defensa de les xarxes. És una renúncia pedagògica de dimensions gegantines. És acceptar que l’espai natural de socialització dels adolescents siga un entorn dissenyat per maximitzar la dependència. I encara pitjor: és convertir aquesta dependència en coartada moral.
La prohibició de l’ús de xarxes abans dels setze anys no és una restricció de llibertat. És una mesura de salut pública davant d’una indústria que viu de la fragilitat psicològica de qui encara no té les eines per protegir-se’n.
Com va passar amb el tabac en espais públics, com va passar amb l’alcohol en menors, com hauria de passar amb qualsevol entorn que sabem que genera dany abans que maduresa.
Però el debat, una vegada més, està girat del revés. Parlem de la necessitat de connexió identitària, quan el que hauríem d’estar discutint és la necessitat de protecció cognitiva i emocional en una etapa on la identitat encara s’està construint.
La frase que tant circula —“sense xarxes no podran trobar gent com ells”— no parla de tecnologia. Parla de nosaltres. Parla del buit que hem deixat, dels espais que no hem sabut construir i de la comunitat que hem deixat d’exercir. I, potser per això, és tan incòmoda.
Perquè en lloc d’obligar-nos a reparar el món real, ens permet justificar que els adolescents busquen refugi en un món virtual que els cobrarà un preu altíssim per cada minut de consol que els ofereix.
Potser el veritable debat no és si els menors poden viure sense xarxes. Potser el debat és si nosaltres, com a adults, estem disposats a crear un món on no els hi faça falta.
Anem a fer un exercici de civisme i a explicar a certs espècimens que habiten la fauna política en representativitat d’una part important de la societat, com mostrar indignació (fins i tot ferotge) i explicar per què, sense arribar a emporcar-se la boca com un vulgar aficionat de futbol.
El que assenyalaré, no és un escàndol cridaner. Tampoc un cas de corrupció de maletí, ni una fotografia comprometedora. És una decisió administrativa, tècnica, redactada amb llenguatge jurídic, neutre, que ha passat desapercebuda entre decrets, disposicions i terminis. Però el que ha aconseguit és, en realitat, una cosa molt més profunda: canviar el sentit moral d’allò que havia de ser un dret.
Segons l’article publicat a l’aDiario.es, Mazón va aprovar un decret el desembre de 2024 que estableix que algunes VPO (HPO en català) de promocions privades no mantinguen la protecció de manera permanent, sinó només durant un màxim de 15 a 30 anys, i després podran ser venudes com si foren habitatge de preu lliure. Això significa que, amb el pas del temps, aquelles cases que s’han construït o adjudicat amb preus regulats passen a tenir el mateix valor que altres de mercat, beneficiant els propietaris individuals i els especuladors, en lloc de garantir que es mantinguen dins del parc públic d’habitatge assequible.
Les VPO no naixen perquè sí. No són una categoria urbanística. Són una confessió pública de fracàs col·lectiu. L’administració diu: sabem que el mercat, deixat a la seua lògica, expulsa gent de la possibilitat de viure. I, davant d’això, intervé. No per fer negoci. No per generar oportunitats futures de guany. Si no per garantir una cosa tan elemental com que algú puga habitar un lloc sense que el preu de l’habitatge el condemne a la perifèria de la vida.
Quan una VPO deixa de ser protegida amb el pas dels anys, el que es desprotegeix no és la casa. Es desprotegeix la idea mateixa que l’habitatge podia ser una eina de justícia.
I això és el que indigna.
Perquè, amb aquest canvi, allò que havia sigut un mecanisme de correcció social es converteix, amb el temps, en una oportunitat d’especulació legítima. El missatge implícit és devastador: aprofita la protecció mentre dure, perquè després podràs capitalitzar-la. La política pública deixa de mirar al futur col·lectiu i comença a sembrar futurs beneficis individuals.
I això és una perversió silenciosa.
Perquè ja no parlem d’ajudar qui ho necessita, sinó de com convertir l’ajuda en patrimoni. No és el dret a l’habitatge el que queda garantit, sinó el dret a revalorar-lo quan el mercat ho permeta.
L’habitatge protegit, així, deixa de ser protegit. Es converteix en habitatge amb data de caducitat moral.
I encara hi ha un altre element que punxa més endins: quan aquest canvi es produeix en un context en què ja hi ha sospites sobre adjudicacions dubtoses, la norma deixa de ser abstracta. Comença a fer olor de cas concret. De benefici concret. De noms i cognoms que, potser, algun dia, podran vendre allò que havia nascut per no ser venut.
Aleshores la indignació deixa de ser ideològica. Es torna ètica.
Perquè el que es trenca no és una llei. És la confiança que la llei estava per protegir-nos del mercat, no per facilitar-li el camí. I això és profundament obscé. No perquè siga il·legal. Si no perquè és perfectament legal fer que una política social acabe servint al mateix mecanisme que pretenia corregir.
Això és el que indigna de veritat. Que, sense soroll, sense escàndol, sense titulars cridaners, s’haja aconseguit que el dret a l’habitatge deixe de ser un dret i passe a ser una inversió amb memòria institucional. I quan l’administració comença a fabricar inversions amb allò que havia de ser justícia, la ciutadania deixa de ser subjecte de drets i passa a ser espectadora d’un negoci que es fa amb les seues necessitats.
I d’aquesta manera, senyoreta Belén Navarro, un expressa la seua indignació de manera ordenada, reflexiva i profitosa perquè siga entesa pel seu auditori. Posa valor en la paraula, i fa pedagogia davant dels seus representats, demostrant-los que l’argumentació és l’instrument que un necessita per fer política.
Cada vegada que apareixen uns mals resultats en matemàtiques o en llengua, el debat públic s’ompli de paraules solemnes. Plans de xoc. Mesures prioritàries. Reformes. Innovació. Orientacions metodològiques. Competències.
La seqüència dels esdeveniments posteriors és previsible. El Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, en una típica reacció reactiva, presenta documents. Els sindicats –necessitats, de sobte, de fer un crit catàrtic d’impotència– convoquen mobilitzacions. Les famílies, desconcertades, es pregunten què està passant. I, l’endemà, els mestres tornem a entrar a l’aula amb la mateixa sensació íntima i persistent: que tot això passa molt lluny del lloc exacte on es decideix si un xiquet aprén o no.
Perquè el problema de l’escola catalana no és metodològic. És estructural. I és molt més senzill d’entendre del que sembla: massa alumnes per a una sola mirada.
La ràtio legal a primària és de 25 alumnes per aula. És una xifra administrativa, pensada per encabir alumnat dins d’un sistema. No és una xifra pedagògica.
Qualsevol mestre sap que a partir de vint alumnes l’atenció individualitzada comença a ser un esforç. A vint-i-cinc, deixa de ser possible. I sense atenció individualitzada no hi ha inclusió real, no hi ha seguiment personal, no hi ha qualitat educativa, per molt que els documents oficials ho proclamen.
Però encara hi ha un error més profund i més silenciós: pensar que el tutor pot sostenir tot això sol.
Hi ha un exemple molt clar d’aquesta distància entre el que diu el paper i el que passa a l’escola: les Aules d’Acollida.
El Departament d’Educació concedeix aquestes aules en funció d’una fotografia fixa de la matrícula en un moment determinat del curs. Si en aquell instant no hi ha prou alumnat nouvingut registrat, el centre no disposa d’aquest recurs.
Però l’escola no és una fotografia. És una pel·lícula en moviment.
Durant tot el curs arriben alumnes d’altres països, d’altres llengües, d’altres realitats. Arriben com un degoteig constant que no apareix en cap estadística inicial. I aquests alumnes necessiten, des del primer dia, un espai d’immersió lingüística ben pensat, sostingut, estructurat.
Quan aquesta aula no existeix perquè “les dades no ho justificaven” al setembre, el que passa és molt senzill: el tutor incorpora l’alumne al grup sense els recursos necessaris per a atendre’l com caldria. L’aprenentatge del català es fa a batzegades. L’alumne se sent desubicat. El grup se’n ressent. I el mestre torna a fer equilibris impossibles.
No és una qüestió metodològica. És, de nou, una qüestió de persones i de recursos presents quan fan falta, no quan les estadístiques diuen que potser faran falta.
Amb la diversitat real que habita avui les aules —necessitats educatives especials, nouvinguts, fragilitats emocionals, contextos familiars complexos— el tutor en solitari és una figura pedagògicament insuficient. L’escola actual necessita codocència, mestres de suport estructurals, especialistes presents des del primer dia. Persones dins l’aula. No programes sobre el paper.
Hi ha un miratge que distorsiona la percepció real dels recursos dins dels centres. Sobre el paper, sembla que el personal siga suficient. Perquè en els còmputs oficials, per exemple, hi apareixen també les hores de docència dels equips directius.
Aquestes hores, sovint, s’assignen a tasques de reforç dins de les aules, perquè d’alguna manera cal donar-los un sentit pedagògic. Però la realitat és que els equips directius viuen sotmesos a reunions constants, gestions urgents que no poden defugir i que els obliguen a abandonar aquestes hores amb freqüència.
Així, el centre “compta” amb un personal que, en la pràctica, no pot oferir una presència estable ni continuada dins l’aula. I aquesta distorsió fa creure a l’administració que els recursos humans són suficients, quan la quotidianitat als centres educatius acaba demostrant exactament el contrari.
Hi ha una altra realitat que gairebé mai apareix en els debats públics: el temps.
El mestre ja no té temps per fer de mestre.
Una part indecent de la jornada docent se’ns va en burocràcia: plataformes, informes, programacions extensíssimes, reunions, justificacions, documents que ningú no tornarà a llegir.
Aquesta burocràcia no ajuda el docent. Serveix, sobretot, perquè aquest justifique per escrit precisament per què no pot fer allò que el sistema li exigeix.
I així, sense adonar-nos-en, el temps que hauria de servir per a pensar el grup, per preparar millor les sessions, per atendre els alumnes, es dissol davant d’una pantalla. Després ens sorprenem que baixen els resultats.
Hi ha encara un altre silenci dins del sistema. Es parla sovint de formació permanent. Però és, massa vegades, una formació individual, desconnectada de la realitat concreta del centre. Els sistemes educatius que funcionen no formen docents amb cursos puntuals. Porten la formació dins de l’escola: mentors pedagògics, observació d’aules, treball conjunt sobre casos reals, creixement col·lectiu del claustre. Evidentment, això no genera titulars. Però és el que realment transforma una escola.
Hi ha encara un altre factor que gairebé mai no apareix en els debats educatius i que, en centres de màxima complexitat, resulta decisiu: la inestabilitat del claustre.
Aquests centres exigeixen una predisposició pedagògica, emocional i humana molt determinada. No tots els docents s’hi senten còmodes. No tots poden sostenir aquest nivell d’exigència durant anys. I el resultat és que, curs rere curs, el claustre canvia. Els alumnes que més necessiten referents estables són, paradoxalment, els que veuen desfilar mestres nous cada setembre.
Aquesta rotació constant té un cost pedagògic enorme: es perden dinàmiques consolidades, es dilueix el treball d’equip, es torna a començar una vegada i una altra. I això desgasta tant els docents com el centre.
No n’hi ha prou amb demanar més suport personal. Cal també reconéixer que treballar en un centre de màxima complexitat requereix al·licients reals que facen atractiva i sostenible aquesta tasca: estabilitat, reconeixement i, també, incentius econòmics que compensen l’esforç professional i emocional que implica.
Perquè sense equips estables, cap projecte educatiu no pot arrelar de veritat.
Per què els sindicats i l’Administració no es troben? Perquè el Departament proposa plans, orientacions i programes. I els docents demanem una cosa molt més bàsica i molt més essencial: persones i temps.
Sense ràtios més baixes, sense plantilles completes des del primer dia, sense reducció radical de burocràcia i sense acompanyament professional real, cap pla educatiu no pot funcionar. És com voler millorar la navegació d’un vaixell sense tapar abans les vies d’aigua.
Cal entendre, com a societat, que açò no és una queixa laboral. És una explicació pedagògica. Invertir en més mestres, en més suport i en menys burocràcia no és un privilegi del professorat. És la condició imprescindible perquè els vostres fills i filles puguen aprendre en condicions.
L’escola no necessita més plans. Necessita més persones dins de l’aula i més temps perquè els mestres puguem fer, simplement, de mestres.
filant prim 