Cal plantejar una reflexió incòmoda, però necessària, sobre la imatge del País Valencià que constantment ens projecten alguns informatius, especialment TV3. La sensació gairebé sistèmica és que, cada vegada que s’esmenta el País Valencià, el focus recau invariablement sobre qüestions lingüístiques, sobre polèmiques associades a la llengua. Com si la nostra parla fos l’única font de notícies i conflictes. La realitat, però, és molt més rica i complexa.
És innegable que, al País Valencià, l’idioma és un àmbit on, puntualment, sorgeixen tensions, i quan hi ha una “agressió” percebuda contra el català, la resposta ciutadana és immediata i vigorosa. Però és realment aquest l’únic relat que ens defineix? Tenim la percepció que, fora d’aquestes onades de protesta, la vida transcorre amb una normalitat que dista molt de la imatge de “selva vietnamita” on qualsevol catalanoparlant pot ser “abatut per un botifler”, una imatge, per cert, que només contribueix a crear distància i malentesos.
Mentre aquí es consumeix, es debat i es pateix una realitat polièdrica, els informatius semblen tenir una lent fixa que ignora la multitud de temes que realment ens afecten. Temes urgents, que generen debat i preocupació ciutadana. Temes que tenen noms i cognoms, que afecten la qualitat de vida de milers de valencians.
Però no, res d’això té citació ni continuïtat en els titulars d’aquests informatius. Només s’obren amb l’assetjament lingüístic. Això porta a una conclusió fal·laç: que els valencians som un poble conflictiu on parlar català és un tema delicat. I això, ho he de dir amb tota la claredat, és una gran mentida.
La meua pregunta és: són conscients els editors de notícies del mal que estan fent? Són conscients de com estan distorsionant la nostra imatge, tant per als catalans que ens observen com, fins i tot, per a nosaltres mateixos? Aquesta visió reduccionista no només és injusta, sinó que empobreix la comprensió mútua entre territoris veïns i alimenta un estereotip que no es correspon amb la realitat del dia a dia.
Crec fermament que aquesta situació mereix una reflexió més profunda per part dels mitjans implicats. És hora de trencar amb una narrativa tan limitada i d’abraçar la complexitat i la diversitat del País Valencià, oferint una imatge honesta i completa que inclogui tots aquells temes que veritablement preocupen i configuren la vida dels valencians.
Hi ha una idea que cal deixar clara d’entrada, sense embuts: el que vivim en matèria de mobilitat, territori i transport no és fruit de la fatalitat ni d’una complexitat insuperable. És, simplement, una qüestió de voluntat política. O, més exactament, de la seua absència.
Quan l’administració opta per abaixar límits de velocitat i multiplicar radars a l’AP-7 com a resposta al col·lapse del transport pesat, no està resolent res. Està administrant el problema. I ho fa de la manera més simple, més visible i més rendible a curt termini: sancionant. El que no fa és plantejar-se per què hem arribat fins ací ni quina mena de país volem d’aquí a vint o trenta anys.
Aquesta manera de governar no és casual. Forma part d’un patró molt més ampli.
Vivim sota una política que ha substituït el projecte pel gest, la planificació pel titular, la transformació lenta per l’impacte immediat. Grans actes, esdeveniments constants, promoció turística sense límits, fotos, inauguracions, rèdits ràpids. Tot allò que permet dir “això genera economia” sense preguntar-se quina economia, per a qui i a quin preu.
El turisme s’ha convertit en la coartada perfecta. Un teixit fràgil, estacional i sovint precaritzador que serveix per a maquillar la manca d’un model productiu sòlid. Mentrestant, les ciutats es degraden, el paisatge es banalitza, la convivència urbana es tensiona i les infraestructures es posen al límit. I quan col·lapsen, la resposta torna a ser la mateixa: control, restricció, sanció.
No hi ha una mirada sistèmica. Només pedaços.
L’AP-7 és molt més que una autopista saturada de camions. És una metàfora perfecta del país: tot hi passa perquè no hi ha alternatives. Mercaderies, turisme, trànsit internacional, transport local. Ho concentrem tot en un mateix eix i després ens sorprenem del col·lapse.
La pregunta clau és senzilla: si realment es vol reduir el transport pesat per carretera, on és l’alternativa ferroviària?
No parlem de futurismes ni d’utopies. Parlem d’allò que ja funciona a mitja Europa: mercaderies que viatgen majoritàriament en tren, amb el camió relegat a l’últim tram. Parlem de terminals intermodals, de fiabilitat logística, de planificació territorial. Parlem de decisions que requereixen inversió, consens i temps. Exactament el que la política actual evita.
Davant la manca de model, l’administració recorre sempre al mateix mecanisme: traslladar la responsabilitat a l’usuari.
Si hi ha massa camions, abaixem la velocitat. Si hi ha contaminació, prohibim circular. Si hi ha col·lapse, posem radars.
El ciutadà esdevé el problema, mai la víctima d’un sistema mal dissenyat. No se li ofereixen alternatives reals; se li exigeix adaptació. I si no ho fa, se’l multa. Aquesta lògica no construeix civisme, construeix desafecció.
Cal dir-ho clarament: les solucions estan sobre la taula des de fa dècades. Un ferrocarril de mercaderies competitiu, fiable i prioritari. Terminals intermodals ben connectades, repartides pel territori. Incentius econòmics reals per a les empreses que abandonen el camió en trajectes llargs. Fiscalitat ambiental justa, que faça visible el cost real del transport per carretera. Planificació territorial integrada, que no concentre tota la pressió en els mateixos corredors. Governança estable, amb acords que superen el cicle electoral.
Tot això és possible. El que no és possible és fer-ho sense renunciar al rèdit immediat, sense tocar interessos, sense explicar a la ciutadania que alguns canvis requereixen temps.
El problema no és tècnic. És polític i moral.
Cal coratge per a dir que no tot pot passar per la carretera. Per a limitar el creixement turístic quan degrada la vida urbana. Per a invertir en allò que no dona titulars ràpids. Cal coratge per a governar pensant en el país que vindrà, no en la foto de demà.
Sense aquest coratge, continuarem atrapats en la mateixa dinàmica: col·lapse, sanció, malestar, desafecció. I una sensació creixent que l’administració no lidera, només gestiona el deteriorament.
Res del que passa és inevitable. Ni el col·lapse de l’AP-7, ni la dependència del camió, ni la turistificació excessiva, ni la política del radar com a resposta universal.
Tot és una qüestió de voluntat política. De triar entre el soroll i l’estructura. Entre el curt termini i el futur. Entre governar o simplement administrar. I aquesta tria, encara que alguns vulguen amagar-ho, té responsables concrets.
Quan Elon Musk es burla de Pedro Sánchez pels resultats electorals a l’Aragó i els atribueix a una suposada “inundació” d’immigrants, no està fent un comentari fora de lloc ni improvisant una gracieta de mal gust. Està fent política. Política bruta, sí, però política al capdavall. I convé prendre-s’ho seriosament.
El relat és conegut, gairebé automàtic: immigrants, decadència, derrota. No importa que no siga cert. No importa que els immigrants regularitzats no voten, ni que unes eleccions autonòmiques no es puguen explicar amb una consigna global. El que importa és que el missatge funcione. I funciona perquè apel·la a una emoció primària: la por. La por sempre va per davant de les dades.
Però seria un error pensar que el centre d’aquesta ofensiva és la immigració. No ho és. És només el vehicle. El veritable conflicte és un altre, molt més profund i inquietant: qui controla l’espai públic digital.
Musk no és un ciutadà opinant. És el propietari d’una infraestructura comunicativa global. Quan parla —o quan retuiteja— no expressa només una idea: activa un algoritme. Decideix què es veu, què s’amplifica, què es deforma. I això el situa en un lloc inèdit: el d’un actor privat amb capacitat d’interferir en el debat democràtic d’estats sencers sense passar per cap mecanisme de responsabilitat.
Les propostes del govern espanyol per regular l’ús de les xarxes, especialment pel que fa a la protecció de menors i a la responsabilitat de les plataformes, toquen un nervi sensible. No perquè limiten la llibertat d’expressió —aquesta és la coartada— sinó perquè qüestionen la llibertat de l’algoritme. És a dir, la llibertat d’un sol home per decidir com es modela la conversa pública.
D’ací ve la burla i l’insult. D’ací ve la reducció del president d’un país a un mem. No és ràbia: és advertència. El missatge implícit és clar: si intenteu regular-nos, us convertirem en objecte de ridícul. És una forma de poder que no necessita cops d’estat ni censura explícita. Només necessita soroll.
El problema no és que Musk riga. El problema és què passa quan el poder riu de la democràcia. Quan la desacredita, quan la simplifica fins a fer-la caricatura. Quan un resultat electoral es converteix en munició per a una guerra cultural global que no té res a veure amb el territori ni amb la gent que hi viu.
No estem davant d’un excés verbal, sinó davant d’una asimetria de poder. Un govern pot equivocar-se, rectificar, caure. Un magnat tecnològic no. No respon davant de ningú. No es presenta a eleccions. No assumeix conseqüències. I, tanmateix, influeix.
Regular aquest poder no és autoritarisme. És sentit democràtic. La llibertat d’expressió no pot ser l’excusa perquè uns pocs decidisquen què veuen i què pensen milions. No es tracta de callar ningú, sinó d’evitar que el soroll organitzat substituïsca el debat.
Potser aquest és el repte del nostre temps: entendre que la democràcia ja no només es defensa a les urnes, sinó també als algoritmes. I que, de vegades, el riure més perillós no és el del bufó, sinó el del propietari de l’escenari.
Anem a fer un exercici de civisme i a explicar a certs espècimens que habiten la fauna política en representativitat d’una part important de la societat, com mostrar indignació (fins i tot ferotge) i explicar per què, sense arribar a emporcar-se la boca com un vulgar aficionat de futbol.
El que assenyalaré, no és un escàndol cridaner. Tampoc un cas de corrupció de maletí, ni una fotografia comprometedora. És una decisió administrativa, tècnica, redactada amb llenguatge jurídic, neutre, que ha passat desapercebuda entre decrets, disposicions i terminis. Però el que ha aconseguit és, en realitat, una cosa molt més profunda: canviar el sentit moral d’allò que havia de ser un dret.
Segons l’article publicat a l’aDiario.es, Mazón va aprovar un decret el desembre de 2024 que estableix que algunes VPO (HPO en català) de promocions privades no mantinguen la protecció de manera permanent, sinó només durant un màxim de 15 a 30 anys, i després podran ser venudes com si foren habitatge de preu lliure. Això significa que, amb el pas del temps, aquelles cases que s’han construït o adjudicat amb preus regulats passen a tenir el mateix valor que altres de mercat, beneficiant els propietaris individuals i els especuladors, en lloc de garantir que es mantinguen dins del parc públic d’habitatge assequible.
Les VPO no naixen perquè sí. No són una categoria urbanística. Són una confessió pública de fracàs col·lectiu. L’administració diu: sabem que el mercat, deixat a la seua lògica, expulsa gent de la possibilitat de viure. I, davant d’això, intervé. No per fer negoci. No per generar oportunitats futures de guany. Si no per garantir una cosa tan elemental com que algú puga habitar un lloc sense que el preu de l’habitatge el condemne a la perifèria de la vida.
Quan una VPO deixa de ser protegida amb el pas dels anys, el que es desprotegeix no és la casa. Es desprotegeix la idea mateixa que l’habitatge podia ser una eina de justícia.
I això és el que indigna.
Perquè, amb aquest canvi, allò que havia sigut un mecanisme de correcció social es converteix, amb el temps, en una oportunitat d’especulació legítima. El missatge implícit és devastador: aprofita la protecció mentre dure, perquè després podràs capitalitzar-la. La política pública deixa de mirar al futur col·lectiu i comença a sembrar futurs beneficis individuals.
I això és una perversió silenciosa.
Perquè ja no parlem d’ajudar qui ho necessita, sinó de com convertir l’ajuda en patrimoni. No és el dret a l’habitatge el que queda garantit, sinó el dret a revalorar-lo quan el mercat ho permeta.
L’habitatge protegit, així, deixa de ser protegit. Es converteix en habitatge amb data de caducitat moral.
I encara hi ha un altre element que punxa més endins: quan aquest canvi es produeix en un context en què ja hi ha sospites sobre adjudicacions dubtoses, la norma deixa de ser abstracta. Comença a fer olor de cas concret. De benefici concret. De noms i cognoms que, potser, algun dia, podran vendre allò que havia nascut per no ser venut.
Aleshores la indignació deixa de ser ideològica. Es torna ètica.
Perquè el que es trenca no és una llei. És la confiança que la llei estava per protegir-nos del mercat, no per facilitar-li el camí. I això és profundament obscé. No perquè siga il·legal. Si no perquè és perfectament legal fer que una política social acabe servint al mateix mecanisme que pretenia corregir.
Això és el que indigna de veritat. Que, sense soroll, sense escàndol, sense titulars cridaners, s’haja aconseguit que el dret a l’habitatge deixe de ser un dret i passe a ser una inversió amb memòria institucional. I quan l’administració comença a fabricar inversions amb allò que havia de ser justícia, la ciutadania deixa de ser subjecte de drets i passa a ser espectadora d’un negoci que es fa amb les seues necessitats.
I d’aquesta manera, senyoreta Belén Navarro, un expressa la seua indignació de manera ordenada, reflexiva i profitosa perquè siga entesa pel seu auditori. Posa valor en la paraula, i fa pedagogia davant dels seus representats, demostrant-los que l’argumentació és l’instrument que un necessita per fer política.
En els darrers dies els mitjans s’han fet ressò de la polèmica al voltant del cicle sobre la Guerra Civil (ara ajornat per Pérez-Reverte després de diverses renúncies a participar-hi). Una mena de taula rodona que, impulsada per l’extrema dreta, pretenia ser un intent polític de trencar el consens històric sobre el franquisme, assolit per la historiografia després de dècades d’investigació rigorosa, i sembrar dubtes sobre fets àmpliament demostrats per convertir-los en matèria d’opinió.
El debat és una eina noble quan es produeix dins d’un marc compartit de realitat. Quan les parts accepten unes regles mínimes de joc, una base comuna de fets. Però quan el que es posa en qüestió és precisament aquesta base —quan s’insinua que potser no està tan clar qui va provocar la guerra, o que potser la repressió no va ser tan greu, o que tot depén del relat que s’explique— el debat deixa de ser un exercici democràtic i es converteix en una distorsió.
De sobte, ens descobrim obligats a explicar, una vegada més, que una dictadura va ser una dictadura. Que un cop d’estat contra un govern legítim no és una opinió, sinó un fet. Que la repressió, l’exili, les cunetes, els afusellaments, els camps de concentració, no són relats alternatius, sinó història documentada. I, tanmateix, ens demanen que ho debatem. Que ho posem sobre la taula amb qui ho qüestiona. Que dialoguem, que siguem oberts, que no caiguem en la temptació de la intransigència.
Això no és pluralisme. És desplaçament.
Perquè, sense adonar-nos-en, deixem de parlar de com reparar una injustícia històrica per començar a discutir si aquella injustícia va existir realment. Deixem de preguntar-nos què fem amb la memòria per haver de justificar que la memòria és necessària. I això desgasta. Desgasta molt més que la discrepància política ordinària, perquè afecta el sòl mateix sobre el qual caminem.
Cal dir-ho amb claredat i sense complexos: hi ha fets que no són opinables. No perquè ho decidim nosaltres, sinó perquè dècades d’investigació rigorosa els han establert amb solidesa. Que la Guerra Civil s’inicia amb un cop d’estat contra un govern legítim. Que la dictadura va exercir una repressió sistemàtica. I que hi ha víctimes, exili, fosses i silencis que no són metàfores.
Això no és una interpretació ideològica. És història documentada.
Hi ha una idea molt estesa que diu que la democràcia consisteix a parlar amb tothom. Però potser la maduresa democràtica consisteix, també, a saber quan no cal seure a segons quines taules. No per menyspreu, no per censura, sinó per responsabilitat. Perquè no tot és opinable i no tot mereix l’estatus de debat. Quan posem al mateix nivell qui defensa la democràcia i qui justifica una dictadura, no estem enriquint el debat: estem desdibuixant la frontera moral que el fa possible.
I potser el gest més honest no és entrar en totes les discussions, sinó preservar l’espai on la realitat encara té sentit. Recordar que la memòria no és un relat entre altres, sinó una responsabilitat col·lectiva. I assumir que, a vegades, la millor defensa del diàleg és negar-se a convertir en debat allò que ja no ho és.
No és replegament. És fermesa.
I potser, avui més que mai, la defensa del diàleg exigeix preservar-lo de les trampes que el buiden de sentit.
Són curiosos els articles d’opinió que ja s’enceten, no amb una idea, sinó directament amb una renúncia. Amb una d’aquelles frases que, endiumenjada de neutralitat, ja t’ha mogut el marc mental mig metre cap al precipici. “La pregunta preocupante es qué pasará si los nuevos partidos derechistas no consiguen rebajar la insatisfacción ciudadana con la política.” D’aquesta manera s’obri la peça. I així, sense més escarafalls, ja tenim normalitzat allò que no hauria de ser normal mai, que l’extrema dreta siga considerada una opció legítima de “gestió del descontentament”. Com si aquesta gent portés al cap la missió de governar i calmar, i no el que realment fan en altres llocs: esdevenir un projecte de ruptura, de càstig i d’erosió de les llibertats.
Si es vol oferir una vertadera reflexió, la pregunta no és què passarà si fracassen. La pregunta és què passa quan arriben. Perquè l’extrema dreta no entrarà a les institucions com qui entra en una base de manteniment d’un taller ferroviari, disposat a arreglar una màquina espatllada, disposada a discutir fins i tot el pressupost. Una vegada siguen dins, el que discutiran serà qui té dret a existir amb dignitat. No venen a reparar res: venen a convertir el malestar existent en una arma, a reorientar-lo cap a objectius fàcils –minories, migrants, feminisme, cultura, mestres, periodistes– i a fer passar la crueltat per lucidesa.
La democràcia, en aquest relat, queda reduïda a una cosa estranyament trista: un mecanisme per “processar” el descontentament. Una olla de pressió amb una vàlvula. Una manera de deixar eixir vapor. I ja està. Però si això és tot el que creiem que és la democràcia, ja hem perdut abans de començar. Perquè una democràcia no és només el dret a castigar el govern de torn. És, sobretot, el dret a no ser humiliat pel poder. És el conjunt de garanties que impedeixen que una majoria circumstancial puga convertir-se en una màquina de persecució.
Quan parlem de democràcia, no parlem només de votar. Parlem de límits. De drets. De contrapesos. D’institucions que no poden ser convertides en botí. Parlem de l’escola pública com a espai de convivència, no com a diana ideològica. Parlem de la justícia, de la premsa, de la universitat, de la cultura, de la sanitat, de la llibertat de viure sense por.
I ací arriba el punt que més inquieta: l’article dibuixa com a “model ideal” una alternança simple entre dos grans partits, com si el pluralisme fora una avaria del sistema. Com si la diversitat política no fora el reflex natural d’una societat complexa, sinó una “fragmentació” que desordena el mecanisme. Però la pluralitat no és un defecte de la democràcia. És una de les seues formes més honestes: la prova que la societat no cap dins d’un sol relat, ni dins d’un sol eix, ni dins d’una sola cadira.
El bipartidisme no és cap ideal: és una comoditat per als de sempre, que aspiren al poder.
I quan es presenta com a ideal, el que s’està demanant, en el fons, és silenci. Simplificació. Reducció del debat. Menys veus, menys matisos, menys resistències. Com si el problema de la democràcia fora que la gent pensa massa coses alhora.
Però el verí de l’extrema dreta no entra només per la porta gran de la victòria electoral. Entra abans, quan el discurs públic accepta que és “normal” que puguen governar. Quan es tracta la seua arribada com una fase més del joc, com un experiment que pot eixir bé o malament. Com si no sabérem ja què fan quan tenen poder: no necessiten “èxit” econòmic per fer mal. Els basta amb una cosa més profunda: canviar el clima moral. Normalitzar la humiliació. Convertir la sospita en virtut. Fer de l’odi una forma d’ordre.
La pregunta, per tant, no és si sabran “rebaixar la insatisfacció”. La insatisfacció, de fet, és el seu combustible. La necessiten viva, permanent, convertida en ràbia. Perquè la seua política no és la solució del malestar: és la seua administració en forma de guerra cultural. El seu govern ideal no és un país més tranquil: és un país més dividit, més poruc, més cansat, més disposat a renunciar a drets a canvi d’una promesa de seguretat.
I quan això passa, el descontentament ja no és un símptoma democràtic. És una malaltia explotada.
Ens diuen que el risc és que, si fracassen, la gent es desencante i acabe qüestionant la democràcia. Però la democràcia cau quan es tolera que l’autoritarisme es presente com una alternativa legítima. Quan la frontera moral es difumina i el feixisme torna a parlar en veu alta, com si només fora una opinió més.
I potser el més pervers és això: que el relat s’escriu com si el problema fora la decepció del votant. Com si tot depenguera del seu estat d’ànim. Però no. El problema no és l’ànim: és el dany. El problema no és la frustració: és la impunitat. El problema no és que “no calmen” la ciutadania: és que, mentre governen, trenquen coses que després costen dècades de reconstruir.
La democràcia no és una vàlvula d’escapament. És un pacte fràgil. Un pacte de límits i respecte. Un pacte perquè el poder no puga fer de nosaltres el que vulga. I quan el pacte es tracta com un simple mecanisme per canalitzar el malestar, s’està preparant el terreny perquè qualsevol cosa —qualsevol barbaritat— puga ser presentada com a “resposta al descontentament”.
Per això, la pregunta real, la pregunta urgent, no és què passarà si fracassen. La pregunta és: per què estem acceptant, ja des d’ara, que el seu pas pel poder siga una opció assumible?
Perquè hi ha coses que una democràcia no pot permetre’s provar, ni una sola vegada, sense posar-se en perill. I el feixisme —encara que vinga amb corbata, encara que parle de “sentit comú”, encara que prometa ordre— no és un canvi polític. És una ruptura moral.
El fracàs serà que ells arriben. El fracàs per a la democràcia.
Si volem saber de debò si un país funciona, no cal mirar el PIB, ni parar atenció al contingut de certs discursos ni a altres solemnitats paregudes. Cal fixar-se en una cosa més simple i més contundent: si la gent pot pagar-se un sostre sense por.
Malgrat que ens ho venguen d’aquesta manera, l’habitatge no és un debat tècnic. És un debat moral. I, sobretot, és un debat que moltíssima gent té a flor de pell, especialment si el viuen de primera mà. Si són protagonistes del fet angoixant que el lloguer s’empassa el salari. Si els sobrevola l’amenaça del desnonament i si la factura deixa a les fosques el món que pensaven accessible i resulta que no és.
En aquest context, qualsevol proposta que facen els partits no és només “política d’habitatge”. És una manera de decidir qui té dret a quedar-se i qui ha d’anar-se’n.
Avui us concretaré el mapa polític amb una pregunta ben senzilla: l’habitatge és un dret o és un bé de mercat? Quan un partit tracta l’habitatge com un dret, tendeix a pensar que l’Estat ha d’actuar com un escut protegint els vulnerables, evitant expulsions, posant límits als abusos i construint un sistema que garantisca un mínim de seguretat vital.
Si, per contra, un partit tracta l’habitatge com un bé de mercat exclusivament, tendeix a pensar que la solució està en funció de construir més, incentivar promotors, reduir regulació, “fer que l’oferta augmente” i confiar que el preu es corregirà.
Les dues mirades coexisteixen en una mateixa democràcia. El problema és quan la crisi és tan profunda que el mercat, per si sol, ja no té temps d’arreglar res. Perquè la gent no viu en el “terme mitjà”. La gent viu en el mes que ve.
L’espai del govern (amb matisos entre PSOE i Sumar) tendeix a defensar la idea que l’habitatge s’ha de protegir com un dret. Això es tradueix en polítiques d’emergència i regulació, com ara, moratòries de desnonaments per a famílies vulnerables, protecció contra talls de subministraments, ajudes socials i, en alguns casos, regulació de preus o mecanismes per frenar abusos en zones tensionades.
Aquesta mirada té una virtut que sovint s’oblida: salva gent ara. I quan parlem d’habitatge, “salvar ara” no és una metàfora. És literal.
Ara bé, aquesta proposta necessita una segona pota que moltes vegades queda curta. Un parc públic fort, estable i massiu. Perquè si només fas emergència, vas posant apòsits a una hemorràgia.
El PP, en canvi, sol plantejar el problema com una qüestió d’oferta i incentius. Diuen que cal construir més, agilitzar tràmits, reduir burocràcia, incentivar la rehabilitació i donar seguretat jurídica als propietaris perquè posen pisos al mercat.
És una proposta coherent amb una idea liberal. El mercat s’autocorregeix si li lleves frens. I és cert que l’oferta importa. Però hi ha una ombra llarga en aquest discurs. Quan tot depén del mercat, la protecció social queda sempre com un “després”. I el “després” sol arribar tard per a qui ja està a la porta del carrer.
A més, aquesta postura sol ser reticent a controls de preus o mesures fortes de protecció, perquè es consideren “intervencionistes” o contraproduents. El resultat és que el PP pot ser útil per a parlar de construcció i dinamisme, però acostuma a ser feble en la pregunta essencial: què fem, mentrestant, amb la gent que no pot pagar?
Junts combina elements de política pública amb un enfocament clar de centredreta. Parla de construir, rehabilitar, ampliar oferta i col·laboració publicoprivada. I això, en teoria, pot sumar. Però hi ha dos punts que defineixen la seua postura i que la fan menys “dret universal” del que sembla.
El primer, Junts tendeix a ser reticent a regulacions fortes del mercat del lloguer, i a preferir solucions d’oferta i incentius.
El segon, i més delicat, quan proposes condicions d’accés més restrictives a l’habitatge protegit (criteris d’empadronament o allargar el temps de residència), estàs convertint el dret en una mena de filtre. És a dir, no és “habitatge per a qui ho necessita”, sinó “habitatge per a qui compleix unes condicions prèvies”. I això, socialment, és una línia perillosa. Perquè el dret, quan es converteix en una cursa d’obstacles, deixa de ser dret.
VOX va encara més lluny en la direcció del mercat i la propietat privada. Rebutja controls de preus, rebutja moratòries de desnonaments i centra el seu discurs en la seguretat jurídica dels propietaris, el càstig a l’ocupació i l’ordre. En aquesta mirada, l’habitatge no és un dret exigible, sinó un bé que s’aconsegueix o no s’aconsegueix, i l’Estat ha d’intervenir el mínim possible.
El problema és evident, en un context de crisi com l’actual, aquest enfocament no és una solució social. És una selecció natural. I quan un país deixa que la selecció natural faça de política pública, el que creix no és l’ordre, el que creix és la desigualtat i la por.
La pregunta realment important no és quin partit ofereix el discurs més net. La pregunta és: què és socialment més just i més eficaç? I la resposta és incòmoda perquè no és un eslògan. La solució social és la que actua en dos temps.
Primer: protegir ara. Moratòries de desnonament per a vulnerables. Protecció contra talls de subministrament. Ajuts directes. Regulació quan el mercat es torna depredador.
Segon: construir demà. Parc públic d’habitatge real, massiu, sostingut. Rehabilitació. Oferta assequible. Planificació urbana que no expulse. I sí: també incentius, però amb condicions socials clares.
Perquè si només fas emergència, cronifiques la crisi. I si només fas mercat, condemnes una part de la població a caure mentre “arriba l’oferta”.
La política d’habitatge és això: decidir si acceptes que hi haja expulsats pel camí.
Un país no es mesura pels que aguanten. Es mesura pels que salva. I l’habitatge és el termòmetre més honest de tots: o la democràcia és capaç de garantir un sostre mínim de dignitat, o el que tenim no és una societat, sinó una loteria. I una loteria no és llibertat. És incertesa i por.
Hi ha una línia molt fina —i molt perillosa— entre permetre i legitimar. El Parlament Europeu acollirà una cimera internacional de caràcter ultra amb participants que promouen el supremacisme i defensen la pena de mort per a persones homosexuals. La justificació és reglamentària: l’acte és convocat per Eurogrups reconeguts i, per tant, pot fer ús dels espais de la cambra. Legalment, tot quadra. Democràticament, no.
Aquest és el parany. Quan una institució democràtica invoca la neutralitat procedimental per rentar-se les mans del contingut, no és neutral: està cedint capital simbòlic. L’edifici, l’escenari, el segell. Tot això pesa. I pesa molt més que qualsevol nota a peu de pàgina sobre responsabilitats formals.
No es tracta de censura ni de silenciar dissidències. El pluralisme no obliga a allotjar discursos que neguen els drets humans. El pluralisme consisteix a garantir drets, no a posar-los en subhasta sota l’etiqueta de “debat”. Presentar com a discussió legítima allò que ataca la dignitat bàsica de col·lectius sencers és una perversió del llenguatge democràtic: és dir “llibertat d’expressió” quan el que es busca és blanqueig institucional.
La defensa habitual és coneguda: “el Parlament no organitza l’acte; només cedeix l’espai”. Però l’espai no és neutre. Les institucions no són sales de lloguer. Representen un pacte polític i moral construït després de dècades de consensos bàsics. Cedir l’espai és prestar legitimitat. I això té conseqüències.
Ho han advertit veus democràtiques diverses: permetre aquests actes és utilitzar el prestigi europeu per internacionalitzar una agenda que presenta els drets humans com a censura i les garanties democràtiques com a repressió ideològica. El mecanisme és vell: convertir la protecció dels vulnerables en “control”, i l’odi en “opinió”. Quan això entra als palaus de la democràcia, el dany no és anecdòtic; és estructural.
La democràcia no és només un conjunt de reglaments. És una responsabilitat. I la responsabilitat exigeix distingir entre tolerar la pluralitat i normalitzar l’odi. Hi ha discursos que no busquen discutir, sinó erosionar. No busquen convéncer, sinó deslegitimar. No busquen ampliar drets, sinó reduir-los.
Dir que “pot passar” no és el mateix que dir que “hauria de passar”. El primer és un fet administratiu. El segon és una decisió política. I confondre’ls és el camí més curt perquè la democràcia esdevinga escenografia: impecable per fora, buida per dins.
Les institucions europees no poden ser ingènues. La neutralitat, quan protegeix l’odi, deixa de ser virtut i esdevé complicitat per omissió. I una democràcia que presta sa casa a qui vol dinamitar els seus fonaments no és oberta; és vulnerable.La pregunta, al final, és senzilla: què protegeix la democràcia quan protegeix els seus espais? Si la resposta no són els drets humans, aleshores el reglament ha guanyat al projecte. I això, tard o d’hora, es paga car.
És cert que, sempre que Rodalies col·lapsa, hi ha algú que diu: “si la gestió estigués en mans de la Generalitat, això no passaria.” I, al costat, la rèplica automàtica: “no és tan fàcil; canviar el gestor no arregla res.”
La segona frase té una part de raó. Però només una part. Perquè, si bé és cert que canviar el gestor com qui canvia una etiqueta no fa miracles, també és cert que la manera de gestionar sí que ho canvia tot. I, en aquest punt, hi ha una evidència que costa molt de discutir: Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) funciona millor. I no ho dic com un eslògan, sinó com una vivència quotidiana, com una comparació inevitable que fa la gent que trepitja l’andana.
Quan un usuari de Rodalies sent que el seu tren pot desaparéixer del panell, que una incidència “puntual” pot durar dues hores, que la informació arriba tard i malament, que l’endemà tot tornarà a passar, el que viu no és un accident. És un sistema que va fatigat. Un sistema que ha normalitzat la precarietat com si fos l’oratge: avui toca ploure.
I, en canvi, quan puges a un tren d’FGC, tens la sensació contrària: que el servei no depén de la sort, sinó d’una rutina. Que el tren és una promesa modesta, però complida: passarà, arribarà, i ho farà amb una certa dignitat. Això no és casualitat. És gestió.
El debat polític tendeix a embrutar-ho tot, perquè ens obliga a triar bàndol abans de mirar els fets. Però els fets, en aquest cas, són d’una simplicitat gairebé ofensiva: quan una xarxa ferroviària es manté i es renova amb criteri, el servei és més fiable. I quan una xarxa acumula dècades de pedaços, retards, obres eternes i inversions que arriben tard o mal orientades, el servei es converteix en una loteria.
Rodalies no pateix perquè la gent es queixe massa. Pateix perquè la infraestructura és vella, saturada i fràgil, perquè qualsevol incidència es propaga com una taca d’oli, perquè hi ha massa punts crítics, massa dependències, massa línies al límit. I, sobretot, perquè hi ha una sensació —massa persistent— que Rodalies ha estat durant anys una cosa que es tolerava, no una cosa que es cuidava.
La pregunta real, per tant, no és si “Catalunya ho faria millor per orgull nacional”, sinó aquesta: què passa quan el govern que en depén té incentius directes per fer-ho bé, i la capacitat real per fer-ho?
FGC no és perfecte, però és una prova que el país sap fer-ho, un exemple claríssim d’una cultura de servei diferent: més exigent, més orientada a l’usuari, més estable en el temps. I això, en transport públic, és gairebé tot. I s’ha construït una reputació: la de ser el tren que normalment funciona. I en una societat moderna, això no hauria de ser una excepció admirable, sinó el mínim.
Per això, quan algú diu que Rodalies milloraria amb una gestió com la d’FGC, no està fent poesia. Està fent una hipòtesi raonable: si en un mateix territori hi ha una operadora que manté un nivell alt de fiabilitat, vol dir que el problema no és cultural, ni inevitable, ni genètic. El problema és de governança i d’inversió.
I això ens porta a una idea que fa por dir en veu alta perquè és massa simple: si s’ha pogut fer bé en una part, es pot fer millor en el conjunt.
Ara bé: ningú no hauria de vendre el traspàs com si fos un conjur. Perquè un canvi de gestió només servirà si va acompanyat del que realment importa: pressupost sostingut, renovació planificada, manteniment preventiu (no només reactiu), control real de la infraestructura i responsabilitat política directa i mesurable.
El que no pot ser és continuar amb un sistema on tothom té una part del comandament, però ningú n’assumeix del tot el cost, la culpa i la urgència. Rodalies necessita una direcció clara i un compromís llarg. Necessita deixar de ser un problema administratiu i convertir-se en una prioritat de país.
Perquè al final, el que està en joc no és una batalla d’estructures. És una cosa molt més humana: el dret a arribar a casa sense por. El dret a no viure el transport públic com una ruleta russa. El dret a no haver d’explicar a la feina que “el tren” és una excusa, quan en realitat és una condemna.
Quan Rodalies falla, no falla només una línia. Falla la confiança. I un país sense confiança en el seu dia a dia és un país cansat.
Per això, sí: tenir Rodalies sota una gestió comparable a la d’FGC no garanteix la perfecció, però sí que justifica l’esperança. No perquè “nosaltres som millors”, sinó perquè ja hem vist què passa quan el tren és tractat com el que és: una columna vertebral del territori.
Els esdeveniments et fan viure assegut en una sala tancada, on l’aire es torna irrespirable i no només notes la por, sinó el fàstic. Com si la nostra condició humana, en lloc d’evolucionar fins a fites de progrés, s’hagués reduït a un simple mecanisme de moviment i apuntalat amb una erràtica direcció. I mire al meu voltant i em pregunte: com hem pogut arribar fins ací? Què ens queda de tot allò que pensàvem que havíem de ser? I, sobretot, què som ara que el poder ha perdut tota vergonya?
Perquè el que estem veient no és només una política agressiva. És una manera de mirar el món. Una manera de mirar les persones i que, aquestes, de sobte, puguen esdevenir una molèstia, un “problema” que cal gestionar. Com si la vida hagués perdut tot el seu capital humà i poguera entrar en una carpeta administrativa, i després eixir-ne convertida en estadística, en deportació, en por, en silenci.
És en aquest punt —quan la realitat fa aquest clic fred i inhumà— que l’esperança es torna un objectiu difícil. No perquè siga una fita ingènua, sinó perquè sembla que ja no tinga lloc entre nosaltres. Com si no quedara espai per a ella dins d’un món on el soroll de les notícies és constant i l’ànima, a poc a poc, s’esgota.
L’autoritarisme no es construeix només amb restriccions i uniformes d’estètica macabra. Avança amb una cosa molt més quotidiana: la resignació. La idea que “no hi ha res a fer”. És així com ens domestiquen: no amb una ordre directa, sinó amb saturació. Creant-nos cansament i impotència.
I això és el que volen: que ens acostumem a l’abús com qui s’acostuma al soroll del trànsit del carrer. Que la nostra legítima indignació es convertisca en una rutina capaç de fer-nos oblidar el motiu i el dolor dels altres.
Però hi ha una cosa que no poden controlar, el moment exacte en què una societat diu prou. I això passa, sovint, quan l’abús s’excedeix. Quan la impunitat ja no dissimula i el poder, embriac de si mateix, comet l’error d’exhibir-se.
I és aleshores quan desperten els anticossos.
Mire, amb admiració i emoció alhora, les imatges del centre de la ciutat de Minneapolis. La gentada, envaint els carrers sota el corrent de la ràbia i la solidaritat. La mobilització massiva aconseguida després de l’assassinat de Renée Good i una vaga general (la primera d’aquesta magnitud en dècades!). Sé que no és una pel·lícula amb final garantit. És una cosa més humana (tremendament humana!), una lluita real, irregular, amb llums i ombres, que de vegades avança a batzegades i, de vegades, retrocedeix com si tot estigués perdut. En soc conscient perquè no vull perdre’m en una esperança ingènua.
Però és una imatge que colpeja perquè té la bellesa del que és essencial: gent protegint gent.
És el revers diàfan de l’autoritarisme. L’autoritarisme vol individus sols. Vol por i silenci. Vol que cadascú mire només per ell, pels seus interessos particulars. Que la visió que puga fer de la realitat vaja embolicada d’una presbícia d’egoisme. Però quan una ciutat es converteix en xarxa, el poder tremola. Perquè una comunitat és un animal antic, resistent, imprevisible, capaç de suportar allò que cap individu suportaria.
I jo, que escric des d’ací, des d’aquest racó invisible, perdut en la immensitat del món que mire de dignificar, amb un crit que cau sovint al buit, però que no vull deixar de fer, m’ho mire tot amb aquesta tristesa que em pesa tant, perquè necessite veure això. Necessite saber que encara existeix. No per romantitzar-ho. No per fer-ne postal. Sinó perquè és una prova. Una prova que el món encara té musculatura moral.
Sovint ens enganyen amb una esperança infantil, atrapada en l’antiga teranyina de la religiositat i la seua falsa gestió de la impotència. Amb aquell “tot anirà bé”. Però no. L’esperança adulta és una altra cosa. L’esperança no és pensar que guanyarem. És decidir que no cedirem. És decidir que no normalitzarem l’abús. Que no direm “és el que hi ha”. Que no farem veure que no passa, ni acceptarem que la por siga una forma de govern. És acceptar que la història no té garanties, però té responsabilitats.
El vell camí de l’esperança mai no ha sigut una autopista. Ha sigut sempre una drecera. Un camí estret, entre la malesa de l’esbroncada. Sovint ple de fang. De vegades sense llum. Un camí que has de recórrer a les palpentes, i que endevines perquè altres, abans que tu, han deixat una empremta. Un veí que acompanya, una mestra que protegeix i que no es rendeix. Un treballador que assumeix la seua veu i s’exposa. Una ciutat que no calla, que surt de casa i es fa multitud en mig del fred per dir prou.
No és poca cosa. És la condició humana defensant-se a si mateixa. Potser això és el que sempre ens ha quedat: no la certesa de la victòria, sinó la capacitat de resistir la degradació. La capacitat de no convertir-nos en allò que ens volen fer. Perquè mentre hi haja gent capaç de connectar voluntats, de protegir el feble, de dir “ja està bé!”, de mirar la injustícia i anomenar-la pel seu nom, mentre això existisca, encara hi ha camí.
I jo, avui, necessitava veure-ho. No per estar tranquil, sinó per continuar.
filant prim 