L’estadi va aplaudir. Durant uns segons, el futbol —aquest territori ritual de crits, jerarquies i cossos en tensió— va quedar suspés en una mena de silenci amable. Un àrbitre demanava matrimoni al seu company davant de milers de persones. No hi havia provocació, ni desafiament, ni gest èpic. Només amor. Només una escena humana, mínima, com tantes altres que passen desapercebudes cada cap de setmana quan encaixen amb la norma.
Una setmana després, la norma va respondre.
No dins de l’estadi, no sota els focus, no davant les càmeres. Va respondre a casa, de nit, amb un cos colpejat i un missatge clar: hi ha espais on pots existir, però no mostrar-te; viure, però no fer-te visible; estimar, però en silenci.
Aquest episodi no parla només d’un àrbitre. Parla del món que habitem. D’un món encara construït, en molts àmbits, sobre una masculinitat tancada, defensiva, que confon identitat amb amenaça i diversitat amb desordre. El futbol n’és un exemple extrem, però no una excepció. És un mirall ampliat.
El que es va castigar no va ser un individu, sinó un símbol. El gest va trencar el pacte implícit d’un espai que admet moltes coses —violència verbal, humiliació, rivalitats tribals— però que encara viu amb incomoditat qualsevol expressió que qüestione el relat únic de què vol dir “ser home”. En aquest relat, l’afecte visible entre homes continua sent una esquerda intolerable.
Cal dir-ho amb claredat pedagògica: això no és una reacció espontània, ni un excés puntual, ni obra d’un boig solitari. És violència apresa. És la resposta d’una cultura que ha ensenyat que hi ha identitats legítimes i d’altres que només són acceptables si no fan soroll. Si no ocupen espai. Si no emocionen.
Mostrar diversitat no és provocar. És existir. Però en un món de mascles —no d’homes, sinó de mascles— l’existència diferent és llegida com una pèrdua de control. I quan el control es percep en perill, apareix el càstig. Sempre fora de càmera. Sempre amb l’excusa que “no tocava”, que “no era el lloc”, que “això és política”.
No. Això és vida.
El problema no és que un gest d’amor siga públic. El problema és un món on l’amor necessita protecció. Un món on encara hi ha qui creu que la identitat pròpia només pot sostenir-se negant la dels altres.
Potser la pregunta no és per què va passar això. Potser la pregunta és per què encara ens sorprén.
I mentre discutim si el futbol és o no és el lloc adequat, hi ha infants que observen. Als patis, a les grades, a casa. Aprenen de pressa. Aprenen qui pot mostrar-se i qui ha d’amagar-se. Qui rep aplaudiments i qui rep cops.
Encara som a temps d’ensenyar-los una altra cosa. Però només si deixem de mirar cap a una altra banda quan el món castiga, amb violència, allò que simplement s’atreveix a ser.
Sabem que hi ha territoris que no reclamen res. No alcen la veu. No entren als titulars. Simplement llisquen entre les vetes del temps. La comarca és un d’aquests llocs. Un espai on la vida es mou sense demanar permís: la gent treballa, es forma, es desplaça, envelleix, torna. Tot ocorre allí, encara que sovint ningú no li done nom.
Llegint l’article recent d’Àngels Doménech García, publicat a Investigaciones Geográficas, sobre la funcionalitat de l’espai comarcal i l’efecte dels instruments de planificació formativa i d’ocupació a la Marina Baixa, un té la sensació que algú, per fi, s’ha aturat a mirar aquest moviment lent, gairebé invisible. No per jutjar-lo. No per ordenar-lo. Només per entendre’l.
La Marina Baixa és un territori estirat. El litoral ple, intens, accelerat. L’interior més buit, més silenciós, sostingut amb dificultat. Entre tots dos, una xarxa de desplaçaments quotidians, d’oficis temporals, d’oportunitats que apareixen i desapareixen. No és un mapa. És una respiració desigual.
L’article en qüestió parla de planificació, de governança, d’instruments institucionals. Però sota aquest llenguatge —necessari i precís— hi ha una altra cosa que es deixa sentir: la idea que governar bé és entendre com funciona realment un lloc. No com figura en els decrets, sinó com batega, com existeix, com viu.
Hi ha comarques que existeixen sense existir del tot. No tenen poder propi, ni competències plenes, ni veu clara. I, tanmateix, són l’escenari real de la vida. És allí on la formació connecta —o no— amb el treball. On l’ocupació és possible o precària. On el futur pren forma, encara que siga fràgil. Marcades amb l’obstinat i humil propòsit d’existir.
El text mostra com alguns instruments recents intenten cosir aquest territori dispers. Ho fan amb dificultats, amb límits evidents, amb dependències. Però també amb una intuïció valuosa: que pensar junts, a escala comarcal, pot ser una manera d’escoltar millor el territori.
Potser el fet més colpidor no és el que l’article afirma, sinó el que deixa entreveure: que moltes vegades el problema no és la manca de dades, sinó la manca d’atenció. No sabem què fer perquè no mirem prou. O perquè mirem des de massa lluny.
Aquest treball no ofereix solucions ràpides. No promet miracles. Fa una cosa més rara i més necessària: posa paraules a una realitat que ja hi era. I en fer-ho, la dignifica.
Potser pensar la comarca no és una qüestió administrativa, sinó un acte de cura. Reconéixer el lloc on les coses passen. Donar-li temps. Escoltar-lo sense presses.
Hi ha una cosa que em costa d’entendre en el debat sobre la prohibició de les xarxes socials als menors de setze anys. I és la resistència d’alguns terapeutes a una mesura que, en teoria, hauria d’anar en la mateixa direcció que la seua feina quotidiana. Professionals que treballen amb addiccions, amb ansietat, amb trastorns de la imatge, amb adolescents trencats per una comparació constant amb cossos, vides i èxits impossibles. Professionals que veuen cada dia les conseqüències d’un entorn digital dissenyat per captar l’atenció. I que, malgrat això, s’oposen a una mesura de contenció prèvia.
No dubte de la seua bona fe. Però crec que s’equivoquen de lloc.
La teràpia i la política pública no operen en el mateix pla. El terapeuta treballa amb el dany ja produït, amb la ferida oberta, amb el subjecte que ha entrat en el circuit de la dependència o del malestar. La política pública, en canvi, no tracta casos; posa límits estructurals. No cura; protegeix. I confondre aquests dos nivells porta a conclusions errònies.
És cert que prohibir no cura. Però ningú no ha dit que cure. El que fa —o el que hauria de fer— és evitar que el dany es produïsca abans que siga necessari curar-lo.
Dir que una prohibició no serveix perquè no resol el problema de fons és un argument que, aplicat a altres àmbits, ens semblaria insostenible. No esperem que un adolescent tinga una relació madura amb l’alcohol per permetre-li beure. No confiem en la seua capacitat d’autoregulació davant del joc d’apostes. Ni exposem deliberadament un cos en formació a substàncies addictives amb l’argument que després ja l’acompanyarem terapèuticament.
Per què, doncs, ho fem amb entorns digitals dissenyats explícitament per explotar els mecanismes de recompensa, la por al rebuig i la necessitat de validació?
Sovint, darrere d’aquesta oposició, hi ha una idea molt arrelada: la defensa de l’autonomia del menor. Però cal dir-ho clarament: no hi ha autonomia real quan l’entorn està pensat per manipular. No hi ha llibertat quan el disseny està orientat a generar dependència. Confiar en la capacitat d’autoregulació d’un adolescent en aquests contextos no és empoderar-lo; és abandonar-lo.
I ací apareix una altra confusió, encara més delicada: la d’entendre els trastorns derivats d’aquest ús com un dany col·lateral inevitable, com el preu a pagar per viure en el món contemporani. Com si la tasca del terapeuta començara necessàriament després de la caiguda, i no tinguera res a dir sobre l’altura des de la qual deixem caure.
La prevenció no invalida la teràpia. La fa menys necessària. I això, lluny de ser una amenaça per a cap professió, hauria de ser un horitzó compartit.
Potser el que incomoda de la prohibició no és tant la mesura en si com el que revela: que durant anys hem normalitzat un entorn que sabem que fa mal, i que hem delegat la clínica allò que hauríem d’haver assumit com a responsabilitat col·lectiva. Posar un límit ara ens obliga a reconéixer que abans no l’hem posat.
No tot el que després es pot tractar hauria d’haver estat permés abans. Aquesta és una idea incòmoda, però fonamental.
I potser el debat no va de prohibicions ni de llibertats, sinó d’una pregunta més simple i més exigent: si sabem el que sabem, per què ens costa tant protegir abans?
En peces anteriors hem parlat de les ràtios, de la manca de personal, de la burocràcia que devora el temps docent i d’una xarxa de serveis externs que arriba tard o no arriba i deixa mestres i alumnes esperant infructuosament en l’andana de l’educació. Però hi ha una pregunta que queda flotant i que costa formular en veu alta: com estem formant els futurs mestres que hauran d’afrontar tot això?
Perquè el problema estructural de l’educació no comença a l’escola. Comença abans. A les facultats.
El sistema educatiu arrossega una contradicció molt greu: exigeix als mestres que siguen professionals altament qualificats, amb competències pedagògiques, emocionals, culturals i socials molt complexes, però no garanteix que la formació inicial estiga a l’altura d’aquesta exigència.
Perquè aquesta formació continua pensada, massa sovint, per a una escola que ja no existeix. Una escola ordenada, homogènia, previsible. Una escola on els conflictes són excepcionals, la diversitat és manejable i el mestre pot dedicar-se, amb certa calma, a ensenyar.
Però quan els docents novells arriben a centres de màxima complexitat, el xoc és brutal. No perquè els falte vocació. No perquè no vulguen fer-ho bé. Si no perquè ningú els ha preparat per a la realitat que hi trobaran.
Molts estudiants de magisteri arriben a l’aula universitària amb una idea idealitzada, abstracta o directament naïf de què és fer de mestre. Han fet poques pràctiques reals abans del final de la carrera. Les pràctiques, sovint, són curtes i poc immersives. No s’afronten prou situacions límit: conflicte, diversitat extrema, pobresa, desestructuració familiar, manca de recursos, pressió administrativa constant. Es parla molt de teoria pedagògica i poc del dia a dia real d’un centre de màxima complexitat.
Quan el futur mestre entra per primera vegada en una aula així, no entra a aprendre. Entra a resistir. I el sistema, una vegada més, actua com si això fora un problema individual i no estructural.
Hi ha una altra qüestió que costa encara més de dir, però que molts companys docents compartim en privat: el nivell cultural amb què arriben. Cada vegada es presenten a les escoles de magisteri estudiants amb un bagatge cultural molt fràgil: poc hàbit lector, dificultats serioses d’expressió escrita, escasses experiències culturals i una relació pobra amb la llengua.
Siguem clars, això no és elitisme. És responsabilitat professional.
Perquè no es pot despertar el gust per la lectura si no s’ha llegit, ni es pot ensenyar a estimar la llengua si no s’ha viscut com a espai de sentit, ni es pot avivar curiositat cultural si un mateix no ha tingut accés real a la cultura.
L’escola pot fer molt, però no pot ser l’únic lloc on es corregeixen totes les mancances acumulades del sistema.
No és culpa dels futurs mestres. Això cal dir-ho clarament.
Els estudiants que arriben a magisteri no són els responsables d’aquesta situació. Són el resultat d’un sistema que ha anat rebaixant l’exigència acadèmica, que ha confós inclusió amb absència de rigor i que ha convertit els estudis de magisteri en una opció aparentment fàcil, quan en realitat haurien de ser una de les formacions més exigents del país.
Perquè la tasca que els espera ho és.
I després, paradoxalment, demanem a aquests professionals que sostinguen una escola cada vegada més complexa, amb menys recursos, menys suport i més responsabilitats.
Si ho mirem amb perspectiva, tot encaixa amb una lògica inquietant. Mestres formats lluny de la realitat. Centres sense prou recursos humans. Xarxes externes saturades. I alumnes que no reben atenció a temps
I al final, la responsabilitat sembla caure sempre sobre la mateixa esquena: la del docent a l’aula.
Potser ha arribat el moment de fer una pregunta incòmoda, però necessària: volem formar mestres per transformar l’escola real o per sostenir una ficció que ja no existeix?
Perquè sense una formació inicial exigent, arrelada al país i culturalment sòlida, tot el que ve després —plans, reformes, discursos— és paper mullat.
En una peça anterior (L’escola no necessita més plans. Necessita més persones) parlàvem de ràtios, de burocràcia, de plantilles insuficients i de la necessitat urgent de més persones dins de l’aula. Però hi ha una altra realitat que sovint –per no dir quasi sempre–, queda fora del debat públic i que, en centres de màxima complexitat, té un pes enorme: els serveis externs que haurien de sostenir la tasca de l’escola també estan desbordats. De fet, podríem dir que és el nostre “rodalia” de l’educació.
I això té conseqüències molt greus. Perquè l’escola detecta. Però el sistema no arriba.
Els mestres localitzem dificultats molt aviat. A I3 ja es veu clarament quan un nen necessita una mirada especialitzada: dificultats de llenguatge, senyals de trastorns d’aprenentatge, problemes de desenvolupament que demanen una intervenció precoç.
És en aquest moment quan la xarxa hauria d’activar-se. Però no ocorre.
L’EAP1 (Equips d’Assessorament Psicopedagògic), els logopedes, els serveis d’atenció primerenca, tots aquells recursos que en teoria són la crossa imprescindible de l’escola, arriben tard o, directament, no arriben.
Els professionals fan el que poden. Però no donen l’abast.
Derivem alumnes i se’ns diu que no poden assumir més casos perquè han de prioritzar informes, protocols, tràmits que els ocupen el temps que haurien de dedicar a mirar nens. Detectem situacions des dels primers anys d’escolarització que ningú no pot atendre amb la celeritat que seria necessària.
I així, el temps va passant.
L’alumne avança cursos amb les dificultats intactes. Arriba un moment en què, de sobte, tot es precipita: informes urgents, valoracions tardanes, diagnòstics que arriben quan el nen ja ha passat mitja primària arrossegant un problema que havia estat detectat gairebé des del primer dia.
Mentrestant, el rellotge juga en contra de tots.
El CDIAP 2(Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) té límits d’edat. El CESM3IC (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Catalunya) no pot intervenir fins a determinats cursos. Les llistes d’espera van farcint-se. I quan finalment algú pot mirar aquell alumne, han passat quatre anys.
Quatre anys són un món sencer en la vida d’un nen.
A l’aula, això es viu amb una sensació molt clara d’impotència. Sabem què necessita l’alumne. Sabem que cal una intervenció especialitzada i que, si arribara a temps, moltes coses podrien redreçar-se. Però nosaltres no tenim la possibilitat de fer-ho, ni tampoc tenim una xarxa que ho puga fer quan seria necessari.
I mentrestant, el tutor continua fent equilibris impossibles dins d’una aula ja saturada.
Aquesta és una part del problema educatiu que gairebé mai no apareix als titulars. Parlem de plans, de metodologies, de resultats acadèmics. Però molt poc de la xarxa de suport que hauria de fer possible que l’escola no carregue tota sola amb allò que no pot assumir.
Perquè no és només que falten recursos dins del centre. És que també falten recursos fora que haurien d’evitar que el centre es col·lapse. I això, cal repetir-ho de nou, no és una queixa laboral. És una argumentació pedagògica.
Quan el sistema arriba tard, l’alumne ja ha passat. I allò que s’hauria pogut corregir amb una intervenció precoç es converteix en una dificultat crònica que acompanya el nen durant tota la seua escolaritat.
Potser, abans de parlar de nous plans educatius, caldria assegurar que aquesta xarxa bàsica de suport funciona amb la rapidesa i la presència que l’escola necessita.
Perquè detectar no serveix de res si ningú no pot arribar a temps.
Són serveis públics del sistema educatiu de Catalunya encarregats de donar suport psicopedagògic i orientació als centres docents. Depenen del Departament d’Educació de la Generalitat i treballen amb escoles, instituts i famílies per afavorir la inclusió i l’atenció a la diversitat.↩︎
Són serveis públics especialitzats de Catalunya dedicats a la detecció, valoració i intervenció en infants de 0 a 6 anys amb trastorns en el desenvolupament o risc de patir-ne. Formen part de la xarxa d’atenció precoç impulsada per la Generalitat de Catalunya i gestionada majoritàriament per entitats concertades.↩︎
És un organisme dedicat a l’atenció i promoció de la salut mental infantil i adolescent a Catalunya. Proporciona serveis clínics, psicopedagògics i socials per a infants, joves i les seves famílies, i col·labora amb escoles i entitats públiques per millorar el benestar emocional juvenil.↩︎
En aquests dies de debat sobre l’edat mínima per accedir a les xarxes socials, la conversa pública sembla haver-se instal·lat en un terreny molt concret: la dopamina, els algoritmes, el disseny addictiu, la salut mental. Parlem del que fan les pantalles al cervell dels adolescents. Parlem de regulació, de verificació d’edat, de límits legals. I tot això és necessari. Però, mentre discutim això, hi ha una pregunta que quasi ningú expressa i que, potser, és la més decisiva de totes.
Què és exactament una comunitat? No què sembla, ni què simula, ni què connecta. Què és.
Perquè potser el problema no és només que les xarxes socials puguen fer mal al cervell adolescent. Potser el problema és més profund i més silenciós: que poden arribar a ocupar simbòlicament el lloc d’allò que no poden oferir.
La comunitat humana no és una suma de contactes. No és una llista de perfils. No és un flux constant d’interaccions breus, editables i reversibles. La comunitat és una experiència corporal. Té presència, té gest, té silencis compartits, té mirades que no es poden esquivar, té incomoditats que no es poden tancar amb un clic.
La comunitat té fricció. I és aquesta fricció la que educa.
Aprenem a conviure no quan tot flueix, sinó quan alguna cosa incomoda. Quan hem de negociar el conflicte cara a cara. Quan el cos de l’altre és present i no podem escapar-nos. Quan el temps és lent i les relacions no es poden editar.
Les xarxes socials, fins i tot si foren ètiques, els seus algoritmes estigueren regulats, i si eliminàrem tots els mecanismes de retenció de l’atenció, continuarien tenint una característica que les fa radicalment diferents de la comunitat real: són espais sense cos.
Són àmbits on la relació és fragmentada, optimitzada, dissenyada perquè siga còmoda. Espais on podem mostrar només allò que volem mostrar, on podem desaparéixer quan volem, on el conflicte es resol amb silenci, amb bloqueig, amb evasió.
I el cervell adolescent aprén el que practica.
Si practica relacions mediades, editables i escàpoles, està aprenent una forma de vincular-se que no és la que sosté una societat. Està aprenent una idea de comunitat que no és comunitat, sinó una simulació amable d’aquesta.
Pot arribar a sentir que ja té comunitat, que ja està connectat amb els altres, que ja forma part d’alguna cosa. Quan, en realitat, el que té és una xarxa de contactes sense fricció humana. I la fricció humana és el que ens fa créixer.
Per això el debat sobre les xarxes en adolescents no pot quedar-se només en la salut mental ni en la regulació tecnològica. Hi ha una qüestió antropològica de fons que ens interpel·la com a societat: quin espai estem deixant que ocupe, en la vida dels joves, allò que hauria d’estar reservat a l’experiència directa amb els altres. Perquè la comunitat no és un lloc on tot és possible. És un lloc on no tot és còmode.
La comunitat real obliga a esperar, a escoltar, a tolerar, a gestionar la frustració, a llegir el rostre de l’altre, a entendre el gest, a acceptar la presència. És un aprenentatge lent, físic i, sovint, incòmode. Però és aquest aprenentatge el que ens permet evolucionar com a societat.
Quan un adolescent passa hores en un entorn que elimina precisament aquesta incomoditat, està deixant de practicar alguna cosa que no pot aprendre enlloc més.
Potser el veritable risc no és només el que les xarxes fan al seu cervell, sinó el que li impedeixen practicar amb el cos.
I això no es resol només regulant el disseny ni fixant una edat mínima. Això ens obliga a preguntar-nos quins espais reals de trobada estem oferint. Quina comunitat tangible tenen al seu abast. Quin lloc ocupa, en les seues vides, el món que no es pot editar.
Perquè, encara que les xarxes foren perfectes, continuarien sense poder ser l’indret on un adolescent aprén què és una comunitat.
I potser aquest és el debat que encara no hem començat.
Arribe al llibre setmanes abans de complir els seixanta-un anys. Amb aquella consciència emboirada de consideracions que vas fent callar i que van defugint el pes del temps que t’has posat a sobre. S’han acabat les gambades amb les quals anaves d’un lloc a un altre i ara mesures les passes, curtes i pausades. Profitoses. Ets a prop de l’última frontera i no ets precisament el capità de l’Enterprise. Una que anirà concretant-se en la seua proximitat. Malgrat que tota frontera que anomenem “última” sol ser, en realitat, només una altra manera de posposar la pregunta essencial. Però tot això, en obrir el llibre, no ho saps. Ho saps després.
T’endinses a L’art d’habitar la frontera, editat per Barlin Libros sense buscar res en concret. Ets davant d’un regal de les passades festes de Nadal, fet amb una bona intuïció. Fins i tot, entres amb una idea equivocada. Pensant que et trobaries davant d’un llibre eminentment tècnic, gairebé un manual de geografia, cartografia, l’origen de les fronteres, les seues raons històriques. Aquelles asprors que esperes d’un estudi assenyat, sedimentades de saviesa universitària. I sí, tot això hi és. Però no és el que més t’ha colpit. El que t’ha desplaçat com a lector ha estat descobrir que, sota aquella aparença analítica, el llibre parla sobretot de la vida humana. Del valor —o del preu, si voleu— que assignem a les persones segons la banda de la línia on l’atzar ens col·loca (una referència que no és baldera, perquè la meua admirada Wisława Szymborska no s’insinua en el llibre, hi apareix).
És llavors quan t’adones que ja vivies en una frontera abans d’obrir-lo. No una frontera dibuixada en un mapa, sinó una interior: entre el silenci i la paraula, entre la pertinença i el desarrelament, entre allò que ets i allò que el món espera que sigues. Fins ara, aquest espai només l’havies sabut habitar des de la intuïció literària, com un territori íntim, gairebé espiritual. I de sobte apareix Natxo Escandell i t’obliga a entendre que aquesta experiència interior té un correlat exacte en la manera com hem organitzat el món.
Escandell despulla les fronteres. Les arrenca de la naturalitat amb què les solem acceptar i les mostra com el que són en realitat: construccions històriques, decisions polítiques, mecanismes de poder que acaben determinant vides senceres. El mapa deixa de ser una representació neutral i col·legial, i esdevé un instrument que ordena, separa, jerarquitza. Llegint-lo, entens que les fronteres no només divideixen territoris: separen drets, oportunitats, somnis, expectatives.
Hi ha un moment en què el llibre fa un gir encara més inquietant. Quan entres en la idea que no totes les fronteres són visibles. Que el capitalisme, desfermat i salvatge, crea les seues pròpies línies, molt més amples i molt més cruels que les polítiques. Delimita el valor de les matèries primeres, però desvaloritza les persones que les extreuen. Assigna preus, però retira dignitats. Just aquestes fronteres que no apareixen als mapes són les que més pesen sobre els cossos.
I ací la lectura deixa de ser només intel·lectual, per tornar-se gairebé física.
Quan Escandell parla de mars i d’oceans, et costa veure’ls com espais abstractes o estratègics. De sobte deixen de ser aquells espais immensos que sempre ens han construït amb aquella literatura fantàstica, omplint-nos l’imaginari de la mateixa ingenuïtat amb la qual trobem en els bassals de pluja anant cap a l’escola, que trepitgem, perquè l’aigua és això, llibertat. Aigua compartida. Aigua sense propietari. I, al mateix temps, veus aquests mateixos mars convertits en trampes mortals, plens de línies invisibles que no apareixen enlloc, però que atrapen i condemnen. L’aigua com a frontera absoluta. Encara tens atrapada en la retina de la memòria la imatge d’Aylan Kurdi, el seu cos de tres anys, mort en la platja, abatut d’indiferència, símbol obscé d’un món que ha decidit despullar-se de tota humanitat.
A partir d’aquí, el llibre ja no parla només del món. Parla de nosaltres. De les fronteres que alcem entre persones, entre llengües, entre identitats. De com naturalitzem l’exclusió fins al punt de no veure-la. De com convivim amb la tragèdia mentre continuem caminant vora l’aigua com si res.
El gran mèrit de L’art d’habitar la frontera no és oferir respostes tancades, sinó provocar aquest desplaçament interior. No acabes la lectura amb la sensació d’haver entés millor el planeta, sinó amb la incomoditat d’haver entés millor per què hi ha tantes vides que no compten. I també, potser, per què alguns de nosaltres sempre hem viscut en un lloc intermedi, en una frontera que no sabíem anomenar.
És d’agrair la bibliografia, que abans l’autor ha escampat entre les pàgines del llibre, reunida al final d’aquest, en un apèndix. Una porta que apunta cap a altres veus, cap a altres maneres d’habitar aquest límit, com la que has encetat, golafre, de Gloria Anzaldúa i el seu Borderlands/La Frontera, que encara no has acabat, però que ja tens clar que necessitaves llegir.
Potser aquesta és la prova més honesta que un llibre funciona: quan no t’ofereix conclusions, sinó consciència. Quan no t’explica només què és aquella línia invisible per al capital, i compacta i homicida per als pobres. Una frontera que t’obliga a mirar on estàs tu situat. I a assumir, sense escapatòries, que la banda que habites no és solament un atzar que agraeixes, sinó el lloc del món on has d’exercir la teua responsabilitat moral.
Arran de la possible prohibició de l’ús de les xarxes socials fins als setze anys, comencen a circular arguments que, quan els sents o llegeixes, no saps si t’estan parlant des de la bona fe o des d’una ceguesa tan profunda que ja sembla directament fe: “Hi ha adolescents que només poden trobar gent com ells a través de les xarxes”.
I, de sobte, la frase sembla compassiva. Sensible. Inclusiva. Però si la mires amb una mica de calma, esdevé una confessió inquietant. Perquè no està descrivint un benefici de les xarxes. Està descrivint un fracàs col·lectiu.
Quan un adult diu que un menor necessita Instagram, TikTok o X per trobar persones que compartisquen la seua condició, el que està admetent, sense voler-ho, és que la família, l’escola, el barri, l’associacionisme, els serveis públics i la comunitat sencera no han sabut crear espais reals on aquell adolescent puga sentir-se reconegut sense haver d’entrar en un entorn dissenyat per captar la seua atenció i convertir-la en benefici econòmic.
Les xarxes no són comunitat. Les xarxes simulen comunitat.
I aquesta diferència, en un cervell de tretze anys, no és menor. És decisiva.
Perquè mentre l’adolescent creu que està trobant gent com ell, el que realment està passant és que un algoritme l’està classificant, perfilant i alimentant amb continguts que reforcen la seua vulnerabilitat. Perquè el model de negoci no és el benestar, sinó el temps de permanència.
Dir que un menor necessita les xarxes per construir la seua identitat és com dir que necessita un casino per aprendre probabilitat. Potser hi aprén alguna cosa, sí, però el cost és immens, invisible i profund.
Els indicadors de salut mental adolescent dels darrers deu anys no són una casualitat. Ansietat, depressió, autolesions, comparació corporal obsessiva, addicció dopamínica, assetjament digital. Tot això creix en paral·lel a la irrupció massiva de les xarxes en aquestes edats. I, malgrat això, el debat públic gira entorn de la por a “aïllar-los”. Com si no veiérem que, en realitat, el que fan les xarxes és aïllar-los dins d’una bombolla d’algoritme mentre els fan creure que estan connectats amb el món.
Hi ha una diferència enorme entre trobar algú que t’entén i ser conduït cap a continguts que et retenen perquè exploten allò que et fa més fràgil. El segon no és comunitat. És explotació de la vulnerabilitat.
Quan algú defensa que sense xarxes hi ha adolescents —LGTBI, neurodivergents, amb interessos minoritaris— que no trobaran mai ningú com ells, el que diu, en el fons, és una frase molt més dura del que sembla: “Com que la societat adulta no ha sabut oferir espais segurs, els deixem entrar en un entorn que els farà mal, però almenys allà no se sentiran sols.”
Això no és una defensa de les xarxes. És una renúncia pedagògica de dimensions gegantines. És acceptar que l’espai natural de socialització dels adolescents siga un entorn dissenyat per maximitzar la dependència. I encara pitjor: és convertir aquesta dependència en coartada moral.
La prohibició de l’ús de xarxes abans dels setze anys no és una restricció de llibertat. És una mesura de salut pública davant d’una indústria que viu de la fragilitat psicològica de qui encara no té les eines per protegir-se’n.
Com va passar amb el tabac en espais públics, com va passar amb l’alcohol en menors, com hauria de passar amb qualsevol entorn que sabem que genera dany abans que maduresa.
Però el debat, una vegada més, està girat del revés. Parlem de la necessitat de connexió identitària, quan el que hauríem d’estar discutint és la necessitat de protecció cognitiva i emocional en una etapa on la identitat encara s’està construint.
La frase que tant circula —“sense xarxes no podran trobar gent com ells”— no parla de tecnologia. Parla de nosaltres. Parla del buit que hem deixat, dels espais que no hem sabut construir i de la comunitat que hem deixat d’exercir. I, potser per això, és tan incòmoda.
Perquè en lloc d’obligar-nos a reparar el món real, ens permet justificar que els adolescents busquen refugi en un món virtual que els cobrarà un preu altíssim per cada minut de consol que els ofereix.
Potser el veritable debat no és si els menors poden viure sense xarxes. Potser el debat és si nosaltres, com a adults, estem disposats a crear un món on no els hi faça falta.
Anem a fer un exercici de civisme i a explicar a certs espècimens que habiten la fauna política en representativitat d’una part important de la societat, com mostrar indignació (fins i tot ferotge) i explicar per què, sense arribar a emporcar-se la boca com un vulgar aficionat de futbol.
El que assenyalaré, no és un escàndol cridaner. Tampoc un cas de corrupció de maletí, ni una fotografia comprometedora. És una decisió administrativa, tècnica, redactada amb llenguatge jurídic, neutre, que ha passat desapercebuda entre decrets, disposicions i terminis. Però el que ha aconseguit és, en realitat, una cosa molt més profunda: canviar el sentit moral d’allò que havia de ser un dret.
Segons l’article publicat a l’aDiario.es, Mazón va aprovar un decret el desembre de 2024 que estableix que algunes VPO (HPO en català) de promocions privades no mantinguen la protecció de manera permanent, sinó només durant un màxim de 15 a 30 anys, i després podran ser venudes com si foren habitatge de preu lliure. Això significa que, amb el pas del temps, aquelles cases que s’han construït o adjudicat amb preus regulats passen a tenir el mateix valor que altres de mercat, beneficiant els propietaris individuals i els especuladors, en lloc de garantir que es mantinguen dins del parc públic d’habitatge assequible.
Les VPO no naixen perquè sí. No són una categoria urbanística. Són una confessió pública de fracàs col·lectiu. L’administració diu: sabem que el mercat, deixat a la seua lògica, expulsa gent de la possibilitat de viure. I, davant d’això, intervé. No per fer negoci. No per generar oportunitats futures de guany. Si no per garantir una cosa tan elemental com que algú puga habitar un lloc sense que el preu de l’habitatge el condemne a la perifèria de la vida.
Quan una VPO deixa de ser protegida amb el pas dels anys, el que es desprotegeix no és la casa. Es desprotegeix la idea mateixa que l’habitatge podia ser una eina de justícia.
I això és el que indigna.
Perquè, amb aquest canvi, allò que havia sigut un mecanisme de correcció social es converteix, amb el temps, en una oportunitat d’especulació legítima. El missatge implícit és devastador: aprofita la protecció mentre dure, perquè després podràs capitalitzar-la. La política pública deixa de mirar al futur col·lectiu i comença a sembrar futurs beneficis individuals.
I això és una perversió silenciosa.
Perquè ja no parlem d’ajudar qui ho necessita, sinó de com convertir l’ajuda en patrimoni. No és el dret a l’habitatge el que queda garantit, sinó el dret a revalorar-lo quan el mercat ho permeta.
L’habitatge protegit, així, deixa de ser protegit. Es converteix en habitatge amb data de caducitat moral.
I encara hi ha un altre element que punxa més endins: quan aquest canvi es produeix en un context en què ja hi ha sospites sobre adjudicacions dubtoses, la norma deixa de ser abstracta. Comença a fer olor de cas concret. De benefici concret. De noms i cognoms que, potser, algun dia, podran vendre allò que havia nascut per no ser venut.
Aleshores la indignació deixa de ser ideològica. Es torna ètica.
Perquè el que es trenca no és una llei. És la confiança que la llei estava per protegir-nos del mercat, no per facilitar-li el camí. I això és profundament obscé. No perquè siga il·legal. Si no perquè és perfectament legal fer que una política social acabe servint al mateix mecanisme que pretenia corregir.
Això és el que indigna de veritat. Que, sense soroll, sense escàndol, sense titulars cridaners, s’haja aconseguit que el dret a l’habitatge deixe de ser un dret i passe a ser una inversió amb memòria institucional. I quan l’administració comença a fabricar inversions amb allò que havia de ser justícia, la ciutadania deixa de ser subjecte de drets i passa a ser espectadora d’un negoci que es fa amb les seues necessitats.
I d’aquesta manera, senyoreta Belén Navarro, un expressa la seua indignació de manera ordenada, reflexiva i profitosa perquè siga entesa pel seu auditori. Posa valor en la paraula, i fa pedagogia davant dels seus representats, demostrant-los que l’argumentació és l’instrument que un necessita per fer política.
Cada vegada que apareixen uns mals resultats en matemàtiques o en llengua, el debat públic s’ompli de paraules solemnes. Plans de xoc. Mesures prioritàries. Reformes. Innovació. Orientacions metodològiques. Competències.
La seqüència dels esdeveniments posteriors és previsible. El Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, en una típica reacció reactiva, presenta documents. Els sindicats –necessitats, de sobte, de fer un crit catàrtic d’impotència– convoquen mobilitzacions. Les famílies, desconcertades, es pregunten què està passant. I, l’endemà, els mestres tornem a entrar a l’aula amb la mateixa sensació íntima i persistent: que tot això passa molt lluny del lloc exacte on es decideix si un xiquet aprén o no.
Perquè el problema de l’escola catalana no és metodològic. És estructural. I és molt més senzill d’entendre del que sembla: massa alumnes per a una sola mirada.
La ràtio legal a primària és de 25 alumnes per aula. És una xifra administrativa, pensada per encabir alumnat dins d’un sistema. No és una xifra pedagògica.
Qualsevol mestre sap que a partir de vint alumnes l’atenció individualitzada comença a ser un esforç. A vint-i-cinc, deixa de ser possible. I sense atenció individualitzada no hi ha inclusió real, no hi ha seguiment personal, no hi ha qualitat educativa, per molt que els documents oficials ho proclamen.
Però encara hi ha un error més profund i més silenciós: pensar que el tutor pot sostenir tot això sol.
Hi ha un exemple molt clar d’aquesta distància entre el que diu el paper i el que passa a l’escola: les Aules d’Acollida.
El Departament d’Educació concedeix aquestes aules en funció d’una fotografia fixa de la matrícula en un moment determinat del curs. Si en aquell instant no hi ha prou alumnat nouvingut registrat, el centre no disposa d’aquest recurs.
Però l’escola no és una fotografia. És una pel·lícula en moviment.
Durant tot el curs arriben alumnes d’altres països, d’altres llengües, d’altres realitats. Arriben com un degoteig constant que no apareix en cap estadística inicial. I aquests alumnes necessiten, des del primer dia, un espai d’immersió lingüística ben pensat, sostingut, estructurat.
Quan aquesta aula no existeix perquè “les dades no ho justificaven” al setembre, el que passa és molt senzill: el tutor incorpora l’alumne al grup sense els recursos necessaris per a atendre’l com caldria. L’aprenentatge del català es fa a batzegades. L’alumne se sent desubicat. El grup se’n ressent. I el mestre torna a fer equilibris impossibles.
No és una qüestió metodològica. És, de nou, una qüestió de persones i de recursos presents quan fan falta, no quan les estadístiques diuen que potser faran falta.
Amb la diversitat real que habita avui les aules —necessitats educatives especials, nouvinguts, fragilitats emocionals, contextos familiars complexos— el tutor en solitari és una figura pedagògicament insuficient. L’escola actual necessita codocència, mestres de suport estructurals, especialistes presents des del primer dia. Persones dins l’aula. No programes sobre el paper.
Hi ha un miratge que distorsiona la percepció real dels recursos dins dels centres. Sobre el paper, sembla que el personal siga suficient. Perquè en els còmputs oficials, per exemple, hi apareixen també les hores de docència dels equips directius.
Aquestes hores, sovint, s’assignen a tasques de reforç dins de les aules, perquè d’alguna manera cal donar-los un sentit pedagògic. Però la realitat és que els equips directius viuen sotmesos a reunions constants, gestions urgents que no poden defugir i que els obliguen a abandonar aquestes hores amb freqüència.
Així, el centre “compta” amb un personal que, en la pràctica, no pot oferir una presència estable ni continuada dins l’aula. I aquesta distorsió fa creure a l’administració que els recursos humans són suficients, quan la quotidianitat als centres educatius acaba demostrant exactament el contrari.
Hi ha una altra realitat que gairebé mai apareix en els debats públics: el temps.
El mestre ja no té temps per fer de mestre.
Una part indecent de la jornada docent se’ns va en burocràcia: plataformes, informes, programacions extensíssimes, reunions, justificacions, documents que ningú no tornarà a llegir.
Aquesta burocràcia no ajuda el docent. Serveix, sobretot, perquè aquest justifique per escrit precisament per què no pot fer allò que el sistema li exigeix.
I així, sense adonar-nos-en, el temps que hauria de servir per a pensar el grup, per preparar millor les sessions, per atendre els alumnes, es dissol davant d’una pantalla. Després ens sorprenem que baixen els resultats.
Hi ha encara un altre silenci dins del sistema. Es parla sovint de formació permanent. Però és, massa vegades, una formació individual, desconnectada de la realitat concreta del centre. Els sistemes educatius que funcionen no formen docents amb cursos puntuals. Porten la formació dins de l’escola: mentors pedagògics, observació d’aules, treball conjunt sobre casos reals, creixement col·lectiu del claustre. Evidentment, això no genera titulars. Però és el que realment transforma una escola.
Hi ha encara un altre factor que gairebé mai no apareix en els debats educatius i que, en centres de màxima complexitat, resulta decisiu: la inestabilitat del claustre.
Aquests centres exigeixen una predisposició pedagògica, emocional i humana molt determinada. No tots els docents s’hi senten còmodes. No tots poden sostenir aquest nivell d’exigència durant anys. I el resultat és que, curs rere curs, el claustre canvia. Els alumnes que més necessiten referents estables són, paradoxalment, els que veuen desfilar mestres nous cada setembre.
Aquesta rotació constant té un cost pedagògic enorme: es perden dinàmiques consolidades, es dilueix el treball d’equip, es torna a començar una vegada i una altra. I això desgasta tant els docents com el centre.
No n’hi ha prou amb demanar més suport personal. Cal també reconéixer que treballar en un centre de màxima complexitat requereix al·licients reals que facen atractiva i sostenible aquesta tasca: estabilitat, reconeixement i, també, incentius econòmics que compensen l’esforç professional i emocional que implica.
Perquè sense equips estables, cap projecte educatiu no pot arrelar de veritat.
Per què els sindicats i l’Administració no es troben? Perquè el Departament proposa plans, orientacions i programes. I els docents demanem una cosa molt més bàsica i molt més essencial: persones i temps.
Sense ràtios més baixes, sense plantilles completes des del primer dia, sense reducció radical de burocràcia i sense acompanyament professional real, cap pla educatiu no pot funcionar. És com voler millorar la navegació d’un vaixell sense tapar abans les vies d’aigua.
Cal entendre, com a societat, que açò no és una queixa laboral. És una explicació pedagògica. Invertir en més mestres, en més suport i en menys burocràcia no és un privilegi del professorat. És la condició imprescindible perquè els vostres fills i filles puguen aprendre en condicions.
L’escola no necessita més plans. Necessita més persones dins de l’aula i més temps perquè els mestres puguem fer, simplement, de mestres.
filant prim 