josepmanelvidal

La joventut que diu prou (i ningú no mira)

Mentre a Europa continuem parlant de desafecció, d’apatia juvenil o de joventut “despolititzada”, en altres parts del món està passant exactament el contrari. En països com Nepal, Filipines, Sri Lanka o Bangladesh, una generació jove, urbana i connectada ha decidit que ja n’hi ha prou de governs corruptes, impunitat estructural i promeses buides.

No estem parlant de revolucions clàssiques ni de cops d’estat. Parlem de mobilitzacions massives, sostingudes i descentralitzades, nascudes fora dels partits tradicionals, que han obligat governs a rectificar, a dimitir o, com a mínim, a mostrar les seues costures davant l’opinió pública. Protestes que no reclamen només millores econòmiques, sinó dignitat política.

A Sri Lanka, el 2022, la pressió popular va acabar forçant la fugida del president després d’anys de mala gestió i corrupció. A Bangladesh, les protestes estudiantils i juvenils contra el clientelisme i la repressió s’han convertit en un mal de cap constant per al govern. A Filipines, la joventut ha estat clau en la denúncia de l’autoritarisme, la corrupció i la impunitat, malgrat un context polític i mediàtic extremadament hostil. Al Nepal, la frustració amb una classe política endogàmica i desacreditada ha alimentat mobilitzacions que qüestionen directament el sistema.

Què tenen en comú tots aquests casos? Tres coses molt clares.

La primera: una ruptura del contracte social. Treballar ja no garanteix futur. Estudiar no assegura estabilitat. Complir les regles no protegeix de l’arbitrarietat. Quan aquesta sensació es generalitza, la protesta deixa de ser ideològica i esdevé existencial.

La segona: la corrupció ja no és invisible. Xarxes socials, filtracions, periodisme ciutadà i circulació d’informació han fet que allò que abans es tolerava com a “normal” ara siga percebut com a robatori descarat. La impunitat ha perdut el vel.

La tercera: una nova forma d’organització. Sense líders carismàtics clars, sense partits al davant, sense jerarquies fàcils de decapitar. Moviments líquids, difícils de controlar, que no demanen permís ni busquen legitimitat institucional prèvia.

I aleshores ve la pregunta incòmoda: per què els mitjans de comunicació occidentals quasi no en parlen?

La resposta no és la manca d’importància, sinó la manca de comoditat. Aquestes revoltes no encaixen amb els relats habituals. No són “primaveres” amb etiqueta exportable, ni conflictes geopolítics entre blocs clars. No hi ha un dolent oficial i un aliat evident. Són, simplement, ciutadans farts.

A més, són un mirall perillós. Si en països amb democràcies febles o autoritarismes clars la joventut s’organitza i planta cara a la corrupció, la pregunta és inevitable: què diu això de les nostres democràcies, on la corrupció també existeix però la resposta és sovint la resignació? Aquesta comparació no agrada ni als governs ni a molts mitjans.

Finalment, hi ha una raó més crua: sense interessos geopolítics forts, no hi ha focus mediàtic sostingut. Si no afecta mercats estratègics, aliances militars o grans potències, la indignació moral no cotitza prou.

Però el que està passant no és anecdòtic. És un senyal. Una generació que ha crescut sense promeses creïbles ha decidit no esperar més. No perquè tinga una ideologia perfecta, sinó perquè ha perdut la por a qüestionar un sistema que ja no li ofereix res.

El silenci mediàtic no fa desaparéixer el fenomen. Només el fa més revelador. Potser perquè aquestes protestes diuen una cosa molt simple i molt inquietant: quan la gent deixa de creure en el sistema, deixa també de demanar permís.

I això, aquí i allà, és el veritable canvi d’època.

Quan els bisbes fan oposició

Fotografia: EFE/Borja Sánchez-Trillo

Que els bisbes opinen no és cap novetat ni cap escàndol. Que la Conferencia Episcopal Española s’expresse sobre qüestions morals, socials o humanitàries forma part del joc democràtic en un Estat que garanteix la llibertat religiosa i d’expressió. El problema comença quan l’opinió deixa de ser reflexió moral i es converteix en oposició política organitzada.

I això és exactament el que està passant.

En les últimes setmanes, la Conferència Episcopal ha anat adoptant un discurs cada vegada més alineat amb l’agenda ideològica de la dreta política, tant en el llenguatge com en els marcs interpretatius. Ja no es tracta de discrepàncies puntuals o d’advertiments ètics generals, sinó d’una intervenció sistemàtica en el debat polític, amb un to de confrontació que desdibuixa qualsevol pretensió de neutralitat pastoral.

L’Estat espanyol és, constitucionalment, aconfessional. Això no vol dir antireligiós, però sí que implica una separació clara entre l’esfera institucional de l’Estat i la de les confessions religioses. Quan un organisme com la Conferència Episcopal actua com si fos un actor polític més —sense sotmetre’s a eleccions, sense rendició de comptes democràtica—, s’està travessant una línia delicada.

El paper del seu president, Luis Argüello, és especialment revelador. El seu discurs públic ha anat abandonant progressivament el registre pastoral per adoptar un llenguatge de combat ideològic que recorda massa el nacionalcatolicisme: aquell model en què l’Església no dialoga amb la democràcia, sinó que intenta condicionar-la.

Aquesta deriva no es produeix en el buit. Existeixen pressions evidents de grups ultraconservadors com Abogados Cristianos o Hazte Oír, que fa anys que practiquen una estratègia de judicialització ideològica i de guerra cultural. El problema no és que aquests col·lectius existisquen —formen part del pluralisme—, sinó que arrosseguen la jerarquia eclesiàstica cap a una trinxera política concreta.

Quan la Conferència Episcopal assumeix els seus marcs, ja no està defensant la fe ni els valors evangèlics, sinó una agenda política determinada. I això té conseqüències.

La primera és democràtica: una institució que gaudeix de privilegis fiscals, educatius i patrimonials no pot comportar-se com una força d’oposició ideològica sense passar pel filtre de les urnes. No es tracta de silenciar ningú, sinó de recordar que el poder sense legitimitat democràtica també erosiona la democràcia.

La segona és moral, i potser encara més greu. Quan l’Església eleva el to contra determinades lleis o avanços civils, però manté un silenci relativament còmode davant la desigualtat social, la precarietat o l’exclusió, el missatge que transmet és inquietant: algunes causes mereixen tota la mobilització; altres, no tant. No és difícil veure-hi una defensa del poder cultural perdut més que no pas de l’Evangeli.

Ningú discuteix el dret dels bisbes a expressar-se. El que està en qüestió és el paper que volen jugar. Si volen actuar com a actors polítics, caldria, com a mínim, que assumiren les regles del joc democràtic. Si no, el risc és evident: convertir la fe en una eina partidista i reactivar un nacionalcatolicisme que la societat espanyola creia superat.

Quan això passa, no només es deteriora la qualitat democràtica. També es deslegitima la veu moral de l’Església, que deixa de ser espai de consciència per esdevenir una trinxera més.

I això, per a una institució que diu parlar en nom de l’esperit, hauria de ser motiu de preocupació.

No, Antonio, un país no cau perquè hi haja funcionaris

Fotografia publicitada en xarxes.

Antonio Banderas ha dit que “no es pot aixecar un país si tothom vol ser funcionari”. No és la primera vegada que ho sentim. I precisament per això cal aturar-se i explicar-ho, perquè darrere d’aquesta frase aparentment raonable hi ha una confusió profunda sobre com funciona una societat moderna.

Primer: ningú vol que “tothom” siga funcionari. És un home de palla. El debat real no és aquest, sinó per què tantes persones veuen en la funció pública una opció desitjable. I la resposta no és cap misteri: estabilitat, drets, conciliació, salari digne i protecció davant l’arbitrarietat. És a dir, allò que el mercat laboral privat ha deixat d’oferir massivament.

Segon: els funcionaris no són un llast per al país. Són el país funcionant. Mestres, sanitaris, jutges, personal d’emergències, inspectors, investigadors, tècnics, administratius… Sense ells no hi ha educació, ni sanitat, ni justícia, ni seguretat, ni drets efectius. Cap economia “dinàmica” sobreviu sense un Estat fort que la sostinga.

Tercer: el problema no és que molta gent vulga ser funcionària. El problema és que massa feines fora de la funció pública són precàries, inestables i mal pagades. Quan el sector privat ofereix incertesa crònica, és lògic que la gent busque refugi en l’únic espai on encara hi ha normes, drets i futur previsible.

Culpar els funcionaris és culpar les víctimes del model. És molt més còmode que preguntar-se per què hem normalitzat salaris baixos, jornades interminables, acomiadaments arbitraris i una cultura laboral que desgasta la vida.

A més, hi ha una ironia que convé assenyalar: els països amb més funcionaris i millor sector públic solen ser també els més pròspers. Més cohesió social, més productivitat, més confiança, més innovació. No menys.

El discurs que assenyala els funcionaris com un problema no és nou. És el mateix que després qüestiona les pensions, la sanitat pública o l’educació gratuïta. Sempre comença igual: convertint els drets en privilegis i els serveis comuns en obstacles.

No, Antonio. Un país no s’ensorra perquè la gent vulga treballar amb drets. Un país s’ensorra quan només uns pocs poden viure amb dignitat i la resta ha d’agrair qualsevol cosa. I això no ho arregla atacant els funcionaris.

Ho arregla dignificant el treball, també fora de l’Estat.

A qui li importen els nens?

Foto de Karola G.

Parlem molt dels infants. Del seu benestar, de la seua protecció, del seu futur. Però quan un mira la realitat des de dins d’un centre educatiu, la pregunta apareix amb una força difícil d’ignorar: a qui li importen realment els nens, en la pràctica quotidiana?

Com a docent, la resposta no és amable.

Els nens arriben a l’escola carregats d’absències. No absències físiques —hi són—, sinó absències adultes. Falta temps compartit, falta conversa, falta mirada sostinguda. I el buit l’ocupa, gairebé sempre, una pantalla. No com a eina puntual, sinó com a solució estructural: perquè el nen estiga tranquil, perquè no moleste, perquè els pares puguen arribar a tot.

Això no és una acusació moral. És una constatació. Les famílies, en massa, han dimitit de la tasca educativa. No perquè no estimen els seus fills, sinó perquè educar requereix allò que més escasseja: temps, energia i capacitat de sostenir el conflicte.

Educar implica dir “no”, posar límits, frustrar expectatives, acompanyar el malestar. I tot això incomoda. És més fàcil delegar. I l’escola s’ha convertit en el lloc on es diposita tot allò que no es vol, no es pot o no se sap fer a casa.

Des de l’aula, això es veu amb una nitidesa brutal.

A l’escola ja no només se’ns demana ensenyar continguts. Se’ns exigeix educar emocionalment, socialitzar, compensar mancances afectives, detectar problemes familiars, posar límits que no existeixen fora del centre, i fer-ho, sovint, sense cap complicitat real. Ans al contrari: sota una vigilància constant i una sospita latent.

Qualsevol intent d’exercir autoritat pedagògica és qüestionat. Qualsevol exigència és percebuda com un excés. Qualsevol conflicte és atribuït a una mala praxi docent. El proteccionisme familiar ha esdevingut una cuirassa que no protegeix els nens, sinó que els aïlla del món.

I això, des de l’escola, és devastador.

Perquè educar no és evitar el conflicte. És ensenyar a travessar-lo. El món no és adaptatiu, ni amable, ni personalitzat. El món exigeix espera, esforç, tolerància a la frustració, capacitat de conviure amb altres que no giren al voltant d’un mateix. Quan protegim els nens de tot això, no els estimem més: els preparem pitjor.

El resultat el veiem cada dia: infants amb poca resistència a la frustració, amb dificultats per sostenir l’atenció, amb una relació empobrida amb el llenguatge, amb problemes creixents de regulació emocional. I docents exhausts, no perquè reneguen de la seua funció educativa, sinó perquè educar sols és impossible.

L’escola no pot substituir la família. Mai no ha pogut. Però ara se li demana que ho faça, mentre se li nega l’autoritat necessària per a fer-ho. Aquesta contradicció és letal.

I tornem a la pregunta inicial: a qui li importen els nens?

Als discursos institucionals, sí. A la burocràcia, també. A aquelles abstraccions que només serveixen per a aquietar consciències. Però en el dia a dia, massa sovint queden atrapats entre famílies absents i una escola desbordada.

Potser ha arribat l’hora de dir-ho clar, també des de la professió docent: els nens no necessiten adults que els estalvien tota dificultat. Necessiten adults que assumisquen la seua responsabilitat educativa. Famílies que eduquen. Escoles que ensenyen. I una aliança real entre ambdues.

Tot el que siga substituir, delegar o protegir en excés no és amor. És renúncia. I cap societat pot permetre’s educar els seus infants des de la renúncia mentre proclama, amb veu solemne, que són el seu futur. Perquè si no, la pregunta ja no serà a qui li importen els nens, sinó què estem disposats a perdre com a societat fingint que sí que ens importen.

Patriarcalisme estructural

Una dona de trenta anys sol·licita una lligadura de trompes. No ho fa impulsivament. No ho fa en calent. Ho fa després d’anys de reflexió, amb una decisió clara i assumida: no vol ser mare. Però quan accedeix als serveis de salut, una professional sanitària li respon que no és possible. Que és massa jove. Que encara pot canviar d’opinió. Que, si de cas, ja en parlarem quan en tinga deu més.

El missatge és inequívoc: tu no saps prou bé què vols. I això, dit a una dona adulta, és profundament ofensiu.

El problema no és només aquesta negativa concreta. El problema és el paternalisme estructural que s’hi amaga al darrere. Un sistema que presumeix que una persona de trenta anys pot signar hipoteques, assumir responsabilitats penals, treballar, votar, cuidar altres persones… però no pot decidir sobre el seu propi cos si la decisió no encaixa amb un ideal reproductiu implícit.

La decisió de no tenir fills continua sent percebuda com una anomalia que cal corregir, ajornar o posar en quarantena. No passa el mateix amb la decisió inversa. Ningú no exigeix una edat mínima, ni una maduresa demostrable, ni un procés de reflexió acreditat per convertir-se en mare o pare. Ningú no pregunta si aquella decisió és irreversible, si es podrà sostenir emocionalment, econòmicament o psicològicament.

I ací apareix una contradicció moral flagrant.

D’una banda, es nega una opció raonada, conscient i informada —no tenir fills— amb l’argument que la persona “pot canviar d’opinió”. De l’altra, s’accepta sense cap filtre que hi haja paternitats i maternitats sobrevingudes, no pensades, no desitjades, fins i tot rebutjades, que condemnen criatures i famílies senceres a situacions de patiment estructural.

Per què una decisió responsable és sospitosa, però una decisió irresponsable és intocable?

El protocol, si existeix tal com s’aplica, no és neutral. Reflecteix una ideologia clarament patriarcal: la que considera la maternitat com a destí natural de la dona, encara que ella diga explícitament que no el vol. La que pressuposa que el desig de ser mare és més autèntic que el de no ser-ho. La que entén el cos femení com un espai sobre el qual l’Estat, la medicina o la moral poden exercir tutela.

I això no és protecció. És infantilització.

El més paradoxal és que l’argument del “canvi d’opinió” cau pel seu propi pes. Si, en un futur hipotètic, aquesta dona decidira que vol ser mare, existeixen alternatives: la reproducció assistida, l’adopció, l’acolliment. La maternitat no s’esgota en la capacitat biològica de gestar. Però sembla que el sistema només reconeix una maternitat legítima: la biològica, heterosexual, prevista, normativa.

Tot allò que se’n desvia genera incomoditat.

Aquest cas posa sobre la taula una pregunta incòmoda, però necessària: per què l’Estat confia tan poc en la capacitat moral dels adults quan es tracta de no tenir fills, però confia cegament en la seua capacitat quan decideixen tenir-ne? Quina lògica hi ha darrere d’aquesta asimetria?

Potser la resposta és més simple del que voldríem admetre: perquè una societat encara profundament marcada per l’obligació reproductiva no sap què fer amb una dona que diu “no” amb convicció. I davant d’aquest “no”, opta per ajornar, tutelar o negar.

Però negar aquesta decisió no la fa desaparéixer. Només la deslegitima.

Respectar l’autonomia reproductiva no vol dir empényer ningú a esterilitzar-se. Vol dir reconéixer el dret a decidir sense ser tractat com un menor d’edat moral. Vol dir entendre que la responsabilitat no consisteix a tenir fills a qualsevol preu, sinó també a saber que no se’n vol tenir.

I potser ha arribat l’hora de dir-ho clar: el drama no és que algú amb trenta anys decidisca no ser mare. El drama és obligar a maternitats no desitjades, o impedir decisions madures per por de trencar un relat que ja no s’aguanta.

Tractar els adults com a infants no és prudència institucional. És una falta de respecte.

Silencis i coartades

Cada dia que passa, apareixen noves evidències que confirmen el que ja intuíem des del primer moment: la gestió de la DANA per part del govern valencià ha estat marcada per la incompetència, la descoordinació i una absència de responsabilitat que ha costat vides. No és una afirmació retòrica. És un fet que comença a prendre forma jurídica, política i moral.

El president valencià, Carlos Mazón, va reaccionar tard, malament i amb un relat canviant que no resisteix la contrastació. Però el més greu no és només la seua actuació directa, sinó el sistema de silencis i coartades que el seu partit ha activat per protegir-lo.

La darrera revelació és especialment significativa. Alberto Núñez Feijóo va assegurar públicament que havia estat en contacte amb Mazón des de primera hora del dia de la catàstrofe. Ara sabem que això no és cert: no hi va haver cap contacte fins a vora les vuit del vespre, quan el pitjor ja havia passat. No és un matís. És una mentida flagrant.

I aquesta mentida no és innocent. Té una funció molt concreta: fabricar la imatge d’un lideratge atent, present, responsable, quan el que realment hi havia era absència, desconnexió i una indiferència política que, en context d’emergència, esdevé letal.

El Partit Popular ha optat per amagar-se darrere del relat, disfressant la seua inacció d’inevitabilitat tècnica, com si la DANA haguera estat una força natural incontrolable davant la qual no es podia fer res. Però això no és cert. La diferència entre una catàstrofe natural i una tragèdia política rau en la previsió, la coordinació i la resposta immediata. I ací tot això va fallar.

Quan les alertes existien, quan els protocols estaven definits, quan les competències eren clares, el govern valencià no va estar a l’altura. I quan calia donar explicacions, el partit ha optat per una estratègia encara més greu: la de la dilució de responsabilitats i la falsificació del temps.

Parlar d’“indiferència homicida” pot semblar dur. Però què és, si no, saber que hi ha risc real per a la vida de les persones i no actuar amb la diligència exigible? En dret penal això té nom. I no és exagerat que els tribunals de Catarroja estiguen sobre el cas. No es tracta de venjança política, sinó de responsabilitat institucional.

El que està en joc no és només el futur judicial de Mazón o la credibilitat de Feijóo. El que està en joc és un principi democràtic bàsic: que governar implica respondre pels efectes de les pròpies decisions —i també de les pròpies omissions.

Quan un govern falla, pot demanar disculpes. Quan un govern menteix, perd legitimitat. I quan un partit construeix un relat fals per ocultar una negligència que ha costat vides, traspassa una línia que ja no és només política, sinó moral i penal.

Perquè ja no es tracta només de mala gestió ni d’un relat mal construït. Es tracta d’haver fallat quan el govern valencià té l’obligació irrenunciable de protegir la vida. Es tracta d’haver mentit després, quan calia donar la cara. I es tracta, sobretot, d’haver cregut que la mort podia quedar dissolta en una compareixença, en una frase falsa, en una estratègia de partit. No hi ha tempesta que justifique la inacció ni relat que tape una responsabilitat que ja és pública, documentada i —potser— penal. Si la política vol conservar algun rastre de dignitat, aquest cas no pot acabar en l’oblit. Perquè quan la indiferència governa i la mentida protegeix, no estem davant d’un error: estem davant d’un abús de poder que ha costat vides.

Una eina de violència molt fina

Imatge presa de eDiario.es que il·lustra la notícia.

Segons he pogut llegir, a eDiario.es, la clínica Askabide (Vitòria i Donosti), farta de la pressió i la fustigació que pateix des de fa anys, va portar a judici una vintena d’activistes antiavortistes. Recentment, s’han fet públiques les sentències als jutjats de les dues ciutats i, en tots dos casos, absolen els acusats i no consideren que cometeren el delicte d’assetjament, perquè els antiavortistes no van fer servir una violència explícita.

Perdoneu, però em costa molt d’entendre. És cert que, des d’un punt de vista estrictament formal, els jutges consideren la llibertat d’expressió i de manifestació són drets fonamentals, com ha de ser. I si una concentració és “pacífica”, no hi ha insults directes ni violència física explícita, i no es pot provar una intencionalitat individual d’assetjar una persona concreta, aleshores es considera expressió d’idees, encara que siguen ofensives o doloroses. Però just ací, per a mi, apareix el problema. En aquest marc fred, abstracte i jurídic.

Perquè aquest enfocament ignora una cosa essencial: el context. Plantar-se davant d’una clínica on es practiquen avortaments no és un espai neutre. No és una plaça. No és un parlament. No és una xarxa social. És un lloc on persones —majoritàriament dones— exerceixen un dret legal en un moment de vulnerabilitat extrema.

Aquí no estem parlant d’un debat d’idees. Estem parlant d’interferir deliberadament en una decisió íntima, sovint dolorosa, sovint solitària. Dir que això no és assetjament és reduir l’assetjament a crits, insults, persecució individual, i oblidar completament la violència simbòlica i emocional.

Hi ha una idea molt clara que alguns tribunals encara es resisteixen a assumir: La llibertat d’expressió no és un dret a imposar la pròpia moral sobre el cos de l’altre. Quan algú es planta amb rosaris, imatges o consignes davant d’una clínica no està parlant en general, està parlant a algú concret, en un moment concret, en una situació de fragilitat concreta. Això no és expressió abstracta. Això és pressió.

I la pressió, quan s’exerceix sobre persones vulnerables en un espai de salut, és una forma d’assetjament, encara que es disfresse de pregària o silenci.

Trobe que encara hi ha un desequilibri profund. El dret a expressar una creença religiosa és tractat com a superior al dret a la intimitat, a la salut, a la dignitat i a no ser jutjada en un moment crític. I això passa perquè encara arrosseguem una herència cultural on la moral religiosa rep un respecte automàtic i l’autonomia de les dones continua sent qüestionada. Clar i ras: si aquestes manifestacions tingueren lloc davant d’un centre on s’exerceix un dret masculí íntim, la percepció seria molt diferent.

El que em costa d’entendre no és la sentència. El que em costa d’entendre és com es pot ser tan cec davant del sofriment alié. Perquè sí: decidir interrompre un embaràs és, per a moltes persones, una de les decisions més dures de la vida. I fer-ho havent de passar entre mirades, silencis acusadors o simbologia religiosa és una crueltat afegida. No cal cridar per a fer mal. A vegades n’hi ha prou amb ser-hi.

Puc entendre com un jutge arriba a aquesta conclusió. Però no puc entendre-la com a justa si oblida el context humà. La llei, quan no mira les persones, pot convertir-se en una eina de violència molt fina. No deixa blaus, però deixa cicatrius.

Quin programa polític?

Foto de Şeyhmus Çakırtaş

Les imatges de l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, envoltat d’una corrua de veïns mobilitzats contra persones que només busquen aixopluc, no són una anècdota local ni un excés puntual. Són un símptoma. I, com tots els símptomes greus, indiquen una malaltia que fa temps que avança.

No és només la manca d’empatia el que esfereeix —que ja seria prou—, sinó la naturalitat amb què és assumida. Cap pudor, cap incomoditat, cap esforç per dissimular el buit moral. El representant públic no només escolta l’odi: el valida amb la seua presència, amb el seu silenci còmplice, amb la seua manera de fer veure que tot això entra dins de la normalitat democràtica.

La pregunta, doncs, ja no és si poden els representants públics exhibir una absència de valors tan flagrant. La resposta és evident: sí, poden. I ho fan. La qüestió real és per què els ho permetem.

Aquest patró no és nou ni exclusiu. El reconeixem sense dificultat en figures que han fet de la deshumanització una estratègia de poder: Donald Trump, convertint la crueltat en espectacle; Benjamin Netanyahu, administrant la violència com a destí inevitable; Javier Milei, passant la idea mateixa de comunitat sota les dents d’una serra mecànica simbòlica que tot ho arrasa en nom d’una llibertat buida.

Què tenen en comú? No tant una ideologia concreta com una mateixa operació moral: l’altre deixa de ser subjecte per esdevenir problema. Quan això passa, l’empatia ja no és només innecessària; és un obstacle. I els valors —solidaritat, dignitat, responsabilitat col·lectiva— passen a ser titllats de feblesa, de bonisme, d’ingenuïtat.

El cas de Badalona és especialment inquietant perquè no parla de grans escenaris geopolítics, sinó de carrers, veïns, portes concretes. De persones que no reclamen privilegis, sinó sostre. I d’un poder municipal que, lluny de desactivar el conflicte amb humanitat i justícia, el capitalitza.

Això no és governar. És legitimar la por. No és representar la ciutadania. És seleccionar quina part mereix ser considerada humana.

Denunciar-ho no és exageració ni retòrica inflamada. És un deure cívic. Perquè quan l’empatia desapareix del llenguatge públic, el poder ja no parla per tots: parla contra algú.

La llavor fosca de la desafecció

Hi ha una malaltia política que no esclata, que no es manifesta amb violència ni amb grans discursos, que no necessita conspiracions ni arquitectures ocultes. És una malaltia que avança com una taca d’humitat en una paret antiga: lenta, silenciosa, imparable. És la desafecció. I és més perillosa que qualsevol adversari visible perquè neix a l’interior mateix de la democràcia, en aquell punt on la confiança comença a fer olor de metall rovellat.

El país s’ha anat acostumant a la corrupció amb la mateixa resignació amb què s’acostuma a un soroll continu: primer molesta, després s’ignora, finalment es converteix en part del paisatge. Els mitjans, lluents com aparadors, converteixen els escàndols en serials; la indignació es consumeix com un producte més. I el que hauria d’escandalitzar-nos fins al moll de l’os ja no provoca ni un parpelleig. Si la corrupció és un desastre moral, la seua normalització és una desfeta social.

És en aquest terreny on germina la llavor fosca. Perquè la desafecció no és un buit, sinó un fertilitzant: nodreix l’autoritarisme, el simplisme, l’escridassada fàcil. Alimenta els qui prometen ordre sense matisos, els qui redueixen la política a una guerra de bàndols, els qui ofereixen una veritat nua i brutal com un cop de puny. I la ciutadania, fatigada, hi cedeix, no per convicció, sinó per esgotament.

La democràcia no mor amb un esclat. Mor quan els seus ciutadans abaixen els braços. La història ens adverteix que els moviments autoritaris no necessiten imposar-se per força; en tenen prou amb un poble cansat disposat a renunciar a la complexitat. Quan la política es percep com un fangar i la justícia com un mirall entelat, el discurs de ferro dissimula la seua condició de rovell. I és llavors —just llavors— quan el perill s’arrela de debò.

Els qui volen un ordre dur no necessiten derrocar res. Només han d’esperar. Esperar que nosaltres, amb la vista cansada i el pensament afeblit, confonguem autoritat amb claredat, imposició amb seguretat, obediència amb pau. És així com les democràcies s’esquerden: no pel cop extern, sinó pel somriure intern que ja no sap distingir la llum del foc.

I el més sinistre és que aquest procés és gairebé invisible. Quan ens n’adonem, ja ha canviat alguna cosa essencial: la por ha substituït la confiança, el silenci ha substituït el debat, i la resignació ha desplaçat la crítica. Es produeix un gir subtil, però definitiu: ja no defensem la democràcia; l’aguantem com qui aguanta un cos estimat que s’esvaeix.

La llavor fosca no és l’extrema dreta. La llavor fosca és la indiferència que la fa possible.

Per això cal dir-ho amb totes les lletres, sense tremolor, sense excuses: si continuem normalitzant la corrupció i la manipulació, l’autoritarisme no vindrà; ja estarà aquí. No apareixerà com un monstre que s’alça, sinó com un reflex al mirall: el nostre, el de la societat que va deixar de creure en si mateixa.

Perquè la democràcia no es perd d’un dia per l’altre. Es perd quan, a força de cansament, deixem d’exigir que la llum siga llum. I llavors, quan la foscor ja ho ha ocupat tot, és massa tard per a recordar que un dia havíem sabut distingir-la.

Quan voten els cansats

Acabat el recompte de les eleccions a Extremadura, em resulta impossible no fer aquesta reflexió. Cada convocatòria electoral sembla confirmar una intuïció incòmoda: no decideix només qui vota, sinó sobretot qui es queda a casa. I gairebé sempre, quan la participació cau, el resultat és previsible. No perquè la dreta convença més, sinó perquè la dreta hi és. Sempre.

Hi ha un vot que s’assembla a un ritual. Un gest repetit, sense entusiasme, però sense dubte. Un vot que no pregunta si val la pena, perquè ja ha decidit que el risc és no fer-lo. Aquest vot és disciplinat no per virtut cívica, sinó per posició: defensa allò que percep com a estable, com a propi, com a amenaçat. Quan el món trontolla, no es pregunta què podria ser millor; es pregunta què pot perdre. I surt de casa.

El vot progressista, en canvi, s’assembla més a una aposta moral. Necessita creure que l’esforç servirà per a alguna cosa. Que la papereta tindrà un efecte visible en la vida real. Quan aquesta promesa es debilita —per decepció, per cansament, per precarietat—, el vot no es transforma en suport a l’altre bàndol, sinó en silenci. I el silenci, en democràcia, no és neutral.

Qui no vota no desapareix. Deixa espai.

La dreta no necessita entusiasme; li basta la constància. L’esquerra, en canvi, depén d’una energia fràgil: la confiança. I la confiança s’esgota ràpidament quan la vida pesa, quan els canvis són lents, quan la política sembla parlar un idioma alié. No és apatia; és fatiga. No és ignorància; és supervivència.

Per això l’abstenció té un biaix social i polític. No perquè els qui s’abstenen no entenguen el que passa, sinó perquè sovint són els qui més ho pateixen. Els qui viuen amb horaris trencats, expectatives baixes i promeses acumulades. Els qui han aprés que el sistema sempre funciona, però no sempre per a ells.

Quan vota poca gent, guanya l’ordre existent. Quan vota molta gent, apareix la possibilitat del canvi.

Aquesta és una veritat incòmoda que no s’arregla amb consignes ni amb moralismes. Es resol només d’una manera: tornant a fer creïble la política. Tornant-la habitable. Tornant-la propera. Tornant-la digna del temps i de l’esforç dels qui ja van cansats.

Perquè el problema no és que la dreta siga disciplinada. El problema és que hem convertit l’esperança en una cosa massa feixuga per sostenir-la cada quatre anys.

I quan l’esperança pesa, la rutina governa.