To be, or not to be. That is the question.

Hi ha decisions polítiques que no són només decisions. Són gestos. I hi ha gestos que, quan es fan des del centre del poder, modifiquen la forma mateixa del món. La retirada dels Estats Units de desenes d’organismes internacionals no és un moviment administratiu, ni tan sols una estratègia geopolítica més. És una retirada de la idea de món compartit.

Durant dècades —amb totes les contradiccions, hipocresies i fracassos— el multilateralisme havia funcionat com una ficció necessària: la ficció que els problemes humans, precisament perquè són humans, no poden resoldre’s sols. Que el clima, la fam, la guerra, la salut, la desigualtat o la migració no admeten solucions domèstiques. Que cal asseure’s, parlar, pactar, cedir. Que cal, en definitiva, reconéixer l’altre.

Quan una potència decideix abandonar aquests espais perquè els considera inútils, ideològics o contraris a la seua sobirania, el que diu és una altra cosa: que ja no reconeix l’altre com a interlocutor necessari. Que el món deixa de ser un espai compartit per convertir-se en un camp de forces.

Això té conseqüències que van molt més enllà de les sigles. Quan es deslegitima la cooperació climàtica, no s’està discutint un model energètic: s’està ajornant la responsabilitat davant les generacions futures. Quan es retallen organismes de drets humans, no s’està combatent burocràcia: s’està acceptant que hi ha vides que poden quedar fora del relat. Quan s’abandonen fòrums de diàleg, no s’està guanyant llibertat: s’està sembrant silenci.

El món que emergeix d’aquest gest és un món més solitari, més fragmentat, més exposat. Un món on cada estat es mira a si mateix com si fos una illa, oblidant que les illes també s’enfonsen. Un món que confon sobirania amb autosuficiència, i força amb legitimitat.

Europa ho lamenta, diuen. I és cert. Però lamentar no és suficient. El que està en joc no és només un equilibri diplomàtic, sinó una pregunta més profunda: volem continuar vivint en un món on els problemes comuns exigeixen respostes comunes, o acceptarem que cadascú se salve com puga?

Potser el moment actual no demana grans discursos, sinó una obstinació discreta. Continuar cooperant encara que altres se’n vagen. Continuar investigant encara que ens diguen ingenus. Continuar cuidant els espais comuns encara que s’ensorren les bastides. Fer del multilateralisme no una bandera, sinó una pràctica humil i persistent.

Perquè quan el món es retira de si mateix, quan renuncia a pensar-se com a comunitat, el que queda no és més llibertat. El que queda és un buit. I els buits, tard o d’hora, sempre s’omplin. I no sempre del millor.

La llei del silenci

A Sempre han parlat per nosaltres, Najat El Hachmi no escriu des de la comoditat del consens, sinó des d’un lloc molt més incòmode: el de qui es nega a acceptar els silencis imposats, també —i sobretot— aquells que es disfressen de respecte cultural, de relativisme benintencionat o de progressisme mal entés.

Aquest no és un llibre conciliador. Tampoc no vol ser-ho. És un llibre que posa paraules allà on massa sovint es mana callar, i que ho fa sense eufemismes, sense demanar disculpes, sense la temptació d’endolcir el diagnòstic. El feminisme que defensa El Hachmi no és identitari ni ornamental: és material, vital, existencial. Té a veure amb el cos, amb la por, amb la llibertat real —no amb la retòrica de la tria, sinó amb la possibilitat efectiva de viure sense submissió.

La força del llibre rau en aquesta claredat: el masclisme no desapareix perquè canvie de llenguatge. Pot mutar, pot sofisticar-se, pot vestir-se de discurs emancipador; però continua sent masclisme quan limita la vida de les dones, quan converteix la desigualtat en identitat i la submissió en relat cultural.

El valor del text és doble. D’una banda, perquè desmunta sense embuts el parany del relativisme cultural aplicat al feminisme, aquest terreny relliscós on tot es pot justificar excepte la llibertat femenina. De l’altra, perquè ho fa des de dins, assumint el cost personal, simbòlic i social que implica alçar la veu en una cultura on fer-ho pot ser llegit com una traïció.

El Hachmi escriu amb una prosa neta, directa, sense artificis innecessaris. No busca lluir-se: busca ser entesa. I en aquest gest hi ha una ètica de l’escriptura que mereix ser destacada. El llibre avança entre memòria, anàlisi i denúncia amb una coherència que no decau, i aconsegueix una cosa poc habitual: fer pensar sense paternalismes, incomodar sense deshumanitzar.

Llegir Sempre han parlat per nosaltres és acceptar una invitació incòmoda, però imprescindible: revisar quines veus escoltem quan parlem de feminisme, quins silencis protegim en nom del respecte, i fins a quin punt estem disposats a defensar una llibertat que no admeta adjectius ni excepcions.

Aquest és un llibre que no busca tancar debats, sinó enretirar cortinatges. I en aquest gest, permetre que entre la claror sense tamisar. No un esclat amable i revelador, sinó un llambreig que obligue a mirar. I a no apartar els ulls mai més.

El llenguatge de la força

Foto de Matias Delacroix/AP, publicada a The Washington Post.

La història ha deixat de fingir. Som en aquest moment. Un instant en què les paraules —ordre, estabilitat, democràcia— cauen com una pell vella i queda al descobert allò que realment mou els engranatges: la força. El desig de control. La temptació antiga de decidir sobre els altres.

Les ingerències de l’administració Trump a Veneçuela, les amenaces implícites o explícites a països com Colòmbia o Cuba, i fins i tot la frivolitat obscena amb què s’ha parlat de Groenlàndia, no són episodis aïllats. Formen part d’un mateix relat: el retorn sense complexos d’una política del fet consumat. Una política que no demana permís perquè considera que el permís és un luxe dels dèbils.

El problema no és només Veneçuela. Ni tan sols Maduro. El problema és el precedent. Quan una potència decideix que pot intervenir, pressionar o administrar els recursos d’un altre país “pel seu bé”, el que realment diu és que la sobirania és condicional. Que depén del valor estratègic del territori, del petroli que amaga el subsol o de la posició que ocupa en el tauler global.

I quan això passa, ningú no està realment segur.

Europa, davant d’aquest escenari, no pot continuar parlant amb la boca petita. No pot limitar-se a l’equilibri incòmode entre la incomoditat moral i la dependència geopolítica. Perquè callar —o parlar amb eufemismes— és acceptar que el llenguatge de la força torne a ser legítim. I això ens empetiteix.

No es tracta de defensar règims corruptes ni d’idealitzar governs que han fracassat davant del seu poble. No. Es tracta d’afirmar una cosa molt més elemental: que la democràcia no pot arribar en tancs, ni amb ultimàtums, ni amb la promesa d’una administració externa dels recursos. Allò que s’imposa per coacció mai no arrela. Només obeeix mentre dura l’amenaça.

Quan una potència assenyala països com qui enumera possibles moviments futurs, quan parla de territoris com si foren actius negociables, el que està fent és erosionar el poc consens global que encara ens sostenia: que les fronteres no es toquen, que els pobles no es tutelen, que la força no és argument.

I això, Europa ho hauria de dir clar. Sense adjectius innecessaris. Sense teatralitat. Amb la serenitat de qui sap que, si accepta aquesta lògica, tard o d’hora també en serà víctima.

Elegia de la indiferència

Foto de Paolo Margari

Totes les històries ja han estat contades. I, tanmateix, continuem escrivint. No perquè hi haja res de nou a dir, sinó perquè el silenci seria una forma de complicitat amb la mort. Quan una història sona nova, l’èxit ha estat l’originalitat amb la qual es presenta al públic.

El mateix podríem dir de les notícies. L’actualitat es repeteix fins a l’avorriment. Però algunes s’imposen. No per la seua veritat, sinó per la seua espectacularitat. Calen imatges. Calen detalls. Cal sang. Cal fetge. Cal impactar la retina i el ventre. L’espectador té dret a la informació, se’ns diu. I així convertim el dolor en producte, el trauma en contingut, la mort en una successió d’hores punta.

Fa dies que seguim el lamentable incendi de Suïssa. Quaranta adolescents morts mentre celebraven l’arribada de l’any nou. Ho sabem tot. Ho hem vist tot. Ens ha colpit. Dia rere dia se’n parla. A tot arreu. Gent commocionada. El drama occidental té aquest privilegi: és més drama.

Abans, va ser Gaza. Després, ja no. Les imatges continuen existint, però han deixat de fer mal. El costum és una forma d’anestèsia. Oferir el patiment a l’engròs té aquestes conseqüències: arriba un moment que ja no corprén, que ja no desvela res. Només passa. 

Anit, a Barcelona, un sense sostre de cinquanta-set anys, ha mort de fred. Un cos menys sota un pont, en un portal, en un racó de la vorera al pas dels vianants. Algú se’n recordarà demà? Algú en farà seguiment? Probablement no. Són negres. Són moros. Segurament delinqüents. Alguna raó hi ha d’haver perquè visquen així, ens diem, per tranquil·litzar-nos. Sempre hi ha una raó quan no volem assumir una responsabilitat.

Un home mor de fred. Un home mor d’indiferència. El fred oratjós. El fred moral. La conjunció de totes dues causes és letal. L’autèntica arma de destrucció massiva del nostre temps.

Mentrestant, cada notícia que s’allarga, cada especial que dissecciona les causes, cada tertúlia que remena el dolor, fa créixer el benefici publicitari. Perquè creix la nostra atenció malaltissa, afamada d’injustícies que no resoldrem. Ens indigna allò que no ens obliga a canviar res. Està disposat a la distància exacta per romandre quiets i silents. 

Així són les coses, diem. Com si fos una llei natural. Com si tot no fos producte d’una construcció pacient, diària, feta de renúncies petites i silencioses.

Estic tocat, és cert. I ho estic perquè cada persona que mor en aquestes condicions d’indolència no només perd la vida, ens en pren una mica de la nostra. Cada cos abandonat és un tros més que es desprén de la nostra condició humana. I ja en queda poca. La veiem malmesa. Exhausta. Gairebé irreconeixible.

Escriure-ho no salva ningú. Ho sé. Però callar-ho acabaria d’enterrar-nos del tot.

La falsa neutralitat i el feminisme com a equilibri

Foto d’ Anya Juárez Tenorio

“Diré de nou feminisme per continuar defensant una llibertat sencera, sense restriccions ni vigilància”.

NAJAT EL HACHIMI

Sovint trobes persones que, amb una certa comoditat moral, afirmen que no els agrada definir-se com a feministes. No perquè estiguen en contra de la igualtat —això gairebé ningú no ho admetria—, sinó perquè diuen defugir els -ismes. Segons aquesta idea, els -ismes radicalitzen, polaritzen i simplifiquen una realitat que hauria de ser més matisada. La intenció aparent és noble: no voler extrems, no voler conflicte. Però el resultat sol ser un altre.

Aquesta posició, que sovint es presenta com a neutral, és en realitat una forma d’equidistància tramposa. I no perquè siga malintencionada, sinó perquè confon neutralitat amb absència de responsabilitat. Quan hi ha una desigualtat estructural, quedar-se “al mig” no és quedar-se fora del problema: és acceptar-lo tal com està.

Fa uns dies parlàvem del significat original de la paraula radical. Radical no és sinònim d’extremista ni de violent. Radical ve de radix: arrel. Ser radical és voler anar a l’arrel de les coses, no quedar-se en el símptoma. I si el feminisme és radical, ho és en aquest sentit profund: perquè qüestiona les arrels d’una desigualtat que s’ha naturalitzat durant segles.

El feminisme no busca eliminar diferències. Aquesta és una caricatura recurrent. El que busca és eliminar jerarquies injustes. No nega la diversitat de cossos, d’identitats o d’experiències; nega que aquestes diferències hagen de traduir-se en menys drets, menys credibilitat o menys valor social per a unes persones que per a altres.

Durant massa temps, la dona ha estat definida abans com a objecte que com a subjecte. Objecte de mirada, de judici, d’avaluació constant. La seua vàlua social ha estat vinculada al físic, a la joventut, a l’adequació a uns cànons imposats. El feminisme no inventa aquest problema: el fa visible. I això és precisament el que incomoda.

Dir que el feminisme “radicalitza” sovint amaga una altra idea: que abans no hi havia conflicte. Però abans no hi havia harmonia; hi havia silenci. Silenci davant de la desigualtat salarial, de la violència simbòlica, de la cosificació quotidiana, de la càrrega desigual de cures, de la falta de reconeixement. El conflicte no el crea el feminisme; el feminisme posa paraules a un conflicte que ja existia.

Adscripció al feminisme no és una declaració de guerra ni una adhesió acrítica a un dogma. És, sobretot, una presa de consciència. És entendre que la igualtat abstracta —“jo crec que tots som iguals”— no transforma res si no va acompanyada de canvis concrets en estructures, mirades i relacions de poder.

Per això, dir-se feminista no és radicalitzar la societat, sinó equilibrar-la. És reconéixer que partim d’un terreny inclinat i que, si no fem res, la inèrcia continuarà beneficiant els mateixos de sempre. No és imposar una visió del món; és corregir una injustícia històrica.

La falsa neutralitat, en canvi, té un efecte molt clar: preserva l’ordre existent mentre es presenta com a virtut moral. Però quan la neutralitat serveix per no incomodar-se, per no revisar privilegis o per no posicionar-se davant de desigualtats evidents, deixa de ser neutralitat i es converteix en indiferència.

Potser cal dir-ho sense por: en una societat desigual, no prendre partit per la igualtat real no és quedar-se al marge. És acceptar el desequilibri com a punt de partida.

I justament per això, el feminisme no és un -isme més. És una ètica. Una manera d’entendre la justícia, la dignitat i la convivència. No per eliminar res, sinó per restituir allò que ha estat negat.

L’Estat deixa d’escriure cartes

Fotografia: Foto de Kindel Media

La decisió de Dinamarca de deixar de prestar el servei postal de cartes —tot mantenint el repartiment de paquets— ha estat presentada com una simple adaptació als nous temps. Menys cartes, més correus electrònics; menys paper, més digitalització. Però darrere d’aquesta aparent lògica d’eficiència s’hi amaga un canvi de paradigma que convé observar amb atenció.

Les cartes no són només un mitjà de transmissió d’informació. Són una forma de relació humana lenta, material, conscient. Escriure una carta implica aturar-se, pensar en l’altre, dedicar-li temps i cos: la mà, la lletra, l’error, la pausa. Quan un Estat decideix que aquest gest ja no mereix infraestructura pública, no està només tancant un servei: està redefinint què considera digne de ser sostingut col·lectivament.

El primer efecte és simbòlic, però profund: allò que no és rendible deixa de ser responsabilitat comuna. El servei públic deixa de basar-se en la idea de dret i passa a sotmetre’s a la lògica del mercat. Si algú vol continuar enviant cartes, podrà fer-ho —diuen—, però a través d’empreses privades. El missatge és clar: qui puga pagar, que escriga; qui no, que s’adapte.

Això obre una escletxa social sovint invisible. Per a moltes persones grans, per a entorns rurals o per a ciutadania amb menys accés digital, la carta no és cap romanticisme: és una eina bàsica de comunicació, sovint l’última. Quan el servei públic es retira, no tots poden seguir-lo. I el silenci que s’instal·la no fa soroll, però exclou.

Hi ha també una pèrdua cultural. Les cartes construeixen memòria. Es guarden, es rellegeixen, es troben anys després en una capsa o un calaix. Formen part de l’arxiu íntim i col·lectiu d’una societat. El món digital, en canvi, és immediat i volàtil, dependent de plataformes privades que decideixen què es conserva i què s’esvaeix. Quan deixem d’escriure cartes, no només canviem de canal: canviem la nostra relació amb el temps.

Finalment, hi ha el relat que acompanya aquestes decisions: “ja no cal”. Però quan un Estat diu que alguna cosa ja no cal, sovint el que diu és que ja no se’n fa càrrec. Avui són les cartes; demà pot ser l’atenció presencial, els serveis de proximitat o qualsevol altra estructura que no produïsca benefici immediat, però que fa comunitat.

El problema no és que el món canvie. El problema és què decidim abandonar sense dol. Acceptar que tot allò que és lent, fràgil o poc rendible deixe de ser públic és acceptar, també, una idea de societat cada vegada més prima, més funcional, menys humana.

Quan un Estat deixa de repartir cartes, no només reorganitza un servei: renuncia a sostenir un gest. El gest de l’espera, de la distància assumida, de la paraula que viatja sense pressa i arriba amb la marca del temps. Algú escriu, algú espera, algú rep. I en aquest interval hi ha una manera d’estar al món.

Potser les cartes no tornaran. Potser ja no calen, diuen. Però cada vegada que una institució pública es retira d’allò que no fa soroll, d’allò que no cotitza, d’allò que no corre, el silenci que deixa enrere no és neutre. És un silenci que ens va entrenant a viure sense rastre, sense memòria, sense lentitud.

I potser un dia, quan ja no quede cap bústia rovellada en cap carrer, entendrem que el que es va perdre no era el paper ni el segell, sinó la certesa que algunes coses —encara— mereixien ser tingudes en compte per tots.

Allò que només existeix perquè ho paguem entre tots

Hi ha coses que només existeixen perquè hem decidit no deixar-les al mercat. La sanitat pública n’és l’exemple més clar. No perquè funcione sempre bé, ni perquè no tinga mancances, sinó perquè, sense un model socialitzat, simplement no existiria per a una gran part de la població.

Quan es parla de serveis públics, massa sovint el debat es formula en termes de cost. Quant gasten, quant pesen, quant “ens costen”. Rarament, es formula la pregunta essencial: què passaria si no hi foren? Qui quedaria fora? Qui no podria accedir-hi? Qui hauria de triar entre curar-se o empobrir-se?

La comparació amb els Estats Units és inevitable, i no per superioritat moral, sinó per claredat empírica. Allà, la sanitat funciona majoritàriament com un bé de mercat. El resultat és conegut: milions de persones sense cobertura, endeutaments massius per causes mèdiques, tractaments retardats o directament inaccessibles. No per manca de tecnologia o de coneixement, sinó per manca de diners.

No és que als Estats Units no hi haja sanitat. És que no hi ha sanitat per a tothom. I aquesta diferència ho canvia tot.

El nostre model —amb totes les seues imperfeccions— parteix d’una altra premissa: que la salut no pot dependre de la renda. Que l’atenció mèdica no és una recompensa pel mèrit ni una mercaderia prèmium, sinó un dret col·lectivament garantit. I això només és possible perquè ho financem de manera socialitzada, perquè acceptem que tots contribuïm perquè tots hi puguem accedir.

Això val també per l’educació, les pensions, la dependència o els serveis socials. Cap d’aquests àmbits podria funcionar sota una lògica estrictament individual sense deixar fora una part enorme de la societat. El mercat no corregeix desigualtats: les ordena. I quan parlem de drets bàsics, aquesta ordenació té conseqüències irreversibles.

Per això resulta tan problemàtic el discurs que presenta els serveis públics com una càrrega, com un pes excessiu, com una despesa a contenir. No perquè no calga gestionar bé els recursos —cal fer-ho—, sinó perquè aquest llenguatge deslegitima la idea mateixa de solidaritat organitzada. Fa veure com a excessiu allò que és, en realitat, imprescindible.

Cap societat complexa pot sostenir-se només amb solucions individuals. La vida és massa fràgil, massa imprevisible, massa desigual d’origen. Pensar que cadascú se’n pot sortir sol és una ficció còmoda mentre tot va bé. Però quan arriba la malaltia, l’accident, la vellesa o la dependència, aquesta ficció cau. I aleshores només queden dues opcions: la protecció col·lectiva o l’exclusió.

Defensar els serveis públics no és idealitzar-los ni negar-ne les mancances. És entendre que són una conquesta civilitzatòria, no una anomalia pressupostària. Que el seu valor no es mesura només en euros, sinó en seguretat vital, en cohesió social, en dignitat compartida.

Exaltar el nostre model no és dir que siga perfecte. És dir que, sense ell, la societat seria molt més injusta, més poruga i més cruel. I això, en temps de discursos que normalitzen l’abandonament dels febles, convé recordar-ho sense complexos.

Perquè hi ha coses que només funcionen quan les fem entre tots.
I la vida digna n’és una.

Nuremberg, o la fragilitat dels principis

Fotograma de la pel·lícula

El mateix dia que els Estats Units envaeixen Veneçuela, passant-se pel forro de l’entrecuix el dret internacional que ells mateixos van alçar com a mur moral després de la Segona Guerra Mundial, anem al cinema a veure Nuremberg, dirigida per James Vanderbilt. Aquest fet no ens ha semblat una ironia menor. Més aviat la constatació d’una esquerda. I per aquesta esquerda se’ns escola una pregunta incòmoda: què queda dels principis quan deixen de ser exemplars?

La pel·lícula és una adaptació del llibre El nazi i el psiquiatre —no és ni en català ni en estoc en castellà, ja l’he buscat—  de Jack El-Hai, i ha estat rebuda amb una certa displicència crítica. Se l’ha acusada de superficial, de no prendre partit, de no submergir-se prou en el fang moral del qual brolla el mal. Però potser el problema no és allò que la pel·lícula no fa, sinó allò que decideix fer amb una lucidesa gens ingènua: parlar clar, arribar lluny, no perdre l’espectador pel camí.

Nuremberg no vol ser un tractat filosòfic ni una peça de cinema d’autor destinada a una minoria avesada a la incomoditat. És una pel·lícula pensada —i això és essencial— per a generacions que tenen una memòria borrosa, fragmentària, gairebé museïtzada del nazisme. Vanderbilt entén que, abans d’analitzar el mal, cal reconéixer-lo. I per això opta per una narrativa neta, clàssica, sense artificis que distraguen del que és essencial.

Al centre del relat hi ha el psiquiatre Douglas Kelley, interpretat per un Rami Malek —que no va acabar de convéncer-nos del tot en el seu treball interpretatiu—, encarregat d’avaluar la salut mental dels vint-i-dos alts càrrecs nazis detinguts. La seua mirada no busca monstres, sinó homes. I és aquí on la pel·lícula esdevé realment pertorbadora. Perquè allò que Kelley descobreix —i que el film suggereix amb una calma inquietant— és que el mal no sempre té un rostre aberrant. Sovint parla amb educació, argumenta amb coherència i dorm sense remordiments.

Aquesta idea cristal·litza en una frase final que ressona com una advertència: allò que va passar no va ser propi d’un poble, sinó d’un odi capaç d’arrelar en qualsevol lloc. No és una exculpació col·lectiva, sinó una acusació universal. La humanitat ha estat —i continua sent— massa permeable als seus propis despropòsits.

Immens resulta també el Hermann Göring de Russell Crowe. No només per la seua presència física, sinó per la densitat moral que imposa a cada escena. El seu Göring no és un boig ni un fanàtic descontrolat, sinó un estrateg que entén el judici com l’últim escenari on exercir poder. Quan assumeix la responsabilitat dels crims, no ho fa per penediment, sinó per controlar el relat fins al final. És un gest que glaça: la responsabilitat com a forma suprema de domini.

I, tanmateix, la pel·lícula no s’instal·la en el cinisme. Hi ha un contrapunt humà, fràgil i profund, en el personatge del sergent intèrpret Howie Triest, a qui dona vida Leo Woodall. Alemany, jueu, travessat per una història que és alhora seua i col·lectiva, Triest va prenent consciència del que tradueix, del pes de cada paraula. De la indignació i el desig de venjança passa a una forma de contenció que no és oblit, sinó humanitat. En un film sobre judicis, ell encarna una idea fonamental: no tota justícia necessita odi per existir.

Potser Nuremberg no és una pel·lícula valenta en les formes. Però és profundament necessària en el fons. En un present on el dret internacional es relativitza, on la memòria històrica s’esllangueix i on els discursos d’odi tornen a circular amb una normalitat alarmant, recordar que el mal no és patrimoni d’uns altres, sinó una temptació recurrent, és un acte de responsabilitat.

Hi ha films que volen sacsejar. Nuremberg vol recordar. I recordar, avui, no ho oblidem mai, és ja una forma de resistència.

Relat vs. coneixement expert

Fotografia: Foto de Artem Podrez

Quan el responsable de les polítiques de salut de la Casa Blanca afirma que “s’ha acabat la dictadura dels experts”, el primer impuls és pensar que es tracta d’una provocació retòrica, d’una frase mal mesurada per agitar les aigües del debat públic. Però no ho és. És una declaració de principis. I, sobretot, és un avís del tipus de decisions que poden venir.

Que aquesta afirmació la faça Robert F. Kennedy Jr., màxim responsable de la salut pública als Estats Units, no és una anècdota. És un símptoma avançat d’un fenomen molt més profund: la substitució del coneixement expert pel relat ideològic com a base de la decisió política.

Durant anys s’ha alimentat la idea que els experts constitueixen una elit tancada, arrogant i allunyada de la ciutadania. Que imposen criteris sense escoltar, que governen des de despatxos opacs, que confonen autoritat amb veritat. Aquesta crítica, en part, no és injusta. El saber expert també necessita control democràtic, transparència i capacitat d’autocrítica. Però d’aquí a presentar-lo com una dictadura hi ha un salt perillós.

Perquè quan es desacredita l’expertesa no es democratitza el coneixement: es desarma la societat.

En salut pública, això és especialment greu. No estem parlant d’opinions estètiques o de preferències culturals. Estem parlant de vacunes, de prevenció, de tractaments, de gestió de riscos col·lectius. Camps on les decisions no es poden prendre a partir d’intuïcions, sospites o equilibris narratius, sinó d’evidència acumulada i consens revisable.

Dir que s’ha acabat la “dictadura dels experts” no vol dir escoltar més la ciutadania. Vol dir posar al mateix nivell dades i ocurrències, estudis i sospites, coneixement contrastat i relat viral. I això no empodera ningú: exposa tothom.

El més inquietant és la paradoxa que s’amaga darrere d’aquest discurs. Qui proclama la fi de l’expertesa no renuncia al poder de decidir. No sotmet les polítiques de salut a assemblees obertes ni a deliberacions informades. Decideix igualment. L’únic que canvia és a qui escolta. I quan deixes d’escoltar els qui saben, acabes escoltant els qui criden més fort, els qui confirmen prejudicis, els qui construeixen relats simples per a problemes complexos.

Això connecta directament amb un altre fenomen recent: la caiguda del prestigi dels influenciadors buits i la demanda creixent de veus amb ofici. Durant un temps vam confondre visibilitat amb autoritat. Ara comencem a pagar-ne el preu. I la política, lluny de corregir aquest error, sembla disposada a institucionalitzar-lo.

Quan la decisió política es basa en relat i no en coneixement, passen tres coses: les polítiques es tornen erràtiques, la confiança social s’erosiona i el dany evitable augmenta. No és una hipòtesi. Ho hem vist en crisis sanitàries recents, en la reemergència de malalties controlades, en la proliferació de desinformació amb conseqüències reals.

El problema no és que els experts s’equivoquen. El problema és què fem quan s’equivoquen. La resposta no pot ser la demolició del criteri expert, sinó més ciència, millor comunicació, més control públic informat. Substituir això pel relat és un retrocés civilitzatori.

Potser el més alarmant d’aquest discurs no és el menyspreu als experts, sinó el que pressuposa sobre la ciutadania: que no és capaç d’entendre la complexitat, que necessita relats simples encara que siguen falsos, que prefereix sentir-se confirmada abans que protegida.

Quan la política abandona el coneixement com a brúixola, el preu no el paguen els experts. El paga la població sencera.

I en salut pública, aquest preu no es mesura en likes ni en vots, sinó en vides.

Casa Calores

Foto: Montse Vidal

Hi ha obres que no s’expliquen: es recorden. Casa Calores —una obra de Pere Riera que es representa aquests dies a la Sala de Baix de l’espai Beckett de Barcelona— és una d’aquestes peces que, en acabar, no se’n va amb l’aplaudiment. Es queda. S’enganxa al cos. Torna més tard, quan ja som a casa, quan alguna cosa —un gest antic, una olor, una paraula no dita— obre una esquerda que créiem tancada.

Tota l’acció passa en un terrat. Un espai aparentment neutre, elevat, domèstic. Però el teatre sap fer això: convertir els llocs en símbols sense subratllar-ho. El terrat dels Calores no és només un terrat: és l’eixideta de la iaia, el corral de sa casa, aquell espai on els adults parlaven fluixet i nosaltres, quan érem infants escoltàvem sense entendre-ho tot, però entenent-ho gairebé tot. El lloc on el temps començava a fer-se adult.

Sis actors omplin l’escena amb una versemblança que enganxa, perquè no és impostada. No actuen: habiten. I això és sempre el més difícil quan el que s’explica és senzill. Les històries senzilles —les de família, les de silencis heretats, les de deutes emocionals— són les més complexes d’interpretar. Qualsevol excés les trenca. Aquí, en canvi, tot és mesura, respiració, espera.

La força de l’obra no rau tant en el que s’expressa en paraules i gestos com el que no s’atreveix a dir-se. En els silencis que s’imposen per supervivència. En les ferides que no es tanquen, sinó que cicatritzen malament i acaben definint una manera d’estimar, de fugir, de callar. Perquè fer-se gran, sovint, no és altra cosa que aprendre a marxar. O a deixar anar allò que no podem habitar de la mateixa manera.

Destacaria la magnífica interpretació de Rosa Gamiz, que assumeix el paper de mare amb una naturalitat evocadora. El seu mèrit és precisament aquest: encarnar no només una dona concreta, sinó tota una actitud. La d’aquelles dones que van sostenir famílies senceres amb una força silenciosa, amb una resistència que no demanava reconeixement perquè la societat tampoc no el concedia. Dones que van aprendre a tirar endavant perquè no hi havia alternativa.

Jordi Boixaderas és creïble des del primer minut, sense haver de demostrar res. La seua presència accidental i, alhora, motivada. Aquell home que ha assumit la solitud i la trasllada callant totes les estimes. Sense caure en el judici ni en l’exculpació fàcil. I els quatre joves, interpretats magistralment per Júlia Bonjoch, Arnau Comas, Eudald Font i Júlia Molins —que creixen davant dels nostres ulls— fan visible aquell trànsit incòmode entre l’adolescència i l’edat adulta, quan encara no saps qui ets, però ja intueixes què no vols ser.

Sala Beckett acull aquesta obra com qui sap que el teatre, quan és honest, no ha de fer soroll. Només ha de dir la veritat amb prou delicadesa per a fer-lo recognoscible i, malgrat la seua veu aspra de vegades, no ens obligue a apartar la mirada.

Casa Calores ofereix reconeixement. I això, avui, és un gest radical. Ens recorda que tots venim d’algun terrat semblant. D’alguna casa on vam aprendre a estimar com vam poder. I que, potser, fer-nos grans no és altra cosa que tornar-hi, encara que siga des de la butaca d’un teatre, i mirar-ho tot amb una mica més de pietat.