Categoria: Social

L’Estat deixa d’escriure cartes

Fotografia: Foto de Kindel Media

La decisió de Dinamarca de deixar de prestar el servei postal de cartes —tot mantenint el repartiment de paquets— ha estat presentada com una simple adaptació als nous temps. Menys cartes, més correus electrònics; menys paper, més digitalització. Però darrere d’aquesta aparent lògica d’eficiència s’hi amaga un canvi de paradigma que convé observar amb atenció.

Les cartes no són només un mitjà de transmissió d’informació. Són una forma de relació humana lenta, material, conscient. Escriure una carta implica aturar-se, pensar en l’altre, dedicar-li temps i cos: la mà, la lletra, l’error, la pausa. Quan un Estat decideix que aquest gest ja no mereix infraestructura pública, no està només tancant un servei: està redefinint què considera digne de ser sostingut col·lectivament.

El primer efecte és simbòlic, però profund: allò que no és rendible deixa de ser responsabilitat comuna. El servei públic deixa de basar-se en la idea de dret i passa a sotmetre’s a la lògica del mercat. Si algú vol continuar enviant cartes, podrà fer-ho —diuen—, però a través d’empreses privades. El missatge és clar: qui puga pagar, que escriga; qui no, que s’adapte.

Això obre una escletxa social sovint invisible. Per a moltes persones grans, per a entorns rurals o per a ciutadania amb menys accés digital, la carta no és cap romanticisme: és una eina bàsica de comunicació, sovint l’última. Quan el servei públic es retira, no tots poden seguir-lo. I el silenci que s’instal·la no fa soroll, però exclou.

Hi ha també una pèrdua cultural. Les cartes construeixen memòria. Es guarden, es rellegeixen, es troben anys després en una capsa o un calaix. Formen part de l’arxiu íntim i col·lectiu d’una societat. El món digital, en canvi, és immediat i volàtil, dependent de plataformes privades que decideixen què es conserva i què s’esvaeix. Quan deixem d’escriure cartes, no només canviem de canal: canviem la nostra relació amb el temps.

Finalment, hi ha el relat que acompanya aquestes decisions: “ja no cal”. Però quan un Estat diu que alguna cosa ja no cal, sovint el que diu és que ja no se’n fa càrrec. Avui són les cartes; demà pot ser l’atenció presencial, els serveis de proximitat o qualsevol altra estructura que no produïsca benefici immediat, però que fa comunitat.

El problema no és que el món canvie. El problema és què decidim abandonar sense dol. Acceptar que tot allò que és lent, fràgil o poc rendible deixe de ser públic és acceptar, també, una idea de societat cada vegada més prima, més funcional, menys humana.

Quan un Estat deixa de repartir cartes, no només reorganitza un servei: renuncia a sostenir un gest. El gest de l’espera, de la distància assumida, de la paraula que viatja sense pressa i arriba amb la marca del temps. Algú escriu, algú espera, algú rep. I en aquest interval hi ha una manera d’estar al món.

Potser les cartes no tornaran. Potser ja no calen, diuen. Però cada vegada que una institució pública es retira d’allò que no fa soroll, d’allò que no cotitza, d’allò que no corre, el silenci que deixa enrere no és neutre. És un silenci que ens va entrenant a viure sense rastre, sense memòria, sense lentitud.

I potser un dia, quan ja no quede cap bústia rovellada en cap carrer, entendrem que el que es va perdre no era el paper ni el segell, sinó la certesa que algunes coses —encara— mereixien ser tingudes en compte per tots.

La bombolla dels influenciadors

Fotografia: Oladimeji Ajegbile.

Diuen que els influenciadors van de capa caiguda. I, si és cert, no és cap tragèdia cultural: és el final lògic d’una bombolla que ha fet un mal considerable a l’ecosistema de la comunicació. No perquè influir siga dolent, sinó perquè durant massa temps s’ha confós influència amb coneixement.

La figura de l’influenciador, tal com s’ha consolidat aquests anys, ha funcionat sovint com una prescripció sense criteri. La immensa majoria no eren experts, ni tan sols divulgadors solvents, sinó espavilats amb bon olfacte per a l’algoritme: fills de gent coneguda, famosets reciclats de la televisió, personatges de plató o creadors de contingut amb més desimboltura que substància. Capital simbòlic sense capital intel·lectual.

El missatge implícit ha estat devastador: no cal saber; només cal aparéixer. I quan aquesta lògica s’imposa, el debat públic es degrada. La visibilitat substitueix l’autoritat, l’audiència suplanta el coneixement, l’espontaneïtat passa per veritat. El resultat és un soroll constant que banalitza allò que hauria de ser rigorós.

No sorprén, doncs, que l’audiència estiga cansada. Cansada de la publicitat encoberta, del postureig, de la seguretat impostada amb què s’opina de tot sense responsabilitat. En un context d’incertesa real —econòmica, social, climàtica— la banalitat no consola; esgota. I quan tot crema, la gent busca veus sòlides, no focs artificials.

En aquest sentit, el diagnòstic que recollia EL PAÍS és encertat: no sobreviurà cap influenciador que no vaja avalat per una professió. No és elitisme; és retorn al principi de realitat. No es tracta de títols com a medalles, sinó de trajectòries que sostinguen el que es diu. Metges parlant de salut, docents d’educació, arquitectes d’habitatge, científics de ciència, escriptors de llenguatge. Autoritat guanyada, no simulada.

Això no vol dir que desaparega la comunicació digital personal. El que s’acaba és una manera d’ocupar l’espai públic basada en la impunitat: dir qualsevol cosa amb seguretat valia més que saber alguna cosa amb dubtes. El que ve —si ve— serà menys viralitat i més densitat; menys “jo” i més “sé”.

La caiguda d’aquesta bombolla no és censura ni purga. És higiene democràtica. La influència no s’extingeix; es redefineix. I en aquesta redefinició, potser recuperem una idea bàsica que mai hauríem d’haver perdut: comunicar és una responsabilitat. Influir, també.

Perquè no s’acaba la influència. S’acaba la impunitat de parlar sense saber.

No, Antonio, un país no cau perquè hi haja funcionaris

Fotografia publicitada en xarxes.

Antonio Banderas ha dit que “no es pot aixecar un país si tothom vol ser funcionari”. No és la primera vegada que ho sentim. I precisament per això cal aturar-se i explicar-ho, perquè darrere d’aquesta frase aparentment raonable hi ha una confusió profunda sobre com funciona una societat moderna.

Primer: ningú vol que “tothom” siga funcionari. És un home de palla. El debat real no és aquest, sinó per què tantes persones veuen en la funció pública una opció desitjable. I la resposta no és cap misteri: estabilitat, drets, conciliació, salari digne i protecció davant l’arbitrarietat. És a dir, allò que el mercat laboral privat ha deixat d’oferir massivament.

Segon: els funcionaris no són un llast per al país. Són el país funcionant. Mestres, sanitaris, jutges, personal d’emergències, inspectors, investigadors, tècnics, administratius… Sense ells no hi ha educació, ni sanitat, ni justícia, ni seguretat, ni drets efectius. Cap economia “dinàmica” sobreviu sense un Estat fort que la sostinga.

Tercer: el problema no és que molta gent vulga ser funcionària. El problema és que massa feines fora de la funció pública són precàries, inestables i mal pagades. Quan el sector privat ofereix incertesa crònica, és lògic que la gent busque refugi en l’únic espai on encara hi ha normes, drets i futur previsible.

Culpar els funcionaris és culpar les víctimes del model. És molt més còmode que preguntar-se per què hem normalitzat salaris baixos, jornades interminables, acomiadaments arbitraris i una cultura laboral que desgasta la vida.

A més, hi ha una ironia que convé assenyalar: els països amb més funcionaris i millor sector públic solen ser també els més pròspers. Més cohesió social, més productivitat, més confiança, més innovació. No menys.

El discurs que assenyala els funcionaris com un problema no és nou. És el mateix que després qüestiona les pensions, la sanitat pública o l’educació gratuïta. Sempre comença igual: convertint els drets en privilegis i els serveis comuns en obstacles.

No, Antonio. Un país no s’ensorra perquè la gent vulga treballar amb drets. Un país s’ensorra quan només uns pocs poden viure amb dignitat i la resta ha d’agrair qualsevol cosa. I això no ho arregla atacant els funcionaris.

Ho arregla dignificant el treball, també fora de l’Estat.

A qui li importen els nens?

Foto de Karola G.

Parlem molt dels infants. Del seu benestar, de la seua protecció, del seu futur. Però quan un mira la realitat des de dins d’un centre educatiu, la pregunta apareix amb una força difícil d’ignorar: a qui li importen realment els nens, en la pràctica quotidiana?

Com a docent, la resposta no és amable.

Els nens arriben a l’escola carregats d’absències. No absències físiques —hi són—, sinó absències adultes. Falta temps compartit, falta conversa, falta mirada sostinguda. I el buit l’ocupa, gairebé sempre, una pantalla. No com a eina puntual, sinó com a solució estructural: perquè el nen estiga tranquil, perquè no moleste, perquè els pares puguen arribar a tot.

Això no és una acusació moral. És una constatació. Les famílies, en massa, han dimitit de la tasca educativa. No perquè no estimen els seus fills, sinó perquè educar requereix allò que més escasseja: temps, energia i capacitat de sostenir el conflicte.

Educar implica dir “no”, posar límits, frustrar expectatives, acompanyar el malestar. I tot això incomoda. És més fàcil delegar. I l’escola s’ha convertit en el lloc on es diposita tot allò que no es vol, no es pot o no se sap fer a casa.

Des de l’aula, això es veu amb una nitidesa brutal.

A l’escola ja no només se’ns demana ensenyar continguts. Se’ns exigeix educar emocionalment, socialitzar, compensar mancances afectives, detectar problemes familiars, posar límits que no existeixen fora del centre, i fer-ho, sovint, sense cap complicitat real. Ans al contrari: sota una vigilància constant i una sospita latent.

Qualsevol intent d’exercir autoritat pedagògica és qüestionat. Qualsevol exigència és percebuda com un excés. Qualsevol conflicte és atribuït a una mala praxi docent. El proteccionisme familiar ha esdevingut una cuirassa que no protegeix els nens, sinó que els aïlla del món.

I això, des de l’escola, és devastador.

Perquè educar no és evitar el conflicte. És ensenyar a travessar-lo. El món no és adaptatiu, ni amable, ni personalitzat. El món exigeix espera, esforç, tolerància a la frustració, capacitat de conviure amb altres que no giren al voltant d’un mateix. Quan protegim els nens de tot això, no els estimem més: els preparem pitjor.

El resultat el veiem cada dia: infants amb poca resistència a la frustració, amb dificultats per sostenir l’atenció, amb una relació empobrida amb el llenguatge, amb problemes creixents de regulació emocional. I docents exhausts, no perquè reneguen de la seua funció educativa, sinó perquè educar sols és impossible.

L’escola no pot substituir la família. Mai no ha pogut. Però ara se li demana que ho faça, mentre se li nega l’autoritat necessària per a fer-ho. Aquesta contradicció és letal.

I tornem a la pregunta inicial: a qui li importen els nens?

Als discursos institucionals, sí. A la burocràcia, també. A aquelles abstraccions que només serveixen per a aquietar consciències. Però en el dia a dia, massa sovint queden atrapats entre famílies absents i una escola desbordada.

Potser ha arribat l’hora de dir-ho clar, també des de la professió docent: els nens no necessiten adults que els estalvien tota dificultat. Necessiten adults que assumisquen la seua responsabilitat educativa. Famílies que eduquen.  Escoles que ensenyen. I una aliança real entre ambdues.

Tot el que siga substituir, delegar o protegir en excés no és amor. És renúncia. I cap societat pot permetre’s educar els seus infants des de la renúncia mentre proclama, amb veu solemne, que són el seu futur. Perquè si no, la pregunta ja no serà a qui li importen els nens, sinó què estem disposats a perdre com a societat fingint que sí que ens importen.

Patriarcalisme estructural

Una dona de trenta anys sol·licita una lligadura de trompes. No ho fa impulsivament. No ho fa en calent. Ho fa després d’anys de reflexió, amb una decisió clara i assumida: no vol ser mare. Però quan accedeix als serveis de salut, una professional sanitària li respon que no és possible. Que és massa jove. Que encara pot canviar d’opinió. Que, si de cas, ja en parlarem quan en tinga deu més.

El missatge és inequívoc: tu no saps prou bé què vols. I això, dit a una dona adulta, és profundament ofensiu.

El problema no és només aquesta negativa concreta. El problema és el paternalisme estructural que s’hi amaga al darrere. Un sistema que presumeix que una persona de trenta anys pot signar hipoteques, assumir responsabilitats penals, treballar, votar, cuidar altres persones… però no pot decidir sobre el seu propi cos si la decisió no encaixa amb un ideal reproductiu implícit.

La decisió de no tenir fills continua sent percebuda com una anomalia que cal corregir, ajornar o posar en quarantena. No passa el mateix amb la decisió inversa. Ningú no exigeix una edat mínima, ni una maduresa demostrable, ni un procés de reflexió acreditat per convertir-se en mare o pare. Ningú no pregunta si aquella decisió és irreversible, si es podrà sostenir emocionalment, econòmicament o psicològicament.

I ací apareix una contradicció moral flagrant.

D’una banda, es nega una opció raonada, conscient i informada —no tenir fills— amb l’argument que la persona “pot canviar d’opinió”. De l’altra, s’accepta sense cap filtre que hi haja paternitats i maternitats sobrevingudes, no pensades, no desitjades, fins i tot rebutjades, que condemnen criatures i famílies senceres a situacions de patiment estructural.

Per què una decisió responsable és sospitosa, però una decisió irresponsable és intocable?

El protocol, si existeix tal com s’aplica, no és neutral. Reflecteix una ideologia clarament patriarcal: la que considera la maternitat com a destí natural de la dona, encara que ella diga explícitament que no el vol. La que pressuposa que el desig de ser mare és més autèntic que el de no ser-ho. La que entén el cos femení com un espai sobre el qual l’Estat, la medicina o la moral poden exercir tutela.

I això no és protecció. És infantilització.

El més paradoxal és que l’argument del “canvi d’opinió” cau pel seu propi pes. Si, en un futur hipotètic, aquesta dona decidira que vol ser mare, existeixen alternatives: la reproducció assistida, l’adopció, l’acolliment. La maternitat no s’esgota en la capacitat biològica de gestar. Però sembla que el sistema només reconeix una maternitat legítima: la biològica, heterosexual, prevista, normativa.

Tot allò que se’n desvia genera incomoditat.

Aquest cas posa sobre la taula una pregunta incòmoda, però necessària: per què l’Estat confia tan poc en la capacitat moral dels adults quan es tracta de no tenir fills, però confia cegament en la seua capacitat quan decideixen tenir-ne? Quina lògica hi ha darrere d’aquesta asimetria?

Potser la resposta és més simple del que voldríem admetre: perquè una societat encara profundament marcada per l’obligació reproductiva no sap què fer amb una dona que diu “no” amb convicció. I davant d’aquest “no”, opta per ajornar, tutelar o negar.

Però negar aquesta decisió no la fa desaparéixer. Només la deslegitima.

Respectar l’autonomia reproductiva no vol dir empényer ningú a esterilitzar-se. Vol dir reconéixer el dret a decidir sense ser tractat com un menor d’edat moral. Vol dir entendre que la responsabilitat no consisteix a tenir fills a qualsevol preu, sinó també a saber que no se’n vol tenir.

I potser ha arribat l’hora de dir-ho clar: el drama no és que algú amb trenta anys decidisca no ser mare. El drama és obligar a maternitats no desitjades, o impedir decisions madures per por de trencar un relat que ja no s’aguanta.

Tractar els adults com a infants no és prudència institucional. És una falta de respecte.