Categoria: Social

Les petjades del vell camí de l’esperança

Foto de Joshua Santos.

Els esdeveniments et fan viure assegut en una sala tancada, on l’aire es torna irrespirable i no només notes la por, sinó el fàstic. Com si la nostra condició humana, en lloc d’evolucionar fins a fites de progrés, s’hagués reduït a un simple mecanisme de moviment i apuntalat amb una erràtica direcció. I mire al meu voltant i em pregunte: com hem pogut arribar fins ací? Què ens queda de tot allò que pensàvem que havíem de ser? I, sobretot, què som ara que el poder ha perdut tota vergonya?

Perquè el que estem veient no és només una política agressiva. És una manera de mirar el món. Una manera de mirar les persones i que, aquestes, de sobte, puguen esdevenir una molèstia, un “problema” que cal gestionar. Com si la vida hagués perdut tot el seu capital humà i poguera entrar en una carpeta administrativa, i després eixir-ne convertida en estadística, en deportació, en por, en silenci.

És en aquest punt —quan la realitat fa aquest clic fred i inhumà— que l’esperança es torna un objectiu difícil. No perquè siga una fita ingènua, sinó perquè sembla que ja no tinga lloc entre nosaltres. Com si no quedara espai per a ella dins d’un món on el soroll de les notícies és constant i l’ànima, a poc a poc, s’esgota.

L’autoritarisme no es construeix només amb restriccions i uniformes d’estètica macabra. Avança amb una cosa molt més quotidiana: la resignació. La idea que “no hi ha res a fer”. És així com ens domestiquen: no amb una ordre directa, sinó amb saturació. Creant-nos cansament i impotència.

I això és el que volen: que ens acostumem a l’abús com qui s’acostuma al soroll del trànsit del carrer. Que la nostra legítima indignació es convertisca en una rutina capaç de fer-nos oblidar el motiu i el dolor dels altres. 

Però hi ha una cosa que no poden controlar, el moment exacte en què una societat diu prou. I això passa, sovint, quan l’abús s’excedeix. Quan la impunitat ja no dissimula i el poder, embriac de si mateix, comet l’error d’exhibir-se.

I és aleshores quan desperten els anticossos.

Mire, amb admiració i emoció alhora, les imatges del centre de la ciutat de Minneapolis. La gentada, envaint els carrers sota el corrent de la ràbia i la solidaritat. La mobilització massiva aconseguida després de l’assassinat de Renée Good i una vaga general (la primera d’aquesta magnitud en dècades!). Sé que no és una pel·lícula amb final garantit. És una cosa més humana (tremendament humana!), una lluita real, irregular, amb llums i ombres, que de vegades avança a batzegades i, de vegades, retrocedeix com si tot estigués perdut. En soc conscient perquè no vull perdre’m en una esperança ingènua. 

Però és una imatge que colpeja perquè té la bellesa del que és essencial: gent protegint gent.

És el revers diàfan de l’autoritarisme. L’autoritarisme vol individus sols. Vol por i silenci. Vol que cadascú mire només per ell, pels seus interessos particulars. Que la visió que puga fer de la realitat vaja embolicada d’una presbícia d’egoisme. Però quan una ciutat es converteix en xarxa, el poder tremola. Perquè una comunitat és un animal antic, resistent, imprevisible, capaç de suportar allò que cap individu suportaria.

I jo, que escric des d’ací, des d’aquest racó invisible, perdut en la immensitat del món que mire de dignificar, amb un crit que cau sovint al buit, però que no vull deixar de fer, m’ho mire tot amb aquesta tristesa que em pesa tant, perquè necessite veure això. Necessite saber que encara existeix. No per romantitzar-ho. No per fer-ne postal. Sinó perquè és una prova. Una prova que el món encara té musculatura moral.

Sovint ens enganyen amb una esperança infantil, atrapada en l’antiga teranyina de la religiositat i la seua falsa gestió de la impotència. Amb aquell “tot anirà bé”. Però no. L’esperança adulta és una altra cosa. L’esperança no és pensar que guanyarem. És decidir que no cedirem. És decidir que no normalitzarem l’abús. Que no direm “és el que hi ha”. Que no farem veure que no passa, ni acceptarem que la por siga una forma de govern. És acceptar que la història no té garanties, però té responsabilitats.

El vell camí de l’esperança mai no ha sigut una autopista. Ha sigut sempre una drecera. Un camí estret, entre la malesa de l’esbroncada. Sovint ple de fang. De vegades sense llum. Un camí que has de recórrer a les palpentes, i que endevines perquè altres, abans que tu, han deixat una empremta. Un veí que acompanya, una mestra que protegeix i que no es rendeix. Un treballador que assumeix la seua veu i s’exposa. Una ciutat que no calla, que surt de casa i es fa multitud en mig del fred per dir prou.

No és poca cosa. És la condició humana defensant-se a si mateixa. Potser això és el que sempre ens ha quedat: no la certesa de la victòria, sinó la capacitat de resistir la degradació. La capacitat de no convertir-nos en allò que ens volen fer. Perquè mentre hi haja gent capaç de connectar voluntats, de protegir el feble, de dir “ja està bé!”, de mirar la injustícia i anomenar-la pel seu nom, mentre això existisca, encara hi ha camí.

I jo, avui, necessitava veure-ho. No per estar tranquil, sinó per continuar.

El cervell no sap tornar

Foto de Алесь Усцінаў.

En una d’aquelles formacions d’educació emocional que el claustre fem de tant en tant —d’eixes que, entre dinàmiques, paraules amables i conceptes estan pensades per donar-nos aire entre tanta urgència— el psicòleg que la conduïa va dir una cosa aparentment simple, però que em va impactar com un colp sec. Va parlar del cervell humà i del cervell animal.

I va dir, més o menys, que, quan un animal ha estat sotmés a una situació de perill o d’estrés intens, el seu cos reacciona, s’activa, fuig o lluita si cal. Però, quan el perill desapareix, el cervell ho deixa anar. Recupera aquell punt de la vida anterior al sotrac. Torna a aquell present de menjar, caminar i dormir. A existir sense carregar el pes del que podria haver passat.

En canvi, en els humans, el mecanisme no s’atura amb tanta facilitat. Quan nosaltres travessem una experiència dura, hi ha una part del cervell que es queda enganxada, com si no acabara de creure’s que ja ha passat. El pensament cau en l’enviscada d’aquell sotrac. I llavors comença la repetició: el record, la imatge, la reconstrucció, el “i si…?”, el “què hauria passat si…?”, el “podria haver sigut jo”.

I el pitjor de tot és que, en aquest bucle, el cos no ho viu com una ficció. Ho viu com una amenaça real. Present. Activa.

Això passa perquè moltes de les nostres pors no són un defecte moral, ni una debilitat, ni una falta de caràcter. Són un mecanisme de protecció. Quan el cervell detecta una amenaça, activa el mode de supervivència. És com si, de sobte, la vida es reduïra a un únic propòsit: no tornar-ho a patir. I per aconseguir-ho, el cervell fa dues coses.

La primera és que no tanca l’episodi. No el guarda en una carpeta del passat amb un títol i una data. El deixa obert, el revisa, el repassa. El reprodueix. Perquè vol copsar-ne fins a l’últim detall. Com si pensar-hi una vegada i una altra fos una manera de controlar-ho.

La segona és que generalitza. No es limita a dir “això va passar allà”. Diu: “això pot passar”. I quan el cervell arriba a aquesta conclusió, el món deixa de ser un lloc neutral. Es torna un mapa ple de gomets vermells. I ja dic, no cal haver-ho patit en primera persona.

Aquesta és una de les coses que més m’inquieta: que l’angoixa no naix només de la tragèdia pròpia, sinó també de la tragèdia que has vist patir a altres, de l’aliena. Tant fa el lloc des del qual n’has estat testimoni, ni la relació o coneixença de les víctimes, ni que siga un reportatge vist per televisió. Perquè el cervell humà no és només una màquina de reaccionar. És una màquina d’imaginar. I quan veu una catàstrofe, quan veu un accident, una desgràcia, activa una pregunta que, alhora, és una trampa: “I si m’haguera passat a mi?” I, a partir d’ací, el que era una notícia es converteix en una possibilitat que m’implica emocionalment. El que era un fet llunyà es transforma en una ombra pròxima. I el cos respon com si el perill se t’hagués instal·lat dins de casa.

No és cap exageració. És biologia emocional. Per aquest motiu, de vegades, hi ha persones que, després de veure una tragèdia, no podem dormir bé. O tenim el cos tens. O sentim una inquietud que no sabem com explicar. A partir d’aquell moment tendim a evitar certes situacions. I, sense adonar-nos-en, comencem a prendre decisions condicionades per aquesta por.

No és una qüestió de feblesa. El nostre cervell fa el que sap fer millor, allò pel qual ha estat també programat: protegir-nos. Encara que s’equivoque de temps i lloc.

Hi ha un altre matís important: el cervell no calcula el risc com ho faria una estadística. No funciona amb percentatges. Funciona amb imatges. Funciona amb impacte. Amb aquella impressió que li queda gravada.  Per això, encara que racionalment puguem dir “això és molt poc probable”, la resposta emocional del cervell és: “però ha passat!”. I això, moltes vegades, és suficient per a alterar-nos la percepció del món.

Un exemple clar ha estat l’accident tan greu que s’ha viscut en el transport ferroviari. Potser el tren continuarà sent, en general, un mitjà segur. Potser les dades seran favorables. Potser el sistema funcionarà bé la major part del temps. Però l’angoixa no es resol amb dades. Perquè la por no naix d’una estadística, naix d’una escena. I quan la tens al cap, el cervell fa una associació simple, immediata i molt humana: tren = perill. I encara que tu intentes raonar-ho, el cos et respon abans. S’accelera el cor. La respiració. El nus a l’estómac. La tensió. L’evitació. Com si el cervell et diguera: “no em demanes calma; jo estic intentant salvar-te”.

El problema no és recordar: és no poder deixar-ho anar. Recordar és humà. I és necessari. Recordar ens fa aprendre, ens fa créixer, ens fa respectar el perill real. El problema arriba quan el record deixa de ser un record i es converteix en una alarma permanent. La ment no torna al present, el cervell no sap que allò ja és història. I la tragèdia s’instal·la com una possibilitat fixa i comença a decidir per tu, què fas, què evites, què tens por de fer, on no aniràs, què ajornes, què controles obsessivament.

I això, en una societat saturada d’informació, és especialment delicat. Perquè ara no només vivim les nostres crisis: vivim també les crisis del món sencer, en directe, repetides, amplificades, amb imatges que el cervell interpreta com a presencials.

Potser, al final, l’educació emocional no hauria de ser només aprendre a respirar, posar nom a les emocions o fer dinàmiques de grup. També hauria de ser aprendre que el cervell, davant d’una cosa que considera una amenaça, pot quedar-se atrapat en el “i si…?”. Que el cos pot continuar reaccionant tot i que el perill ja no hi siga. Que la por no sempre és racional, però és real per a qui la sent. I que no podem exigir-nos serenitat com si es tractés d’una obligació moral.Això no vol dir que siguem febles, sinó que som humans. I el nostre cervell, simplement, encara no ha aprés a creure’s que ja som fora de perill.

Julio Iglesias

Se n’està parlant molt, d’aquest “senyor”. I més que se’n parlarà, encara. I no tot serà ni clarificador ni edificant. No sé si amb aquesta entrada afegiré alguna cosa diferent, la meua intenció és aquesta. Però hi ha coses que s’han de dir. Per responsabilitat. No per condemnar, no per sumar-nos al soroll, sinó per posar context, memòria i criteri enmig d’una allau de reaccions previsibles.

En els darrers dies, una investigació periodística ha tornat a situar Julio Iglesias en el centre del debat públic. No entraré en el terreny que correspon als jutjats. No em toca dictar sentències ni substituir el treball de la justícia. Però sí que em correspon —com a ciutadà— interrogar el relat que durant dècades hem construït i protegit al voltant d’algunes figures públiques.

Perquè el problema no és només un home. El problema és tot allò que l’ha fet possible.

Durant anys, Iglesias ha estat presentat com una icona d’èxit, virilitat i seducció. Un model de masculinitat celebrat sense fissures, on la insistència es confonia amb encant, la superioritat amb carisma i la cosificació amb normalitat. Moltes de les seues actituds públiques, observades amb ulls d’avui, resulten com a mínim inquietants. Però aleshores no ho semblaven. I aquesta és la pregunta incòmoda: per què no ho eren?

Potser perquè l’èxit, quan és massiu, genera una forma d’immunitat moral. O perquè ens hem acostumat a separar l’obra de la persona només quan ens convé. O potser perquè hi ha homes als quals la societat sempre ha estat disposada a perdonar-los més que a sentir les veus que quedaven fora del focus.

Aquesta indulgència no ha estat només cultural. També ha estat política. Recorde perfectament com governs autonòmics, com el valencià en temps d’Eduardo Zaplana, van destinar quantitats indecents de diners públics a contractes de promoció que no van revertir en cap benefici real per a la ciutadania. Operacions d’imatge buides, sense retorn, pensades més per lluir noms que per construir país. La promoció va brillar per la seua absència; els comptes privats, no tant.

I ara, quan el mite trontolla, no sorprén veure qui corre a defensar-lo. Figures com Isabel Díaz Ayuso o José Luis Martínez-Almeida no perden l’ocasió de tancar files. No defensen només una persona concreta: defensen un model simbòlic, una manera antiga d’entendre el poder, l’autoritat i la masculinitat. Defensen el dret a no revisar res, a no demanar-se res, a no rectificar mai.

El més preocupant, però, no és aquesta reacció. El més trist és constatar com encara aixequem monuments —reals o simbòlics— a figures de moral dubtosa, mentre ignorem sistemàticament aquelles persones que, sense focus ni aplaudiments, sostenen la societat amb el seu treball, la seua cura i el seu compromís quotidià.

Docents, sanitaris, treballadores de cures, activistes socials, científiques invisibilitzades, gent anònima que millora el món sense convertir-ho en espectacle. No omplin estadis, no venen discos, no donen titulars grandiloqüents. Però fan possible la vida en comú.

Potser ha arribat l’hora de revisar a qui celebrem i per què. No per venjança, no per puritanisme, sinó per salut democràtica. Per entendre que una societat madura no és la que protegeix els seus ídols a qualsevol preu, sinó la que és capaç de mirar-los de cara, amb ulls crítics, i decidir si realment mereixen el lloc que els hem atorgat.

Quan els mites cauen, no hauríem de preguntar-nos només què han fet ells. Hauríem de preguntar-nos què hem fet nosaltres per sostenir-los tant de temps.

Mal oratge per al tren

Foto de Kelly.

La constant de les anomalies en el tren de rodalia de Catalunya ha arribat fins a la tragèdia, afegint dos incidents que fins i tot han provocat la mort d’una persona. La via envaïda per un arbre caigut en un cas i, en l’altre, l’ensorrament d’una paret de contenció que, a més, deixa compromesa una important via de comunicació com és la transitada AP7. I, de sobte, allò que sempre havíem entés com un “problema de manteniment” deixa de ser només això. 

No és només “mala sort” ni una concatenació d’incidents aïllats. És el símptoma d’un sistema que ja anava just i que ara comença a treballar en condicions més dures del que estava pensat per suportar.

Per una banda, hi ha la fragilitat acumulada: infraestructures envellides, manteniment irregular, inversions que arriben tard o que es fan a pedaços, i una xarxa que funciona sovint al límit. Quan un servei així es troba amb una anomalia (un arbre, un talús que cedeix, una paret de contenció que s’ensorra), l’impacte no és petit: és un tall, una emergència, una cadena de retards, un col·lapse.

Però hi ha un altre factor que ho canvia tot, la meteorologia. Aquesta ja no és el “fons” estable sobre el qual vivíem, sinó un agent actiu, imprevisible i agressiu. El canvi climàtic no és només més calor a l’estiu o més pluges un dia concret. És una alteració de patrons: episodis més sobtats, més intensos, més difícils de gestionar. I això multiplica el risc en infraestructures que depenen del terreny, del drenatge, de la vegetació i de la contenció de talussos.

La nostra vida quotidiana, durant dècades, s’ha construït sobre una idea silenciosa: que el món és estable. Que hi ha estacions, que hi ha ritmes, que hi ha una normalitat climàtica que pot ser incòmoda, però que és previsible. Que els ponts aguanten, que els talussos no cedeixen, que els arbres no cauen sobre les vies cada dos per tres. I que, quan passa una desgràcia, és un accident. Una excepció.

Però comencem a descobrir —massa lentament— que potser ja no vivim en un món d’excepcions, sinó en un món de freqüències.

Un arbre que cau sobre una via no és només un arbre. És una alerta. És la combinació de sequera, debilitament del sòl, vents més agressius, canvis sobtats, manca de gestió forestal i, sovint, manca de manteniment a les zones properes a la infraestructura. És la natura, sí, però és també el resultat d’una natura alterada. Una natura forçada a comportar-se d’una manera que no era la seua.

I una paret de contenció que s’ensorra no és només una paret “vella”. És un símbol físic d’allò que ens passa com a societat: vivim damunt d’estructures pensades per a un clima que ja no existeix. Les pluges torrencials, els episodis de vent, els canvis bruscos de temperatura, la degradació lenta dels materials, tot això no només desgasta: accelera. El temps es torna més violent. I el deteriorament, més ràpid. I quan l’obra pública es fa tapant forats, quan la inversió arriba tard i malament o quan la planificació es basa en la idea que “això no passarà”, el colp és inevitable.

El problema és que el tren és només la part visible. El tren és el lloc on ho notem perquè ens afecta directament: perquè arribem tard, perquè ens quedem tirats, perquè ens desesperem, perquè ens fa ràbia. Però el que hi ha al darrere és una cosa més profunda: el canvi climàtic està entrant a la nostra vida no com una notícia llunyana, sinó com una interrupció.

Una interrupció de la normalitat.

I això té conseqüències que encara no acabem d’assumir. Perquè quan Rodalia falla, no falla només un transport. Falla un model. Falla la idea que una gran ciutat i el seu entorn poden funcionar sense un sistema ferroviari fiable. Falla la promesa que la mobilitat pública pot ser l’eix de la vida quotidiana. Falla la confiança. I sense confiança, la gent no planifica: improvisa. I quan la gent improvisa, el país es desordena.

El més greu, però, és que encara ens ho expliquem amb paraules antigues. En diem “incidència”, “problema puntual”, “mala sort”. Com si el món continuara sent el mateix de sempre i nosaltres només tinguérem un mal dia.

Però no és un mal dia. És un avís.

El canvi climàtic no és només calor. No és només sequera. No és només un estiu que s’allarga. És també això: infraestructures que no aguanten. Servei públic que no resisteix. Emergències que es repeteixen. I, sobretot, una nova sensació: que la vida pot fallar per coses que abans no fallaven.

I ací apareix la gran pregunta política —i moral— que no ens agrada mirar de cara: estem adaptant el país al futur, o només estem reparant el passat?

Perquè adaptar no és reaccionar. Adaptar és anticipar. És revisar talussos, drenatges, parets de contenció, ponts i túnels pensant en episodis més extrems del que era habitual. És reforçar inspeccions, augmentar manteniment preventiu, gestionar la vegetació, invertir amb criteri i no amb propaganda. Entendre que “barat” avui és “caríssim” demà.

Però sobretot, adaptar és acceptar que el canvi climàtic ja no és una idea. És una condició. I una condició, quan s’instal·la, no demana permís. Només exigeix resposta.

Per això, el que hem viscut aquests dies no és només una prova d’estrés de Rodalia. És una prova d’estrés de país. Una prova de si som capaços de protegir la vida quotidiana de la gent. De si som capaços de sostenir el que és essencial. De si som capaços de mirar la realitat amb lucidesa i no amb excuses.

Perquè quan un tren s’atura per un arbre caigut, encara podem dir que és un incident. Però quan els incidents es multipliquen, quan les estructures cedeixen, quan hi ha morts, quan el servei esdevé incert, aleshores ja no és un incident: és un canvi d’època.

I el futur no arribarà amb una gran explosió. Arribarà amb una via tallada, un talús que cedeix, una paret que cau, una espera eterna a l’andana i amb la sensació inquietant que el món, sense fer soroll, s’ha desplaçat uns centímetres fora del seu lloc. I nosaltres encara li direm “normalitat”.

El contracte trencat

Antonio Papell escrivia fa poc a El País sobre la necessitat de reconstruir el contracte social, alertant del desconcert europeu i de com la dreta autoritària aprofita la fractura per a infiltrar-se i créixer. Parlava de Rousseau, de la “voluntat general”, del consens socialdemòcrata que va sostenir les democràcies després de la Segona Guerra Mundial i de com la crisi del 2008 va esquerdar aquell equilibri fins a deixar-nos, encara avui, en una mena d’intempèrie moral i política.

Tot això és cert. I és necessari tenir-ho en compte. Però si volem entendre de debò què significa “contracte social” en el present, cal baixar-lo de seguida de les tribunes i portar-lo al lloc on realment es trenca: la vida quotidiana.

Perquè no cal llegir Rousseau per a entendre què és un contracte social. El contracte social, avui, és una sensació molt més simple i molt més antiga: la idea que, si fas el que toca —treballes, compleixes, pagues, eduques els fills, respectes els altres—, el món no et deixarà caure del tot.

I això és el que s’ha trencat.

No s’ha trencat als parlaments, ni a les cimeres europees, ni als grans debats televisius on tots parlen com si el país fora un taulell d’escacs. S’ha trencat a casa, a peu de carrer, en el moment exacte en què la vida quotidiana s’ha tornat inviable i, a més, se’ns demana que ho acceptem com si fora normal.

Perquè el contracte social no és una teoria: és el lloguer que puja i puja fins a convertir-se en una expulsió lenta. És el jove que no pot emancipar-se ni amb estudis ni amb feina. És la parella que vol tenir fills i fa números amb una por que abans no hi havia. És la nevera que ja no podem omplir amb la mateixa tranquil·litat. És la factura que arriba i et fa callar. És el “ja veurem” que deixa de ser recurrent i es converteix en norma.

I després hi ha la sanitat, que és la gran línia vermella d’una societat decent.

Perquè quan la gent comença a sentir que el seu cos ja no té garantida una resposta ràpida, humana i efectiva; quan una cita al metge es converteix en una espera absurda; quan les urgències semblen una trinxera i no un lloc d’acollida i refugi; quan l’angoixa és part del procediment, llavors la democràcia perd una cosa que no es pot comprar: la confiança.

L’escola també ho sap. Ho sap cada mestre que mira una aula i entén que està sostenint alguna cosa més que continguts. Està sostenint famílies, emocions, desigualtats, fractures invisibles. I ho sap quan veu que el sistema demana miracles amb recursos insuficients, quan la burocràcia pesa més que la pedagogia, quan es parla d’innovació com si fora una paraula màgica mentre falta el més bàsic: temps, mans, estabilitat, cura.

Això és el contracte social: el dia a dia. I el dia a dia està ple de petites humiliacions modernes que s’han normalitzat.

Una administració que no escolta, sinó que deriva. Un telèfon que mai no s’agafa. Una finestreta digital que et tracta com si fores culpable per no entendre el procediment. Una norma que et cau damunt com una pedra. Un sistema que exigeix molt i acompanya poc. Una desafecció institucional.

I, mentrestant, la política es permet el luxe d’anar a una altra velocitat: la de la propaganda.

Ens diuen que tot va bé perquè els indicadors macroeconòmics no són un desastre. Que “estem millor que no abans”. Que “això passa a tot arreu”. Que la realitat és complexa. I potser sí. Però la vida d’una família que no arriba a final de mes no és complexa: és dura. I la dignitat no pot esperar que s’alinee amb l’economia mundial.

Quan el contracte social es trenca, no apareix de seguida el caos. Apareix una cosa pitjor: la resignació. La gent deixa de creure que res no canviarà. I quan la gent deixa de creure, comença a buscar culpables fàcils, solucions ràpides, líders que aixequen la veu com a profetes il·luminats a dalt d’un petit turó, discursos que prometen mà dura.

És així com entra l’autoritarisme: no sempre amb tancs, sinó amb cansament.

Per això és tan perillós jugar amb el foc del “ja s’espavilaran”, de l’“això és el mercat”, del “no hi ha diners”, del “no es pot fer més”. Perquè sí que es pot fer més. El que passa és que fer més implica decidir, prioritzar, tocar interessos, assumir costos polítics. I ací és on moltes democràcies fallen: no perquè no tinguen ideals, sinó perquè no tenen coratge.

I ara la pregunta és inevitable: es pot reconstruir el contracte social?

Sí. Però no amb discursos. Amb fets.

Reconstruir-lo no vol dir inventar un món perfecte. Vol dir tornar a garantir uns mínims que haurien de ser sagrats: un habitatge possible, una sanitat que oferisca cura real, una escola que sostinga, un treball que permeta viure, un transport que connecte, una administració que respecte. Vol dir que la gent torne a sentir que la societat no és una selva on cadascú sobreviu com pot.

I això exigeix una idea molt simple, que hem oblidat: la llibertat no és només que ningú no et prohibisca parlar. La llibertat també és no haver de viure amb l’aigua al coll.

Si el dia a dia és una cursa d’obstacles, la democràcia acaba sonant com una paraula bonica però buida. I llavors, quan algú et diu que la solució és tancar-se, expulsar, castigar, simplificar-ho tot amb odi, hi ha qui ho escolta perquè està esgotat.

No perquè siga dolent. Si no perquè està sol.

El contracte social, al capdavall, és això: la promesa que no estarem sols. Que no caldrà triar entre viure i respirar. Que el futur no serà un privilegi.

I potser és això, exactament, el que vol dir reconstruir el contracte social: tornar a fer habitable la vida.

Ciències al batxillerat: hi ha motiu per a la preocupació?

Foto de Yan Krukau

Pocs debats educatius queden fora de poder definir quina mena de societat volem, malgrat que ens vinguen embolicades en la grisa i insulsa burocràcia. I marca una d’aquelles línies que separen el que un país diu que vol ser del que acaba acceptant per cansament. El batxillerat és una d’aquestes línies. I el lloc que hi ocupen les ciències encara més. Perquè no parlem només d’horaris i matèries: parlem de què considerem important i de quin futur estem construint —o deixant que se’ns escape de les mans.

En els últims dies ha circulat una crida a “aturar el decret”, alertant que una modificació del batxillerat podria empobrir la formació científica de l’alumnat. El text és dur, i ho és perquè toca una fibra sensible: Catalunya no està precisament sobrada de cultura científica, i qualsevol moviment que faça olor de rebaixa genera una alarma legítima.

Ara bé: la pregunta important no és si hem de creure o no en l’alarma. La pregunta és més incòmoda i més necessària: hi ha motiu real per a la preocupació?

La resposta és ben curta, sí.

El canvi que s’ha plantejat (i que es justifica com una adaptació normativa) apunta a una reordenació de matèries i pesos dins del batxillerat. En particular, s’ha parlat de fusió de matèries científiques a primer. Blocs més amplis que agrupen continguts que abans apareixien separats. Això, en teoria, pot vendre’s com una simplificació moderna i coherent. Però en la pràctica obri un risc clar: la dilució.

Perquè fusionar no sempre significa millorar. A vegades significa fer més amb menys. I quan una assignatura ha d’encaixar en un espai més genèric, el que acostuma a passar és que es retalla profunditat, s’aplana el rigor i s’accelera el ritme fins a convertir l’aprenentatge en una cursa. I la ciència, si no té temps, es torna decorativa.

Però el risc més seriós no és només acadèmic: és social.

Si l’aprofundiment científic queda condicionat a optatives, itineraris o “possibilitats” del centre, podem acabar amb un batxillerat que funciona així: uns instituts podran oferir més ciència real, i altres no. I això, al final, converteix l’educació en una loteria. No per talent, sinó per recursos i organització. No per vocació, sinó per codi postal.

També hi ha un altre element que no és menor: el Treball de Recerca. Tocar-ne el pes o el seu paper especial dins de l’avaluació no és només un ajust numèric. És un missatge. El TR és una de les poques peces del sistema que obliga a aprendre a investigar, escriure, estructurar idees, sostenir un esforç llarg. Rebaixar-lo pot acabar sent una manera subtil de dir que la recerca és secundària, i que el batxillerat és només un tràmit cap a una prova final.

Per tot això, sí: hi ha motiu per a preocupar-se.

En educació una reforma pot ser, sobre el paper, una reorganització que manté hores i millora coherència. El problema és que el paper no és la realitat. La realitat és l’aula, el centre, la plantilla, el temps, l’estrés, la desigualtat d’oferta.

I ací és on el debat ha de ser adult i honest.

Volem saber quines són les hores mínimes obligatòries de ciències que farà qualsevol alumne. Volem saber si els aprofundiments depenen de l’atzar del centre. Saber si la reforma reforça la formació científica o si la converteix en una assignatura d’ambient, amable i superficial.

Perquè la ciència no és un luxe. És una forma de llibertat.

I un país que rebaixa el seu nivell científic no només perd futurs professionals: perd criteri, perd autonomia, perd capacitat de pensar. I això —a llarg termini— és el pitjor dels retrocessos.

Si s’ha de canviar el batxillerat, que es faça. Però que es faça a cara descoberta. I, sobretot, que es faça amb una idea clara al cap: els nostres alumnes no necessiten menys exigència. Necessiten més temps, més rigor i més oportunitats reals.

L’AVE es menja l’avió… i després devora el tren que fa possible la vida

L’article publicat a EL PAÍS el passat 12 de gener, celebra —amb raó— que el tren d’alta velocitat s’estiga “menjant” l’avió en les grans rutes de l’Estat. Les dades són clares: més passatgers, menys emissions, menys vols, un estalvi equivalent a centenars de milers de cotxes fora de la carretera. Tot això és cert. I és bo.

Però hi ha una altra pregunta que l’article no fa, i que és impossible d’ignorar quan baixem del gràfic i trepitgem l’andana quotidiana: què passa quan el tren que vola es menja també el tren que camina?

Perquè mentre s’ha invertit massivament en corredors d’alta velocitat —molts d’ells duplicats, sobredimensionats o pensats més com a símbol que com a servei— el tren de rodalia, el tren realment majoritari, ha estat deixat en una situació de precarietat crònica. No per accident. Per prioritat política.

El tren de rodalia no connecta capitals amb capitals. Connecta vides amb vides.

És el tren del treballador, de l’estudiant, de l’infermer, de la mestra, de la gent gran. El que no genera titulars triomfalistes, però sense el qual les ciutats simplement no funcionen. I, tanmateix, és el que acumula dècades de desinversió: infraestructures envellides, avaries constants, manca de material, estacions degradades, retards convertits en normalitat.

L’article explica amb detall com, quan el temps de viatge baixa de les tres hores, la ciutadania opta massivament pel tren davant l’avió. Però el mateix raonament no s’aplica al tren de proximitat: què passa quan el servei no és fiable, quan els horaris no es compleixen, quan el viatge quotidià es converteix en una loteria? La resposta és coneguda: cotxe privat, embussos, més emissions. Exactament el contrari del relat verd que es vol projectar.

Aquí rau la paradoxa: s’utilitza l’argument climàtic per justificar una aposta gairebé exclusiva per l’alta velocitat, mentre s’abandona el sistema que podria generar l’impacte ambiental més gran, perquè afecta milions de desplaçaments diaris. No set grans rutes. Milers de trajectes petits. Invisibles. Decisius.

No es tracta d’oposar alta velocitat i rodalia com si foren enemigues naturals. El problema és haver convertit la primera en una infraestructura depredadora de recursos, capaç de justificar-ho tot, mentre la segona queda amb el discurs verd als llavis i les vies rovellades sota els peus.

Un sistema de transport just no es mesura per la velocitat màxima que pot assolir, sinó per la dignitat mínima que garanteix. I en aquest sentit, l’Estat pot presumir de trens que guanyen a l’avió mentre condemna milions de persones a un servei ferroviari indigne cada matí.

Potser el veritable titular que falta no és que el tren es menge l’avió, sinó aquest altre, molt menys celebrable: hem deixat que el tren de l’espectacle es menge el tren que sosté la vida quotidiana.

Un sistema sense humanitat

Hi ha decisions que, encara que siguen legals, resulten profundament injustes. I n’hi ha algunes que, a més, deixen al descobert fins a quin punt un sistema pot funcionar perfectament mentre falla en l’essencial. No perquè falten lleis, ni protocols, ni discursos solemnes, sinó perquè falta la capacitat de detenir-se. D’aturar la màquina. De mirar el cas concret i dir: aquí no podem continuar com sempre.

El passat dimecres, 14 de gener, un jutjat de Madrid va executar el desnonament d’una família al barri de Villaverde, formada per dues xiquetes i la seua àvia. La mare de les xiquetes, víctima mortal de la violència de gènere, va morir amb 36 anys; des d’aleshores, les seues filles menors i l’àvia havien conviscut al pis on es produí el llançament. 

El desnonament es va produir per una execució hipotecària derivada d’un deute que va acabar en mans (oh, sorpresa!) d’una societat immobiliària, que va acabar reclamant la propietat de l’habitatge i va aconseguir la via judicial per expulsar la família.

Tot i l’aparent esforç que va dir l’Ajuntament de Madrid presentant un requeriment al jutge i un informe social per intentar paralitzar el llançament, la decisió no es va frenar i es va executar a l’hora prevista, amb la presència de tota la sàdica maquinària administrativa.

Les germanes i la seua àvia han perdut definitivament la casa i han hagut de repartir-se entre domicilis de coneguts o veïns que els han ofert allotjament. 

Desnonar dues criatures que han perdut la mare assassinada per violència masclista no és només una injustícia. És una derrota moral. No del jutge que signa, ni del funcionari que executa, ni del polític que mira cap a un altre costat. És una derrota del sistema sencer, que actua com si la realitat fos un expedient més, com si el dolor pogués arxivar-se.

Ens omplim la boca parlant de protecció, de drets, de xarxes de benestar social. Però quan el cas exigeix una resposta excepcional —perquè excepcional ha estat la violència soferta—, el sistema es refugia en la norma, en la competència, en el procediment. I així, ningú no és responsable, però tots ho són.

Alternatives n’hi havia. I n’hi ha. El que no hi havia —o no s’ha volgut exercir— és voluntat política, jurídica i humana per suspendre un procés que mai no hauria d’haver arribat fins aquí. Perquè quan la llei s’aplica sense capacitat de discerniment, deixa de ser una eina de justícia i es converteix en una simple màquina d’execució.

No era tan difícil. No ho és. No cal inventar res. Només calia voluntat. Voluntat de suspendre, de protegir, d’entendre que hi ha moments en què l’interés general no és un concepte abstracte, sinó dues xiquetes que necessiten continuar dormint al mateix lloc on encara sobreviu la memòria de la mare.

De què serveix una administració immensa, plena de protocols i competències, si no sap protegir dues criatures que ja han patit la forma més extrema de violència? De què serveix un estat que proclama drets, però no sap garantir el més bàsic: la seguretat, l’estabilitat, la continuïtat vital dels més vulnerables?

Aquest cas no és una excepció desafortunada. És un símptoma. El símptoma d’un sistema que gestiona expedients amb eficàcia, però que ha perdut el sentit de la proporció. Que confon neutralitat amb indiferència. Que delega la responsabilitat fins que ningú no se sent interpel·lat. I així, ningú no és culpable. Però el resultat és devastador.

Perquè el problema no és tècnic. És ètic.

Quan l’Estat no sap protegir, quan la justícia no sap escoltar, quan la solidaritat queda sotmesa a terminis i informes, el missatge que enviem és clar: hi ha vides que poden esperar. Hi ha patiments que poden ajornar-se. Hi ha innocències que poden ser sacrificades en nom del funcionament correcte del sistema.

Això no és governar. Això és administrar el dolor.

Hem construït sistemes eficients per gestionar la normalitat, però inútils davant el trauma. Sistemes que funcionen bé mentre ningú no pateix massa. Sistemes que col·lapsen quan la vida exigeix una resposta humana i no burocràtica.

I el més inquietant és això: ens hi acostumem. Ens indignem, sí, però breument. Compartim la notícia, sospirem, i continuem. Però cada vegada que acceptem que això “no tenia altra solució”, diem alguna cosa molt més greu: que la justícia és un luxe, que la solidaritat és opcional i que la compassió depén del calendari administratiu.

No és veritat. No hauria de ser-ho.

Un sistema que no sap aturar-se davant la innocència ferida no és neutre. És cruel. I una societat que ho permet, amb resignació i silenci, s’empobreix moralment.Potser ja és hora de dir-ho sense eufemismes: no ens falta normativa; ens falta consciència. No ens falta estructura; ens falta coratge. No ens falta capacitat; ens falta humanitat.

Elegia de la indiferència

Foto de Paolo Margari

Totes les històries ja han estat contades. I, tanmateix, continuem escrivint. No perquè hi haja res de nou a dir, sinó perquè el silenci seria una forma de complicitat amb la mort. Quan una història sona nova, l’èxit ha estat l’originalitat amb la qual es presenta al públic.

El mateix podríem dir de les notícies. L’actualitat es repeteix fins a l’avorriment. Però algunes s’imposen. No per la seua veritat, sinó per la seua espectacularitat. Calen imatges. Calen detalls. Cal sang. Cal fetge. Cal impactar la retina i el ventre. L’espectador té dret a la informació, se’ns diu. I així convertim el dolor en producte, el trauma en contingut, la mort en una successió d’hores punta.

Fa dies que seguim el lamentable incendi de Suïssa. Quaranta adolescents morts mentre celebraven l’arribada de l’any nou. Ho sabem tot. Ho hem vist tot. Ens ha colpit. Dia rere dia se’n parla. A tot arreu. Gent commocionada. El drama occidental té aquest privilegi: és més drama.

Abans, va ser Gaza. Després, ja no. Les imatges continuen existint, però han deixat de fer mal. El costum és una forma d’anestèsia. Oferir el patiment a l’engròs té aquestes conseqüències: arriba un moment que ja no corprén, que ja no desvela res. Només passa. 

Anit, a Barcelona, un sense sostre de cinquanta-set anys, ha mort de fred. Un cos menys sota un pont, en un portal, en un racó de la vorera al pas dels vianants. Algú se’n recordarà demà? Algú en farà seguiment? Probablement no. Són negres. Són moros. Segurament delinqüents. Alguna raó hi ha d’haver perquè visquen així, ens diem, per tranquil·litzar-nos. Sempre hi ha una raó quan no volem assumir una responsabilitat.

Un home mor de fred. Un home mor d’indiferència. El fred oratjós. El fred moral. La conjunció de totes dues causes és letal. L’autèntica arma de destrucció massiva del nostre temps.

Mentrestant, cada notícia que s’allarga, cada especial que dissecciona les causes, cada tertúlia que remena el dolor, fa créixer el benefici publicitari. Perquè creix la nostra atenció malaltissa, afamada d’injustícies que no resoldrem. Ens indigna allò que no ens obliga a canviar res. Està disposat a la distància exacta per romandre quiets i silents. 

Així són les coses, diem. Com si fos una llei natural. Com si tot no fos producte d’una construcció pacient, diària, feta de renúncies petites i silencioses.

Estic tocat, és cert. I ho estic perquè cada persona que mor en aquestes condicions d’indolència no només perd la vida, ens en pren una mica de la nostra. Cada cos abandonat és un tros més que es desprén de la nostra condició humana. I ja en queda poca. La veiem malmesa. Exhausta. Gairebé irreconeixible.

Escriure-ho no salva ningú. Ho sé. Però callar-ho acabaria d’enterrar-nos del tot.

La falsa neutralitat i el feminisme com a equilibri

Foto d’ Anya Juárez Tenorio

“Diré de nou feminisme per continuar defensant una llibertat sencera, sense restriccions ni vigilància”.

NAJAT EL HACHIMI

Sovint trobes persones que, amb una certa comoditat moral, afirmen que no els agrada definir-se com a feministes. No perquè estiguen en contra de la igualtat —això gairebé ningú no ho admetria—, sinó perquè diuen defugir els -ismes. Segons aquesta idea, els -ismes radicalitzen, polaritzen i simplifiquen una realitat que hauria de ser més matisada. La intenció aparent és noble: no voler extrems, no voler conflicte. Però el resultat sol ser un altre.

Aquesta posició, que sovint es presenta com a neutral, és en realitat una forma d’equidistància tramposa. I no perquè siga malintencionada, sinó perquè confon neutralitat amb absència de responsabilitat. Quan hi ha una desigualtat estructural, quedar-se “al mig” no és quedar-se fora del problema: és acceptar-lo tal com està.

Fa uns dies parlàvem del significat original de la paraula radical. Radical no és sinònim d’extremista ni de violent. Radical ve de radix: arrel. Ser radical és voler anar a l’arrel de les coses, no quedar-se en el símptoma. I si el feminisme és radical, ho és en aquest sentit profund: perquè qüestiona les arrels d’una desigualtat que s’ha naturalitzat durant segles.

El feminisme no busca eliminar diferències. Aquesta és una caricatura recurrent. El que busca és eliminar jerarquies injustes. No nega la diversitat de cossos, d’identitats o d’experiències; nega que aquestes diferències hagen de traduir-se en menys drets, menys credibilitat o menys valor social per a unes persones que per a altres.

Durant massa temps, la dona ha estat definida abans com a objecte que com a subjecte. Objecte de mirada, de judici, d’avaluació constant. La seua vàlua social ha estat vinculada al físic, a la joventut, a l’adequació a uns cànons imposats. El feminisme no inventa aquest problema: el fa visible. I això és precisament el que incomoda.

Dir que el feminisme “radicalitza” sovint amaga una altra idea: que abans no hi havia conflicte. Però abans no hi havia harmonia; hi havia silenci. Silenci davant de la desigualtat salarial, de la violència simbòlica, de la cosificació quotidiana, de la càrrega desigual de cures, de la falta de reconeixement. El conflicte no el crea el feminisme; el feminisme posa paraules a un conflicte que ja existia.

Adscripció al feminisme no és una declaració de guerra ni una adhesió acrítica a un dogma. És, sobretot, una presa de consciència. És entendre que la igualtat abstracta —“jo crec que tots som iguals”— no transforma res si no va acompanyada de canvis concrets en estructures, mirades i relacions de poder.

Per això, dir-se feminista no és radicalitzar la societat, sinó equilibrar-la. És reconéixer que partim d’un terreny inclinat i que, si no fem res, la inèrcia continuarà beneficiant els mateixos de sempre. No és imposar una visió del món; és corregir una injustícia històrica.

La falsa neutralitat, en canvi, té un efecte molt clar: preserva l’ordre existent mentre es presenta com a virtut moral. Però quan la neutralitat serveix per no incomodar-se, per no revisar privilegis o per no posicionar-se davant de desigualtats evidents, deixa de ser neutralitat i es converteix en indiferència.

Potser cal dir-ho sense por: en una societat desigual, no prendre partit per la igualtat real no és quedar-se al marge. És acceptar el desequilibri com a punt de partida.

I justament per això, el feminisme no és un -isme més. És una ètica. Una manera d’entendre la justícia, la dignitat i la convivència. No per eliminar res, sinó per restituir allò que ha estat negat.