Política – Pàgina 3

L’Estat deixa d’escriure cartes

Fotografia: Foto de Kindel Media

La decisió de Dinamarca de deixar de prestar el servei postal de cartes —tot mantenint el repartiment de paquets— ha estat presentada com una simple adaptació als nous temps. Menys cartes, més correus electrònics; menys paper, més digitalització. Però darrere d’aquesta aparent lògica d’eficiència s’hi amaga un canvi de paradigma que convé observar amb atenció.

Les cartes no són només un mitjà de transmissió d’informació. Són una forma de relació humana lenta, material, conscient. Escriure una carta implica aturar-se, pensar en l’altre, dedicar-li temps i cos: la mà, la lletra, l’error, la pausa. Quan un Estat decideix que aquest gest ja no mereix infraestructura pública, no està només tancant un servei: està redefinint què considera digne de ser sostingut col·lectivament.

El primer efecte és simbòlic, però profund: allò que no és rendible deixa de ser responsabilitat comuna. El servei públic deixa de basar-se en la idea de dret i passa a sotmetre’s a la lògica del mercat. Si algú vol continuar enviant cartes, podrà fer-ho —diuen—, però a través d’empreses privades. El missatge és clar: qui puga pagar, que escriga; qui no, que s’adapte.

Això obre una escletxa social sovint invisible. Per a moltes persones grans, per a entorns rurals o per a ciutadania amb menys accés digital, la carta no és cap romanticisme: és una eina bàsica de comunicació, sovint l’última. Quan el servei públic es retira, no tots poden seguir-lo. I el silenci que s’instal·la no fa soroll, però exclou.

Hi ha també una pèrdua cultural. Les cartes construeixen memòria. Es guarden, es rellegeixen, es troben anys després en una capsa o un calaix. Formen part de l’arxiu íntim i col·lectiu d’una societat. El món digital, en canvi, és immediat i volàtil, dependent de plataformes privades que decideixen què es conserva i què s’esvaeix. Quan deixem d’escriure cartes, no només canviem de canal: canviem la nostra relació amb el temps.

Finalment, hi ha el relat que acompanya aquestes decisions: “ja no cal”. Però quan un Estat diu que alguna cosa ja no cal, sovint el que diu és que ja no se’n fa càrrec. Avui són les cartes; demà pot ser l’atenció presencial, els serveis de proximitat o qualsevol altra estructura que no produïsca benefici immediat, però que fa comunitat.

El problema no és que el món canvie. El problema és què decidim abandonar sense dol. Acceptar que tot allò que és lent, fràgil o poc rendible deixe de ser públic és acceptar, també, una idea de societat cada vegada més prima, més funcional, menys humana.

Quan un Estat deixa de repartir cartes, no només reorganitza un servei: renuncia a sostenir un gest. El gest de l’espera, de la distància assumida, de la paraula que viatja sense pressa i arriba amb la marca del temps. Algú escriu, algú espera, algú rep. I en aquest interval hi ha una manera d’estar al món.

Potser les cartes no tornaran. Potser ja no calen, diuen. Però cada vegada que una institució pública es retira d’allò que no fa soroll, d’allò que no cotitza, d’allò que no corre, el silenci que deixa enrere no és neutre. És un silenci que ens va entrenant a viure sense rastre, sense memòria, sense lentitud.

I potser un dia, quan ja no quede cap bústia rovellada en cap carrer, entendrem que el que es va perdre no era el paper ni el segell, sinó la certesa que algunes coses —encara— mereixien ser tingudes en compte per tots.

Allò que només existeix perquè ho paguem entre tots

Hi ha coses que només existeixen perquè hem decidit no deixar-les al mercat. La sanitat pública n’és l’exemple més clar. No perquè funcione sempre bé, ni perquè no tinga mancances, sinó perquè, sense un model socialitzat, simplement no existiria per a una gran part de la població.

Quan es parla de serveis públics, massa sovint el debat es formula en termes de cost. Quant gasten, quant pesen, quant “ens costen”. Rarament, es formula la pregunta essencial: què passaria si no hi foren? Qui quedaria fora? Qui no podria accedir-hi? Qui hauria de triar entre curar-se o empobrir-se?

La comparació amb els Estats Units és inevitable, i no per superioritat moral, sinó per claredat empírica. Allà, la sanitat funciona majoritàriament com un bé de mercat. El resultat és conegut: milions de persones sense cobertura, endeutaments massius per causes mèdiques, tractaments retardats o directament inaccessibles. No per manca de tecnologia o de coneixement, sinó per manca de diners.

No és que als Estats Units no hi haja sanitat. És que no hi ha sanitat per a tothom. I aquesta diferència ho canvia tot.

El nostre model —amb totes les seues imperfeccions— parteix d’una altra premissa: que la salut no pot dependre de la renda. Que l’atenció mèdica no és una recompensa pel mèrit ni una mercaderia prèmium, sinó un dret col·lectivament garantit. I això només és possible perquè ho financem de manera socialitzada, perquè acceptem que tots contribuïm perquè tots hi puguem accedir.

Això val també per l’educació, les pensions, la dependència o els serveis socials. Cap d’aquests àmbits podria funcionar sota una lògica estrictament individual sense deixar fora una part enorme de la societat. El mercat no corregeix desigualtats: les ordena. I quan parlem de drets bàsics, aquesta ordenació té conseqüències irreversibles.

Per això resulta tan problemàtic el discurs que presenta els serveis públics com una càrrega, com un pes excessiu, com una despesa a contenir. No perquè no calga gestionar bé els recursos —cal fer-ho—, sinó perquè aquest llenguatge deslegitima la idea mateixa de solidaritat organitzada. Fa veure com a excessiu allò que és, en realitat, imprescindible.

Cap societat complexa pot sostenir-se només amb solucions individuals. La vida és massa fràgil, massa imprevisible, massa desigual d’origen. Pensar que cadascú se’n pot sortir sol és una ficció còmoda mentre tot va bé. Però quan arriba la malaltia, l’accident, la vellesa o la dependència, aquesta ficció cau. I aleshores només queden dues opcions: la protecció col·lectiva o l’exclusió.

Defensar els serveis públics no és idealitzar-los ni negar-ne les mancances. És entendre que són una conquesta civilitzatòria, no una anomalia pressupostària. Que el seu valor no es mesura només en euros, sinó en seguretat vital, en cohesió social, en dignitat compartida.

Exaltar el nostre model no és dir que siga perfecte. És dir que, sense ell, la societat seria molt més injusta, més poruga i més cruel. I això, en temps de discursos que normalitzen l’abandonament dels febles, convé recordar-ho sense complexos.

Perquè hi ha coses que només funcionen quan les fem entre tots.
I la vida digna n’és una.

Relat vs. coneixement expert

Fotografia: Foto de Artem Podrez

Quan el responsable de les polítiques de salut de la Casa Blanca afirma que “s’ha acabat la dictadura dels experts”, el primer impuls és pensar que es tracta d’una provocació retòrica, d’una frase mal mesurada per agitar les aigües del debat públic. Però no ho és. És una declaració de principis. I, sobretot, és un avís del tipus de decisions que poden venir.

Que aquesta afirmació la faça Robert F. Kennedy Jr., màxim responsable de la salut pública als Estats Units, no és una anècdota. És un símptoma avançat d’un fenomen molt més profund: la substitució del coneixement expert pel relat ideològic com a base de la decisió política.

Durant anys s’ha alimentat la idea que els experts constitueixen una elit tancada, arrogant i allunyada de la ciutadania. Que imposen criteris sense escoltar, que governen des de despatxos opacs, que confonen autoritat amb veritat. Aquesta crítica, en part, no és injusta. El saber expert també necessita control democràtic, transparència i capacitat d’autocrítica. Però d’aquí a presentar-lo com una dictadura hi ha un salt perillós.

Perquè quan es desacredita l’expertesa no es democratitza el coneixement: es desarma la societat.

En salut pública, això és especialment greu. No estem parlant d’opinions estètiques o de preferències culturals. Estem parlant de vacunes, de prevenció, de tractaments, de gestió de riscos col·lectius. Camps on les decisions no es poden prendre a partir d’intuïcions, sospites o equilibris narratius, sinó d’evidència acumulada i consens revisable.

Dir que s’ha acabat la “dictadura dels experts” no vol dir escoltar més la ciutadania. Vol dir posar al mateix nivell dades i ocurrències, estudis i sospites, coneixement contrastat i relat viral. I això no empodera ningú: exposa tothom.

El més inquietant és la paradoxa que s’amaga darrere d’aquest discurs. Qui proclama la fi de l’expertesa no renuncia al poder de decidir. No sotmet les polítiques de salut a assemblees obertes ni a deliberacions informades. Decideix igualment. L’únic que canvia és a qui escolta. I quan deixes d’escoltar els qui saben, acabes escoltant els qui criden més fort, els qui confirmen prejudicis, els qui construeixen relats simples per a problemes complexos.

Això connecta directament amb un altre fenomen recent: la caiguda del prestigi dels influenciadors buits i la demanda creixent de veus amb ofici. Durant un temps vam confondre visibilitat amb autoritat. Ara comencem a pagar-ne el preu. I la política, lluny de corregir aquest error, sembla disposada a institucionalitzar-lo.

Quan la decisió política es basa en relat i no en coneixement, passen tres coses: les polítiques es tornen erràtiques, la confiança social s’erosiona i el dany evitable augmenta. No és una hipòtesi. Ho hem vist en crisis sanitàries recents, en la reemergència de malalties controlades, en la proliferació de desinformació amb conseqüències reals.

El problema no és que els experts s’equivoquen. El problema és què fem quan s’equivoquen. La resposta no pot ser la demolició del criteri expert, sinó més ciència, millor comunicació, més control públic informat. Substituir això pel relat és un retrocés civilitzatori.

Potser el més alarmant d’aquest discurs no és el menyspreu als experts, sinó el que pressuposa sobre la ciutadania: que no és capaç d’entendre la complexitat, que necessita relats simples encara que siguen falsos, que prefereix sentir-se confirmada abans que protegida.

Quan la política abandona el coneixement com a brúixola, el preu no el paguen els experts. El paga la població sencera.

I en salut pública, aquest preu no es mesura en likes ni en vots, sinó en vides.

El col·lapse assistencial no és un error, sinó una estratègia

Foto de Cedric Fauntleroy

No fa gaire, aconsellat —com tantes altres vegades— per la meua filla, escoltava un episodi del pòdcast DE ESO NO SE HABLA, dirigit per l’escriptora i documentalista sonora Isabel Cadenas Cañón. Concretament, sentia un episodi especial de la primera temporada. Normalment, el programa aborda amb una delicadesa extraordinària aquells silencis que travessen les famílies, les ferides que no s’anomenen perquè trencar-les podria tenir conseqüències imprevisibles. Però, en aquest episodi concret, el silenci que s’obria no era íntim: era estructural.

Dues metgesses de Madrid explicaven per què havien deixat la professió. No parlaven de vocació perduda ni de cansament puntual. Parlaven d’impossibilitat moral de continuar. Pressió assistencial insostenible, falta de recursos humans i tècnics, jornades que deshumanitzen tant el professional com el pacient. El relat se situava en temps de pandèmia, però res del que deien sona antic. Al contrari: sona dolorosament actual.

La sanitat pública està en una situació perillosa. I no només per manca de recursos, sinó perquè aquesta manca no és accidental.

Les dades ho confirmen de manera reiterada: la Comunidad de Madrid es troba, any rere any, entre les comunitats que menys inverteixen en sanitat pública per habitant, malgrat ser una de les regions amb més PIB i capacitat recaptatòria. Aquesta contradicció no és neutra. Té conseqüències directes: menys professionals, més pacients per consulta, més temps d’espera, més esgotament, més fugida de talent.

A aquest infrafinançament s’hi afegeix una realitat quotidiana que els professionals coneixen massa bé: quotes desbordades i temps d’atenció insuficients. Metges d’atenció primària amb molt més pacients dels recomanats, consultes que amb prou feines arriben als cinc o sis minuts. En aquestes condicions, parlar de qualitat assistencial és gairebé una burla. Quan el sistema obliga a triar entre rapidesa i cura, alguna cosa essencial ja s’ha trencat.

I en un sistema tensionat fins al límit, el relat apareix de seguida: “no funciona”, “és ineficient”, “cal buscar alternatives”. I l’alternativa, casualment, sempre és la mateixa: la privatització. No com a complement, sinó com a substitució progressiva. Primer es degrada el servei; després es presenta el mercat com a salvació. És un mecanisme conegut. I profundament pervers.

No és cert que la gestió privada siga intrínsecament més eficient. El que és cert és que selecciona riscos, deriva costos complexos al sistema públic i converteix un dret en un negoci. La sanitat privada no existeix per garantir universalitat; existeix per obtenir rendibilitat. I això, en salut, té un nom: exclusió.

El més greu és que tot això passa mentre la salut és reconeguda com un dret fonamental. No és una concessió administrativa ni una política opcional. És un dret recollit a la Constitució espanyola, que obliga els poders públics a garantir l’accés a la protecció de la salut. Jugar amb aquest dret, erosionar-lo deliberadament, és una irresponsabilitat democràtica.

Mentrestant, els professionals de la salut aguanten. Aguanten fins que no poden més. I quan marxen, se’ls culpa. Se’ls diu que no són prou resilients, que cal vocació, que el sistema és així. Però cap sistema que depenga del sacrifici constant dels seus treballadors és sostenible. I cap societat pot permetre’s perdre professionals formats durant anys per decisions polítiques calculades.

Denunciar aquesta situació no és fer política partidista. És defensar un bé comú. És dir que la sanitat pública no és negociable, que no es pot deixar caure per justificar després la seua substitució. És posar nom a una estratègia que, quan no es diu, avança sense resistència.

Cal escoltar les metgesses que marxen. Cal escoltar les infermeres exhaustes. Cal escoltar els pacients que esperen mesos. I cal dir-ho clar: el col·lapse no és inevitable. És el resultat de decisions concretes preses per governs concrets.

La sanitat pública no és perfecta. Però és una de les grans conquestes col·lectives que tenim. I deixar-la morir, a poc a poc, és una forma de renúncia que no ens podem permetre.

Perquè quan el dret a la salut es converteix en mercaderia, el preu no el paguen els pressupostos. El paguem les persones.

Per què a Europa la indignació no cristal·litza?

Foto de cottonbro studio

A Europa hi ha indignació. N’hi ha molta. El que no hi ha, o no hi ha de la mateixa manera, és traducció col·lectiva d’aquesta indignació en acció transformadora. I això no passa perquè la societat siga més conformista o menys conscient, sinó perquè el sistema ha aprés a administrar el malestar amb una eficàcia notable.

La diferència amb altres països on la joventut ha aconseguit forçar dimissions o canvis polítics no és tant ideològica com estructural.

El primer element és l’existència d’amortidors socials. A Europa, tot i l’erosió constant, encara hi ha prestacions, serveis públics, subsidis, mecanismes de protecció mínima. No són suficients, però funcionen com un coixí. El sofriment no arriba de cop; arriba a poc a poc. I el dolor lent, a diferència del col·lapse sobtat, desmobilitza. La gent aguanta més temps perquè sempre hi ha la sensació que encara no hem tocat fons.

El segon element és la individualització del malestar. La precarietat, la frustració o l’ansietat es viuen com a fracassos personals, no com a conseqüències d’un sistema. Si no arribes, és perquè no t’has esforçat prou. Si no te’n surts, és un problema teu. Sense relat col·lectiu, no hi ha conflicte col·lectiu. I sense conflicte compartit, no hi ha acció compartida.

El tercer factor és l’existència d’una sortida electoral que actua com a vàlvula de descompressió. A Europa, la indignació es vota. Es delega. Es posposa cada quatre anys. El simple fet d’introduir una papereta genera la sensació d’haver fet alguna cosa, encara que res no canvie substancialment després. El vot, en aquest context, funciona sovint com un tranquil·litzant cívic: alleuja, però no cura.

A tot això s’hi afegeix el paper dels mitjans de comunicació, que fragmenten el conflicte fins a fer-lo inofensiu. El malestar es converteix en tertúlia, en polèmica personalitzada, en espectacle polaritzat. Es parla molt, però no es construeix diagnòstic. No hi ha un “nosaltres” clar, ni un objectiu compartit, ni un adversari estructural identificable. La indignació es dispersa abans de poder condensar-se.

Hi ha també un factor decisiu: la por. No la por abstracta, sinó la por concreta de perdre el poc que queda. A Europa, moltes persones no viuen bé, però tampoc viuen prou malament per a arriscar-ho tot. Aquest conformisme defensiu —aguantar per no caure— és una de les eines més potents de desactivació política. La por administrada és més efectiva que la repressió oberta.

Finalment, una part de la indignació és segrestada i desviada. En lloc de convertir-se en demanda de drets o de justícia social, es transforma en rebuig identitari, en por a l’altre, en ressentiment cultural. L’extrema dreta no crea el malestar, però l’explota i el redirigeix cap a falsos culpables, protegint així les estructures que el generen.

La gran diferència amb altres contextos és aquesta: allà on la joventut s’ha revoltat amb força, ja no hi havia res a perdre. Les institucions no tenien credibilitat, el futur no oferia cap promesa i l’espera no tenia sentit. Quan l’esperança delegada s’esgota, la gent deixa de demanar permís.

A Europa encara vivim dins la ficció que el sistema pot corregir-se sol. Que, amb paciència, amb moderació, amb el vot adequat, les coses milloraran. Aquesta ficció és el que manté la indignació dispersa, fragmentada i inofensiva.Per això no és que a Europa no passe res. El que passa és que el conflicte està dissenyat perquè no cristal·litze. I mentre això siga així, la pregunta no és quan esclatarà la indignació, sinó quant temps més podrà ser gestionada sense transformar-se en alguna cosa diferent.

La joventut que diu prou (i ningú no mira)

Foto de Max Ravier

Mentre a Europa continuem parlant de desafecció, d’apatia juvenil o de joventut “despolititzada”, en altres parts del món està passant exactament el contrari. En països com Nepal, Filipines, Sri Lanka o Bangladesh, una generació jove, urbana i connectada ha decidit que ja n’hi ha prou de governs corruptes, impunitat estructural i promeses buides.

No estem parlant de revolucions clàssiques ni de cops d’estat. Parlem de mobilitzacions massives, sostingudes i descentralitzades, nascudes fora dels partits tradicionals, que han obligat governs a rectificar, a dimitir o, com a mínim, a mostrar les seues costures davant l’opinió pública. Protestes que no reclamen només millores econòmiques, sinó dignitat política.

A Sri Lanka, el 2022, la pressió popular va acabar forçant la fugida del president després d’anys de mala gestió i corrupció. A Bangladesh, les protestes estudiantils i juvenils contra el clientelisme i la repressió s’han convertit en un mal de cap constant per al govern. A Filipines, la joventut ha estat clau en la denúncia de l’autoritarisme, la corrupció i la impunitat, malgrat un context polític i mediàtic extremadament hostil. Al Nepal, la frustració amb una classe política endogàmica i desacreditada ha alimentat mobilitzacions que qüestionen directament el sistema.

Què tenen en comú tots aquests casos? Tres coses molt clares.

La primera: una ruptura del contracte social. Treballar ja no garanteix futur. Estudiar no assegura estabilitat. Complir les regles no protegeix de l’arbitrarietat. Quan aquesta sensació es generalitza, la protesta deixa de ser ideològica i esdevé existencial.

La segona: la corrupció ja no és invisible. Xarxes socials, filtracions, periodisme ciutadà i circulació d’informació han fet que allò que abans es tolerava com a “normal” ara siga percebut com a robatori descarat. La impunitat ha perdut el vel.

La tercera: una nova forma d’organització. Sense líders carismàtics clars, sense partits al davant, sense jerarquies fàcils de decapitar. Moviments líquids, difícils de controlar, que no demanen permís ni busquen legitimitat institucional prèvia.

I aleshores ve la pregunta incòmoda: per què els mitjans de comunicació occidentals quasi no en parlen?

La resposta no és la manca d’importància, sinó la manca de comoditat. Aquestes revoltes no encaixen amb els relats habituals. No són “primaveres” amb etiqueta exportable, ni conflictes geopolítics entre blocs clars. No hi ha un dolent oficial i un aliat evident. Són, simplement, ciutadans farts.

A més, són un mirall perillós. Si en països amb democràcies febles o autoritarismes clars la joventut s’organitza i planta cara a la corrupció, la pregunta és inevitable: què diu això de les nostres democràcies, on la corrupció també existeix però la resposta és sovint la resignació? Aquesta comparació no agrada ni als governs ni a molts mitjans.

Finalment, hi ha una raó més crua: sense interessos geopolítics forts, no hi ha focus mediàtic sostingut. Si no afecta mercats estratègics, aliances militars o grans potències, la indignació moral no cotitza prou.

Però el que està passant no és anecdòtic. És un senyal. Una generació que ha crescut sense promeses creïbles ha decidit no esperar més. No perquè tinga una ideologia perfecta, sinó perquè ha perdut la por a qüestionar un sistema que ja no li ofereix res.

El silenci mediàtic no fa desaparéixer el fenomen. Només el fa més revelador. Potser perquè aquestes protestes diuen una cosa molt simple i molt inquietant: quan la gent deixa de creure en el sistema, deixa també de demanar permís.

I això, aquí i allà, és el veritable canvi d’època.

Quan els bisbes fan oposició

Fotografia: EFE/Borja Sánchez-Trillo

Que els bisbes opinen no és cap novetat ni cap escàndol. Que la Conferencia Episcopal Española s’expresse sobre qüestions morals, socials o humanitàries forma part del joc democràtic en un Estat que garanteix la llibertat religiosa i d’expressió. El problema comença quan l’opinió deixa de ser reflexió moral i es converteix en oposició política organitzada.

I això és exactament el que està passant.

En les últimes setmanes, la Conferència Episcopal ha anat adoptant un discurs cada vegada més alineat amb l’agenda ideològica de la dreta política, tant en el llenguatge com en els marcs interpretatius. Ja no es tracta de discrepàncies puntuals o d’advertiments ètics generals, sinó d’una intervenció sistemàtica en el debat polític, amb un to de confrontació que desdibuixa qualsevol pretensió de neutralitat pastoral.

L’Estat espanyol és, constitucionalment, aconfessional. Això no vol dir antireligiós, però sí que implica una separació clara entre l’esfera institucional de l’Estat i la de les confessions religioses. Quan un organisme com la Conferència Episcopal actua com si fos un actor polític més —sense sotmetre’s a eleccions, sense rendició de comptes democràtica—, s’està travessant una línia delicada.

El paper del seu president, Luis Argüello, és especialment revelador. El seu discurs públic ha anat abandonant progressivament el registre pastoral per adoptar un llenguatge de combat ideològic que recorda massa el nacionalcatolicisme: aquell model en què l’Església no dialoga amb la democràcia, sinó que intenta condicionar-la.

Aquesta deriva no es produeix en el buit. Existeixen pressions evidents de grups ultraconservadors com Abogados Cristianos o Hazte Oír, que fa anys que practiquen una estratègia de judicialització ideològica i de guerra cultural. El problema no és que aquests col·lectius existisquen —formen part del pluralisme—, sinó que arrosseguen la jerarquia eclesiàstica cap a una trinxera política concreta.

Quan la Conferència Episcopal assumeix els seus marcs, ja no està defensant la fe ni els valors evangèlics, sinó una agenda política determinada. I això té conseqüències.

La primera és democràtica: una institució que gaudeix de privilegis fiscals, educatius i patrimonials no pot comportar-se com una força d’oposició ideològica sense passar pel filtre de les urnes. No es tracta de silenciar ningú, sinó de recordar que el poder sense legitimitat democràtica també erosiona la democràcia.

La segona és moral, i potser encara més greu. Quan l’Església eleva el to contra determinades lleis o avanços civils, però manté un silenci relativament còmode davant la desigualtat social, la precarietat o l’exclusió, el missatge que transmet és inquietant: algunes causes mereixen tota la mobilització; altres, no tant. No és difícil veure-hi una defensa del poder cultural perdut més que no pas de l’Evangeli.

Ningú discuteix el dret dels bisbes a expressar-se. El que està en qüestió és el paper que volen jugar. Si volen actuar com a actors polítics, caldria, com a mínim, que assumiren les regles del joc democràtic. Si no, el risc és evident: convertir la fe en una eina partidista i reactivar un nacionalcatolicisme que la societat espanyola creia superat.

Quan això passa, no només es deteriora la qualitat democràtica. També es deslegitima la veu moral de l’Església, que deixa de ser espai de consciència per esdevenir una trinxera més.

I això, per a una institució que diu parlar en nom de l’esperit, hauria de ser motiu de preocupació.

Silencis i coartades

Cada dia que passa, apareixen noves evidències que confirmen el que ja intuíem des del primer moment: la gestió de la DANA per part del govern valencià ha estat marcada per la incompetència, la descoordinació i una absència de responsabilitat que ha costat vides. No és una afirmació retòrica. És un fet que comença a prendre forma jurídica, política i moral.

El president valencià, Carlos Mazón, va reaccionar tard, malament i amb un relat canviant que no resisteix la contrastació. Però el més greu no és només la seua actuació directa, sinó el sistema de silencis i coartades que el seu partit ha activat per protegir-lo.

La darrera revelació és especialment significativa. Alberto Núñez Feijóo va assegurar públicament que havia estat en contacte amb Mazón des de primera hora del dia de la catàstrofe. Ara sabem que això no és cert: no hi va haver cap contacte fins a vora les vuit del vespre, quan el pitjor ja havia passat. No és un matís. És una mentida flagrant.

I aquesta mentida no és innocent. Té una funció molt concreta: fabricar la imatge d’un lideratge atent, present, responsable, quan el que realment hi havia era absència, desconnexió i una indiferència política que, en context d’emergència, esdevé letal.

El Partit Popular ha optat per amagar-se darrere del relat, disfressant la seua inacció d’inevitabilitat tècnica, com si la DANA haguera estat una força natural incontrolable davant la qual no es podia fer res. Però això no és cert. La diferència entre una catàstrofe natural i una tragèdia política rau en la previsió, la coordinació i la resposta immediata. I ací tot això va fallar.

Quan les alertes existien, quan els protocols estaven definits, quan les competències eren clares, el govern valencià no va estar a l’altura. I quan calia donar explicacions, el partit ha optat per una estratègia encara més greu: la de la dilució de responsabilitats i la falsificació del temps.

Parlar d’“indiferència homicida” pot semblar dur. Però què és, si no, saber que hi ha risc real per a la vida de les persones i no actuar amb la diligència exigible? En dret penal això té nom. I no és exagerat que els tribunals de Catarroja estiguen sobre el cas. No es tracta de venjança política, sinó de responsabilitat institucional.

El que està en joc no és només el futur judicial de Mazón o la credibilitat de Feijóo. El que està en joc és un principi democràtic bàsic: que governar implica respondre pels efectes de les pròpies decisions —i també de les pròpies omissions.

Quan un govern falla, pot demanar disculpes. Quan un govern menteix, perd legitimitat. I quan un partit construeix un relat fals per ocultar una negligència que ha costat vides, traspassa una línia que ja no és només política, sinó moral i penal.

Perquè ja no es tracta només de mala gestió ni d’un relat mal construït. Es tracta d’haver fallat quan el govern valencià té l’obligació irrenunciable de protegir la vida. Es tracta d’haver mentit després, quan calia donar la cara. I es tracta, sobretot, d’haver cregut que la mort podia quedar dissolta en una compareixença, en una frase falsa, en una estratègia de partit. No hi ha tempesta que justifique la inacció ni relat que tape una responsabilitat que ja és pública, documentada i —potser— penal. Si la política vol conservar algun rastre de dignitat, aquest cas no pot acabar en l’oblit. Perquè quan la indiferència governa i la mentida protegeix, no estem davant d’un error: estem davant d’un abús de poder que ha costat vides.

Una eina de violència molt fina

Imatge presa de eDiario.es que il·lustra la notícia.

Segons he pogut llegir, a eDiario.es, la clínica Askabide (Vitòria i Donosti), farta de la pressió i la fustigació que pateix des de fa anys, va portar a judici una vintena d’activistes antiavortistes. Recentment, s’han fet públiques les sentències als jutjats de les dues ciutats i, en tots dos casos, absolen els acusats i no consideren que cometeren el delicte d’assetjament, perquè els antiavortistes no van fer servir una violència explícita.

Perdoneu, però em costa molt d’entendre. És cert que, des d’un punt de vista estrictament formal, els jutges consideren la llibertat d’expressió i de manifestació són drets fonamentals, com ha de ser. I si una concentració és “pacífica”, no hi ha insults directes ni violència física explícita, i no es pot provar una intencionalitat individual d’assetjar una persona concreta, aleshores es considera expressió d’idees, encara que siguen ofensives o doloroses. Però just ací, per a mi, apareix el problema. En aquest marc fred, abstracte i jurídic.

Perquè aquest enfocament ignora una cosa essencial: el context. Plantar-se davant d’una clínica on es practiquen avortaments no és un espai neutre. No és una plaça. No és un parlament. No és una xarxa social. És un lloc on persones —majoritàriament dones— exerceixen un dret legal en un moment de vulnerabilitat extrema.

Aquí no estem parlant d’un debat d’idees. Estem parlant d’interferir deliberadament en una decisió íntima, sovint dolorosa, sovint solitària. Dir que això no és assetjament és reduir l’assetjament a crits, insults, persecució individual, i oblidar completament la violència simbòlica i emocional.

Hi ha una idea molt clara que alguns tribunals encara es resisteixen a assumir: La llibertat d’expressió no és un dret a imposar la pròpia moral sobre el cos de l’altre. Quan algú es planta amb rosaris, imatges o consignes davant d’una clínica no està parlant en general, està parlant a algú concret, en un moment concret, en una situació de fragilitat concreta. Això no és expressió abstracta. Això és pressió.

I la pressió, quan s’exerceix sobre persones vulnerables en un espai de salut, és una forma d’assetjament, encara que es disfresse de pregària o silenci.

Trobe que encara hi ha un desequilibri profund. El dret a expressar una creença religiosa és tractat com a superior al dret a la intimitat, a la salut, a la dignitat i a no ser jutjada en un moment crític. I això passa perquè encara arrosseguem una herència cultural on la moral religiosa rep un respecte automàtic i l’autonomia de les dones continua sent qüestionada. Clar i ras: si aquestes manifestacions tingueren lloc davant d’un centre on s’exerceix un dret masculí íntim, la percepció seria molt diferent.

El que em costa d’entendre no és la sentència. El que em costa d’entendre és com es pot ser tan cec davant del sofriment alié. Perquè sí: decidir interrompre un embaràs és, per a moltes persones, una de les decisions més dures de la vida. I fer-ho havent de passar entre mirades, silencis acusadors o simbologia religiosa és una crueltat afegida. No cal cridar per a fer mal. A vegades n’hi ha prou amb ser-hi.

Puc entendre com un jutge arriba a aquesta conclusió. Però no puc entendre-la com a justa si oblida el context humà. La llei, quan no mira les persones, pot convertir-se en una eina de violència molt fina. No deixa blaus, però deixa cicatrius.

Quin programa polític?

Foto de Şeyhmus Çakırtaş

Les imatges de l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, envoltat d’una corrua de veïns mobilitzats contra persones que només busquen aixopluc, no són una anècdota local ni un excés puntual. Són un símptoma. I, com tots els símptomes greus, indiquen una malaltia que fa temps que avança.

No és només la manca d’empatia el que esfereeix —que ja seria prou—, sinó la naturalitat amb què és assumida. Cap pudor, cap incomoditat, cap esforç per dissimular el buit moral. El representant públic no només escolta l’odi: el valida amb la seua presència, amb el seu silenci còmplice, amb la seua manera de fer veure que tot això entra dins de la normalitat democràtica.

La pregunta, doncs, ja no és si poden els representants públics exhibir una absència de valors tan flagrant. La resposta és evident: sí, poden. I ho fan. La qüestió real és per què els ho permetem.

Aquest patró no és nou ni exclusiu. El reconeixem sense dificultat en figures que han fet de la deshumanització una estratègia de poder: Donald Trump, convertint la crueltat en espectacle; Benjamin Netanyahu, administrant la violència com a destí inevitable; Javier Milei, passant la idea mateixa de comunitat sota les dents d’una serra mecànica simbòlica que tot ho arrasa en nom d’una llibertat buida.

Què tenen en comú? No tant una ideologia concreta com una mateixa operació moral: l’altre deixa de ser subjecte per esdevenir problema. Quan això passa, l’empatia ja no és només innecessària; és un obstacle. I els valors —solidaritat, dignitat, responsabilitat col·lectiva— passen a ser titllats de feblesa, de bonisme, d’ingenuïtat.

El cas de Badalona és especialment inquietant perquè no parla de grans escenaris geopolítics, sinó de carrers, veïns, portes concretes. De persones que no reclamen privilegis, sinó sostre. I d’un poder municipal que, lluny de desactivar el conflicte amb humanitat i justícia, el capitalitza.

Això no és governar. És legitimar la por. No és representar la ciutadania. És seleccionar quina part mereix ser considerada humana.

Denunciar-ho no és exageració ni retòrica inflamada. És un deure cívic. Perquè quan l’empatia desapareix del llenguatge públic, el poder ja no parla per tots: parla contra algú.