Política – Pàgina 3

El llenguatge de la força

Foto de Matias Delacroix/AP, publicada a The Washington Post.

La història ha deixat de fingir. Som en aquest moment. Un instant en què les paraules —ordre, estabilitat, democràcia— cauen com una pell vella i queda al descobert allò que realment mou els engranatges: la força. El desig de control. La temptació antiga de decidir sobre els altres.

Les ingerències de l’administració Trump a Veneçuela, les amenaces implícites o explícites a països com Colòmbia o Cuba, i fins i tot la frivolitat obscena amb què s’ha parlat de Groenlàndia, no són episodis aïllats. Formen part d’un mateix relat: el retorn sense complexos d’una política del fet consumat. Una política que no demana permís perquè considera que el permís és un luxe dels dèbils.

El problema no és només Veneçuela. Ni tan sols Maduro. El problema és el precedent. Quan una potència decideix que pot intervenir, pressionar o administrar els recursos d’un altre país “pel seu bé”, el que realment diu és que la sobirania és condicional. Que depén del valor estratègic del territori, del petroli que amaga el subsol o de la posició que ocupa en el tauler global.

I quan això passa, ningú no està realment segur.

Europa, davant d’aquest escenari, no pot continuar parlant amb la boca petita. No pot limitar-se a l’equilibri incòmode entre la incomoditat moral i la dependència geopolítica. Perquè callar —o parlar amb eufemismes— és acceptar que el llenguatge de la força torne a ser legítim. I això ens empetiteix.

No es tracta de defensar règims corruptes ni d’idealitzar governs que han fracassat davant del seu poble. No. Es tracta d’afirmar una cosa molt més elemental: que la democràcia no pot arribar en tancs, ni amb ultimàtums, ni amb la promesa d’una administració externa dels recursos. Allò que s’imposa per coacció mai no arrela. Només obeeix mentre dura l’amenaça.

Quan una potència assenyala països com qui enumera possibles moviments futurs, quan parla de territoris com si foren actius negociables, el que està fent és erosionar el poc consens global que encara ens sostenia: que les fronteres no es toquen, que els pobles no es tutelen, que la força no és argument.

I això, Europa ho hauria de dir clar. Sense adjectius innecessaris. Sense teatralitat. Amb la serenitat de qui sap que, si accepta aquesta lògica, tard o d’hora també en serà víctima.

Elegia de la indiferència

Foto de Paolo Margari

Totes les històries ja han estat contades. I, tanmateix, continuem escrivint. No perquè hi haja res de nou a dir, sinó perquè el silenci seria una forma de complicitat amb la mort. Quan una història sona nova, l’èxit ha estat l’originalitat amb la qual es presenta al públic.

El mateix podríem dir de les notícies. L’actualitat es repeteix fins a l’avorriment. Però algunes s’imposen. No per la seua veritat, sinó per la seua espectacularitat. Calen imatges. Calen detalls. Cal sang. Cal fetge. Cal impactar la retina i el ventre. L’espectador té dret a la informació, se’ns diu. I així convertim el dolor en producte, el trauma en contingut, la mort en una successió d’hores punta.

Fa dies que seguim el lamentable incendi de Suïssa. Quaranta adolescents morts mentre celebraven l’arribada de l’any nou. Ho sabem tot. Ho hem vist tot. Ens ha colpit. Dia rere dia se’n parla. A tot arreu. Gent commocionada. El drama occidental té aquest privilegi: és més drama.

Abans, va ser Gaza. Després, ja no. Les imatges continuen existint, però han deixat de fer mal. El costum és una forma d’anestèsia. Oferir el patiment a l’engròs té aquestes conseqüències: arriba un moment que ja no corprén, que ja no desvela res. Només passa.

Anit, a Barcelona, un sense sostre de cinquanta-set anys, ha mort de fred. Un cos menys sota un pont, en un portal, en un racó de la vorera al pas dels vianants. Algú se’n recordarà demà? Algú en farà seguiment? Probablement no. Són negres. Són moros. Segurament delinqüents. Alguna raó hi ha d’haver perquè visquen així, ens diem, per tranquil·litzar-nos. Sempre hi ha una raó quan no volem assumir una responsabilitat.

Un home mor de fred. Un home mor d’indiferència. El fred oratjós. El fred moral. La conjunció de totes dues causes és letal. L’autèntica arma de destrucció massiva del nostre temps.

Mentrestant, cada notícia que s’allarga, cada especial que dissecciona les causes, cada tertúlia que remena el dolor, fa créixer el benefici publicitari. Perquè creix la nostra atenció malaltissa, afamada d’injustícies que no resoldrem. Ens indigna allò que no ens obliga a canviar res. Està disposat a la distància exacta per romandre quiets i silents.

Així són les coses, diem. Com si fos una llei natural. Com si tot no fos producte d’una construcció pacient, diària, feta de renúncies petites i silencioses.

Estic tocat, és cert. I ho estic perquè cada persona que mor en aquestes condicions d’indolència no només perd la vida, ens en pren una mica de la nostra. Cada cos abandonat és un tros més que es desprén de la nostra condició humana. I ja en queda poca. La veiem malmesa. Exhausta. Gairebé irreconeixible.

Escriure-ho no salva ningú. Ho sé. Però callar-ho acabaria d’enterrar-nos del tot.

La falsa neutralitat i el feminisme com a equilibri

Foto d’ Anya Juárez Tenorio

“Diré de nou feminisme per continuar defensant una llibertat sencera, sense restriccions ni vigilància”.

NAJAT EL HACHIMI

Sovint trobes persones que, amb una certa comoditat moral, afirmen que no els agrada definir-se com a feministes. No perquè estiguen en contra de la igualtat —això gairebé ningú no ho admetria—, sinó perquè diuen defugir els -ismes. Segons aquesta idea, els -ismes radicalitzen, polaritzen i simplifiquen una realitat que hauria de ser més matisada. La intenció aparent és noble: no voler extrems, no voler conflicte. Però el resultat sol ser un altre.

Aquesta posició, que sovint es presenta com a neutral, és en realitat una forma d’equidistància tramposa. I no perquè siga malintencionada, sinó perquè confon neutralitat amb absència de responsabilitat. Quan hi ha una desigualtat estructural, quedar-se “al mig” no és quedar-se fora del problema: és acceptar-lo tal com està.

Fa uns dies parlàvem del significat original de la paraula radical. Radical no és sinònim d’extremista ni de violent. Radical ve de radix: arrel. Ser radical és voler anar a l’arrel de les coses, no quedar-se en el símptoma. I si el feminisme és radical, ho és en aquest sentit profund: perquè qüestiona les arrels d’una desigualtat que s’ha naturalitzat durant segles.

El feminisme no busca eliminar diferències. Aquesta és una caricatura recurrent. El que busca és eliminar jerarquies injustes. No nega la diversitat de cossos, d’identitats o d’experiències; nega que aquestes diferències hagen de traduir-se en menys drets, menys credibilitat o menys valor social per a unes persones que per a altres.

Durant massa temps, la dona ha estat definida abans com a objecte que com a subjecte. Objecte de mirada, de judici, d’avaluació constant. La seua vàlua social ha estat vinculada al físic, a la joventut, a l’adequació a uns cànons imposats. El feminisme no inventa aquest problema: el fa visible. I això és precisament el que incomoda.

Dir que el feminisme “radicalitza” sovint amaga una altra idea: que abans no hi havia conflicte. Però abans no hi havia harmonia; hi havia silenci. Silenci davant de la desigualtat salarial, de la violència simbòlica, de la cosificació quotidiana, de la càrrega desigual de cures, de la falta de reconeixement. El conflicte no el crea el feminisme; el feminisme posa paraules a un conflicte que ja existia.

Adscripció al feminisme no és una declaració de guerra ni una adhesió acrítica a un dogma. És, sobretot, una presa de consciència. És entendre que la igualtat abstracta —“jo crec que tots som iguals”— no transforma res si no va acompanyada de canvis concrets en estructures, mirades i relacions de poder.

Per això, dir-se feminista no és radicalitzar la societat, sinó equilibrar-la. És reconéixer que partim d’un terreny inclinat i que, si no fem res, la inèrcia continuarà beneficiant els mateixos de sempre. No és imposar una visió del món; és corregir una injustícia històrica.

La falsa neutralitat, en canvi, té un efecte molt clar: preserva l’ordre existent mentre es presenta com a virtut moral. Però quan la neutralitat serveix per no incomodar-se, per no revisar privilegis o per no posicionar-se davant de desigualtats evidents, deixa de ser neutralitat i es converteix en indiferència.

Potser cal dir-ho sense por: en una societat desigual, no prendre partit per la igualtat real no és quedar-se al marge. És acceptar el desequilibri com a punt de partida.

I justament per això, el feminisme no és un -isme més. És una ètica. Una manera d’entendre la justícia, la dignitat i la convivència. No per eliminar res, sinó per restituir allò que ha estat negat.

L’Estat deixa d’escriure cartes

Fotografia: Foto de Kindel Media

La decisió de Dinamarca de deixar de prestar el servei postal de cartes —tot mantenint el repartiment de paquets— ha estat presentada com una simple adaptació als nous temps. Menys cartes, més correus electrònics; menys paper, més digitalització. Però darrere d’aquesta aparent lògica d’eficiència s’hi amaga un canvi de paradigma que convé observar amb atenció.

Les cartes no són només un mitjà de transmissió d’informació. Són una forma de relació humana lenta, material, conscient. Escriure una carta implica aturar-se, pensar en l’altre, dedicar-li temps i cos: la mà, la lletra, l’error, la pausa. Quan un Estat decideix que aquest gest ja no mereix infraestructura pública, no està només tancant un servei: està redefinint què considera digne de ser sostingut col·lectivament.

El primer efecte és simbòlic, però profund: allò que no és rendible deixa de ser responsabilitat comuna. El servei públic deixa de basar-se en la idea de dret i passa a sotmetre’s a la lògica del mercat. Si algú vol continuar enviant cartes, podrà fer-ho —diuen—, però a través d’empreses privades. El missatge és clar: qui puga pagar, que escriga; qui no, que s’adapte.

Això obre una escletxa social sovint invisible. Per a moltes persones grans, per a entorns rurals o per a ciutadania amb menys accés digital, la carta no és cap romanticisme: és una eina bàsica de comunicació, sovint l’última. Quan el servei públic es retira, no tots poden seguir-lo. I el silenci que s’instal·la no fa soroll, però exclou.

Hi ha també una pèrdua cultural. Les cartes construeixen memòria. Es guarden, es rellegeixen, es troben anys després en una capsa o un calaix. Formen part de l’arxiu íntim i col·lectiu d’una societat. El món digital, en canvi, és immediat i volàtil, dependent de plataformes privades que decideixen què es conserva i què s’esvaeix. Quan deixem d’escriure cartes, no només canviem de canal: canviem la nostra relació amb el temps.

Finalment, hi ha el relat que acompanya aquestes decisions: “ja no cal”. Però quan un Estat diu que alguna cosa ja no cal, sovint el que diu és que ja no se’n fa càrrec. Avui són les cartes; demà pot ser l’atenció presencial, els serveis de proximitat o qualsevol altra estructura que no produïsca benefici immediat, però que fa comunitat.

El problema no és que el món canvie. El problema és què decidim abandonar sense dol. Acceptar que tot allò que és lent, fràgil o poc rendible deixe de ser públic és acceptar, també, una idea de societat cada vegada més prima, més funcional, menys humana.

Quan un Estat deixa de repartir cartes, no només reorganitza un servei: renuncia a sostenir un gest. El gest de l’espera, de la distància assumida, de la paraula que viatja sense pressa i arriba amb la marca del temps. Algú escriu, algú espera, algú rep. I en aquest interval hi ha una manera d’estar al món.

Potser les cartes no tornaran. Potser ja no calen, diuen. Però cada vegada que una institució pública es retira d’allò que no fa soroll, d’allò que no cotitza, d’allò que no corre, el silenci que deixa enrere no és neutre. És un silenci que ens va entrenant a viure sense rastre, sense memòria, sense lentitud.

I potser un dia, quan ja no quede cap bústia rovellada en cap carrer, entendrem que el que es va perdre no era el paper ni el segell, sinó la certesa que algunes coses —encara— mereixien ser tingudes en compte per tots.

Allò que només existeix perquè ho paguem entre tots

Hi ha coses que només existeixen perquè hem decidit no deixar-les al mercat. La sanitat pública n’és l’exemple més clar. No perquè funcione sempre bé, ni perquè no tinga mancances, sinó perquè, sense un model socialitzat, simplement no existiria per a una gran part de la població.

Quan es parla de serveis públics, massa sovint el debat es formula en termes de cost. Quant gasten, quant pesen, quant “ens costen”. Rarament, es formula la pregunta essencial: què passaria si no hi foren? Qui quedaria fora? Qui no podria accedir-hi? Qui hauria de triar entre curar-se o empobrir-se?

La comparació amb els Estats Units és inevitable, i no per superioritat moral, sinó per claredat empírica. Allà, la sanitat funciona majoritàriament com un bé de mercat. El resultat és conegut: milions de persones sense cobertura, endeutaments massius per causes mèdiques, tractaments retardats o directament inaccessibles. No per manca de tecnologia o de coneixement, sinó per manca de diners.

No és que als Estats Units no hi haja sanitat. És que no hi ha sanitat per a tothom. I aquesta diferència ho canvia tot.

El nostre model —amb totes les seues imperfeccions— parteix d’una altra premissa: que la salut no pot dependre de la renda. Que l’atenció mèdica no és una recompensa pel mèrit ni una mercaderia prèmium, sinó un dret col·lectivament garantit. I això només és possible perquè ho financem de manera socialitzada, perquè acceptem que tots contribuïm perquè tots hi puguem accedir.

Això val també per l’educació, les pensions, la dependència o els serveis socials. Cap d’aquests àmbits podria funcionar sota una lògica estrictament individual sense deixar fora una part enorme de la societat. El mercat no corregeix desigualtats: les ordena. I quan parlem de drets bàsics, aquesta ordenació té conseqüències irreversibles.

Per això resulta tan problemàtic el discurs que presenta els serveis públics com una càrrega, com un pes excessiu, com una despesa a contenir. No perquè no calga gestionar bé els recursos —cal fer-ho—, sinó perquè aquest llenguatge deslegitima la idea mateixa de solidaritat organitzada. Fa veure com a excessiu allò que és, en realitat, imprescindible.

Cap societat complexa pot sostenir-se només amb solucions individuals. La vida és massa fràgil, massa imprevisible, massa desigual d’origen. Pensar que cadascú se’n pot sortir sol és una ficció còmoda mentre tot va bé. Però quan arriba la malaltia, l’accident, la vellesa o la dependència, aquesta ficció cau. I aleshores només queden dues opcions: la protecció col·lectiva o l’exclusió.

Defensar els serveis públics no és idealitzar-los ni negar-ne les mancances. És entendre que són una conquesta civilitzatòria, no una anomalia pressupostària. Que el seu valor no es mesura només en euros, sinó en seguretat vital, en cohesió social, en dignitat compartida.

Exaltar el nostre model no és dir que siga perfecte. És dir que, sense ell, la societat seria molt més injusta, més poruga i més cruel. I això, en temps de discursos que normalitzen l’abandonament dels febles, convé recordar-ho sense complexos.

Perquè hi ha coses que només funcionen quan les fem entre tots.
I la vida digna n’és una.

Relat vs. coneixement expert

Fotografia: Foto de Artem Podrez

Quan el responsable de les polítiques de salut de la Casa Blanca afirma que “s’ha acabat la dictadura dels experts”, el primer impuls és pensar que es tracta d’una provocació retòrica, d’una frase mal mesurada per agitar les aigües del debat públic. Però no ho és. És una declaració de principis. I, sobretot, és un avís del tipus de decisions que poden venir.

Que aquesta afirmació la faça Robert F. Kennedy Jr., màxim responsable de la salut pública als Estats Units, no és una anècdota. És un símptoma avançat d’un fenomen molt més profund: la substitució del coneixement expert pel relat ideològic com a base de la decisió política.

Durant anys s’ha alimentat la idea que els experts constitueixen una elit tancada, arrogant i allunyada de la ciutadania. Que imposen criteris sense escoltar, que governen des de despatxos opacs, que confonen autoritat amb veritat. Aquesta crítica, en part, no és injusta. El saber expert també necessita control democràtic, transparència i capacitat d’autocrítica. Però d’aquí a presentar-lo com una dictadura hi ha un salt perillós.

Perquè quan es desacredita l’expertesa no es democratitza el coneixement: es desarma la societat.

En salut pública, això és especialment greu. No estem parlant d’opinions estètiques o de preferències culturals. Estem parlant de vacunes, de prevenció, de tractaments, de gestió de riscos col·lectius. Camps on les decisions no es poden prendre a partir d’intuïcions, sospites o equilibris narratius, sinó d’evidència acumulada i consens revisable.

Dir que s’ha acabat la “dictadura dels experts” no vol dir escoltar més la ciutadania. Vol dir posar al mateix nivell dades i ocurrències, estudis i sospites, coneixement contrastat i relat viral. I això no empodera ningú: exposa tothom.

El més inquietant és la paradoxa que s’amaga darrere d’aquest discurs. Qui proclama la fi de l’expertesa no renuncia al poder de decidir. No sotmet les polítiques de salut a assemblees obertes ni a deliberacions informades. Decideix igualment. L’únic que canvia és a qui escolta. I quan deixes d’escoltar els qui saben, acabes escoltant els qui criden més fort, els qui confirmen prejudicis, els qui construeixen relats simples per a problemes complexos.

Això connecta directament amb un altre fenomen recent: la caiguda del prestigi dels influenciadors buits i la demanda creixent de veus amb ofici. Durant un temps vam confondre visibilitat amb autoritat. Ara comencem a pagar-ne el preu. I la política, lluny de corregir aquest error, sembla disposada a institucionalitzar-lo.

Quan la decisió política es basa en relat i no en coneixement, passen tres coses: les polítiques es tornen erràtiques, la confiança social s’erosiona i el dany evitable augmenta. No és una hipòtesi. Ho hem vist en crisis sanitàries recents, en la reemergència de malalties controlades, en la proliferació de desinformació amb conseqüències reals.

El problema no és que els experts s’equivoquen. El problema és què fem quan s’equivoquen. La resposta no pot ser la demolició del criteri expert, sinó més ciència, millor comunicació, més control públic informat. Substituir això pel relat és un retrocés civilitzatori.

Potser el més alarmant d’aquest discurs no és el menyspreu als experts, sinó el que pressuposa sobre la ciutadania: que no és capaç d’entendre la complexitat, que necessita relats simples encara que siguen falsos, que prefereix sentir-se confirmada abans que protegida.

Quan la política abandona el coneixement com a brúixola, el preu no el paguen els experts. El paga la població sencera.

I en salut pública, aquest preu no es mesura en likes ni en vots, sinó en vides.

El col·lapse assistencial no és un error, sinó una estratègia

Foto de Cedric Fauntleroy

No fa gaire, aconsellat —com tantes altres vegades— per la meua filla, escoltava un episodi del pòdcast DE ESO NO SE HABLA, dirigit per l’escriptora i documentalista sonora Isabel Cadenas Cañón. Concretament, sentia un episodi especial de la primera temporada. Normalment, el programa aborda amb una delicadesa extraordinària aquells silencis que travessen les famílies, les ferides que no s’anomenen perquè trencar-les podria tenir conseqüències imprevisibles. Però, en aquest episodi concret, el silenci que s’obria no era íntim: era estructural.

Dues metgesses de Madrid explicaven per què havien deixat la professió. No parlaven de vocació perduda ni de cansament puntual. Parlaven d’impossibilitat moral de continuar. Pressió assistencial insostenible, falta de recursos humans i tècnics, jornades que deshumanitzen tant el professional com el pacient. El relat se situava en temps de pandèmia, però res del que deien sona antic. Al contrari: sona dolorosament actual.

La sanitat pública està en una situació perillosa. I no només per manca de recursos, sinó perquè aquesta manca no és accidental.

Les dades ho confirmen de manera reiterada: la Comunidad de Madrid es troba, any rere any, entre les comunitats que menys inverteixen en sanitat pública per habitant, malgrat ser una de les regions amb més PIB i capacitat recaptatòria. Aquesta contradicció no és neutra. Té conseqüències directes: menys professionals, més pacients per consulta, més temps d’espera, més esgotament, més fugida de talent.

A aquest infrafinançament s’hi afegeix una realitat quotidiana que els professionals coneixen massa bé: quotes desbordades i temps d’atenció insuficients. Metges d’atenció primària amb molt més pacients dels recomanats, consultes que amb prou feines arriben als cinc o sis minuts. En aquestes condicions, parlar de qualitat assistencial és gairebé una burla. Quan el sistema obliga a triar entre rapidesa i cura, alguna cosa essencial ja s’ha trencat.

I en un sistema tensionat fins al límit, el relat apareix de seguida: “no funciona”, “és ineficient”, “cal buscar alternatives”. I l’alternativa, casualment, sempre és la mateixa: la privatització. No com a complement, sinó com a substitució progressiva. Primer es degrada el servei; després es presenta el mercat com a salvació. És un mecanisme conegut. I profundament pervers.

No és cert que la gestió privada siga intrínsecament més eficient. El que és cert és que selecciona riscos, deriva costos complexos al sistema públic i converteix un dret en un negoci. La sanitat privada no existeix per garantir universalitat; existeix per obtenir rendibilitat. I això, en salut, té un nom: exclusió.

El més greu és que tot això passa mentre la salut és reconeguda com un dret fonamental. No és una concessió administrativa ni una política opcional. És un dret recollit a la Constitució espanyola, que obliga els poders públics a garantir l’accés a la protecció de la salut. Jugar amb aquest dret, erosionar-lo deliberadament, és una irresponsabilitat democràtica.

Mentrestant, els professionals de la salut aguanten. Aguanten fins que no poden més. I quan marxen, se’ls culpa. Se’ls diu que no són prou resilients, que cal vocació, que el sistema és així. Però cap sistema que depenga del sacrifici constant dels seus treballadors és sostenible. I cap societat pot permetre’s perdre professionals formats durant anys per decisions polítiques calculades.

Denunciar aquesta situació no és fer política partidista. És defensar un bé comú. És dir que la sanitat pública no és negociable, que no es pot deixar caure per justificar després la seua substitució. És posar nom a una estratègia que, quan no es diu, avança sense resistència.

Cal escoltar les metgesses que marxen. Cal escoltar les infermeres exhaustes. Cal escoltar els pacients que esperen mesos. I cal dir-ho clar: el col·lapse no és inevitable. És el resultat de decisions concretes preses per governs concrets.

La sanitat pública no és perfecta. Però és una de les grans conquestes col·lectives que tenim. I deixar-la morir, a poc a poc, és una forma de renúncia que no ens podem permetre.

Perquè quan el dret a la salut es converteix en mercaderia, el preu no el paguen els pressupostos. El paguem les persones.

Per què a Europa la indignació no cristal·litza?

Foto de cottonbro studio

A Europa hi ha indignació. N’hi ha molta. El que no hi ha, o no hi ha de la mateixa manera, és traducció col·lectiva d’aquesta indignació en acció transformadora. I això no passa perquè la societat siga més conformista o menys conscient, sinó perquè el sistema ha aprés a administrar el malestar amb una eficàcia notable.

La diferència amb altres països on la joventut ha aconseguit forçar dimissions o canvis polítics no és tant ideològica com estructural.

El primer element és l’existència d’amortidors socials. A Europa, tot i l’erosió constant, encara hi ha prestacions, serveis públics, subsidis, mecanismes de protecció mínima. No són suficients, però funcionen com un coixí. El sofriment no arriba de cop; arriba a poc a poc. I el dolor lent, a diferència del col·lapse sobtat, desmobilitza. La gent aguanta més temps perquè sempre hi ha la sensació que encara no hem tocat fons.

El segon element és la individualització del malestar. La precarietat, la frustració o l’ansietat es viuen com a fracassos personals, no com a conseqüències d’un sistema. Si no arribes, és perquè no t’has esforçat prou. Si no te’n surts, és un problema teu. Sense relat col·lectiu, no hi ha conflicte col·lectiu. I sense conflicte compartit, no hi ha acció compartida.

El tercer factor és l’existència d’una sortida electoral que actua com a vàlvula de descompressió. A Europa, la indignació es vota. Es delega. Es posposa cada quatre anys. El simple fet d’introduir una papereta genera la sensació d’haver fet alguna cosa, encara que res no canvie substancialment després. El vot, en aquest context, funciona sovint com un tranquil·litzant cívic: alleuja, però no cura.

A tot això s’hi afegeix el paper dels mitjans de comunicació, que fragmenten el conflicte fins a fer-lo inofensiu. El malestar es converteix en tertúlia, en polèmica personalitzada, en espectacle polaritzat. Es parla molt, però no es construeix diagnòstic. No hi ha un “nosaltres” clar, ni un objectiu compartit, ni un adversari estructural identificable. La indignació es dispersa abans de poder condensar-se.

Hi ha també un factor decisiu: la por. No la por abstracta, sinó la por concreta de perdre el poc que queda. A Europa, moltes persones no viuen bé, però tampoc viuen prou malament per a arriscar-ho tot. Aquest conformisme defensiu —aguantar per no caure— és una de les eines més potents de desactivació política. La por administrada és més efectiva que la repressió oberta.

Finalment, una part de la indignació és segrestada i desviada. En lloc de convertir-se en demanda de drets o de justícia social, es transforma en rebuig identitari, en por a l’altre, en ressentiment cultural. L’extrema dreta no crea el malestar, però l’explota i el redirigeix cap a falsos culpables, protegint així les estructures que el generen.

La gran diferència amb altres contextos és aquesta: allà on la joventut s’ha revoltat amb força, ja no hi havia res a perdre. Les institucions no tenien credibilitat, el futur no oferia cap promesa i l’espera no tenia sentit. Quan l’esperança delegada s’esgota, la gent deixa de demanar permís.

A Europa encara vivim dins la ficció que el sistema pot corregir-se sol. Que, amb paciència, amb moderació, amb el vot adequat, les coses milloraran. Aquesta ficció és el que manté la indignació dispersa, fragmentada i inofensiva.Per això no és que a Europa no passe res. El que passa és que el conflicte està dissenyat perquè no cristal·litze. I mentre això siga així, la pregunta no és quan esclatarà la indignació, sinó quant temps més podrà ser gestionada sense transformar-se en alguna cosa diferent.

La joventut que diu prou (i ningú no mira)

Foto de Max Ravier

Mentre a Europa continuem parlant de desafecció, d’apatia juvenil o de joventut “despolititzada”, en altres parts del món està passant exactament el contrari. En països com Nepal, Filipines, Sri Lanka o Bangladesh, una generació jove, urbana i connectada ha decidit que ja n’hi ha prou de governs corruptes, impunitat estructural i promeses buides.

No estem parlant de revolucions clàssiques ni de cops d’estat. Parlem de mobilitzacions massives, sostingudes i descentralitzades, nascudes fora dels partits tradicionals, que han obligat governs a rectificar, a dimitir o, com a mínim, a mostrar les seues costures davant l’opinió pública. Protestes que no reclamen només millores econòmiques, sinó dignitat política.

A Sri Lanka, el 2022, la pressió popular va acabar forçant la fugida del president després d’anys de mala gestió i corrupció. A Bangladesh, les protestes estudiantils i juvenils contra el clientelisme i la repressió s’han convertit en un mal de cap constant per al govern. A Filipines, la joventut ha estat clau en la denúncia de l’autoritarisme, la corrupció i la impunitat, malgrat un context polític i mediàtic extremadament hostil. Al Nepal, la frustració amb una classe política endogàmica i desacreditada ha alimentat mobilitzacions que qüestionen directament el sistema.

Què tenen en comú tots aquests casos? Tres coses molt clares.

La primera: una ruptura del contracte social. Treballar ja no garanteix futur. Estudiar no assegura estabilitat. Complir les regles no protegeix de l’arbitrarietat. Quan aquesta sensació es generalitza, la protesta deixa de ser ideològica i esdevé existencial.

La segona: la corrupció ja no és invisible. Xarxes socials, filtracions, periodisme ciutadà i circulació d’informació han fet que allò que abans es tolerava com a “normal” ara siga percebut com a robatori descarat. La impunitat ha perdut el vel.

La tercera: una nova forma d’organització. Sense líders carismàtics clars, sense partits al davant, sense jerarquies fàcils de decapitar. Moviments líquids, difícils de controlar, que no demanen permís ni busquen legitimitat institucional prèvia.

I aleshores ve la pregunta incòmoda: per què els mitjans de comunicació occidentals quasi no en parlen?

La resposta no és la manca d’importància, sinó la manca de comoditat. Aquestes revoltes no encaixen amb els relats habituals. No són “primaveres” amb etiqueta exportable, ni conflictes geopolítics entre blocs clars. No hi ha un dolent oficial i un aliat evident. Són, simplement, ciutadans farts.

A més, són un mirall perillós. Si en països amb democràcies febles o autoritarismes clars la joventut s’organitza i planta cara a la corrupció, la pregunta és inevitable: què diu això de les nostres democràcies, on la corrupció també existeix però la resposta és sovint la resignació? Aquesta comparació no agrada ni als governs ni a molts mitjans.

Finalment, hi ha una raó més crua: sense interessos geopolítics forts, no hi ha focus mediàtic sostingut. Si no afecta mercats estratègics, aliances militars o grans potències, la indignació moral no cotitza prou.

Però el que està passant no és anecdòtic. És un senyal. Una generació que ha crescut sense promeses creïbles ha decidit no esperar més. No perquè tinga una ideologia perfecta, sinó perquè ha perdut la por a qüestionar un sistema que ja no li ofereix res.

El silenci mediàtic no fa desaparéixer el fenomen. Només el fa més revelador. Potser perquè aquestes protestes diuen una cosa molt simple i molt inquietant: quan la gent deixa de creure en el sistema, deixa també de demanar permís.

I això, aquí i allà, és el veritable canvi d’època.

Quan els bisbes fan oposició

Fotografia: EFE/Borja Sánchez-Trillo

Que els bisbes opinen no és cap novetat ni cap escàndol. Que la Conferencia Episcopal Española s’expresse sobre qüestions morals, socials o humanitàries forma part del joc democràtic en un Estat que garanteix la llibertat religiosa i d’expressió. El problema comença quan l’opinió deixa de ser reflexió moral i es converteix en oposició política organitzada.

I això és exactament el que està passant.

En les últimes setmanes, la Conferència Episcopal ha anat adoptant un discurs cada vegada més alineat amb l’agenda ideològica de la dreta política, tant en el llenguatge com en els marcs interpretatius. Ja no es tracta de discrepàncies puntuals o d’advertiments ètics generals, sinó d’una intervenció sistemàtica en el debat polític, amb un to de confrontació que desdibuixa qualsevol pretensió de neutralitat pastoral.

L’Estat espanyol és, constitucionalment, aconfessional. Això no vol dir antireligiós, però sí que implica una separació clara entre l’esfera institucional de l’Estat i la de les confessions religioses. Quan un organisme com la Conferència Episcopal actua com si fos un actor polític més —sense sotmetre’s a eleccions, sense rendició de comptes democràtica—, s’està travessant una línia delicada.

El paper del seu president, Luis Argüello, és especialment revelador. El seu discurs públic ha anat abandonant progressivament el registre pastoral per adoptar un llenguatge de combat ideològic que recorda massa el nacionalcatolicisme: aquell model en què l’Església no dialoga amb la democràcia, sinó que intenta condicionar-la.

Aquesta deriva no es produeix en el buit. Existeixen pressions evidents de grups ultraconservadors com Abogados Cristianos o Hazte Oír, que fa anys que practiquen una estratègia de judicialització ideològica i de guerra cultural. El problema no és que aquests col·lectius existisquen —formen part del pluralisme—, sinó que arrosseguen la jerarquia eclesiàstica cap a una trinxera política concreta.

Quan la Conferència Episcopal assumeix els seus marcs, ja no està defensant la fe ni els valors evangèlics, sinó una agenda política determinada. I això té conseqüències.

La primera és democràtica: una institució que gaudeix de privilegis fiscals, educatius i patrimonials no pot comportar-se com una força d’oposició ideològica sense passar pel filtre de les urnes. No es tracta de silenciar ningú, sinó de recordar que el poder sense legitimitat democràtica també erosiona la democràcia.

La segona és moral, i potser encara més greu. Quan l’Església eleva el to contra determinades lleis o avanços civils, però manté un silenci relativament còmode davant la desigualtat social, la precarietat o l’exclusió, el missatge que transmet és inquietant: algunes causes mereixen tota la mobilització; altres, no tant. No és difícil veure-hi una defensa del poder cultural perdut més que no pas de l’Evangeli.

Ningú discuteix el dret dels bisbes a expressar-se. El que està en qüestió és el paper que volen jugar. Si volen actuar com a actors polítics, caldria, com a mínim, que assumiren les regles del joc democràtic. Si no, el risc és evident: convertir la fe en una eina partidista i reactivar un nacionalcatolicisme que la societat espanyola creia superat.

Quan això passa, no només es deteriora la qualitat democràtica. També es deslegitima la veu moral de l’Església, que deixa de ser espai de consciència per esdevenir una trinxera més.

I això, per a una institució que diu parlar en nom de l’esperit, hauria de ser motiu de preocupació.