josepmanelvidal

Mal oratge per al tren

La constant de les anomalies en el tren de rodalia de Catalunya ha arribat fins a la tragèdia, afegint dos incidents que fins i tot han provocat la mort d’una persona. La via envaïda per un arbre caigut en un cas i, en l’altre, l’ensorrament d’una paret de contenció que, a més, deixa compromesa una important via de comunicació com és la transitada AP7. I, de sobte, allò que sempre havíem entés com un “problema de manteniment” deixa de ser només això.

No és només “mala sort” ni una concatenació d’incidents aïllats. És el símptoma d’un sistema que ja anava just i que ara comença a treballar en condicions més dures del que estava pensat per suportar.

Per una banda, hi ha la fragilitat acumulada: infraestructures envellides, manteniment irregular, inversions que arriben tard o que es fan a pedaços, i una xarxa que funciona sovint al límit. Quan un servei així es troba amb una anomalia (un arbre, un talús que cedeix, una paret de contenció que s’ensorra), l’impacte no és petit: és un tall, una emergència, una cadena de retards, un col·lapse.

Però hi ha un altre factor que ho canvia tot, la meteorologia. Aquesta ja no és el “fons” estable sobre el qual vivíem, sinó un agent actiu, imprevisible i agressiu. El canvi climàtic no és només més calor a l’estiu o més pluges un dia concret. És una alteració de patrons: episodis més sobtats, més intensos, més difícils de gestionar. I això multiplica el risc en infraestructures que depenen del terreny, del drenatge, de la vegetació i de la contenció de talussos.

La nostra vida quotidiana, durant dècades, s’ha construït sobre una idea silenciosa: que el món és estable. Que hi ha estacions, que hi ha ritmes, que hi ha una normalitat climàtica que pot ser incòmoda, però que és previsible. Que els ponts aguanten, que els talussos no cedeixen, que els arbres no cauen sobre les vies cada dos per tres. I que, quan passa una desgràcia, és un accident. Una excepció.

Però comencem a descobrir —massa lentament— que potser ja no vivim en un món d’excepcions, sinó en un món de freqüències.

Un arbre que cau sobre una via no és només un arbre. És una alerta. És la combinació de sequera, debilitament del sòl, vents més agressius, canvis sobtats, manca de gestió forestal i, sovint, manca de manteniment a les zones properes a la infraestructura. És la natura, sí, però és també el resultat d’una natura alterada. Una natura forçada a comportar-se d’una manera que no era la seua.

I una paret de contenció que s’ensorra no és només una paret “vella”. És un símbol físic d’allò que ens passa com a societat: vivim damunt d’estructures pensades per a un clima que ja no existeix. Les pluges torrencials, els episodis de vent, els canvis bruscos de temperatura, la degradació lenta dels materials, tot això no només desgasta: accelera. El temps es torna més violent. I el deteriorament, més ràpid. I quan l’obra pública es fa tapant forats, quan la inversió arriba tard i malament o quan la planificació es basa en la idea que “això no passarà”, el colp és inevitable.

El problema és que el tren és només la part visible. El tren és el lloc on ho notem perquè ens afecta directament: perquè arribem tard, perquè ens quedem tirats, perquè ens desesperem, perquè ens fa ràbia. Però el que hi ha al darrere és una cosa més profunda: el canvi climàtic està entrant a la nostra vida no com una notícia llunyana, sinó com una interrupció.

Una interrupció de la normalitat.

I això té conseqüències que encara no acabem d’assumir. Perquè quan Rodalia falla, no falla només un transport. Falla un model. Falla la idea que una gran ciutat i el seu entorn poden funcionar sense un sistema ferroviari fiable. Falla la promesa que la mobilitat pública pot ser l’eix de la vida quotidiana. Falla la confiança. I sense confiança, la gent no planifica: improvisa. I quan la gent improvisa, el país es desordena.

El més greu, però, és que encara ens ho expliquem amb paraules antigues. En diem “incidència”, “problema puntual”, “mala sort”. Com si el món continuara sent el mateix de sempre i nosaltres només tinguérem un mal dia.

Però no és un mal dia. És un avís.

El canvi climàtic no és només calor. No és només sequera. No és només un estiu que s’allarga. És també això: infraestructures que no aguanten. Servei públic que no resisteix. Emergències que es repeteixen. I, sobretot, una nova sensació: que la vida pot fallar per coses que abans no fallaven.

I ací apareix la gran pregunta política —i moral— que no ens agrada mirar de cara: estem adaptant el país al futur, o només estem reparant el passat?

Perquè adaptar no és reaccionar. Adaptar és anticipar. És revisar talussos, drenatges, parets de contenció, ponts i túnels pensant en episodis més extrems del que era habitual. És reforçar inspeccions, augmentar manteniment preventiu, gestionar la vegetació, invertir amb criteri i no amb propaganda. Entendre que “barat” avui és “caríssim” demà.

Però sobretot, adaptar és acceptar que el canvi climàtic ja no és una idea. És una condició. I una condició, quan s’instal·la, no demana permís. Només exigeix resposta.

Per això, el que hem viscut aquests dies no és només una prova d’estrés de Rodalia. És una prova d’estrés de país. Una prova de si som capaços de protegir la vida quotidiana de la gent. De si som capaços de sostenir el que és essencial. De si som capaços de mirar la realitat amb lucidesa i no amb excuses.

Perquè quan un tren s’atura per un arbre caigut, encara podem dir que és un incident. Però quan els incidents es multipliquen, quan les estructures cedeixen, quan hi ha morts, quan el servei esdevé incert, aleshores ja no és un incident: és un canvi d’època.

I el futur no arribarà amb una gran explosió. Arribarà amb una via tallada, un talús que cedeix, una paret que cau, una espera eterna a l’andana i amb la sensació inquietant que el món, sense fer soroll, s’ha desplaçat uns centímetres fora del seu lloc. I nosaltres encara li direm “normalitat”.

El contracte trencat

Antonio Papell escrivia fa poc a El País sobre la necessitat de reconstruir el contracte social, alertant del desconcert europeu i de com la dreta autoritària aprofita la fractura per a infiltrar-se i créixer. Parlava de Rousseau, de la “voluntat general”, del consens socialdemòcrata que va sostenir les democràcies després de la Segona Guerra Mundial i de com la crisi del 2008 va esquerdar aquell equilibri fins a deixar-nos, encara avui, en una mena d’intempèrie moral i política.

Tot això és cert. I és necessari tenir-ho en compte. Però si volem entendre de debò què significa “contracte social” en el present, cal baixar-lo de seguida de les tribunes i portar-lo al lloc on realment es trenca: la vida quotidiana.

Perquè no cal llegir Rousseau per a entendre què és un contracte social. El contracte social, avui, és una sensació molt més simple i molt més antiga: la idea que, si fas el que toca —treballes, compleixes, pagues, eduques els fills, respectes els altres—, el món no et deixarà caure del tot.

I això és el que s’ha trencat.

No s’ha trencat als parlaments, ni a les cimeres europees, ni als grans debats televisius on tots parlen com si el país fora un taulell d’escacs. S’ha trencat a casa, a peu de carrer, en el moment exacte en què la vida quotidiana s’ha tornat inviable i, a més, se’ns demana que ho acceptem com si fora normal.

Perquè el contracte social no és una teoria: és el lloguer que puja i puja fins a convertir-se en una expulsió lenta. És el jove que no pot emancipar-se ni amb estudis ni amb feina. És la parella que vol tenir fills i fa números amb una por que abans no hi havia. És la nevera que ja no podem omplir amb la mateixa tranquil·litat. És la factura que arriba i et fa callar. És el “ja veurem” que deixa de ser recurrent i es converteix en norma.

I després hi ha la sanitat, que és la gran línia vermella d’una societat decent.

Perquè quan la gent comença a sentir que el seu cos ja no té garantida una resposta ràpida, humana i efectiva; quan una cita al metge es converteix en una espera absurda; quan les urgències semblen una trinxera i no un lloc d’acollida i refugi; quan l’angoixa és part del procediment, llavors la democràcia perd una cosa que no es pot comprar: la confiança.

L’escola també ho sap. Ho sap cada mestre que mira una aula i entén que està sostenint alguna cosa més que continguts. Està sostenint famílies, emocions, desigualtats, fractures invisibles. I ho sap quan veu que el sistema demana miracles amb recursos insuficients, quan la burocràcia pesa més que la pedagogia, quan es parla d’innovació com si fora una paraula màgica mentre falta el més bàsic: temps, mans, estabilitat, cura.

Això és el contracte social: el dia a dia. I el dia a dia està ple de petites humiliacions modernes que s’han normalitzat.

Una administració que no escolta, sinó que deriva. Un telèfon que mai no s’agafa. Una finestreta digital que et tracta com si fores culpable per no entendre el procediment. Una norma que et cau damunt com una pedra. Un sistema que exigeix molt i acompanya poc. Una desafecció institucional.

I, mentrestant, la política es permet el luxe d’anar a una altra velocitat: la de la propaganda.

Ens diuen que tot va bé perquè els indicadors macroeconòmics no són un desastre. Que “estem millor que no abans”. Que “això passa a tot arreu”. Que la realitat és complexa. I potser sí. Però la vida d’una família que no arriba a final de mes no és complexa: és dura. I la dignitat no pot esperar que s’alinee amb l’economia mundial.

Quan el contracte social es trenca, no apareix de seguida el caos. Apareix una cosa pitjor: la resignació. La gent deixa de creure que res no canviarà. I quan la gent deixa de creure, comença a buscar culpables fàcils, solucions ràpides, líders que aixequen la veu com a profetes il·luminats a dalt d’un petit turó, discursos que prometen mà dura.

És així com entra l’autoritarisme: no sempre amb tancs, sinó amb cansament.

Per això és tan perillós jugar amb el foc del “ja s’espavilaran”, de l’“això és el mercat”, del “no hi ha diners”, del “no es pot fer més”. Perquè sí que es pot fer més. El que passa és que fer més implica decidir, prioritzar, tocar interessos, assumir costos polítics. I ací és on moltes democràcies fallen: no perquè no tinguen ideals, sinó perquè no tenen coratge.

I ara la pregunta és inevitable: es pot reconstruir el contracte social?

Sí. Però no amb discursos. Amb fets.

Reconstruir-lo no vol dir inventar un món perfecte. Vol dir tornar a garantir uns mínims que haurien de ser sagrats: un habitatge possible, una sanitat que oferisca cura real, una escola que sostinga, un treball que permeta viure, un transport que connecte, una administració que respecte. Vol dir que la gent torne a sentir que la societat no és una selva on cadascú sobreviu com pot.

I això exigeix una idea molt simple, que hem oblidat: la llibertat no és només que ningú no et prohibisca parlar. La llibertat també és no haver de viure amb l’aigua al coll.

Si el dia a dia és una cursa d’obstacles, la democràcia acaba sonant com una paraula bonica però buida. I llavors, quan algú et diu que la solució és tancar-se, expulsar, castigar, simplificar-ho tot amb odi, hi ha qui ho escolta perquè està esgotat.

No perquè siga dolent. Si no perquè està sol.

El contracte social, al capdavall, és això: la promesa que no estarem sols. Que no caldrà triar entre viure i respirar. Que el futur no serà un privilegi.

I potser és això, exactament, el que vol dir reconstruir el contracte social: tornar a fer habitable la vida.

Ciències al batxillerat: hi ha motiu per a la preocupació?

Foto de Yan Krukau

Pocs debats educatius queden fora de poder definir quina mena de societat volem, malgrat que ens vinguen embolicades en la grisa i insulsa burocràcia. I marca una d’aquelles línies que separen el que un país diu que vol ser del que acaba acceptant per cansament. El batxillerat és una d’aquestes línies. I el lloc que hi ocupen les ciències encara més. Perquè no parlem només d’horaris i matèries: parlem de què considerem important i de quin futur estem construint —o deixant que se’ns escape de les mans.

En els últims dies ha circulat una crida a “aturar el decret”, alertant que una modificació del batxillerat podria empobrir la formació científica de l’alumnat. El text és dur, i ho és perquè toca una fibra sensible: Catalunya no està precisament sobrada de cultura científica, i qualsevol moviment que faça olor de rebaixa genera una alarma legítima.

Ara bé: la pregunta important no és si hem de creure o no en l’alarma. La pregunta és més incòmoda i més necessària: hi ha motiu real per a la preocupació?

La resposta és ben curta, sí.

El canvi que s’ha plantejat (i que es justifica com una adaptació normativa) apunta a una reordenació de matèries i pesos dins del batxillerat. En particular, s’ha parlat de fusió de matèries científiques a primer. Blocs més amplis que agrupen continguts que abans apareixien separats. Això, en teoria, pot vendre’s com una simplificació moderna i coherent. Però en la pràctica obri un risc clar: la dilució.

Perquè fusionar no sempre significa millorar. A vegades significa fer més amb menys. I quan una assignatura ha d’encaixar en un espai més genèric, el que acostuma a passar és que es retalla profunditat, s’aplana el rigor i s’accelera el ritme fins a convertir l’aprenentatge en una cursa. I la ciència, si no té temps, es torna decorativa.

Però el risc més seriós no és només acadèmic: és social.

Si l’aprofundiment científic queda condicionat a optatives, itineraris o “possibilitats” del centre, podem acabar amb un batxillerat que funciona així: uns instituts podran oferir més ciència real, i altres no. I això, al final, converteix l’educació en una loteria. No per talent, sinó per recursos i organització. No per vocació, sinó per codi postal.

També hi ha un altre element que no és menor: el Treball de Recerca. Tocar-ne el pes o el seu paper especial dins de l’avaluació no és només un ajust numèric. És un missatge. El TR és una de les poques peces del sistema que obliga a aprendre a investigar, escriure, estructurar idees, sostenir un esforç llarg. Rebaixar-lo pot acabar sent una manera subtil de dir que la recerca és secundària, i que el batxillerat és només un tràmit cap a una prova final.

Per tot això, sí: hi ha motiu per a preocupar-se.

En educació una reforma pot ser, sobre el paper, una reorganització que manté hores i millora coherència. El problema és que el paper no és la realitat. La realitat és l’aula, el centre, la plantilla, el temps, l’estrés, la desigualtat d’oferta.

I ací és on el debat ha de ser adult i honest.

Volem saber quines són les hores mínimes obligatòries de ciències que farà qualsevol alumne. Volem saber si els aprofundiments depenen de l’atzar del centre. Saber si la reforma reforça la formació científica o si la converteix en una assignatura d’ambient, amable i superficial.

Perquè la ciència no és un luxe. És una forma de llibertat.

I un país que rebaixa el seu nivell científic no només perd futurs professionals: perd criteri, perd autonomia, perd capacitat de pensar. I això —a llarg termini— és el pitjor dels retrocessos.

Si s’ha de canviar el batxillerat, que es faça. Però que es faça a cara descoberta. I, sobretot, que es faça amb una idea clara al cap: els nostres alumnes no necessiten menys exigència. Necessiten més temps, més rigor i més oportunitats reals.

El botí polític del dolor

Escric entre la indignació i la desolació. Una tragèdia com la d’Adamuz (Còrdova), la primera cosa que demana, amb el seu impacte emocional, és silenci. Un silenci que no és fruit ni de la recerca de la comoditat, ni de la manca de respostes, ni perquè hi ha tragèdies que obliguen a callar per respecte. Quan hi ha morts, quan hi ha ferits, quan encara no s’han acabat les tasques de rescat, quan hi ha famílies esperant una confirmació amb el cor trencat, el primer que toca és tindre humanitat.

Però també hi ha gent que no sap habitar aquest silenci.

Gent que, davant d’una desgràcia, no veu víctimes, veu oportunitats. No veu dolor, veu una escletxa per on deixar anar el seu verí. No veu un país ferit, veu un escenari perfecte per representar el seu espectacle.

Ho hem pogut llegir a tot arreu. L’extrema dreta ha tardat ben poc a convertir un accident ferroviari en una arma política. Abans que hi hagueren dades, abans que hi haguera causes, abans que hi haguera una investigació mínimament sòlida, ja hi havia culpables assenyalats. I, sobretot, ja hi havia una intenció: sembrar desconfiança, inflamar la ràbia, fabricar enemics.

No ens enganyem. Això no és exercir l’oposició. Això és agitació.

Perquè una cosa és exigir responsabilitats quan toca, amb rigor, amb proves, amb respecte institucional i humà. I una altra cosa és aprofitar la commoció per a insinuar que “ens governa el crim”, que “tot és una màfia”, que “ens maten”. No són paraules innocents. Són consignes. Són llavors de violència. Frases pensades no per aclarir res, sinó per embrutar-ho tot.

I això és el que més indigna: la manca absoluta de moral.

No parlem d’un error de to, ni d’una relliscada emocional. Parlem d’una estratègia. D’un mètode. D’una manera de fer política basada en el colp baix, en la sospita permanent, en el descrèdit sistemàtic de les institucions, i en la necessitat de mantindre la societat en estat d’alarma permanent, com si visquérem en una guerra constant contra un enemic intern.

Perquè si tot és una guerra, tot s’hi val.

Però no estem en una guerra. Som una societat ferida. I és una democràcia. I una democràcia es defensa, també, en aquests instants en què la corfa del cos esquerdada, en què la gent té els sentiments a flor de pell i qualsevol espurna pot generar un incendi.

Quan parle de política adulta, parle exactament d’això: de saber distingir entre el dolor i el discurs. Entre la tragèdia i la propaganda. Entre el respecte i la intoxicació.

I és ací on em ve al cap una altra escena que he vist recentment i que, en el seu moment, em va deixar un mal cos difícil d’explicar: un vídeo d’Abascal en un centre educatiu, envoltat d’adolescents —xiquetes, exclusivament— que el miren, incrèdules, com si fora un ídol juvenil. Com si estigueren davant d’un cantant, d’un actor, d’una figura pop. I no puc evitar dir-ho tal com ho vaig sentir: em va semblar indecent.

Perquè això també forma part del mateix mecanisme.

No busquen ciutadans crítics. Busquen devoció, adhesió irracional. Busquen fascinació. Busquen la política convertida en espectacle, en identitat, en tribu. Volen exactament això, ingenuïtat, puerilitat. La sensació que el món és simple i que tot es pot resoldre a colps de frase contundent, d’insult i de sospita.

És més fàcil fer política així. És més fàcil governar emocions que governar realitats.

Però un país no es dirigeix amb consignes. Un país no es cura amb odi. Un país no es reconstrueix amb mentides repetides a crits. I sobretot: un país no pot acceptar que el dolor de les víctimes siga utilitzat com a gasolina per a la crispació.

La pregunta, per tant, no és només què diuen. La pregunta és què busquen. I el que busquen és clar: un clima de violència gratuïta, una societat permanentment irritada, una ciutadania convertida en massa acrítica, i una democràcia reduïda a un quadrilàter de boxa.

I davant d’això, sí: ens hem de mullar. No perquè tinguem cap fe cega en cap govern —la política adulta també és crítica i exigent— sinó perquè hi ha una diferència enorme entre fiscalitzar el poder i dinamitar el país. Entre demanar responsabilitats i convertir cada tragèdia en una oportunitat per al linxament. Entre fer política i enfangar.

I jo, personalment, em negue a normalitzar el fang.

Perquè quan convertim la política en un bassal de tarquim, la primera cosa que s’ofega és la veritat. I després, darrere, s’ofega tot el que ens sosté: el respecte, la convivència, la decència i la possibilitat de mirar-nos als ulls sense odi.

No es tracta de callar. Es tracta de tornar-li la paraula a la dignitat. I, sobretot, de no deixar-los que protagonitzen el relat.

L’AVE es menja l’avió… i després devora el tren que fa possible la vida

L’article publicat a EL PAÍS el passat 12 de gener, celebra —amb raó— que el tren d’alta velocitat s’estiga “menjant” l’avió en les grans rutes de l’Estat. Les dades són clares: més passatgers, menys emissions, menys vols, un estalvi equivalent a centenars de milers de cotxes fora de la carretera. Tot això és cert. I és bo.

Però hi ha una altra pregunta que l’article no fa, i que és impossible d’ignorar quan baixem del gràfic i trepitgem l’andana quotidiana: què passa quan el tren que vola es menja també el tren que camina?

Perquè mentre s’ha invertit massivament en corredors d’alta velocitat —molts d’ells duplicats, sobredimensionats o pensats més com a símbol que com a servei— el tren de rodalia, el tren realment majoritari, ha estat deixat en una situació de precarietat crònica. No per accident. Per prioritat política.

El tren de rodalia no connecta capitals amb capitals. Connecta vides amb vides.

És el tren del treballador, de l’estudiant, de l’infermer, de la mestra, de la gent gran. El que no genera titulars triomfalistes, però sense el qual les ciutats simplement no funcionen. I, tanmateix, és el que acumula dècades de desinversió: infraestructures envellides, avaries constants, manca de material, estacions degradades, retards convertits en normalitat.

L’article explica amb detall com, quan el temps de viatge baixa de les tres hores, la ciutadania opta massivament pel tren davant l’avió. Però el mateix raonament no s’aplica al tren de proximitat: què passa quan el servei no és fiable, quan els horaris no es compleixen, quan el viatge quotidià es converteix en una loteria? La resposta és coneguda: cotxe privat, embussos, més emissions. Exactament el contrari del relat verd que es vol projectar.

Aquí rau la paradoxa: s’utilitza l’argument climàtic per justificar una aposta gairebé exclusiva per l’alta velocitat, mentre s’abandona el sistema que podria generar l’impacte ambiental més gran, perquè afecta milions de desplaçaments diaris. No set grans rutes. Milers de trajectes petits. Invisibles. Decisius.

No es tracta d’oposar alta velocitat i rodalia com si foren enemigues naturals. El problema és haver convertit la primera en una infraestructura depredadora de recursos, capaç de justificar-ho tot, mentre la segona queda amb el discurs verd als llavis i les vies rovellades sota els peus.

Un sistema de transport just no es mesura per la velocitat màxima que pot assolir, sinó per la dignitat mínima que garanteix. I en aquest sentit, l’Estat pot presumir de trens que guanyen a l’avió mentre condemna milions de persones a un servei ferroviari indigne cada matí.

Potser el veritable titular que falta no és que el tren es menge l’avió, sinó aquest altre, molt menys celebrable: hem deixat que el tren de l’espectacle es menge el tren que sosté la vida quotidiana.

Ricard Pérez Casado

Ricard Pérez Casado va morir el passat 14 de gener, però el seu llegat continua caminant cada dia pels carrers de València. No és una metàfora: està sota els peus, en les clavegueres que no es veuen; en els barris que ja no s’inunden; en el vell llit del Túria convertit en jardí; en una ciutat que, sense saber-ho del tot, encara respira moltes de les idees que ell va defensar quan gairebé ningú no ho feia.

Va ser, de facto, el primer alcalde plenament democràtic de València després del franquisme. I també va ser —com l’han definit tants— l’alcalde il·lustrat: un intel·lectual que va acceptar el repte de governar una ciutat devastada urbanísticament, empobrida institucionalment i fracturada emocionalment per quaranta anys de dictadura

Quan va arribar a l’alcaldia, el 1979, València era una ciutat col·lapsada: aigües residuals abocades al mar, barris sencers sense asfaltar, camions travessant el centre com si fos una carretera nacional, el tren tallant la ciutat durant hores, el Saler devorat pel ciment i un pla general que preveia convertir el Túria en una autopista urbana

I tot això amb un ajuntament pràcticament en fallida i amb una administració encara amarada de rutines franquistes.

Pérez Casado va entendre que governar no era lluir obra, sinó reparar l’invisible. Per això va enterrar milions en col·lectors, en canalitzacions, en infraestructures bàsiques que no donaven vots però retornaven dignitat. Va apostar per soterrar les vies del tren, per traure els camions del centre, per cosir barris abandonats, per dotar la ciutat de transport públic modern. I, sobretot, va defensar una idea radical per a l’època: la ciutat havia de ser un espai per a la vida, no per a la velocitat.

El símbol més clar d’aquesta visió és el Jardí del Túria. Allà on el franquisme havia projectat asfalt, Pérez Casado va imaginar verd, cultura i convivència. El Palau de la Música, els primers trams del jardí, la idea d’una cadena cultural al llarg del riu… tot això es va concebre enmig de resistències ferotges, fins i tot dins del seu propi partit

Avui, aquell espai és el cor cívic de la ciutat. I gairebé ningú no recorda que difícil va ser fer-lo possible.

Però si hi ha un moment que revela –si més no, per a mi– amb una claredat gairebé tràgica, el seu pensament, és la nit del 23 de febrer de 1981. València va ser l’única ciutat on els tancs van eixir al carrer. L’única. Anys després, en una entrevista a un diari italià, li van preguntar què havia sigut el que més por li havia fet aquella nit. I, curiosament, no va parlar de les armes, sinó del silenci de la gent.

Va dir que en qualsevol altra ciutat europea la ciutadania hauria eixit a defensar la democràcia. A València, no. La gent es va amagar. No per covardia, sinó perquè la dictadura era massa recent. La por encara vivia dins les cases. I aquell silenci —va advertir— era un obstacle profund per construir una ciutat lliure, moderna i democràtica.

Aquesta por no era teòrica. Era domèstica. Encara recorde mon pare aquell dia, tornat jo a casa després de les classes suspeses, enterrant llibres al corral de casa, embolicats amb bosses de plàstic, per si tornaven aquells temps foscos. Llibres prohibits. Idees. No per destruir-les, sinó per sobreviure-les. El passat no havia acabat. I Pérez Casado ho sabia.

En aquella entrevista, Pérez Casado també apuntava —amb la prudència de qui sap on trepitja— que no tothom va reaccionar amb la mateixa por. Que hi va haver qui, aquella mateixa nit, va entendre que el vell poder encara manava i va córrer a mostrar-li lleialtat. No en va donar noms. No calia.

Potser per això va patir tant. Va ser atacat físicament en el seu primer acte públic; qüestionat pel blaverisme; assetjat mediàticament; combatut dins del seu propi partit; i, finalment, empés a dimitir després de guanyar tres eleccions, esgotat per les pressions, les calúmnies i la manca de suport institucional

Va pagar car el seu excés de cultura en una ciutat encara massa provinciana. Va escriure, va pensar, va ironitzar. I això, en política, sovint no es perdona.

Després vindria Europa: Mostar, la reconstrucció democràtica després de la guerra, les primeres eleccions en una ciutat ferida. I també el Congrés dels Diputats, on va defensar causes oblidades: els maquis, els deportats als camps nazis. Sempre des d’una idea obstinada de justícia i memòria

Ricard Pérez Casado no va fer política per enriquir-se. Al final de la seua existència, tenia una pensió modesta i un patrimoni discret. Havia dedicat la vida al bé comú. I això, en temps de cinisme, és potser el seu llegat més incòmode.

Recordar-lo avui és recordar que es pot governar d’una altra manera. Una en la que no cal avergonyir-se de parlar en valencià, perquè no és cap defecte, sinó una digna manifestació d’allò que som. Que la política pot ser pensament, cultura i projecte. Que les ciutats no es construeixen només amb formigó, sinó amb coratge cívic. I que el silenci, aquell silenci que tant el va espantar, només es trenca si algú s’atreveix a parlar, a imaginar i a avançar-se al seu temps.

Ricard Pérez Casado ho va fer. I València encara camina, sovint sense saber-ho, pels senderols que ell va obrir. Just és tenir-lo present. Avui, més encara.

Un sistema sense humanitat

Hi ha decisions que, encara que siguen legals, resulten profundament injustes. I n’hi ha algunes que, a més, deixen al descobert fins a quin punt un sistema pot funcionar perfectament mentre falla en l’essencial. No perquè falten lleis, ni protocols, ni discursos solemnes, sinó perquè falta la capacitat de detenir-se. D’aturar la màquina. De mirar el cas concret i dir: aquí no podem continuar com sempre.

El passat dimecres, 14 de gener, un jutjat de Madrid va executar el desnonament d’una família al barri de Villaverde, formada per dues xiquetes i la seua àvia. La mare de les xiquetes, víctima mortal de la violència de gènere, va morir amb 36 anys; des d’aleshores, les seues filles menors i l’àvia havien conviscut al pis on es produí el llançament.

El desnonament es va produir per una execució hipotecària derivada d’un deute que va acabar en mans (oh, sorpresa!) d’una societat immobiliària, que va acabar reclamant la propietat de l’habitatge i va aconseguir la via judicial per expulsar la família.

Tot i l’aparent esforç que va dir l’Ajuntament de Madrid presentant un requeriment al jutge i un informe social per intentar paralitzar el llançament, la decisió no es va frenar i es va executar a l’hora prevista, amb la presència de tota la sàdica maquinària administrativa.

Les germanes i la seua àvia han perdut definitivament la casa i han hagut de repartir-se entre domicilis de coneguts o veïns que els han ofert allotjament.

Desnonar dues criatures que han perdut la mare assassinada per violència masclista no és només una injustícia. És una derrota moral. No del jutge que signa, ni del funcionari que executa, ni del polític que mira cap a un altre costat. És una derrota del sistema sencer, que actua com si la realitat fos un expedient més, com si el dolor pogués arxivar-se.

Ens omplim la boca parlant de protecció, de drets, de xarxes de benestar social. Però quan el cas exigeix una resposta excepcional —perquè excepcional ha estat la violència soferta—, el sistema es refugia en la norma, en la competència, en el procediment. I així, ningú no és responsable, però tots ho són.

Alternatives n’hi havia. I n’hi ha. El que no hi havia —o no s’ha volgut exercir— és voluntat política, jurídica i humana per suspendre un procés que mai no hauria d’haver arribat fins aquí. Perquè quan la llei s’aplica sense capacitat de discerniment, deixa de ser una eina de justícia i es converteix en una simple màquina d’execució.

No era tan difícil. No ho és. No cal inventar res. Només calia voluntat. Voluntat de suspendre, de protegir, d’entendre que hi ha moments en què l’interés general no és un concepte abstracte, sinó dues xiquetes que necessiten continuar dormint al mateix lloc on encara sobreviu la memòria de la mare.

De què serveix una administració immensa, plena de protocols i competències, si no sap protegir dues criatures que ja han patit la forma més extrema de violència? De què serveix un estat que proclama drets, però no sap garantir el més bàsic: la seguretat, l’estabilitat, la continuïtat vital dels més vulnerables?

Aquest cas no és una excepció desafortunada. És un símptoma. El símptoma d’un sistema que gestiona expedients amb eficàcia, però que ha perdut el sentit de la proporció. Que confon neutralitat amb indiferència. Que delega la responsabilitat fins que ningú no se sent interpel·lat. I així, ningú no és culpable. Però el resultat és devastador.

Perquè el problema no és tècnic. És ètic.

Quan l’Estat no sap protegir, quan la justícia no sap escoltar, quan la solidaritat queda sotmesa a terminis i informes, el missatge que enviem és clar: hi ha vides que poden esperar. Hi ha patiments que poden ajornar-se. Hi ha innocències que poden ser sacrificades en nom del funcionament correcte del sistema.

Això no és governar. Això és administrar el dolor.

Hem construït sistemes eficients per gestionar la normalitat, però inútils davant el trauma. Sistemes que funcionen bé mentre ningú no pateix massa. Sistemes que col·lapsen quan la vida exigeix una resposta humana i no burocràtica.

I el més inquietant és això: ens hi acostumem. Ens indignem, sí, però breument. Compartim la notícia, sospirem, i continuem. Però cada vegada que acceptem que això “no tenia altra solució”, diem alguna cosa molt més greu: que la justícia és un luxe, que la solidaritat és opcional i que la compassió depén del calendari administratiu.

No és veritat. No hauria de ser-ho.

Un sistema que no sap aturar-se davant la innocència ferida no és neutre. És cruel. I una societat que ho permet, amb resignació i silenci, s’empobreix moralment.Potser ja és hora de dir-ho sense eufemismes: no ens falta normativa; ens falta consciència. No ens falta estructura; ens falta coratge. No ens falta capacitat; ens falta humanitat.

L’heroisme de la División Azul

Foto de Pixabay

Diumenge passat, 10 de gener, l’eurodiputat de l’extrema dreta espanyola, Jorge Buxadé, s’espolsava unes declaracions reivindicant la División Azul com un episodi d’heroisme patriòtic. Una afirmació no solament greu, denunciable i menyspreable sinó profundament perversa.

Potser, a aquest individu, convindria recordar-li, abans de res, que la División Azul no va ser un accident històric ni un gest neutral. Va ser una unitat enviada amb el vistiplau del règim del seu admirat genocida Francisco Franco, per col·laborar activament amb l’Alemanya nazi en el front oriental. No per defensar Espanya. No per salvar vides. Si no per reforçar una maquinària militar i ideològica que avui podem anomenar amb totes les lletres com a criminal. I no per opinió, sinó per sentència judicial.

Els Judicis de Nuremberg no deixen marge al relativisme: el nazisme va ser condemnat per crims contra la humanitat. Camps d’extermini, deportacions massives, assassinats sistemàtics, humiliació industrialitzada de l’ésser humà. Tot això no és una interpretació ideològica: és dret internacional, és memòria documentada, és veritat històrica.

Davant d’això, una pregunta resulta inevitable: des de quan col·laborar amb el crim pot considerar-se heroic? Quina mena de cervell degradat pot elevar a categoria moral una acció que va contribuir —directament o indirecta— a sostenir un projecte genocida?

L’heroisme, si encara volem conservar el sentit de la paraula, no té res a veure amb l’obediència cega ni amb l’alineament ideològic. L’heroisme implica risc personal per salvar vides, per defensar la dignitat humana, per preservar drets quan aquests són amenaçats. Heroic és qui protegeix el feble, no qui reforça l’opressor. Heroic és qui desobeeix una ordre injusta, no qui l’executa amb entusiasme.

Reivindicar la División Azul com a gesta heroica no és només un insult a les víctimes del nazisme; és també un intent de blanqueig moral del feixisme, una operació de maquillatge històric que pretén convertir la barbàrie en orgull i la complicitat en virtut.

Encara més greu és que aquest relat ignore —o fingisca ignorar— que la presència d’aquella unitat espanyola al front rus formava part del mateix engranatge que sostenia els camps de concentració. No cal que els soldats custodiaren directament les tanques d’Auschwitz per ser part del sistema que ho feia possible. La guerra nazi era un tot indivisible: militar, ideològic i exterminador.

Defensar avui aquella participació no és una qüestió d’opinió: és una presa de posició moral. I diu molt —massa— de qui la sosté.

Potser el problema és que, per a alguns, la idea d’heroisme no està vinculada a la vida, sinó al poder; no a la dignitat, sinó a la imposició; no a la humanitat compartida, sinó a una jerarquia on uns valen més que altres. Però això no és heroisme. Això té un altre nom. I la història ja l’ha jutjat.

El que realment caldria explicar —i repetir, si cal— és que no tot passat mereix ser celebrat, i que la memòria no serveix per a glorificar, sinó per comprendre, assumir responsabilitats i evitar que la barbàrie torne a presentar-se disfressada de valentia. Perquè quan es confon el crim amb l’heroisme, el perill no és només mirar enrere amb ulls cecs. El perill és preparar el terreny perquè puga tornar a passar.

Torna la història?

Imagen de Max en Pixabay

La història no torna. Però insisteix.

No reapareix amb els mateixos noms ni amb els mateixos uniformes, sinó amb formes que ens resulten vagament familiars. Allò que reconeixem no és la imatge, sinó el gest. No el símbol, sinó el mecanisme. Per això la memòria no és una arqueologia del passat, sinó una vigilància del present.

En els darrers anys, l’actuació del cos federal nord-americà conegut com a Immigration and Customs Enforcement (ICE) ha esdevingut un d’aquests gestos que incomoden. No pel que fa —que també—, sinó per com ho fa i, sobretot, pel que normalitza. El debat que obre no és només polític ni migratori. És un debat sobre la manera com el poder gestiona la por, i sobre què passa quan aquesta por deixa de ser una reacció i es converteix en mètode.

ICE és un cos jove. Va néixer el 2003, en el món posterior a l’11 de setembre, quan l’excepció va començar a adquirir una pàtina de normalitat. Creat dins del Departament de Seguretat Nacional, porta inscrit en el seu ADN un principi inquietant: que la seguretat justifica una expansió del poder que no necessita demanar permís constantment. I allò que es presenta com a provisional, en aquests contextos, té tendència a arrelar.

La teoria política ho sap bé: quan l’excepció deixa de ser una resposta puntual i esdevé estructural, l’estat de dret no s’ensorra de cop. Es desplaça. Lentament. El límit ja no desapareix; simplement es mou.

Un cos policial esdevé ideològic no quan proclama una doctrina, sinó quan deixa d’aplicar una norma general i passa a executar una voluntat política concreta. Sota l’administració de Donald Trump, ICE ha assumit aquest paper amb una claredat inquietant. No actua només per regular fluxos migratoris, sinó per produir un efecte: fer visible la força de l’Estat, inscriure-la en la vida quotidiana, recordar que hi ha cossos que poden aparéixer sense avís.

La por, ací, no és un dany col·lateral. És un dispositiu.

El més greu és que aquesta por no afecta solament les persones migrants. S’escampa. Esdevé atmosfera. Famílies, veïns, ciutadans amb drets plens entren en un estat de sospita difusa: ningú no sap exactament què pot provocar una intervenció, ni fins on pot arribar. Quan la norma esdevé opaca, el cos —el gest, la mirada, els nervis— passa a ser llegit com a indici.

Això arriba a entrar en fricció directa amb un dels pilars del constitucionalisme nord-americà: el Fourth Amendment, que protegeix l’espai privat davant escorcolls i detencions arbitràries¹. Però més enllà del text legal, el que es posa en joc és una idea: que la casa, el domicili, la persona mateixa, són espais on l’Estat no pot accedir sense justificació. Quan aquesta frontera s’erosiona, no sempre ho fa amb violència explícita; sovint ho fa amb intimidació, amb presència armada, amb silenci imposat.

A aquesta erosió s’hi afegeix la tecnologia. Bases de dades massives, reconeixement facial, seguiment digital. Eines que avancen molt més ràpidament que la reflexió jurídica que hauria de legitimar-les. El debat sobre què significa avui una expectativa raonable de privacitat queda enrere, mentre la pràctica s’imposa. El resultat no és neutralitat, sinó asimetria: un poder que veu, registra i actua, davant d’individus que només poden reaccionar.

El cas de Renée Nicole Good, morta durant una operació d’ICE a Minneapolis, concentra tots aquests elements. No només per la mort en si, sinó pel que va ocórrer després. La protecció política immediata de l’agent implicat abans que cap instància judicial independent poguera pronunciar-se envia un missatge clar: l’actuació està justificada abans de ser examinada². La llei, en lloc de límit, esdevé coartada retrospectiva.

És en aquest punt quan la memòria històrica s’activa. No per equiparar, sinó per advertir. La comparació amb cossos del passat com les Schutzstaffel, incomoda i ha d’incomodar. No perquè estiguem davant del nazisme —dir això seria fals i irresponsable—, sinó perquè les semblances no són morals, sinó estructurals: lleialtat vertical al poder executiu, actuació basada en sospita més que en delicte, debilitament del control judicial, impunitat operativa, ús de la por com a eina de govern.

La història no es repeteix. Però s’assembla. I les semblances no s’assenyalen per escandalitzar, sinó per evitar que es consoliden.

Quan un Estat delega la gestió del conflicte en la força letal, no mostra fortalesa. Mostra incapacitat de sostenir la fragilitat humana. El pànic, la confusió, el gest erràtic —allò que ens fa vulnerables— passen a ser llegits com a amenaces objectives. En aquest punt, la bala substitueix el criteri. I això, històricament, sempre ha estat un senyal.

La memòria no serveix per a tranquil·litzar-nos amb “això no pot tornar a passar”. Serveix per a recordar-nos que allò que acaba malament mai no comença així. Comença amb excepcions raonables, amb pors justificades, amb silencis còmodes.

Notes

¹ El Fourth Amendment protegeix especialment l’espai domiciliari davant escorcolls i detencions sense ordre judicial fundada.
² La protecció política prèvia dificulta la revisió judicial independent i erosiona el principi de responsabilitat en l’ús de la força.

La defensa de la democràcia

Foto de Mohamed elamine M’siouri

Una democràcia no es perd perquè un dia aparega un líder amb prou pulmons per a aixecar la veu més que la resta. Es perd quan la ciutadania, fatigada i acostumada a una successió interminable de despropòsits, deixa de sentir com a pròpies les institucions que la sustenten. I el més sorprenent —i potser el més inquietant— és que aquest procés no es nodreix necessàriament pas de conspiracions. El deteriorament pot ser semblant al de la roba que va esfilagarsant-se pel simple fet de fer-la servir.

La corrupció, repetida fins a l’extenuació, acaba tenint un efecte més devastador que el mateix delicte: fa que el delicte perda rellevància. Quan tot és motiu d’escàndol, res ja no escandalitza. I quan res escandalitza, la moral pública esdevé una mena de soroll de fons, tolerable, inofensiu, com els compressors que donen llum als mercats ambulants. Els ciutadans continuen vivint-hi, però han deixat d’escoltar-lo. Això —més que qualsevol maniobra oculta— és el que afebleix una democràcia: la indiferència.

Aquest desprestigi progressiu —dels mitjans, dels tribunals, dels representants polítics— no necessita que ningú el planifique. De fet, és molt més perillós quan no hi ha ningú al timó. En absència d’un causant clar, el que prolifera és una mena de sensació difusa que “tot va malament perquè sí”, i que cap esforç individual pot redreçar-ho. Aquesta sensació és el fertilitzant natural dels moviments autoritaris: ofereixen una explicació senzilla per al caos i una solució ràpida per a la confusió. No importa si la solució és falsa; el que importa és que és fàcil de recordar.

Orwell, l’escriptor de capçalera d’un líder carismàtic (sic) de la dreta espanyola, ho va dir a la seua manera: la llibertat no desapareix per un acte dramàtic, sinó per una acumulació d’obvietats que ningú no discuteix. El país que tolera el cinisme polític, que s’acostuma a la mitja veritat, que accepta que els tribunals són part del joc i no el seu àrbitre, és un país que pot despertar un dia dins un nou règim sense haver sentit ni tan sols el soroll de la porta tancant-se.

És natural preguntar-se si tot això forma part d’un pla. Però potser la pregunta correcta no és qui ho dirigeix, sinó per què ho permetem. Les democràcies es mantenen vives només quan la ciutadania assumeix la incomoditat de vigilar-les. Deixar d’exigir claredat és el primer pas per perdre-la. Demanar explicacions pot semblar un gest menor, però és exactament el que separa una societat lliure d’una de subordinada.

Si continuem avançant amb passos cansats, acceptant que la vida pública és irremeiablement térbola, el resultat serà inevitable: no caldrà que arribe cap il·luminat. Ens hi haurem acostumat nosaltres mateixos.

Per això, la defensa de la democràcia no és cap heroisme. És un acte de persistència. Consisteix, simplement, a recordar una idea que sembla elemental, però que sovint oblidem: que les institucions són nostres mentre les mirem de prop, i deixaran de ser-ho quan apartem la mirada.