Foto de Jakub Zerdzicki.
Anem a fer un exercici de civisme i a explicar a certs espècimens que habiten la fauna política en representativitat d’una part important de la societat, com mostrar indignació (fins i tot ferotge) i explicar per què, sense arribar a emporcar-se la boca com un vulgar aficionat de futbol.
El que assenyalaré, no és un escàndol cridaner. Tampoc un cas de corrupció de maletí, ni una fotografia comprometedora. És una decisió administrativa, tècnica, redactada amb llenguatge jurídic, neutre, que ha passat desapercebuda entre decrets, disposicions i terminis. Però el que ha aconseguit és, en realitat, una cosa molt més profunda: canviar el sentit moral d’allò que havia de ser un dret.
Segons l’article publicat a l’aDiario.es, Mazón va aprovar un decret el desembre de 2024 que estableix que algunes VPO (HPO en català) de promocions privades no mantinguen la protecció de manera permanent, sinó només durant un màxim de 15 a 30 anys, i després podran ser venudes com si foren habitatge de preu lliure. Això significa que, amb el pas del temps, aquelles cases que s’han construït o adjudicat amb preus regulats passen a tenir el mateix valor que altres de mercat, beneficiant els propietaris individuals i els especuladors, en lloc de garantir que es mantinguen dins del parc públic d’habitatge assequible.
Les VPO no naixen perquè sí. No són una categoria urbanística. Són una confessió pública de fracàs col·lectiu. L’administració diu: sabem que el mercat, deixat a la seua lògica, expulsa gent de la possibilitat de viure. I, davant d’això, intervé. No per fer negoci. No per generar oportunitats futures de guany. Si no per garantir una cosa tan elemental com que algú puga habitar un lloc sense que el preu de l’habitatge el condemne a la perifèria de la vida.
Quan una VPO deixa de ser protegida amb el pas dels anys, el que es desprotegeix no és la casa. Es desprotegeix la idea mateixa que l’habitatge podia ser una eina de justícia.
I això és el que indigna.
Perquè, amb aquest canvi, allò que havia sigut un mecanisme de correcció social es converteix, amb el temps, en una oportunitat d’especulació legítima. El missatge implícit és devastador: aprofita la protecció mentre dure, perquè després podràs capitalitzar-la. La política pública deixa de mirar al futur col·lectiu i comença a sembrar futurs beneficis individuals.
I això és una perversió silenciosa.
Perquè ja no parlem d’ajudar qui ho necessita, sinó de com convertir l’ajuda en patrimoni. No és el dret a l’habitatge el que queda garantit, sinó el dret a revalorar-lo quan el mercat ho permeta.
L’habitatge protegit, així, deixa de ser protegit. Es converteix en habitatge amb data de caducitat moral.
I encara hi ha un altre element que punxa més endins: quan aquest canvi es produeix en un context en què ja hi ha sospites sobre adjudicacions dubtoses, la norma deixa de ser abstracta. Comença a fer olor de cas concret. De benefici concret. De noms i cognoms que, potser, algun dia, podran vendre allò que havia nascut per no ser venut.
Aleshores la indignació deixa de ser ideològica. Es torna ètica.
Perquè el que es trenca no és una llei. És la confiança que la llei estava per protegir-nos del mercat, no per facilitar-li el camí. I això és profundament obscé. No perquè siga il·legal. Si no perquè és perfectament legal fer que una política social acabe servint al mateix mecanisme que pretenia corregir.
Això és el que indigna de veritat. Que, sense soroll, sense escàndol, sense titulars cridaners, s’haja aconseguit que el dret a l’habitatge deixe de ser un dret i passe a ser una inversió amb memòria institucional. I quan l’administració comença a fabricar inversions amb allò que havia de ser justícia, la ciutadania deixa de ser subjecte de drets i passa a ser espectadora d’un negoci que es fa amb les seues necessitats.
I d’aquesta manera, senyoreta Belén Navarro, un expressa la seua indignació de manera ordenada, reflexiva i profitosa perquè siga entesa pel seu auditori. Posa valor en la paraula, i fa pedagogia davant dels seus representats, demostrant-los que l’argumentació és l’instrument que un necessita per fer política.
filant prim 