En els darrers dies els mitjans s’han fet ressò de la polèmica al voltant del cicle sobre la Guerra Civil (ara ajornat per Pérez-Reverte després de diverses renúncies a participar-hi). Una mena de taula rodona que, impulsada per l’extrema dreta, pretenia ser un intent polític de trencar el consens històric sobre el franquisme, assolit per la historiografia després de dècades d’investigació rigorosa, i sembrar dubtes sobre fets àmpliament demostrats per convertir-los en matèria d’opinió.
El debat és una eina noble quan es produeix dins d’un marc compartit de realitat. Quan les parts accepten unes regles mínimes de joc, una base comuna de fets. Però quan el que es posa en qüestió és precisament aquesta base —quan s’insinua que potser no està tan clar qui va provocar la guerra, o que potser la repressió no va ser tan greu, o que tot depén del relat que s’explique— el debat deixa de ser un exercici democràtic i es converteix en una distorsió.
De sobte, ens descobrim obligats a explicar, una vegada més, que una dictadura va ser una dictadura. Que un cop d’estat contra un govern legítim no és una opinió, sinó un fet. Que la repressió, l’exili, les cunetes, els afusellaments, els camps de concentració, no són relats alternatius, sinó història documentada. I, tanmateix, ens demanen que ho debatem. Que ho posem sobre la taula amb qui ho qüestiona. Que dialoguem, que siguem oberts, que no caiguem en la temptació de la intransigència.
Això no és pluralisme. És desplaçament.
Perquè, sense adonar-nos-en, deixem de parlar de com reparar una injustícia històrica per començar a discutir si aquella injustícia va existir realment. Deixem de preguntar-nos què fem amb la memòria per haver de justificar que la memòria és necessària. I això desgasta. Desgasta molt més que la discrepància política ordinària, perquè afecta el sòl mateix sobre el qual caminem.
Cal dir-ho amb claredat i sense complexos: hi ha fets que no són opinables. No perquè ho decidim nosaltres, sinó perquè dècades d’investigació rigorosa els han establert amb solidesa. Que la Guerra Civil s’inicia amb un cop d’estat contra un govern legítim. Que la dictadura va exercir una repressió sistemàtica. I que hi ha víctimes, exili, fosses i silencis que no són metàfores.
Això no és una interpretació ideològica. És història documentada.
Hi ha una idea molt estesa que diu que la democràcia consisteix a parlar amb tothom. Però potser la maduresa democràtica consisteix, també, a saber quan no cal seure a segons quines taules. No per menyspreu, no per censura, sinó per responsabilitat. Perquè no tot és opinable i no tot mereix l’estatus de debat. Quan posem al mateix nivell qui defensa la democràcia i qui justifica una dictadura, no estem enriquint el debat: estem desdibuixant la frontera moral que el fa possible.
I potser el gest més honest no és entrar en totes les discussions, sinó preservar l’espai on la realitat encara té sentit. Recordar que la memòria no és un relat entre altres, sinó una responsabilitat col·lectiva. I assumir que, a vegades, la millor defensa del diàleg és negar-se a convertir en debat allò que ja no ho és.
No és replegament. És fermesa.
I potser, avui més que mai, la defensa del diàleg exigeix preservar-lo de les trampes que el buiden de sentit.
filant prim 