Habitatge: dret o bé de mercat?

Foto de Alena Darmel.

Si volem saber de debò si un país funciona, no cal mirar el PIB, ni parar atenció al contingut de certs discursos ni  a altres solemnitats paregudes. Cal fixar-se en una cosa més simple i més contundent: si la gent pot pagar-se un sostre sense por.

Malgrat que ens ho venguen d’aquesta manera, l’habitatge no és un debat tècnic. És un debat moral. I, sobretot, és un debat que moltíssima gent té a flor de pell, especialment si el viuen de primera mà. Si són protagonistes del fet angoixant que el lloguer s’empassa el salari. Si els sobrevola l’amenaça del desnonament i si la factura deixa a les fosques el món que pensaven accessible i resulta que no és. 

En aquest context, qualsevol proposta que facen els partits no és només “política d’habitatge”. És una manera de decidir qui té dret a quedar-se i qui ha d’anar-se’n.

Avui us concretaré el mapa polític amb una pregunta ben senzilla: l’habitatge és un dret o és un bé de mercat? Quan un partit tracta l’habitatge com un dret, tendeix a pensar que l’Estat ha d’actuar com un escut protegint els vulnerables, evitant expulsions, posant límits als abusos i construint un sistema que garantisca un mínim de seguretat vital.

Si, per contra, un partit tracta l’habitatge com un bé de mercat exclusivament, tendeix a pensar que la solució està en funció de construir més, incentivar promotors, reduir regulació, “fer que l’oferta augmente” i confiar que el preu es corregirà.

Les dues mirades coexisteixen en una mateixa democràcia. El problema és quan la crisi és tan profunda que el mercat, per si sol, ja no té temps d’arreglar res. Perquè la gent no viu en el “terme mitjà”. La gent viu en el mes que ve.

L’espai del govern (amb matisos entre PSOE i Sumar) tendeix a defensar la idea que l’habitatge s’ha de protegir com un dret. Això es tradueix en polítiques d’emergència i regulació, com ara, moratòries de desnonaments per a famílies vulnerables, protecció contra talls de subministraments, ajudes socials i, en alguns casos, regulació de preus o mecanismes per frenar abusos en zones tensionades.

Aquesta mirada té una virtut que sovint s’oblida: salva gent ara. I quan parlem d’habitatge, “salvar ara” no és una metàfora. És literal.

Ara bé, aquesta proposta necessita una segona pota que moltes vegades queda curta. Un parc públic fort, estable i massiu. Perquè si només fas emergència, vas posant apòsits a una hemorràgia.

El PP, en canvi, sol plantejar el problema com una qüestió d’oferta i incentius. Diuen que cal construir més, agilitzar tràmits, reduir burocràcia, incentivar la rehabilitació i donar seguretat jurídica als propietaris perquè posen pisos al mercat.

És una proposta coherent amb una idea liberal. El mercat s’autocorregeix si li lleves frens. I és cert que l’oferta importa. Però hi ha una ombra llarga en aquest discurs. Quan tot depén del mercat, la protecció social queda sempre com un “després”. I el “després” sol arribar tard per a qui ja està a la porta del carrer.

A més, aquesta postura sol ser reticent a controls de preus o mesures fortes de protecció, perquè es consideren “intervencionistes” o contraproduents. El resultat és que el PP pot ser útil per a parlar de construcció i dinamisme, però acostuma a ser feble en la pregunta essencial: què fem, mentrestant, amb la gent que no pot pagar?

Junts combina elements de política pública amb un enfocament clar de centredreta. Parla de construir, rehabilitar, ampliar oferta i col·laboració publicoprivada. I això, en teoria, pot sumar. Però hi ha dos punts que defineixen la seua postura i que la fan menys “dret universal” del que sembla.

El primer, Junts tendeix a ser reticent a regulacions fortes del mercat del lloguer, i a preferir solucions d’oferta i incentius.

El segon, i més delicat, quan proposes condicions d’accés més restrictives a l’habitatge protegit (criteris d’empadronament o allargar el temps de residència), estàs convertint el dret en una mena de filtre. És a dir, no és “habitatge per a qui ho necessita”, sinó “habitatge per a qui compleix unes condicions prèvies”. I això, socialment, és una línia perillosa. Perquè el dret, quan es converteix en una cursa d’obstacles, deixa de ser dret.

VOX va encara més lluny en la direcció del mercat i la propietat privada. Rebutja controls de preus, rebutja moratòries de desnonaments i centra el seu discurs en la seguretat jurídica dels propietaris, el càstig a l’ocupació i l’ordre. En aquesta mirada, l’habitatge no és un dret exigible, sinó un bé que s’aconsegueix o no s’aconsegueix, i l’Estat ha d’intervenir el mínim possible.

El problema és evident, en un context de crisi com l’actual, aquest enfocament no és una solució social. És una selecció natural. I quan un país deixa que la selecció natural faça de política pública, el que creix no és l’ordre, el que creix és la desigualtat i la por.

La pregunta realment important no és quin partit ofereix el discurs més net. La pregunta és: què és socialment més just i més eficaç? I la resposta és incòmoda perquè no és un eslògan. La solució social és la que actua en dos temps.

Primer: protegir ara. Moratòries de desnonament per a vulnerables. Protecció contra talls de subministrament. Ajuts directes. Regulació quan el mercat es torna depredador.

Segon: construir demà. Parc públic d’habitatge real, massiu, sostingut. Rehabilitació. Oferta assequible. Planificació urbana que no expulse. I sí: també incentius, però amb condicions socials clares.

Perquè si només fas emergència, cronifiques la crisi. I si només fas mercat, condemnes una part de la població a caure mentre “arriba l’oferta”.

La política d’habitatge és això: decidir si acceptes que hi haja expulsats pel camí.

Un país no es mesura pels que aguanten. Es mesura pels que salva. I l’habitatge és el termòmetre més honest de tots: o la democràcia és capaç de garantir un sostre mínim de dignitat, o el que tenim no és una societat, sinó una loteria. I una loteria no és llibertat. És incertesa i por.