xarxes socials – filant prim

Abans de curar, protegir.

Hi ha una cosa que em costa d’entendre en el debat sobre la prohibició de les xarxes socials als menors de setze anys. I és la resistència d’alguns terapeutes a una mesura que, en teoria, hauria d’anar en la mateixa direcció que la seua feina quotidiana. Professionals que treballen amb addiccions, amb ansietat, amb trastorns de la imatge, amb adolescents trencats per una comparació constant amb cossos, vides i èxits impossibles. Professionals que veuen cada dia les conseqüències d’un entorn digital dissenyat per captar l’atenció. I que, malgrat això, s’oposen a una mesura de contenció prèvia.

No dubte de la seua bona fe. Però crec que s’equivoquen de lloc.

La teràpia i la política pública no operen en el mateix pla. El terapeuta treballa amb el dany ja produït, amb la ferida oberta, amb el subjecte que ha entrat en el circuit de la dependència o del malestar. La política pública, en canvi, no tracta casos; posa límits estructurals. No cura; protegeix. I confondre aquests dos nivells porta a conclusions errònies.

És cert que prohibir no cura. Però ningú no ha dit que cure. El que fa —o el que hauria de fer— és evitar que el dany es produïsca abans que siga necessari curar-lo.

Dir que una prohibició no serveix perquè no resol el problema de fons és un argument que, aplicat a altres àmbits, ens semblaria insostenible. No esperem que un adolescent tinga una relació madura amb l’alcohol per permetre-li beure. No confiem en la seua capacitat d’autoregulació davant del joc d’apostes. Ni exposem deliberadament un cos en formació a substàncies addictives amb l’argument que després ja l’acompanyarem terapèuticament.

Per què, doncs, ho fem amb entorns digitals dissenyats explícitament per explotar els mecanismes de recompensa, la por al rebuig i la necessitat de validació?

Sovint, darrere d’aquesta oposició, hi ha una idea molt arrelada: la defensa de l’autonomia del menor. Però cal dir-ho clarament: no hi ha autonomia real quan l’entorn està pensat per manipular. No hi ha llibertat quan el disseny està orientat a generar dependència. Confiar en la capacitat d’autoregulació d’un adolescent en aquests contextos no és empoderar-lo; és abandonar-lo.

I ací apareix una altra confusió, encara més delicada: la d’entendre els trastorns derivats d’aquest ús com un dany col·lateral inevitable, com el preu a pagar per viure en el món contemporani. Com si la tasca del terapeuta començara necessàriament després de la caiguda, i no tinguera res a dir sobre l’altura des de la qual deixem caure.

La prevenció no invalida la teràpia. La fa menys necessària. I això, lluny de ser una amenaça per a cap professió, hauria de ser un horitzó compartit.

Potser el que incomoda de la prohibició no és tant la mesura en si com el que revela: que durant anys hem normalitzat un entorn que sabem que fa mal, i que hem delegat la clínica allò que hauríem d’haver assumit com a responsabilitat col·lectiva. Posar un límit ara ens obliga a reconéixer que abans no l’hem posat.

No tot el que després es pot tractar hauria d’haver estat permés abans. Aquesta és una idea incòmoda, però fonamental.

I potser el debat no va de prohibicions ni de llibertats, sinó d’una pregunta més simple i més exigent: si sabem el que sabem, per què ens costa tant protegir abans?

La comunitat inexistent

Foto de Keira Burton.

En aquests dies de debat sobre l’edat mínima per accedir a les xarxes socials, la conversa pública sembla haver-se instal·lat en un terreny molt concret: la dopamina, els algoritmes, el disseny addictiu, la salut mental. Parlem del que fan les pantalles al cervell dels adolescents. Parlem de regulació, de verificació d’edat, de límits legals. I tot això és necessari. Però, mentre discutim això, hi ha una pregunta que quasi ningú expressa i que, potser, és la més decisiva de totes.

Què és exactament una comunitat? No què sembla, ni què simula, ni què connecta. Què és.

Perquè potser el problema no és només que les xarxes socials puguen fer mal al cervell adolescent. Potser el problema és més profund i més silenciós: que poden arribar a ocupar simbòlicament el lloc d’allò que no poden oferir.

La comunitat humana no és una suma de contactes. No és una llista de perfils. No és un flux constant d’interaccions breus, editables i reversibles. La comunitat és una experiència corporal. Té presència, té gest, té silencis compartits, té mirades que no es poden esquivar, té incomoditats que no es poden tancar amb un clic.

La comunitat té fricció. I és aquesta fricció la que educa.

Aprenem a conviure no quan tot flueix, sinó quan alguna cosa incomoda. Quan hem de negociar el conflicte cara a cara. Quan el cos de l’altre és present i no podem escapar-nos. Quan el temps és lent i les relacions no es poden editar.

Les xarxes socials, fins i tot si foren ètiques, els seus algoritmes estigueren regulats, i si eliminàrem tots els mecanismes de retenció de l’atenció, continuarien tenint una característica que les fa radicalment diferents de la comunitat real: són espais sense cos.

Són àmbits on la relació és fragmentada, optimitzada, dissenyada perquè siga còmoda. Espais on podem mostrar només allò que volem mostrar, on podem desaparéixer quan volem, on el conflicte es resol amb silenci, amb bloqueig, amb evasió.

I el cervell adolescent aprén el que practica.

Si practica relacions mediades, editables i escàpoles, està aprenent una forma de vincular-se que no és la que sosté una societat. Està aprenent una idea de comunitat que no és comunitat, sinó una simulació amable d’aquesta.

Pot arribar a sentir que ja té comunitat, que ja està connectat amb els altres, que ja forma part d’alguna cosa. Quan, en realitat, el que té és una xarxa de contactes sense fricció humana. I la fricció humana és el que ens fa créixer.

Per això el debat sobre les xarxes en adolescents no pot quedar-se només en la salut mental ni en la regulació tecnològica. Hi ha una qüestió antropològica de fons que ens interpel·la com a societat: quin espai estem deixant que ocupe, en la vida dels joves, allò que hauria d’estar reservat a l’experiència directa amb els altres. Perquè la comunitat no és un lloc on tot és possible. És un lloc on no tot és còmode.

La comunitat real obliga a esperar, a escoltar, a tolerar, a gestionar la frustració, a llegir el rostre de l’altre, a entendre el gest, a acceptar la presència. És un aprenentatge lent, físic i, sovint, incòmode. Però és aquest aprenentatge el que ens permet evolucionar com a societat.

Quan un adolescent passa hores en un entorn que elimina precisament aquesta incomoditat, està deixant de practicar alguna cosa que no pot aprendre enlloc més.

Potser el veritable risc no és només el que les xarxes fan al seu cervell, sinó el que li impedeixen practicar amb el cos.

I això no es resol només regulant el disseny ni fixant una edat mínima. Això ens obliga a preguntar-nos quins espais reals de trobada estem oferint. Quina comunitat tangible tenen al seu abast. Quin lloc ocupa, en les seues vides, el món que no es pot editar.

Perquè, encara que les xarxes foren perfectes, continuarien sense poder ser l’indret on un adolescent aprén què és una comunitat.

I potser aquest és el debat que encara no hem començat.

La coartada de les xarxes

Foto de cottonbro studio.

Arran de la possible prohibició de l’ús de les xarxes socials fins als setze anys, comencen a circular arguments que, quan els sents o llegeixes, no saps si t’estan parlant des de la bona fe o des d’una ceguesa tan profunda que ja sembla directament fe: “Hi ha adolescents que només poden trobar gent com ells a través de les xarxes”.

I, de sobte, la frase sembla compassiva. Sensible. Inclusiva. Però si la mires amb una mica de calma, esdevé una confessió inquietant. Perquè no està descrivint un benefici de les xarxes. Està descrivint un fracàs col·lectiu.

Quan un adult diu que un menor necessita Instagram, TikTok o X per trobar persones que compartisquen la seua condició, el que està admetent, sense voler-ho, és que la família, l’escola, el barri, l’associacionisme, els serveis públics i la comunitat sencera no han sabut crear espais reals on aquell adolescent puga sentir-se reconegut sense haver d’entrar en un entorn dissenyat per captar la seua atenció i convertir-la en benefici econòmic.

Les xarxes no són comunitat. Les xarxes simulen comunitat.

I aquesta diferència, en un cervell de tretze anys, no és menor. És decisiva.

Perquè mentre l’adolescent creu que està trobant gent com ell, el que realment està passant és que un algoritme l’està classificant, perfilant i alimentant amb continguts que reforcen la seua vulnerabilitat. Perquè el model de negoci no és el benestar, sinó el temps de permanència.

Dir que un menor necessita les xarxes per construir la seua identitat és com dir que necessita un casino per aprendre probabilitat. Potser hi aprén alguna cosa, sí, però el cost és immens, invisible i profund.

Els indicadors de salut mental adolescent dels darrers deu anys no són una casualitat. Ansietat, depressió, autolesions, comparació corporal obsessiva, addicció dopamínica, assetjament digital. Tot això creix en paral·lel a la irrupció massiva de les xarxes en aquestes edats. I, malgrat això, el debat públic gira entorn de la por a “aïllar-los”. Com si no veiérem que, en realitat, el que fan les xarxes és aïllar-los dins d’una bombolla d’algoritme mentre els fan creure que estan connectats amb el món.

Hi ha una diferència enorme entre trobar algú que t’entén i ser conduït cap a continguts que et retenen perquè exploten allò que et fa més fràgil. El segon no és comunitat. És explotació de la vulnerabilitat.

Quan algú defensa que sense xarxes hi ha adolescents —LGTBI, neurodivergents, amb interessos minoritaris— que no trobaran mai ningú com ells, el que diu, en el fons, és una frase molt més dura del que sembla: “Com que la societat adulta no ha sabut oferir espais segurs, els deixem entrar en un entorn que els farà mal, però almenys allà no se sentiran sols.”

Això no és una defensa de les xarxes. És una renúncia pedagògica de dimensions gegantines. És acceptar que l’espai natural de socialització dels adolescents siga un entorn dissenyat per maximitzar la dependència. I encara pitjor: és convertir aquesta dependència en coartada moral.

La prohibició de l’ús de xarxes abans dels setze anys no és una restricció de llibertat. És una mesura de salut pública davant d’una indústria que viu de la fragilitat psicològica de qui encara no té les eines per protegir-se’n.

Com va passar amb el tabac en espais públics, com va passar amb l’alcohol en menors, com hauria de passar amb qualsevol entorn que sabem que genera dany abans que maduresa.

Però el debat, una vegada més, està girat del revés. Parlem de la necessitat de connexió identitària, quan el que hauríem d’estar discutint és la necessitat de protecció cognitiva i emocional en una etapa on la identitat encara s’està construint.

La frase que tant circula —“sense xarxes no podran trobar gent com ells”— no parla de tecnologia. Parla de nosaltres. Parla del buit que hem deixat, dels espais que no hem sabut construir i de la comunitat que hem deixat d’exercir. I, potser per això, és tan incòmoda.

Perquè en lloc d’obligar-nos a reparar el món real, ens permet justificar que els adolescents busquen refugi en un món virtual que els cobrarà un preu altíssim per cada minut de consol que els ofereix.

Potser el veritable debat no és si els menors poden viure sense xarxes. Potser el debat és si nosaltres, com a adults, estem disposats a crear un món on no els hi faça falta.