Etiqueta: Thriller

Us diré la veritat

La veritat sobre el cas Harry Quebert és una d’aquelles lectures que, amb el pas del temps, continues recordant no pel que et va donar, sinó pel que et va prendre. En el meu cas, fins al punt d’haver-la d’abandonar. No per provocació ni per desdeny capriciós, sinó per una sensació sostinguda d’esgotament literari. La prosa em va semblar plana, sense relleu ni tensió real, amb una acumulació de diàlegs que aspiren a alleugerir la lectura, però que acaben buidant-la de credibilitat. Els personatges parlen molt, però diuen poc; es mouen, però no avancen. I el relat, lluny de créixer, s’embolica en una reiteració que pesa.

Un dels punts més problemàtics és la voluntat de convertir la novel·la en una mena de manual encobert sobre l’ofici d’escriure. El protagonista —un escriptor en crisi— sembla funcionar com a altaveu d’una mirada egocentrada i pretensiosa que no troba justificació narrativa. Lluny d’enriquir el text, aquesta capa metaliterària introdueix una sensació d’autocomplaença que desactiva qualsevol empatia. Encara més desconcertant resulta la comparació —que alguns van fer— amb obres com Lolita: una analogia desmesurada que deixa en evidència fins a quin punt la jove que articula el misteri és poc més que un recurs argumental, sense cos ni ànima pròpia, utilitzada per sostenir una història de lladres i serenos amb pretensions de gran novel·la.

Que La veritat sobre el cas Harry Quebert acabara convertint-se en un best-seller diu més del funcionament del mercat que no pas del seu valor literari. Les campanyes ferotges, les crítiques superlatives i l’acceptació massiva creen un clima difícil de qüestionar, i anar a contracorrent sempre té un cost. Però llegir també implica assumir aquest risc. L’adaptació audiovisual —encara més feble— i la continuïtat de la carrera de Dicker semblen confirmar que ningú no va voler aturar-se a revisar els defectes estructurals, els girs inversemblants i els llocs comuns que arrossegava el manuscrit. Potser el que més dol no és que el llibre siga dolent, sinó la sensació que, amb una mirada editorial més exigent, podria haver estat alguna cosa molt millor. I això, en literatura, sempre és una llàstima.

La caixa negra

La caixa negra s’inscriu amb naturalitat en allò que podríem anomenar, amb una lucidesa gens menor, la novel·la negra de lladres i serenos. Sense ornaments innecessaris ni efectismes buits, Michael Connelly desplega una història que confia en l’ofici, en el temps i en la paciència del lector. El cas que ocupa Harry Bosch —un assassinat comés durant els disturbis racials de Los Angeles de 1992, reobert vint anys després— ja anuncia el to: la memòria com a camp de batalla, les proves erosionades pel temps, els testimonis que s’han esvaït o han aprés a mentir millor. No hi ha urgència espectacular; hi ha persistència. I això, en el gènere, és una virtut cada vegada més escassa.

Bosch és un personatge amb consciència, un detectiu que no sap —ni vol— separar la feina de la moral. Obcecat amb la veritat, resulta incòmode per a un sistema policial on la política sovinteja massa la comissaria i on alguns càrrecs veuen en els cadàvers una oportunitat de promoció. Aquesta obstinació el posa en el punt de mira tant dels culpables com d’aquells que no haurien de ser-ho tant. Amb molt poca acció en el tram, la novel·la guanya densitat seguint el procés investigador: els moviments senzills, les estratègies, les connexions lentes que van tancant el cercle. Paral·lelament, Bosch intenta assumir —de manera maldestra, però sincera— el seu paper de pare d’una adolescent que, inevitablement, acabarà mirant el món amb uns ulls molt semblants als seus.

Qui haja conegut el personatge abans a través de la sèrie Bosch (Prime), protagonitzada amb contenció i carisma per Titus Welliver, reconeixerà de seguida aquest mateix esperit: un home sol, fidel a una idea de justícia que no cotitza a l’alça. Connelly, antic periodista de successos, escriu amb un coneixement profund del terreny, i aquesta versemblança sosté tota la novel·la sense necessitat d’alçar la veu. Traduïda amb solvència per Ricard Biel i publicada dins la col·lecció Sèrie Negra de RBA, La caixa negra deixa una sensació agredolça: la d’haver llegit una molt bona història i la de constatar que siga l’únic Bosch disponible en català. Potser perquè, com el seu protagonista, aquest llibre també sap que la veritat —i la bona literatura— sempre arriben amb retard, però val la pena esperar-les.