Foto de Miguel Á. Padriñán.
Sabem que hi ha territoris que no reclamen res. No alcen la veu. No entren als titulars. Simplement llisquen entre les vetes del temps. La comarca és un d’aquests llocs. Un espai on la vida es mou sense demanar permís: la gent treballa, es forma, es desplaça, envelleix, torna. Tot ocorre allí, encara que sovint ningú no li done nom.
Llegint l’article recent d’Àngels Doménech García, publicat a Investigaciones Geográficas, sobre la funcionalitat de l’espai comarcal i l’efecte dels instruments de planificació formativa i d’ocupació a la Marina Baixa, un té la sensació que algú, per fi, s’ha aturat a mirar aquest moviment lent, gairebé invisible. No per jutjar-lo. No per ordenar-lo. Només per entendre’l.
La Marina Baixa és un territori estirat. El litoral ple, intens, accelerat. L’interior més buit, més silenciós, sostingut amb dificultat. Entre tots dos, una xarxa de desplaçaments quotidians, d’oficis temporals, d’oportunitats que apareixen i desapareixen. No és un mapa. És una respiració desigual.
L’article en qüestió parla de planificació, de governança, d’instruments institucionals. Però sota aquest llenguatge —necessari i precís— hi ha una altra cosa que es deixa sentir: la idea que governar bé és entendre com funciona realment un lloc. No com figura en els decrets, sinó com batega, com existeix, com viu.
Hi ha comarques que existeixen sense existir del tot. No tenen poder propi, ni competències plenes, ni veu clara. I, tanmateix, són l’escenari real de la vida. És allí on la formació connecta —o no— amb el treball. On l’ocupació és possible o precària. On el futur pren forma, encara que siga fràgil. Marcades amb l’obstinat i humil propòsit d’existir.
El text mostra com alguns instruments recents intenten cosir aquest territori dispers. Ho fan amb dificultats, amb límits evidents, amb dependències. Però també amb una intuïció valuosa: que pensar junts, a escala comarcal, pot ser una manera d’escoltar millor el territori.
Potser el fet més colpidor no és el que l’article afirma, sinó el que deixa entreveure: que moltes vegades el problema no és la manca de dades, sinó la manca d’atenció. No sabem què fer perquè no mirem prou. O perquè mirem des de massa lluny.
Aquest treball no ofereix solucions ràpides. No promet miracles. Fa una cosa més rara i més necessària: posa paraules a una realitat que ja hi era. I en fer-ho, la dignifica.
Potser pensar la comarca no és una qüestió administrativa, sinó un acte de cura. Reconéixer el lloc on les coses passen. Donar-li temps. Escoltar-lo sense presses.
De vegades, això ja és una forma de justícia.
filant prim 