Etiqueta: Stephen King

Trobar llibres que puguen oferir un bon estudi sobre Stephen King, l’escriptor, és molt difícil. Als EUA, certament, no. Ací, sí. A la meua biblioteca tinc les seues memòries, en català, publicades per L’altra editorial, sota el títol d’“Escriure. Memòries d’un ofici” i traduïdes per Martí Sales. Un excel·lent recull de textos a la semblança d’un dietari, que no solament descobreixen a l’autor sinó que ens donen pistes sobre la seua compulsiva vocació. Abans, però, ja teníem “Danza Macabra”, un assaig on el mestre ens fa una suggerent passejada pels mons de la fantasia i l’horror, que tant l’han complagut a ell i a aquells que hem llegit les seues produccions. I que ens situen inequívocament en el centre del seu imaginari.

Amb motiu del 75è aniversari de l’escriptor, també va aparéixer “Stephen King. Una gran celebración de la vida y la obra del gran maestro del terror” del crític literari Bev Vincent, editat per Libros Cúpula i traduït al castellà per Jaume Muñoz Cunill. Un estudi genuïnament literari que aprofundeix en la creativitat de les seues novel·les, relats curts, contes i adaptacions cinematogràfiques, cosa que el converteix en el llibre més complet sobre l’autor en les nostres contrades. Ara mateix, l’assaig més revelador que existeix sobre ell. 

També hi ha d’altres, més vistosos, com “Stephen King. Guía ilustrada del maestro del terror”, dels crítics de cinema Matthieu Rostac i François Cau, editada per Lunwerg. Una entretinguda i original recopilació de tota la seua producció, farcida de curiositats, mapes dels llocs ficticis destacats i els motius més recurrents del seu univers literari i les adaptacions cinematogràfiques de les quals ha estat objecte. 

Això sense oblidar “Todo sobre Stephen King”, escrit per l’argentí Ariel Bosi (a qui jo vaig seguint per Instagram perquè em resulta un divulgador interessant i proper, i compartim fanatisme) i que li va publicar Plaza&Janés. Un llibre molt complicat d’aconseguir ara i que només sovinteja els mercats de segona mà, venent-se a preu d’or i que ja va ser presentat en el seu moment com el llibre definitiu sobre el rei del terror. Un manual de consulta im-pres-cin-di-ble i que si, mereix algun elogi és per la seua exhaustivitat i rigor. Cert que li cal una actualització, però tenint en compte com és de prolífic el mestre King, no acabaríem mai. 

Per què faig aquesta introducció? Doncs perquè recentment he anat a parar a un nou estudi literari (sic), aquesta vegada perpetrat per un tal Tony Jiménez, sota el títol de “Stephen King. El resplandor del genio” i editat per una desconeguda (per a mi) Montaigne/Berenice. Presentat com un assaig apassionat i rigorós, després de llegit el seu primer capítol, és només un recull de totes aquelles coses que ja sabem, però argumentades com si foren els xafardejos d’una portera de finca. Els patiments d’algú que no vol perdre el camí de l’èxit i que condicionaran, no solament la seua vida personal i familiar, així com la seua producció literària (a la que no es fa referència, curiosament), estan narrats amb força mal gust. Com tampoc es poden fer passar per rigoroses les opinions personals del senyor Jiménez sobre els llibres, que no prenen més entitat que un “m’agrada” sota l’entrada d’algú en una xarxa social. Això sense afegir que té una narració descurada, farcida de repeticions, d’idees anodines i ressuades i que traeix, precisament, la màxima del mestre King, quan diu que el més important d’escriure és reescriure!

Crec que el senyor Jiménez aconsegueix ben bé el contrari del que es proposava: passa de voler ressenyar un geni resplendent a enfosquir-nos totes les expectatives sobre el mateix. L’editorial ha deixat tota la feina d’edició a la sinopsi: un parany per a lectors compulsius com jo. Li hauria anat millor haver prestat més atenció al contingut i l’expressió, a l’organització del text i a l’eliminació de fragments que, lluny d’ajudar a entendre l’obra del senyor King, empastifen el resultat. No es pot parlar de rigor quan tot és una barreja d’anècdotes i llocs comuns, d’allò que pots trobar-te als llibres anomenats mediàtics, i que es venen a les parades de les botigues d’aeroports, abans no acaben en paradetes de fira de segona mà.

El clàssic que enguany fa 50 anys de la seva publicació. Stephen King va treballar com a professor quan va publicar “Carrie” el 1974. Compaginar la docència amb l’escriptura era quasi impossible. Tornar a casa, corregir, preparar més papers… Et deixa sense temps per dedicar-te al teu treball. Diuen que va pensar que, si en dos o tres anys més no acabava la novel·la, deixaria d’escriure. Cosa que, afortunadament, no va passar. Amb aquest llibre va entrar per la porta gran de la literatura fantàstica i va ser adaptat per al cinema per un altre gran: Brian De Palma (amb una joveníssima Sissy Spacek de protagonista).
Ací el teniu de nou. Amb una preciosa coberta i prologat per la Margaret Atwood (@therealmargaretatwood). Tot un luxe.

Cinquanta anys després, Carrie continua sent una novel·la incòmoda i fonda, molt més complexa del que sovint permet la seua fama popular. Stephen King no hi entra com a autor de terror a l’ús, sinó com a observador moral d’una comunitat petita, closa sobre si mateixa, on la violència no esclata de sobte sinó que es cou lentament en la humiliació quotidiana. Carrie White no és només una adolescent amb poders telequinètics: és el resultat inevitable d’un sistema d’exclusió, d’un entorn que confon la diferència amb l’amenaça i la vulnerabilitat amb la culpa. El terror, ací, no ve del sobrenatural, sinó de la crueltat perfectament humana, organitzada, tolerada i, sovint, celebrada.

Formalment, King arrisca amb una estructura fragmentada que combina relat principal, informes, testimonis i retalls documentals, com si la tragèdia necessitara ser explicada després, quan ja no hi ha res a salvar. Aquesta polifonia dona a la novel·la una densitat inesperada i una sensació de fatalitat irreversible: tot està escrit abans que comence realment. El lector no avança amb esperança, sinó amb una mena de lucidesa dolorosa, sabent que el desastre no és un accident, sinó una conseqüència. En aquest sentit, Carrie parla menys del despertar d’un poder que de la impossibilitat d’aprendre a viure amb ell en un món hostil, governat per la por i la repressió —especialment la del cos femení i del desig—, encarnada de manera brutal en la figura de la mare.

L’adaptació cinematogràfica de Brian De Palma va fixar imatges icòniques que han acabat eclipsant, en part, la subtilesa del text original. Però tornant a la novel·la, el que colpeja és la seua tristesa profunda, gairebé elegíaca. Carrie no és una història de venjança, sinó una elegia per tot allò que podria haver estat i no va ser. Llegida avui, manté intacta la seua força perquè continua preguntant-nos —sense estridències, amb una veu sorprenentment compassiva— fins a quin punt som responsables del monstre que diem témer. I aquesta pregunta, com tota bona pregunta literària, no admet una resposta còmoda.

Potser em faig pesat fent referència constant al meu idil·li amb l’escriptor Stephen King. Una addicció reconeguda al tenebrós imaginari de les seues novel·les i on sovint mire d’apropar-me amb una fascinació que —ho reconec—, de vegades, minva, malgrat el correcte tractament de les seues històries, perquè que no em fan sentir aquella esgarrifança del descobriment. Tant fa. Soc jo, només. Lector de corfa endurida a força de revisitar-lo. Perquè el mestre és el mestre. 

Aquest volum (publicat per Plaza & Janés i traduït per Edith Zilli) no és l’original de la meua biblioteca. Fa temps —molt de temps!—, jo era un lector ingenu que confiava en la gent a la qual li deixava els llibres que recomanava amb un entusiasme perillosament encomanadís. Entusiasme que vaig aprendre a mesurar quan van deixar de tornar-me’ls. Principalment, a persones que han desaparegut de la meua vida per l’atzar constant de les circumstàncies i que han considerat que aquell objecte, tot i haver-los sigut lliurat amb passió, no han descobert en realitat el valor que li oferia. El volum que veieu a la fotografia no és aquell que vaig córrer a comprar hores després d’haver estat exposat com a novetat a l’aparador de la meua llibreria de capçalera. És una novena edició, de segona mà. En perfecte estat, però. Aquell segurament malviu cobert de pols i indiferència en alguna prestatgeria. I no continue per aquest camí perquè no vull fer-me més mala sang. 

It és protagonitzada per un grup de nens “especials” (un nen absorbit per una mare hipocondríaca, un altre jueu, un afroamericà que no va a l’escola, el típic espavilat i xerraire de les ulleres, una nena de la qual abusa sexualment el seu pare…), i ens planteja la curiosa i aterridora dualitat que tenim les persones: les que veuen i són conscients del mal i les que, tot i tenir-lo al davant, amaguen el cap sota l’ala. King ho mostra a la perfecció. Els qui veuen el terror són els qui pertanyen a una minoria. I en són conscients i planten cara perquè no tenen més remei. Són els marginats, els que viuen a la perifèria dels nostres mons perfectes. Els altres, en canvi, miren cap a un altre cantó. Fins i tot, els adults, referència de confiança i protecció il·limitada, desacreditant-se davant la violència soterrada que pateixen els nens. 

I que un pallasso, un personatge que ens hauria de proporcionar distensió i divertiment, es convertisca en el rostre de l’horror és, no solament una genialitat, sinó l’esperada resposta a la reivindicació de molts dels que fa temps pensàvem que, aquests personatges estrafolaris que omplin els entreactes durant les actuacions circenses, lluny d’oferir-nos l’alleugeriment de la rialla entre tantes emocions funambulesques, ens apropen a un estat pertorbadorament aterridor.

Elevación confirma que els llibres tardans de Stephen King no són una ombra del seu passat, sinó una altra manera —més depurada, més simbòlica— d’exercir el mateix mestratge. King continua tenint aquella capacitat gairebé innata de fer-nos interessar per qualsevol història que decidisca contar, per mínima que semble. No cal insistir massa en la seua habilitat per construir personatges amb pes emocional, capaços d’arrossegar-nos amb ells i de fer-nos adoptar-los com a propis. Ací, com sempre, no hi ha res sobrer: cada gest, cada escena, cada decisió narrativa té una funció clara dins del mecanisme del relat, que avança amb una naturalitat enganyosa fins a encendre tots els perquès en el moment just.

Elevación és un conte llarg —o una novel·la breu— que parteix d’una premissa tan senzilla com inquietant: Scott Carey perd pes de manera literal, sense que el seu cos semble canviar. La gravetat deixa d’aferrar-lo, i aquest alliberament físic esdevé també un procés simbòlic. King no converteix el fenomen en un exercici d’espectacle, sinó en una metàfora delicada sobre el despreniment: de la por, del prejudici, de les fronteres mentals que aixequem per inèrcia. En aquest sentit, el relat dialoga amb altres històries d’evolucions impossibles, com L’home minvant o El curiós cas de Benjamin Button —popularitzat al cinema per The Curious Case of Benjamin Button—, però ho fa amb una veu més íntima, més propera al gest humà que a l’excepcionalitat fantàstica.

El veritable centre del llibre, però, no és la pèrdua de pes, sinó la reconstrucció dels vincles. Scott entén que no es pot enlairar del tot sense abans posar ordre en les relacions que l’envolten, sense restituir el pes just d’una convivència que s’havia anat erosionant. Elevación acaba sent una metàfora clara —i necessària— sobre la superació de les individualitats, dels dogmes i de les creences ràncies per poder imaginar un futur compartit. En temps de replegament identitari i d’egoismes tronats, King escriu una faula estranyament lluminosa. I quan tanquem el llibre, queda aquesta sensació tan seua: que el vertader miracle no és véncer la gravetat, sinó aprendre a conviure sense fer-nos més pesats els uns als altres.