Un sistema sense humanitat

Hi ha decisions que, encara que siguen legals, resulten profundament injustes. I n’hi ha algunes que, a més, deixen al descobert fins a quin punt un sistema pot funcionar perfectament mentre falla en l’essencial. No perquè falten lleis, ni protocols, ni discursos solemnes, sinó perquè falta la capacitat de detenir-se. D’aturar la màquina. De mirar el cas concret i dir: aquí no podem continuar com sempre.

El passat dimecres, 14 de gener, un jutjat de Madrid va executar el desnonament d’una família al barri de Villaverde, formada per dues xiquetes i la seua àvia. La mare de les xiquetes, víctima mortal de la violència de gènere, va morir amb 36 anys; des d’aleshores, les seues filles menors i l’àvia havien conviscut al pis on es produí el llançament. 

El desnonament es va produir per una execució hipotecària derivada d’un deute que va acabar en mans (oh, sorpresa!) d’una societat immobiliària, que va acabar reclamant la propietat de l’habitatge i va aconseguir la via judicial per expulsar la família.

Tot i l’aparent esforç que va dir l’Ajuntament de Madrid presentant un requeriment al jutge i un informe social per intentar paralitzar el llançament, la decisió no es va frenar i es va executar a l’hora prevista, amb la presència de tota la sàdica maquinària administrativa.

Les germanes i la seua àvia han perdut definitivament la casa i han hagut de repartir-se entre domicilis de coneguts o veïns que els han ofert allotjament. 

Desnonar dues criatures que han perdut la mare assassinada per violència masclista no és només una injustícia. És una derrota moral. No del jutge que signa, ni del funcionari que executa, ni del polític que mira cap a un altre costat. És una derrota del sistema sencer, que actua com si la realitat fos un expedient més, com si el dolor pogués arxivar-se.

Ens omplim la boca parlant de protecció, de drets, de xarxes de benestar social. Però quan el cas exigeix una resposta excepcional —perquè excepcional ha estat la violència soferta—, el sistema es refugia en la norma, en la competència, en el procediment. I així, ningú no és responsable, però tots ho són.

Alternatives n’hi havia. I n’hi ha. El que no hi havia —o no s’ha volgut exercir— és voluntat política, jurídica i humana per suspendre un procés que mai no hauria d’haver arribat fins aquí. Perquè quan la llei s’aplica sense capacitat de discerniment, deixa de ser una eina de justícia i es converteix en una simple màquina d’execució.

No era tan difícil. No ho és. No cal inventar res. Només calia voluntat. Voluntat de suspendre, de protegir, d’entendre que hi ha moments en què l’interés general no és un concepte abstracte, sinó dues xiquetes que necessiten continuar dormint al mateix lloc on encara sobreviu la memòria de la mare.

De què serveix una administració immensa, plena de protocols i competències, si no sap protegir dues criatures que ja han patit la forma més extrema de violència? De què serveix un estat que proclama drets, però no sap garantir el més bàsic: la seguretat, l’estabilitat, la continuïtat vital dels més vulnerables?

Aquest cas no és una excepció desafortunada. És un símptoma. El símptoma d’un sistema que gestiona expedients amb eficàcia, però que ha perdut el sentit de la proporció. Que confon neutralitat amb indiferència. Que delega la responsabilitat fins que ningú no se sent interpel·lat. I així, ningú no és culpable. Però el resultat és devastador.

Perquè el problema no és tècnic. És ètic.

Quan l’Estat no sap protegir, quan la justícia no sap escoltar, quan la solidaritat queda sotmesa a terminis i informes, el missatge que enviem és clar: hi ha vides que poden esperar. Hi ha patiments que poden ajornar-se. Hi ha innocències que poden ser sacrificades en nom del funcionament correcte del sistema.

Això no és governar. Això és administrar el dolor.

Hem construït sistemes eficients per gestionar la normalitat, però inútils davant el trauma. Sistemes que funcionen bé mentre ningú no pateix massa. Sistemes que col·lapsen quan la vida exigeix una resposta humana i no burocràtica.

I el més inquietant és això: ens hi acostumem. Ens indignem, sí, però breument. Compartim la notícia, sospirem, i continuem. Però cada vegada que acceptem que això “no tenia altra solució”, diem alguna cosa molt més greu: que la justícia és un luxe, que la solidaritat és opcional i que la compassió depén del calendari administratiu.

No és veritat. No hauria de ser-ho.

Un sistema que no sap aturar-se davant la innocència ferida no és neutre. És cruel. I una societat que ho permet, amb resignació i silenci, s’empobreix moralment.Potser ja és hora de dir-ho sense eufemismes: no ens falta normativa; ens falta consciència. No ens falta estructura; ens falta coratge. No ens falta capacitat; ens falta humanitat.

To be, or not to be. That is the question.

Hi ha decisions polítiques que no són només decisions. Són gestos. I hi ha gestos que, quan es fan des del centre del poder, modifiquen la forma mateixa del món. La retirada dels Estats Units de desenes d’organismes internacionals no és un moviment administratiu, ni tan sols una estratègia geopolítica més. És una retirada de la idea de món compartit.

Durant dècades —amb totes les contradiccions, hipocresies i fracassos— el multilateralisme havia funcionat com una ficció necessària: la ficció que els problemes humans, precisament perquè són humans, no poden resoldre’s sols. Que el clima, la fam, la guerra, la salut, la desigualtat o la migració no admeten solucions domèstiques. Que cal asseure’s, parlar, pactar, cedir. Que cal, en definitiva, reconéixer l’altre.

Quan una potència decideix abandonar aquests espais perquè els considera inútils, ideològics o contraris a la seua sobirania, el que diu és una altra cosa: que ja no reconeix l’altre com a interlocutor necessari. Que el món deixa de ser un espai compartit per convertir-se en un camp de forces.

Això té conseqüències que van molt més enllà de les sigles. Quan es deslegitima la cooperació climàtica, no s’està discutint un model energètic: s’està ajornant la responsabilitat davant les generacions futures. Quan es retallen organismes de drets humans, no s’està combatent burocràcia: s’està acceptant que hi ha vides que poden quedar fora del relat. Quan s’abandonen fòrums de diàleg, no s’està guanyant llibertat: s’està sembrant silenci.

El món que emergeix d’aquest gest és un món més solitari, més fragmentat, més exposat. Un món on cada estat es mira a si mateix com si fos una illa, oblidant que les illes també s’enfonsen. Un món que confon sobirania amb autosuficiència, i força amb legitimitat.

Europa ho lamenta, diuen. I és cert. Però lamentar no és suficient. El que està en joc no és només un equilibri diplomàtic, sinó una pregunta més profunda: volem continuar vivint en un món on els problemes comuns exigeixen respostes comunes, o acceptarem que cadascú se salve com puga?

Potser el moment actual no demana grans discursos, sinó una obstinació discreta. Continuar cooperant encara que altres se’n vagen. Continuar investigant encara que ens diguen ingenus. Continuar cuidant els espais comuns encara que s’ensorren les bastides. Fer del multilateralisme no una bandera, sinó una pràctica humil i persistent.

Perquè quan el món es retira de si mateix, quan renuncia a pensar-se com a comunitat, el que queda no és més llibertat. El que queda és un buit. I els buits, tard o d’hora, sempre s’omplin. I no sempre del millor.