Novel·la social – filant prim

Les lleialtats és una novel·la que no dona treva. Si a Les gratituds Delphine de Vigan ens convidava a un descens lent, gairebé aquàtic, dins la pèrdua i l’esvaïment, ací la immersió és abrupta, immediata, sense temps per prendre aire. Des de les primeres pàgines, el relat t’enfanga i t’obliga a avançar per pura necessitat de supervivència lectora. No hi ha prosa pausada ni contemplació: hi ha commoció. Una sacsejada que recorda aquell Faulkner que no concedeix respir, que fragmenta la consciència i t’hi deixa atrapat.

El centre del llibre és el drama silenciat d’un adolescent que beu per apagar un malestar que ningú no sap —o no vol— veure. Al seu voltant, els adults orbiten entre la impotència, la ceguesa voluntària i les pròpies ferides mal resoltes. De Vigan construeix aquest entramat amb una precisió moral implacable: cada personatge és lleial a alguna cosa —a un vincle, a una promesa, a una por— encara que aquesta lleialtat resulte destructiva. El gran encert de la novel·la és mostrar com aquestes fidelitats íntimes, quan no són dites ni compartides, es converteixen en presons. No hi ha dolents clars ni salvadors possibles; només éssers humans intentant no trencar-se del tot.

Publicada per Grup 62 i traduïda amb sensibilitat per Jordi Martín Lloret, Les lleialtats ens força a mirar aquelles fosques que preferim obviar: l’alcoholisme adolescent, la responsabilitat adulta, la fragilitat dels vincles quan fallen les paraules. De Vigan ens gira el rostre de la consciència i no ens permet apartar la mirada. I quan tanquem el llibre, queda una veritat incòmoda i poètica alhora: a vegades no ens destrueix la falta d’amor, sinó la lleialtat cega a allò que ens impedeix demanar ajuda.

Som davant d’una novel·la que s’alça contra la comoditat emocional del relat tancat. Anna Maria Villalonga defuig deliberadament la promesa de la catarsi que sovint busquem en la ficció: aquest alleujament final que ordena el dolor i ens permet tornar a lloc sense massa esquerdes. Ací no hi ha consol prefabricat. Hi ha, en canvi, una voluntat clara de sacsejar la consciència, de trencar el miratge del conte de fades amb dues bufetades de realitat. La mort d’un rodamon dins un caixer automàtic —espai de pas, d’anonimat i de fred— obri el relat com una ferida que ja no es tanca.

El cas és brutal precisament perquè no és excepcional. Villalonga escriu des d’aquesta evidència incòmoda: sabem que això passa, sabem que passa sovint, i, tanmateix, preferim no mirar. El testimoni silenciós d’un gos —Darwin— esdevé un recurs narratiu d’una potència simbòlica notable. El nom no és gratuït: apel·la directament a la teoria de l’adaptació, a la idea que només sobreviuen aquells que poden resistir els canvis imposats per la vida. Però la novel·la qüestiona aquest principi amb una lucidesa amarga: què passa amb els qui no poden adaptar-se? Què diu de nosaltres una societat que converteix la debilitat en diana i la misèria en espectacle invisible?

El somriure de Darwin, publicada per Llibres del Delicte, no ofereix respostes tancades ni resolucions tranquil·litzadores. El veritable desenllaç no està del tot en mans dels personatges, sinó del lector, obligat a posicionar-se davant del que ha llegit. Villalonga no escriu per apaivagar, sinó per despertar. I quan tanques el llibre, queda una sensació persistent i incòmoda: potser la veritable prova d’adaptació no és sobreviure, sinó no deixar d’escoltar el silenci d’aquells que hem decidit no veure.