Etiqueta: Novel·la negra

Aquesta és una d’aquelles lectures que confirmen que l’instint, quan ve educat per la confiança en veus properes, rarament falla. Esperança Camps parteix d’un territori que coneix bé —el de la novel·la negra amb fondària psicològica— i hi entra sense vacil·lacions, amb una seguretat narrativa que és fruit de la maduresa. El pròleg, escrit per la mateixa autora, actua com un ritual d’entrada: t’abdueix, et desarma i et predisposa a una immersió sense retorn. El port d’una illa carregada de passats tòxics, el tarquim que la draga intenta extreure inútilment del fons, esdevenen molt més que un escenari: són la metàfora exacta d’allò que la novel·la vol remoure.

Tornar als indrets físics de la memòria —ho sap bé Camps— és sempre un risc major. Obrir portes i calaixos del passat implica despertar cossos momificats que l’oblit havia mantingut en suspens, no per pietat, sinó per supervivència. La draga avança justament per aquest territori incòmode, on la infantesa perd la seua falsa innocència i els records emergeixen amb una densitat que costa d’assumir. Camps domina com pocs la psicologia abrupta dels personatges ferits, d’aquells que viuen —o malviuen— atrapats en situacions pertorbadores, i ho fa sense necessitat de justificar-los ni de condemnar-los: els exposa, els acompanya, els deixa parlar des de la seua ombra.

Hi ha en aquesta novel·la una escriptura sense cotilles, lliure, valenta, que no esquiva la part fosca del viure perquè sap que allí també s’hi amaga la veritat. Camps es mou en aigües térboles amb una naturalitat inquietant, i cada descobriment, lluny d’oferir consol, sacseja. La draga és un punt àlgid dins la seua trajectòria, una mostra clara de maduresa literària i de compromís amb una narrativa que no vol deixar el lector indemne. Quan tanques el llibre, queda una certesa persistent: remoure el fons sempre embruta l’aigua, però només així es pot saber què hi havia realment enfonsat.

Aquest llibre confirma John Connolly com un dels autors que millor ha sabut fondre la novel·la negra amb la ciència-ficció de caràcter sobrenatural sense que cap dels dos gèneres perda densitat ni veritat. En l’univers de Charlie Parker —expolicia de Brooklyn, condemnat a conviure amb els morts que l’habiten— el crim no és mai només un fet policial, sinó una esquerda metafísica. El fragment que obri aquesta lectura ja anuncia el territori: identitats que es caragolen, presències que no haurien de ser-hi, mirades que ja no pertanyen a qui les sosté. Connolly escriu des d’aquesta frontera incòmoda on el mal no arriba de fora, sinó que troba casa dins dels cossos i les consciències.

El volum, que reuneix dues novel·les curtes —Las hermanas Strange i Las furias—, funciona com una concentració extrema del seu imaginari. El terror no prové només dels éssers que travessen el llindar del més enllà, sinó també —i potser sobretot— dels vius, d’aquells per a qui la vida no té cap valor i que actuen amb una crueltat metòdica, sense remordiment. Connolly no contraposa aquests dos mals: els fa dialogar, els confon, els superposa. El resultat és una atmosfera enrarida, on cada decisió sembla tacada d’una culpa prèvia, i on el lector avança amb la sensació que no hi ha cap espai realment segur.

En el centre de tot, Parker arrossega la qüestió eterna: fins a quin punt és lícit utilitzar el mal per evitar-ne un altre de més gran? Aquesta és la seua condemna, l’infern íntim que el defineix. El mal, en acostar-se, no només fereix: condiciona els gestos, enverina les passes, altera la manera de mirar el món. Connolly no ofereix respostes tranquil·litzadores, però sí una convicció poderosa: que el bé i el mal no són categories abstractes, sinó forces que deixen rastre en qui les toca. Las furias és una lectura fosca, inquietant, profundament moral, que demostra que quan els gèneres es barregen amb intel·ligència i risc, la literatura no s’afebleix: s’endinsa encara més en la ferida.