Etiqueta: Novel·la contemporània

És una novel·la que no s’explica: es canta. Irene Solà situa el relat en un indret dels Pirineus que no és només geografia, sinó cos viu, territori carregat de memòria, veu i mite. Ací, la vida parla a través de totes les coses —animals, persones, núvols, muntanyes, fantasmes— i totes comparteixen un mateix fil narratiu que les relliga i les fa, d’alguna manera, immortals. No hi ha jerarquies en aquesta veu coral: tot és relat, tot és presència. La novel·la s’obre pas com una cançó antiga que no sabíem que encara recordàvem, però que reconeixem en sentir-la.

Llegir Cante jo i la muntanya balla és tornar a una terra íntima, aquella on la infantesa encara escoltava sense sospitar. Les dones d’aigua, les encantades, els éssers que habitaven els marges del visible no eren supersticions, sinó formes d’entendre el món, d’acceptar que la mort no era definitiva i que els vius convivien amb allò que ja no ho era del tot. Solà escriu des d’aquest equilibri antic que ens feia part de la natura i no pas cosa aliena. Un equilibri fràgil que hem anat trencant en desentendre’ns del que fa olor de vell, com si no ens pertanyera. I en aquesta pèrdua hi ha una de les grans ferides contemporànies que la novel·la assenyala sense moralina, amb una bellesa feridora.

La prosa de Solà és lírica, rítmica, gairebé tel·lúrica. El llibre funciona com un llarg poema narratiu on les tragèdies porten joia i la joia conté sempre una ombra de tragèdia, perquè tot és necessari, tot fa falta, i res no pot ser exclòs del relat comú. Cante jo i la muntanya balla és una reivindicació d’una manera de viure i de mirar que no separa, que no expulsa, que integra. Aquest lector —com el Domènec— ha quedat cremat pel llamp de la novel·la. I ara, després de llegir-la, sap que mirar el món amb l’ull viu que Irene Solà ens ofereix ja no és una opció: és una responsabilitat poètica.

Mentre em moria és una demostració extrema de com la senzillesa formal pot contenir una complexitat humana gairebé insondable. William Faulkner escriu sense filtres, amb una llengua aparentment austera, però capaç d’obrir abismes emocionals en els gestos més insignificants. En aquesta novel·la —traduïda amb una precisió admirable per Esther Tallada i publicada per Edicions 1984— el lector s’endinsa en un territori narratiu sense baranes: quinze veus diferents, cinquanta-nou capítols breus, una cronologia fragmentada que obliga a avançar a les palpentes, atent a cada inflexió del discurs. Faulkner no facilita el camí; exigeix presència. I en aquesta exigència hi ha bona part de la seua grandesa.

La mort d’Addie Bundren i el viatge del seu marit i dels seus cinc fills per complir la voluntat d’enterrar-la a Jefferson articulen una odissea tant miserable com colpidora. El trajecte travessa un sud rural empobrit, hostil, gairebé bíblic, on cada obstacle —un riu desbordat, la calor, la fam, la descomposició del cos— posa a prova no només la resistència física, sinó la consistència moral dels personatges. La pobresa, ací, adquireix una èpica insòlita, no perquè els Bundren en siguen conscients, sinó perquè el lector detecta en el seu esforç una lluita desesperada per una última forma de dignitat. El compliment d’una promesa esdevé l’únic fil que els manté units, encara que cadascú la visca des d’una contradicció íntima.

Mentre em moria no és només una novel·la sobre la mort, sinó sobre la incapacitat de dir-la, d’entendre-la i de compartir-la. Cada veu revela una part de la veritat i alhora la desmenteix, i en aquesta xarxa de relats fragmentaris Faulkner construeix una visió devastadora de la condició humana. Tot està escrit amb una precisió i una intensitat expressiva envejables, amb una passió que no busca l’efecte, sinó la veritat. I quan tanques el llibre, queda una certesa profunda i incòmoda: de vegades, l’única manera d’avançar és continuar caminant amb els morts a coll, sense entendre del tot per què, però sabent que abandonar-los seria perdre’s definitivament com a humans.

“Un canvi en aquells moments, una mena d’interruptor que s’apaga per sempre, el final de la confiança, la seguretat o l’amor, i com ens ho hem de fer per tornar a trobar aquest interruptor?”

L’aquari és una novel·la sobre les decisions que no sabem assumir i les indecisions que ens acaben decidint la vida. David Vann escriu des d’aquest espai fràgil on el moviment no sempre és avançar, sinó fugir, i on les determinacions que prenem sovint són només una manera de no mirar enrere. La història és narrada des de la mirada d’una xiqueta de dotze anys, just en aquell moment de l’existència en què tot és porós, en què el món entra sense filtres i ja no hi ha prou defenses per maquillar-lo. És l’edat en què la realitat deixa de ser una promesa i comença a mostrar les seues esquerdes.

La metàfora de l’aquari és d’una precisió feridora. La infància com a peixera protectora, transparent, aparentment segura, que de sobte comença a esquerdar-se. Els vidres cedeixen, l’aigua s’escapa, i apareixen els intents desesperats per contenir allò que ja no pot ser contingut. Estimar, ací, deixa de ser una inversió a fons perdut: entren en joc clàusules que no sabem complir, com el perdó, la confiança o la renúncia. Vann descriu aquest procés amb una intensitat brutal, sense concessions, mostrant com els adults —amb les seues pors, els seus silencis, les seues fugides— acaben convertint-se en forces devastadores per a qui encara està aprenent a mirar.

Traduïda amb sensibilitat per Yannick Garcia i publicada per Edicions del Periscopi, L’aquari és una lectura que no et deixa indemne. És una novel·la intensa, bèstia, d’aquelles que et travessen i et deixen sense ombres on refugiar-te. Quan tanques el llibre, queda una llum encegadora als ulls i una certesa difícil d’esquivar: tots vivim dins alguna peixera, i només quan es trenca descobrim si sabrem respirar fora de l’aigua.

«La veritat estava sobrevalorada, va adonar-se’n. Saber que algunes parts eren ficció era el que li omplia el cos d’una escalfor inesperada. Això era l’amor: reconéixer les invencions i les inconsistències que fan una persona sencera.»

Historia de una terraza parteix d’una ambició clara i seductora: construir una novel·la-trencaclosques a partir de quatre històries que es toquen, se superposen i es deformen en una distorsió de l’espai i del temps. La proposta remet inevitablement a models il·lustres —com ara Vides creuades de Raymond Carver, per exemple— i juga amb una estructura que promet revelacions successives. Però allò que en l’inici funciona com a expectativa narrativa, aviat comença a mostrar una certa fragilitat: la connexió entre les peces no acaba de trobar una lògica emocional sòlida, i el joc formal acaba pesant més que el relat que hauria de sostenir-lo.

La novel·la vol dialogar amb els neguits contemporanis —la gentrificació, la desaparició progressiva del món tal com l’hem conegut, la precarietat afectiva— i ho fa amb una sensibilitat que, en moments puntuals, resulta encertada. Les emocions centrals del llibre són recognoscibles i legítimes: la pèrdua, el dol, les ferides que deixa una estima defectuosa. Tanmateix, aquestes emocions no acaben de sedimentar. El lector les intueix, però rarament les arriba a habitar. Com si la novel·la preferira suggerir-les des de la idea abans que des de l’experiència viscuda, quedant-se en una mena de superfície elegant però freda.

És precisament aquesta distància la que acaba generant una decepció discreta però persistent. Historia de una terraza, traduïda per Julia Osuna Aguilar i publicada per Alpha Decay, s’obre amb un primer relat d’una potència notable que fa pensar en un conjunt d’altura, però el llibre no aconsegueix mantenir aquella tensió inicial fins al final. Queden, això sí, frases d’una poètica destacable, espurnes d’una veu amb talent i mirada. Llàstima que no siguen suficients per a completar el viatge promés: el llibre es tanca amb la sensació d’haver vist una terrassa ben orientada, però sense haver-hi pogut sortir mai del tot a prendre l’aire.

“Un bon dia vaig saber l’existència d’un avió que havia caigut a Islàndia el 1973. S’havia estavellat, però el fuselatge continuava al mateix lloc al cap de mig segle, convertit en destí cobejat per turistes intrèpids. S’havia estavellat però, en certa manera, era un supervivent. La metàfora em va agafar pel coll i gairebé em va estrangular.”

Aterratge és un d’aquells llibres que no voldries que existiren, però que necessiten existir. No perquè busquen el dolor, sinó perquè el dolor, quan no és dit, es cronifica en silenci. Eva Piquer escriu des d’aquest lloc incòmode i inevitable: el de qui ha sobreviscut i ha d’assumir el protagonisme que la vida li ha reservat per explicar-ho. No hi ha voluntat d’exhibició ni de catarsi literària; hi ha la responsabilitat íntima de posar paraules a allò que pesa massa, a allò que voldríem mirar de reüll, però que insisteix a parlar.

Aterratge avança com ho fa la supervivència: amb un equipatge carregat de desavantatges, amb fragilitats visibles, amb una lucidesa que no concedeix descans. El llibre està fet d’apunts, de fragments que no pretenen construir un relat perfecte, sinó sostenir-se amb dignitat dins la intempèrie. Piquer escriu amb una generositat incalculable, sense dramatitzar el sofriment ni convertir-lo en espectacle. El to és contingut, respectuós amb el lector i, sobretot, amb ella mateixa. Hi ha una valentia silenciosa en aquesta manera de dir: no forçar l’emoció, no subratllar-la, deixar que siga el pes dels fets —i dels silencis— qui faça la seua feina.

Llegir Aterratge no és una experiència còmoda, però sí profundament necessària. És un llibre enorme no per l’abast, sinó per l’honestedat amb què afronta la caiguda i el retorn a terra, aquest moment en què cal reaprendre a respirar després del cop. Piquer no ofereix lliçons ni consol fàcil; ofereix presència, paraula justa, respecte. I això, en literatura, és una forma molt alta de cura. Aterratge ens recorda que hi ha històries que no s’escriuen per gust, sinó per necessitat, i que llegir-les també és una manera —humil però real— d’acompanyar.

«Què és un joc, si no una manera de passar el temps?»

Demà, i demà, i demà (traducció d’Ernest Riera) arriba precedida d’una etiqueta —la de fenomen literari— que pesa. I pesa tant com les expectatives que genera una publicació a Edicions del Periscopi. Però la lectura acaba assemblant-se massa a aquella inversió de temps feixuga que exigeixen alguns videojocs: hores acumulades amb la promesa d’una recompensa emocional que no acaba d’arribar. Hi ha voluntat d’èpica, d’actualitat, d’ambició temàtica; el que no hi he trobat és immersió. La novel·la sembla demanar una complicitat prèvia amb un univers —el del disseny de videojocs— que, en el meu cas, no s’activa ni com a fascinació ni com a metàfora vital.

Entenc el projecte: convertir la creació digital en espai de sentit, dotar-la d’una èpica contemporània, fins i tot transgressora. Però l’operació em resulta distant. La recreació de mons ficticis a partir de clàssics literaris —que no sé en quin moment d’una vida tan atrafegada han pogut llegir els personatges— vol elevar l’argument fins a un nivell de legitimació cultural que em sembla forçat. Potser hi ha lectors que hi troben una celebració generacional; jo hi he percebut una acumulació d’estratègies narratives que busquen convéncer més que no pas commoure.

Assumisc els meus prejudicis —potser els he d’exorcitzar— amb tot allò que s’ofereix com a evasió addictiva. Em passa amb certs jocs i m’ha passat amb aquest llibre: la sensació d’estar sotmés a un excés que em reclama temps sense justificar-lo del tot. Llegir Demà, i demà, i demà m’ha produït la mateixa incomoditat que deixar-me arrossegar per una partida interminable: la impressió d’haver invertit hores en una experiència que m’allunya del que realment em nodreix. No és una mala novel·la; és, simplement, una lectura que no m’ha permés el luxe de perdre-m’hi. I això, per a mi, és una decepció.

“Envellir és aprendre a perdre”

Hi ha llibres que no només s’expliquen: s’accepten. Que no demanen ser llegits, sinó acollits. Les gratituds, de Delphine de Vigan, traduït al català per Jordi Martin Lloret, és un d’aquests textos que entren amb una veu baixa, gairebé domèstica, i acaben ocupant totes les estances de la consciència. Una novel·la breu, aparentment continguda, que es desplega amb una precisió emocional devastadora. De Vigan escriu com qui sap que cada paraula pesa, i que en determinats moments de la vida el llenguatge no és una eina, sinó un fil fràgil que ens manté units al món.

La història de la Michka —a qui les paraules se li escapen, una a una, com si la memòria hagués decidit desprendre’s del diccionari— és molt més que el relat d’una afàsia o d’un envelliment inevitable. És una meditació profunda sobre allò que ens constitueix: els vincles, els gestos rebuts, les mans que ens han sostingut quan encara no sabíem ni com dir gràcies. La residència on acaba vivint no és només un espai físic, sinó el territori simbòlic de la pèrdua: de la llengua, de l’autonomia, del relat propi. I, tanmateix, també és el lloc on la gratitud esdevé última pàtria possible. Quan tot cau, queda això: reconéixer.

Llegir Les gratituds és assumir que envellir és aprendre a perdre, sí, però també aprendre a nomenar el que hem rebut abans que el silenci ens guanye la partida. Pocs llibres s’atreveixen a dir amb tanta serenor allò que fa tant de mal. I encara menys ho fan amb aquesta delicadesa, amb aquesta humanitat sense impostura. Al final, quan tanques el llibre amb els ulls entelats, entens que la paraula “gràcies” no és un comiat: és una manera digna de quedar-se una mica més.