Sense destí és una novel·la que incomoda no pel que mostra, sinó per la manera com ho fa. Imre Kertész escriu l’horror des d’un angle desarmat, gairebé banal, i és precisament aquesta banalitat la que el torna insuportable. El fragment que cites —«Molt fàcil. Em van fer baixar de l’autobús»— concentra tota la poètica del llibre: l’extermini comença sempre amb un gest administratiu, amb un fet aparentment menor que no activa cap alarma moral. Com en la síndrome de la granota bullida, el protagonista s’adapta gradualment a una realitat que es va tornant insuportable sense que mai hi haja un moment clar de ruptura. Tot passa, i passa perquè pot passar.
La narració, feta des d’una veu adolescent, avança amb una naturalitat esfereïdora. No hi ha grans declaracions, ni discursos, ni ràbia explícita. Hi ha desconcert, irrealitat i una acceptació progressiva del que és inacceptable. El jove protagonista no entén del tot què està vivint, però entén prou bé què necessita fer per continuar respirant. Aquesta és una de les grans forces del llibre: mostrar com la necessitat de subsistir pot anul·lar el judici moral, com l’ésser humà pot adaptar-se fins i tot a la salvatjada més gran de la història. Kertész no escriu contra l’horror; escriu des de dins, amb una fredor que no és absència d’emoció, sinó el resultat d’una emoció devastada.
Després de lectures fonamentals com la Trilogia d’Auschwitz, semblava gairebé impossible aportar una mirada que no fóra reiterativa. I tanmateix, Kertész ho aconsegueix. Sense destí no busca l’exemplaritat ni la lliçó moral, sinó exposar l’escàndol més profund: que l’horror pot esdevenir quotidià, i que la diferència pot convertir-se en un crim sense que ningú no senta la necessitat immediata d’aturar-lo. Traduïda amb precisió per Eloi Castelló i publicada per Quaderns Crema, aquesta novel·la ens obliga a mirar de nou un passat que la humanitat insisteix a repetir.
Quan tanques el llibre, queda una certesa inquietant i poètica alhora: el destí no sempre s’imposa amb violència; de vegades, simplement ens fa baixar de l’autobús, i nosaltres —sense adonar-nos-en— comencem a caminar.
filant prim 