Foto de Kaku Nguyen.
Davant la paraula prohibició s’activa una resistència gairebé instintiva perquè es llegeix des del registre polític —autoritarisme, censura, imposició— quan, en realitat, en educació posar límits no és un càstig. És una forma de cura.
Dir què es pot fer i què no es pot fer no és frustrar gratuïtament, sinó ordenar el món perquè el nen o l’adolescent puga habitar-lo sense perdre’s. El límit no nega el desig; el fa viable. Li dona forma, temps, direcció.
Quan sentim pares dir que no volen frustrar els seus fills, sovint el que hi ha darrere no és amor excessiu, sinó por. Por al conflicte, por de dir que no, por de no ser estimats. Però evitar la frustració en la infància no elimina la frustració: la desplaça. La posa més endavant, quan ja no hi ha xarxa, quan la vida no negocia, quan ningú no t’explica per què no. I aleshores la frustració no és pedagògica. És devastadora.
Un infant que no ha aprés que no tot és possible, que no tot és immediat, que no tot li serà concedit, arriba a l’edat adulta amb una expectativa falsa: la idea que el món li deu alguna cosa. I quan la realitat li posa un límit —un límit de veritat: laboral, afectiu, social— el cop és sec. No hi ha entrenament emocional per sostenir-lo.
És en eixe buit on proliferen les addiccions. No perquè la gent siga feble, sinó perquè no sap esperar, no sap tolerar, no sap sostenir el no. I ací les xarxes socials entren com un guant perfecte. Perquè ofereixen un món sense límits aparents. Un espai on sempre hi ha contingut, sempre hi ha validació, sempre hi ha una resposta. Un lloc on la frustració es dissol amb un gest del dit, on el desig no topa amb la realitat sinó amb un algoritme que el reconeix, el reforça i el dirigeix.
Però això no és llibertat. És submissió disfressada d’elecció.
L’algoritme no et diu “no”. Et diu “encara més”. I precisament per això et converteix en una marioneta. No et frustra; t’anestesia. No et posa límits; te’ls substitueix per un consum infinit que et fa creure rei d’un espai on, en realitat, no ets.
Quan un adolescent entra massa prompte en aquest univers, no està aprenent a ser lliure. Està aprenent a evitar la frustració a qualsevol preu. I això és una escola molt perillosa. Per això cal dir-ho sense embuts, encara que incomode: el límit educa, la frustració educa, el “no” educa.
I evitar-los no és protegir; és desarmar.
Potser hauríem de començar a dir-ho així, canviant fins i tot el llenguatge: no parlem de prohibicions, parlem de límits maduratius. No parlem de censura, parlem de temps. No parlem de retallar llibertats, parlem de construir-les. Perquè la llibertat no apareix quan no hi ha límits, sinó quan has aprés a viure amb ells sense trencar-te.
I això, és una lliçó que no s’aprén davant d’una pantalla.
filant prim 