Arribe al llibre setmanes abans de complir els seixanta-un anys. Amb aquella consciència emboirada de consideracions que vas fent callar i que van defugint el pes del temps que t’has posat a sobre. S’han acabat les gambades amb les quals anaves d’un lloc a un altre i ara mesures les passes, curtes i pausades. Profitoses. Ets a prop de l’última frontera i no ets precisament el capità de l’Enterprise. Una que anirà concretant-se en la seua proximitat. Malgrat que tota frontera que anomenem “última” sol ser, en realitat, només una altra manera de posposar la pregunta essencial. Però tot això, en obrir el llibre, no ho saps. Ho saps després.
T’endinses a L’art d’habitar la frontera, editat per Barlin Libros sense buscar res en concret. Ets davant d’un regal de les passades festes de Nadal, fet amb una bona intuïció. Fins i tot, entres amb una idea equivocada. Pensant que et trobaries davant d’un llibre eminentment tècnic, gairebé un manual de geografia, cartografia, l’origen de les fronteres, les seues raons històriques. Aquelles asprors que esperes d’un estudi assenyat, sedimentades de saviesa universitària. I sí, tot això hi és. Però no és el que més t’ha colpit. El que t’ha desplaçat com a lector ha estat descobrir que, sota aquella aparença analítica, el llibre parla sobretot de la vida humana. Del valor —o del preu, si voleu— que assignem a les persones segons la banda de la línia on l’atzar ens col·loca (una referència que no és baldera, perquè la meua admirada Wisława Szymborska no s’insinua en el llibre, hi apareix).
És llavors quan t’adones que ja vivies en una frontera abans d’obrir-lo. No una frontera dibuixada en un mapa, sinó una interior: entre el silenci i la paraula, entre la pertinença i el desarrelament, entre allò que ets i allò que el món espera que sigues. Fins ara, aquest espai només l’havies sabut habitar des de la intuïció literària, com un territori íntim, gairebé espiritual. I de sobte apareix Natxo Escandell i t’obliga a entendre que aquesta experiència interior té un correlat exacte en la manera com hem organitzat el món.
Escandell despulla les fronteres. Les arrenca de la naturalitat amb què les solem acceptar i les mostra com el que són en realitat: construccions històriques, decisions polítiques, mecanismes de poder que acaben determinant vides senceres. El mapa deixa de ser una representació neutral i col·legial, i esdevé un instrument que ordena, separa, jerarquitza. Llegint-lo, entens que les fronteres no només divideixen territoris: separen drets, oportunitats, somnis, expectatives.
Hi ha un moment en què el llibre fa un gir encara més inquietant. Quan entres en la idea que no totes les fronteres són visibles. Que el capitalisme, desfermat i salvatge, crea les seues pròpies línies, molt més amples i molt més cruels que les polítiques. Delimita el valor de les matèries primeres, però desvaloritza les persones que les extreuen. Assigna preus, però retira dignitats. Just aquestes fronteres que no apareixen als mapes són les que més pesen sobre els cossos.
I ací la lectura deixa de ser només intel·lectual, per tornar-se gairebé física.
Quan Escandell parla de mars i d’oceans, et costa veure’ls com espais abstractes o estratègics. De sobte deixen de ser aquells espais immensos que sempre ens han construït amb aquella literatura fantàstica, omplint-nos l’imaginari de la mateixa ingenuïtat amb la qual trobem en els bassals de pluja anant cap a l’escola, que trepitgem, perquè l’aigua és això, llibertat. Aigua compartida. Aigua sense propietari. I, al mateix temps, veus aquests mateixos mars convertits en trampes mortals, plens de línies invisibles que no apareixen enlloc, però que atrapen i condemnen. L’aigua com a frontera absoluta. Encara tens atrapada en la retina de la memòria la imatge d’Aylan Kurdi, el seu cos de tres anys, mort en la platja, abatut d’indiferència, símbol obscé d’un món que ha decidit despullar-se de tota humanitat.
A partir d’aquí, el llibre ja no parla només del món. Parla de nosaltres. De les fronteres que alcem entre persones, entre llengües, entre identitats. De com naturalitzem l’exclusió fins al punt de no veure-la. De com convivim amb la tragèdia mentre continuem caminant vora l’aigua com si res.
El gran mèrit de L’art d’habitar la frontera no és oferir respostes tancades, sinó provocar aquest desplaçament interior. No acabes la lectura amb la sensació d’haver entés millor el planeta, sinó amb la incomoditat d’haver entés millor per què hi ha tantes vides que no compten. I també, potser, per què alguns de nosaltres sempre hem viscut en un lloc intermedi, en una frontera que no sabíem anomenar.
És d’agrair la bibliografia, que abans l’autor ha escampat entre les pàgines del llibre, reunida al final d’aquest, en un apèndix. Una porta que apunta cap a altres veus, cap a altres maneres d’habitar aquest límit, com la que has encetat, golafre, de Gloria Anzaldúa i el seu Borderlands/La Frontera, que encara no has acabat, però que ja tens clar que necessitaves llegir.
Potser aquesta és la prova més honesta que un llibre funciona: quan no t’ofereix conclusions, sinó consciència. Quan no t’explica només què és aquella línia invisible per al capital, i compacta i homicida per als pobres. Una frontera que t’obliga a mirar on estàs tu situat. I a assumir, sense escapatòries, que la banda que habites no és solament un atzar que agraeixes, sinó el lloc del món on has d’exercir la teua responsabilitat moral.
filant prim 